Al bon amic i condeixeble senceller, PERE RAMIS MUT

 M’arriba la notícia de la imminència de la seva mort, poques hores abans que ell en rebi la visita. 

Fa molt pocs dies que m’han corprès les paraules dels seus familiars més propers, quan m’indiquen que el bon amic i condeixeble senceller Pere Ramis Mut ha caigut en una d’aquelles situacions demencials que ens capgiren totalment l’existència.

Com gairebé sempre, ens demanam el per què de tot plegat, sense que n’arribem a trobar mai cap casta de resposta mínimament satisfactòria. Com no sigui la del creient que manté depositada la seva confiança plena en el Déu i Senyor de l’Univers, pare i mare de tota criatura nada...

El fet és que vull anar a veure’l... la setmana passada... i ja no hi som arribat a temps!

En Pere Ramis Mut «devers les 16 ens ha deixat», diu el missatge que m’arriba pel whatsapp, divendres 12 de maig... Amb exèquies, per la família més apropada... I funeral per dilluns 15 de maig a les 20 hores a l’església parroquial de Sencelles...

Ens uneixen amb en Pere uns vincles d’amistat molt intensa, des que compartim estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, com a llatinistes, humanistes, filòsofs i teòlegs a les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat.

En Pere Ramis Mut neix una mica abans que jo, el 6 d’octubre de 1942 a Sencelles.  És ordenat prevere dia 16.06.1968 començant a exercir el ministeri com vicari en la parròquia de Campos i encarregat de El Palmer. Dia 12.08.1976 és nomenat vicari de la parròquia ciutadana del Beat Ramon Llull. I poc temps després deixa d’exercir-ne la tasca, passant a fer de mestre a la Llar de la Joventut del Consell insular de Mallorca i posteriorment al Departament de Política lingüística d’aquesta institució.

Ordenats sacerdots el mateix dia del mateix any, al mateix lloc, dia 16 de juny de 1968, tots dos pertanyem a la generació eclesiàstica mallorquina del Maig del 68, juntament amb uns altres tretze companys!

Cadascun de nosaltres segueix el seu camí, durant dècades. Tot i que ens retrobam al Consell de Mallorca l’any 1999, quan treballam plegats a la Conselleria de Cultura i Joventut, encarregant-se ell de la implantació de la normalització lingüística en català a tots els departaments de la institució insular.

Vivint a prop, en barriades palmesanes properes, tenim oportunitats de retrobar-nos de tant en tant, quan travessam els carrers, ell amb na Margarita, i jo amb na Isabel...

M’arriba endins la pèrdua d’un bon amic, com aquest condeixeble senceller, de nom Pere. Em reconforta la certesa que continua interessant-se per tots nosaltres, al seu estil i la seva manera de dir i de fer, tan característics.