SABAL

El 19 de desembre de 2020 na Pepa Moragues de Oleza morí a l’edat de 96 anys, sent usuària de la Residència Elena al carrer Isidor Antillon de Palma.  Quan la vaig conèixer i tractar una mica de prop, a la parròquia de la Santíssima Trinitat, d’on eren feligreses les nostres famílies respectives, ella no en tendria més de trenta, d’anys, i jo ni 10.  A mida que n’arrepleg dades, de gent coneguda seva i meva, m’adon cada vegada més de la labor ingent que desplegà aquesta dona mallorquina, com moltes d’altres, sempre a l’avantguarda d’allò que avui dia se’n diuen serveis socials. Totalment inexistents aleshores, com a molt, hom s’havia de conformar amb allò que se’n deia beneficència...   Va fer falta que sorgís un bon grapat de valentes dones mallorquines, abocades de ple a implantar tasques manco paternalistes. Que encetassin iniciatives noves, tendents a convertir la beneficència, primer en assistència social, molt particular, i després en servei social públic, més generalitzat.

Més d’una vegada, en llegir l’esquela mortuòria d’algú que ens acaba de deixar, em queda una impressió més intensa que d’altres. És el cas de na Pepa Moragues de Oleza , qui morí el proppassat 19 de desembre.  Tot d’una m’han vengut al cap innombrables escenes i records de temps passat, quan a la meva infància veia aquella senyora tan simpàtica, alegre i decidida. La tenc per una de les dues germanes del bon amic meu, missioner al Burundi durant dècades, mossèn Jaume Moragues , qui morí el mes de novembre de  2010. Membre d’una família catòlica practicant com la que més, feligresa de la parròquia de la Santíssima Trinitat, coincidíem sovint als actes religiosos que dirigia mossèn Bartomeu Jaume Muntaner , qui posteriorment fou canonge de la Seu. La família Moragues de Oleza vivia a una de les cases més senyorials de la plaça de la Palla, a Ciutat. En record algunes visites d’infant, essent jo escolanet. Tot i que m’imposava molt pujar-ne l’escala i entrar-hi, hi era sempre molt ben tra

Dirigida, entre d’altres, «a totes les persones de bona voluntat que ens vulguin escoltar» ... Abans de comentar la carta nadalenca del bisbe Sebastià Taltavull , i els titulars periodístics que se n’escampen aquest Nadal de 2020, m'estim més llegir-ne primer el text íntegre.  Per whatsapp, en deman el text complet a tres companys de confiança. Al cap de cinc minuts me n’arriba la primera resposta. És del mateix bisbe, Sebastià Taltavull. Me’l passa en format pdf. Li ho agraesc profundament. 1 El primer que m’agrada llegir és quan convida i diu: «Deixem-nos contagiar, no pel virus, sinó per la confiança, la solidaritat, l'esperança, la responsabilitat i l'amor». Al meu modest mode de veure, esdevé un bon inici per a una carta que el bisbe adreça, entre d’altres, «a totes les persones de bona voluntat que ens vulguin escoltar» . 2 Convida a mirar amb esperança el futur immediat i acompanyant la inseguretat sanitària i econòmica que ens afecta en aquest temps de pandèmia.

M’arriba la notícia de la mort del bon amic solleric Pep Arbona Alcover , en bon matí de divendres 6 de novembre de 2020. Me la comunica un altre bon amic comú i condeixeble seu, el concarrí Jaume Obrador Soler . Li ho agraesc, tot desitjant que descansi en pau el bon amic solleric. Seixanta-cinc anys enrere, començam a compartir estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca. Durant onze dels tretze anys seguits que m’hi pas en règim d’internat estricte. Ells, qui em duen dos cursos per davant, s’ordenen capellans l’any 1966. Jo l’any 1968. Compartim tots tres, també, la condició de secularitzats. Capellans que no podem continuar exercint-ne la tasca, a causa d’una norma canònica que ens prohibeix d’estimar una dona i contraure-hi matrimoni...  Des d’àmbits distints, continuam compartint l’afany de contribuir a millorar aquest món nostre, aportant-hi dosis d’humanitat, de reflexió analítica i d’una perspectiva transcendent que ens engresca a construir-lo amb criteris de germano

M'han entrat ganes de reproduir íntegrament l'escrit del bon amic capellà de presons, mossèn Jaume Alemany Pascual , pel seu gran valor com a testimoni personal: "¿Què els deim i què ens diuen els confinats a la presó?  El Secretariat de Pastoral Penitenciària, en motiu de la festa de la Verge de la Mercè, vol ser portaveu dels privats de llibertat a l’Església de Mallorca i a la vegada veu de l’Església en el món de la presó. Sabem que uns i altres tenim molt per dir i escoltar. La realitat que hem viscut aquests darrers mesos ens ha dut a qüestionar molts aspectes de la vida: certeses, límits, llibertat, ... se’ns han imposat unes restriccions i límits que han afectat a la nostra llibertat. Talment allò que els privats de llibertat viuen cada dia de la seva condemna, del seu confinament. Entrar a la presó és deixar a la porta allò que nomenem “normal” i caure en un món difícil d’imaginar fins que no hi ets dintre. La presó trastoca l’estructura mental, psicològica, afect

El bon amic taujà, mossèn Gabriel Amengual Coll , molt il·lustre canonge de la seu catedral de Mallorca i insigne catedràtic emèrit de Filosofia a la Universitat de les Illes Balears , m’acaba d’enviar informació sobre un dels seus darrers llibres «Hitos históricos de la antropología filosófica» , publicat a finals de juliol de 2020. Si disposàs de temps suficient, m’agradaria endinsar-m’hi, en aquest pou immens de saviesa i de pensaments profunds que representa aquest personatge tan singular com de comprensió difícil, si més no a primer cop d’ull. Estudiàrem junts al Seminari diocesà de Mallorca. Jo, dos cursos darrere d’ell. En mantenc el record, d’un alumne força dedicat a la lectura de llibres als quals jo no tenia accés... Li dèiem de malnom «en Rahner» . Em sorprengué que decidís d’anar a missions. S’hi passà un temps, al Burundi. La seva capacitat intel·lectual l’havia de portar a fer estudis teològics més especialitzats a Alemanya. Amb posterioritat aconseguí la titularitat de

En bon darrer dia del mes d’agost de 2020, m’arriba la notícia de la mort de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras , canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca. Que descansi en pau! Anima eius et animae omnium fidelium defunctorum per Dei misericordiam requiescant in pace. La meva relació personal amb aquest capellà manacorí comença al Seminari diocesà de Mallorca. S’hi exerceix durant anys com a director espiritual. Acabada la carrera eclesiàstica, quan som destinat com a vicari coadjutor a la parròquia de sant Nicolau, al Pentàgon de  Ciutat, torn a trobar-me amb ell al cap d’uns pocs mesos, l’any 1969, quan el bisbe l’anomena rector, succeint en el càrrec a mossèn Pau Oliver Ferrer . Hi treball conjuntament poc temps, amb mossèn Jaume Cabrer , degut al nomenament que m’arriba del bisbe com a vicari coadjutor de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a l’Eixample de Ciutat, juntament amb mossèn Sebastià Capó Leal , com a rector, i mossèn Jaume Forteza Roca , mossèn Pere

Diumenge, 9 d’agost de 2020, des de Mallorca estant i via youtube , seguesc en directe la celebració de les exèquies i funeral al Centre Universitari Claretià de Batatais , al sud-est del Brasil, amb motiu de la mort de Dom Pere Casaldàliga i Pla , bisbe emèrit de la Prelatura territorial de São Félix do Araguaia, a l'estat brasiler de Mato Grosso.  M’hi qued força impressionat... per motius diversos... No sé ben bé si és això el que volia Pere Casaldàliga que li fessin com a funeral... Tres bisbes... Desenes de capellans, religiosos i diaques... Tres cantadors... Tres dones... Ocupant un espai esportiu dels missioners claretians, amb mesures protectores de la pandèmia més o manco ajustades... M’hi qued força impressionat, veient-lo dins del seu taüt... Percep Aleshores que no tots els bisbes de l’església catòlica són iguals.  No tots romanen al dictat de l'estat del Vaticà, lletra per lletra.  Ni tots adopten el mateix estil de vida, ni les mateixes formes d'exercir-ne la

TRESCANT DINS EL MEU PASSAT Estampes d’uns temps viscuts Jaume Sancho Gili (Artà 1938) En bon dia de festa, santa Magdalena, em pos a llegir el llibre que m’ofereix la secretaria de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca , de la qual som soci fundador amb altres antics companys d’estudis eclesiàstics.  M’agrada tant, que n’acab la lectura el dia de la festa de sant Jaume, apòstol, cinc jornades després. He de començar dient que, al llarg de la meva vida més que setantina, la meva relació personal amb l’autor artanenc, Jaume Sancho Gili , ha estat més tost minsa. Del Seminari, en record poques trobades interpersonals. Posteriorment, en ben comptades ocasions hem coincidit tots dos plegats. Com m’acostuma a passar, abans de la lectura del llibre en tenc una imatge, bastant mudada un cop n’he acabat de llegir la darrera pàgina. M’hi he passat un guster, de llegir-lo i de veure que es tracta d’un personatge nou per a mi. En tenia la idea molt resumida

La lectura del llibre que redacta des de la presó «La 1930» , mentre hi roman reclosa durant vuit anys seguits VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA , em fa veure molts caires de la seva personalitat tan singular.  Entre d’altres, la seva condició de dona creient, catòlica practicant, que topa amb no poques dificultats a l’hora d’exercir-s’hi, i que hi apareix reflectida en algunes de les mostres que ens ofereix. Setmanes i mesos després d’haver sol·licitat el mes d’abril per carta dirigida al fiscal general autorització per viatjar a Holanda i organitzar la Primera Comunió del seu fill Rist , té oportunitat de trobar-se en persona davant d’una autoritat que no dubta a mentir-li obertament.  El fiscal general li explica que segons les informacions de què disposa, sap que Victoire vol sortir del país per no fer-se present a la commemoració del genocidi comès contra els tutsis (pàg. 167). Ell vol que ella hi assistesqui per permetre-li «conèixer millor la història de Rwanda», ja que