diumenge, 27 de novembre de 2016

Capellans mallorquins secularitzats demanen la revisió del celibat

Amb aquest titular, el diari Última Hora dedica tota aquesta pàgina (27-11-2016, pàg. 25) als capellans mallorquins secularitzats, aprofitant la visita que reté recentment el papa Francesc a un grup de capellans secularitzats, a Roma (com reflecteix la fotografia central).

S'hi remarca allò que diuen quatre companys capellans:

En Pere Fullana: «La Iglesia tiende a culpabilizar aspectos como el sexo, però llegará el cambio».
En Jaume Gual: «Dejé de ser cura porque me enamoré y no era capaz de llevar una doble vida».
En Miquel Julià: «Uno empieza en la Iglesia joven, y sigue en la trayectoria sin plantearse nada».
En Jesús Fresnillo: «Me gustaría ver aire nuevo en la Iglesia, però no hay nadie joven que releve».

A l'actualitat som més d'un centenar els capellans mallorquins que ens hem casat, secularitzat i deixat d'exercir com a sacerdots. Cada cas és cada cas. I els quatre casos que apareixen a la pàgina d'Última Hora així ho fan palès.

M'arriba la notícia d'aquesta publicació local, via whatsapp, i tot d'una mir de trobar l'exemplar periodístic pertinent... M'alegra ben molt comprovar que hi surt aquest tema, damunt d'un mitjà de comunicació local, ja que ben poques vegades s'hi tracta un assumpte com aquest. 

No fa ni una setmana que, jo mateix, al·ludia a això precisament, en un programa radiofònic, Ona Mediterrània, dirigit pel jove Joan Farrés Vidal (sobre capellans catòlics mallorquins casats: minuts 22:50 - 31:45). 

Parlava d'allò que se'n diuen «capellans catòlics casats», «capellans mallorquins secularitzats», «que han penjat els hàbits», «han plegat de capellà», «han abandonat el sacerdoci»,«han deixat de dir missa», «s'han mostrat infeels», «han abandonat el clergat», etc. Sempre en termes que comporten certes connotacions eminentment negatives.

En front d'aquesta visió, jo hi volia remarcar d'altres aspectes que consider que s'esdevenen molt més positius, al meu modest mode de veure, davant d'una decisió tan personal com aquesta.

Fins i tot, aquella notícia recent de la visita del papa Francesc a un col·lectiu de capellans catòlics casats, als afores de la ciutat de Roma, em portava a fer-hi la proposta d'ampliar-ne el tractament, d'aquest assumpte.

Hi manifestava que, amb el temps, m'agradaria molt arribar a poder fer un bon programa radiofònic -«Dèries i lluites», per exemple- sobre l'existència i el comportament d'un col·lectiu tan petit a l'àmbit religiós, que no sol sortir gaire als mitjans de comunicació, però que, sens dubte, té molt a dir i a aportar, a l'hora de contribuir positivament en la construcció d'una societat illenca que pugui veure'n millorat el nivell de benestar -social, cultural, ètic, polític, econòmic, ecològic, religiós, etc.-.

Perquè, de bon principi preparats durant un temps llarg per exercir-nos com a sacerdots -sigui diocesans, sigui religiosos-, un bon dia optam per trencar en la dinàmica prefixada, adoptam un altre estil de vida, iniciam una etapa nova en la nostra vida, trobam altres formes de treballar, formam una família, ens casam, etc.

És cert, hi deia, que no tots els companys secularitzats ens prenem l'assumpte de la mateixa manera. Cadascú elegeix el seu propi estil i àmbit de vida, bé sigui a la Roqueta, bé sigui fora de Mallorca; bé sigui associant-se amb altres, bé sigui actuant pel seu compte; bé sigui mantenint-se en la pràctica religiosa, bé sigui allunyant-se'n cada cop més...

Sí que vaig voler recordar que som més d'un centenar els capellans casats mallorquins (secularitzats)

I que, un cop casats, ens hem mogut en àmbits diversos... com ho pot reflectir, per exemple, la nombrosa i diversa producció literària d'alguns de nosaltres... per no al·ludir a altres àmbits d'actuació pública que, d'una manera o una altra, incideixen en la marxa de la nostra societat... i de la nostra església.

diumenge, 13 de novembre de 2016

El papa Francesc visita un grup de sacerdots secularitzats, a Roma

Pel que es veu, sembla que els bisbes espanyols van per un altre camí, distint al del papa Francesc:

"Nuevo Viernes de Misericordia: el Papa visita a un grupo de sacerdotes secularizados"

Francisco ha dado un tono muy distinto al Viernes de Misericordia de noviembre. En lugar de visitar a personas excluidas por la sociedad, se ha fijado esta vez en otras que viven una situación de «malestar espiritual»: antiguos párrocos, cuya decisión de abandonar el sacerdote a menudo no comprendieron ni la Iglesia ni sus familias

Nuevo Viernes de la Misericordia del Papa, probablemente el último del Año Santo. Tras recibir unas 6.000 personas sin techo, Francisco se dirigió a Ponte di Nona, un barrio en la periferia de Roma, donde visitó a 7 familias formadas por jóvenes que a lo largo de los últimos años han dejado el sacerdocio.


Según explicó Radio Vaticano, «el Santo Padre ha querido ofrecer un signo de cercanía y afecto a estos jóvenes que han cumplido una elección a menudo no compartida por sus hermanos sacerdotes y familiares». Personas que, tras «diversos años dedicados al ministerio sacerdotal desarrollado en las parroquias, se han dado el caso que, la soledad, la incomprensión y el cansancio por el gran compromiso de responsabilidad pastoral, han puesto en crisis» su vocación al sacerdote, desencadenando «meses y años de incertidumbre y de dudas», hasta finalmente «dejar el presbiterado y formar una familia».

Entre esos sacerdotes había uno procedente de Madrid, otros cuatro de la diócesis de Roma y otro más de América Latina.

Según Radio Vaticano, «la inesperada entrada del Obispo de Roma en la habitación estuvo enmarcada por un gran entusiasmo: los niños han rodeado a Francisco para abrazarlo, y sus padres no han podido contener la emoción.  La visita del Santo Padre ha sido muy apreciada por todos los presentes que han podido sentir no el juicio del Papa por su elección, sino su cercanía y afecto. Mientras el tiempo transcurría rápidamente, el Papa escuchaba sus historias y seguía con atención las consideraciones acerca de los procedimientos jurídicos de los casos individuales.  Su palabra paternal ha asegurado a todos sobre su amistad y la certeza de su interés personal».

«De esta manera, una vez más –prosigue a nota de RV–, el Santo Padre ha pretendido dar una señal de misericordia a quien vive en situación de malestar espiritual o material, poniendo en evidencia la exigencia que nadie se sienta privado del amor y de la solidaridad de los pastores».






Alguns altres enllaços a la notícia:

Francisco visita a jóvenes que abandonaron el sacerdocio para casarse

El papa Francisco visita a jóvenes que abandonaron el sacerdocio

El papa visita a ex sacerdotes casados y con familia

El papa visita a sacerdotes que abandonaron su ministerio

El papa se reúne con siete ex sacerdotes y sus esposas

El papa Francisco visita a jóvenes que abandonaron el sacerdocio

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Modèlics i Modelicons, número de la revista sobre secularitzacions a Mallorca

El núm. 42 de la revista Modèlics i Modelicons que m'acaba d'arribar, em duu a interrompre la lectura de tres llibres que, en aquests moments, són al meu punt de mira, com manifest al meu mur de Facebook

«M'estic dedicant a llegir tres llibres summament interessants: un, publicat en català; l'altre, en castellà; i el tercer, un llibre traduït del català al castellà... A finals de mes, ja veurem què n'he extret de tots tres: «Ejido Colectivo Batopilas, su historia», del bon amic manacorí Juan Riera Fullana, publicat a Mèxic; «Operación Tiara», llibre del bon amic manacorí Jaume Santandreu traduït per Francisco Suárez; i «La inauguració», del bon amic artanenc Sebastià Mesquida

Com s'indica a l'editorial, aquest exemplar gira en gran part entorn del «fenomen de les popularment anomenades 'secularitzacions'... un fenomen molt determinant i significatiu dins la nostra Església del segle XX».

Per començar, apareix el bon amic canonge, Llorenç Tous, qui, de manera tan incisiva com característica seva, exposa una quinzena de punts sobre «Els amics secularitzats».

Segueixen les «Confidències i reflexions d'un capellà «ex-combatent», secularitzat per causa del celibat, per la 'desobediència canònica' d'estar casat», que ha fet la seva vida al Brasil des de fa dècades: en Saturnino Pesquero Ramón. A pocs mesos de ser vuitantí, manté la seva convicció personal de la necessitat pastoral d'una Església on l'exigència del celibat per a l'exercici ministerial sigui tan sols opcional i no una condició «sine qua non». La labor ministerial a la vinya o Regne de Déu és només canònica i no evangèlica. L'explicació del manteniment de la llei del celibat ve per la circumstància que la Reforma luterana vol abolir la necessitat del seu manteniment (Trento).

A la pàgina 11, s'extreu «Dels nostres arxius» i es reprodueix fidelment la còpia, íntegrament en llatí, del formulari d'una de les respostes que emet la Congregació vaticana per la Doctrina de la Fe, l'any 1987, durant el papat de Joan Pau II, a una petició de dispensa del celibat sacerdotal.

A l'apartat «El nostre convidat», apareix n'Antoni Bennasar que fa una entrevista a n'Andreu Obrador amb una quinzena de preguntes relacionades amb la seva condició de seminarista, músic, agent pastoral, secretari del bisbe, capellà obrer, secularitzat, labors posteriors, anul·lació matrimonial, etc.

En vint-i-quatre pàgines, que conclouen amb una llista de «Secularitzacions del clergat diocesà de Mallorca» feta per Antoni Fullana Moragues, s'hi reprodueix la taula rodona sobre el tema de les secularitzacions a Mallorca, feta el 8 de juny de 2016 a la residència sacerdotal de Sant Bernat, enregistrada i transcrita per Jaume Gual, en la qual participen en Rafel Servera Blanes -que aporta unes reflexions prèvies introductòries-;  Toni Pol Marcús, Carmel Bonnín i Cortès, Cecili Buele Ramis, Miquel Monroig Mestre, Josep Garau Trias, Jaume Sancho, Domingo Mateu.

En Jaume Sancho Gili publica un escrit de quatre pàgines que porta per títol «Crisi i vocació sacerdotal. Causes confuses i aclariments necessaris», on reflexiona sobre el celibat obligatori i la vocació sacerdotal. Considera significatiu que, molts secularitzats, del que dimitien realment era de la dimensió religiosa o clerical, però no de la seva dimensió cristiana: molts d'ells es lliuraven després amb intensitat a tasques humanitàries, altruistes i socials.

«Secularitzats i secularitzacions. Contestació a l'enquesta dels que crec bons amics» és el títol de l'escrit que hi publica en Pere Barceló en sis pàgines de la revista.

En Guillem Ramis i Moneny, en quatre pàgines, participa en la proposta de recollir testimonis sobre el fet de les secularitzacions, és a dir, 'fugida massiva de capellans', a la diòcesi de Mallorca a partir dels anys seixanta, amb un escrit que titula «Agraïment a la vida».

«Les secularitzacions. Vistes dels del Seminari Menor» és l'escrit que hi aporta Antoni Riutort Fullana, actualment rector de les parròquies de Montuïri, Algaida i Pina, i arxipreste del Pla de Mallorca.

En Jaume Gual i Mora escriu sobre la «Trobada de condeixebles a Monti-Sion de Porreres».

N'Antoni Bennasar publica «Entrevista a l'amic Mateu Buades».

En Domingo Mateu «Entrevista a Miquel Julià Prohens» en un escrit extens d'una dotzena de pàgines.

En Sebastià Salom Mas «Entrevista a la mare d'en Tomeu Tauler, en el seu centenari, n'Antònia Valens Roig».

«Records hivernencs. Castanyes. Seminari Major. Hivern de 1960», un escrit d'en Domingo Mateu Conti.

Pere Fiol i Tornila Joan Parets i Serra escriuen i publiquen article sobre «Cloenda Any Ramon Llull. Ramon Llull en els Certàmens del Seminari».

«Notícies diocesanes». El nomenament de Mons. Xavier Salinas com a bisbe auxiliar de València i el de Mons. Sebastià Taltavull com a administrador apostòlic de Mallorca.

«Cinquena Diada cultural Amics del Seminari», a Miramar, Valldemossa.

Antoni Pol Marcús escriu article sobre «El darrer llibre de Vicenç Jasso. 'Com vaig viure el nacionalcatolicisme a l'escola pública i al seminari (1939-75)».

«Cavil·lades d'un desenfeinat. Un dia distint». És el darrer escrit d'aquest número 42 de la revista Modèlics i Modelicons, que signa en Jaume Sancho.

divendres, 26 de febrer de 2016

Sobre capellans mallorquins que han deixat d'exercir-ne...

Arran d'una opinió manifestada per Andreu Obrador a la revista Modèlics i Modelicons nº 39, els responsables de l'edició fan aquesta consulta a la gent que hi pugui estar interessada:

"Bons amics, després de saludar-vos ben cordialment voldríem consultar-vos una qüestió que els responsables de la revista pensàvem considerar després de reiterats suggeriments de part de bastants de lectors, el darrer dels quals en Llorenç Tous que en un darrer missatge - fent referència a la OPINIÓ manifestada per n’Andreu Obrador en el penúltim número de la nostra revista (M i m., no 39, pgs. 79s.) - ens deia el següent:

“A sa darrera plana de sa darrera revista, Andreu Obrador fa una llista de preguntes que crec convindria intentar contestar. També en el mateix número, no record sa pàgina, surt el número de secularitzacions a lo llarg crec que d’uns 10 anys. Sempre he pensat que és un fet que no s'ha volgut profunditzar. Crec que és un deute que l’església de Mallorca té."

Se tractaria, doncs, de posar en marxa un treball - el més extens possible malgrat mai no podrà ser exhaustiu - sobre la qüestió de les secularitzacions dels capellans diocesans de Mallorca a partir dels anys 60 fins ara mateix. NOMÉS SOBRE EL FET DE LA SECULARITZACIÓ.

Les preguntes a què fa referència en Tous en aquest missatge seu i que pensa que caldria intentar contestar són les suggerides per n’Andreu Obrador a les darreres pàgines del penúltim número de la nostra revista que, sense voler ser exhaustives ni definitives, són les següents:

a) Com es va viure el sentiment de culpabilitat a l’hora de prendre la decisió de canviar de vida?
b) La incorporació a una societat, amb uns estereotips determinats, rebuig, pèrdua de prestigi, deixar un estatus social, “Han deixat el camí, no són dignes, s’han mundanitzat...” etc. Va esser fàcil ? Complicat ? Per què ?

c) El que representa als 20, 30, 40 anys començar de bell nou: Un treball, un sou, una empresa... uns paràmetres que mai ens havien ensenyat. Començar de zero.

d) Quan coneixes una noia, ¿com li expliques el que has estat fent tots aquests anys?

e) I la família ? D’esser un honor, a no esser ningú. La gran frustració sobretot de les mares, tenien “el cel guanyat”, i ara ? Reaccions familiars.

f) Al dia d’avui, ¿com expliquem el fet als fills, als néts, als nou coneguts? ¿Què expliquen els fills del seu pare als amics? Se senten orgullosos? No li donen importància? Es callen? No es parla?

g) I de la vivència de la sexualitat? Què me’n direu?, etc.

Aquestes preguntes no volen esser gens exhaustives ni definitives, sinó només orientatives: Es podrien retocar o canviar, llevar o afegir, etc. 

Aquestes eren les preguntes que suggeria n’Andreu per tractar en la revista o, si fos massa ample el contingut, en una publicació apart.

Per tal que la qüestió de les secularitzacions fos tractada amb la profunditat deguda, caldria inevitablement comptar amb un nombre altíssim de testimonis personals, com més extens possible, dels que passàrem per aquesta situació i en podem donar encara testimoni personal del nostres cassos concrets. No se tractaria de les nostres biografies o trajectòries personals, sinó tan sols d’exposar la nostra experiència del fet o procés de la nostra secularització. Fins i tot cabria la possibilitat, si algú ho preferís així, de fer-ho baix pseudònim.

Davant això, les meves preguntes o consultes que vos vull plantejar són aquestes dues:

1. Què vos sembla sobre la conveniència o oportunitat de tractar o plantejar-nos aquest tema en un treball col·lectiu? (com a publicació extra, annexa però fora de la revista). Creis que és un tema que cal tractar o pensau que és un tema que no cal ja remoure ?

2. Si se dugués endavant aquest treball d’investigació, estaríeu disposats cada un a exposar-hi el vostre testimoni personal i la vostra experiència o preferiríeu no fer-ho?

Com podeu suposar, del resultat d’aquesta consulta dependrà que anem endavant o ho deixem sense plantejar-nos aquesta qüestió que, en opinió meva, o s’ha de fer prest o ja mai més se podrà comptar amb els testimonis necessaris per conèixer de primera mà aquesta història que mai s’ha volgut o s’ha sabut plantejar amb profunditat, analitzant les seves causes, el seus processos – a vegades ben dolorosos – i els efectes prevists o inopinats que s’esdevingueren.

Aquesta “altra història” de l’Església o la deixam escrita aviat o ja es perdrà per a sempre.

Vos plantejam a vosaltres aquesta consulta perquè sou assidus lectors de la nostra revista, però no vol ser exclusiva per a nosaltres: si hi podeu convidar més persones que passaren per aquesta situació, millor encara i més complet podria ser aquest treball i més favor feríem a la petita història de l’Església mallorquina de la segona meitat del segle passat i, tal vegada, també a nosaltres mateixos perquè ens permetria “passar comptes” amb el nostre passat...

Per tal de contestar aquesta doble consulta que vos plantejo, tant me podríeu contestar directament a mi com a qualsevol dels altres membres del consell de redacció de la nostra revista. Si en voleu parlar entre vosaltres o contestar col·lectivament ens semblaria també adequat per tenir-ne una visió més ampla i contrastada abans de posar en marxa una feinada que no sabem gens quin resultat pugui donar, i per això créim imprescindible consultar-vos.

Si algú de vosaltres estigués, demés, disposat a formar part de l’equip redactor d’aquest projecte, nosaltres estaríem encantats de comptar amb el vostre ajut, consell o assessorament. Se tractaria en definitiva de retre un petit servei a l’Església i a la història del nostre poble.

Donant-vos les gràcies per endavant i amb una forta abraçada ben fraternal,
el vostre amic, J.S. MODÈLICS i modelicons. Febrer, 2016


Andreu Obrador: «El retorn d'un viatge»

No soc lletraferit. Desconec quina etiqueta em posaren... tampoc jo la vaig demanar mai, encara que m’agradaria saber quina era.

Divendres vaig venir de Barcelona per participar a la IV Diada Cultural Ramon Llull, Amics del Seminari, el dissabte dia 9 de Maig.

Avui es diumenge dia 10, soc a l’aeroport, de tornada. Estic content. Tinc tres quarts d’hora per embarcar. Em pos a rumiar sobre la jornada d’ahir.

El primer que me ve al cap és el darrer que vaig escoltar a la tarda desprès de dinar, sobre la publicació semestral de “Modèlics i Modelicons” per mi totalment desconeguda.

1.- Crec que mantenir els dos adjectius, implícitament és reconèixer que van existir, i per tant, encara continua. Històricament és molt lloable com va començar. Una publicació amical de companys de curs, és fantàstic. Al dia d’avui sembla que té un caire, a més de l’emotiu, també de debat, reflexió, intercanvi, obert a tothom. La idea em sembla genial. Si cada promoció hagués fet el mateix, la suma de totes les aportacions, avui, podria esser “AMICS DEL SEMINARI”.

2.- No he pogut consultar els continguts dels números publicats, sí que vaig escoltar un grup de temes generals que s’havien treballat. M’ha picat la curiositat per saber si hi ha alguns temes que les persones que ens vam secularitzar, o deixar els estudis, han trobat alguna resposta o reflexió, a temes com per exemple:

a) ¿Com es va viure el sentiment de culpabilitat a l’hora de prendre la decisió de canviar de vida?
b) La incorporació a una societat, amb uns estereotips determinats, rebuig, pèrdua de prestigi, deixar un estatus social, “Han deixat el camí, no són dignes, s’han mundanitzat...” etc. Va esser fàcil? Complicat? Per què?
c) El que representa als 20, 30, 40 anys començar de bell nou. Un treball, un sou, una empresa... uns paràmetres que mai ens havien ensenyat. Començar de zero.
d) Quan coneixes una noia, ¿com li expliques el que has estat fent tots aquests anys?
e) I la família? D’esser un honor, a no esser ningú. La gran frustració sobretot de les mares, tenien “el cel guanyat”, i ara?
f) Al dia d’avui, ¿com expliquem el fet als fills, als néts, als nou coneguts? ¿Què expliquen els fills del seu pare als amics? Se senten orgullosos? No li donen importància? Es callen? No es parla?
g) I de la vivència de la sexualitat? Què me’n direu? I molts altres que tinc el cap i no vull allargar-me més...

Tot això, i molts altres temes, cada un ha trobat formes i maneres d’afrontar-ho individualment, però el que és cert és que no hi hagut espais, orientacions, criteris per abordar aquestes qüestions. ¿Ho ha treballat la revista?

3.- Desconec si hi ha algun estudi sobre el nombre de secularitzacions que s’han donat en aquests 30 últims anys. Abans de la decisió, durant el procés, desprès de la decisió. Temps d’exercici. Tasques que desenvolupaven. Durada de processos. Interventors en els processos. Condicions. Qui decidia, quan i com? Han estat justos? Democràtics? Etc. etc.

Quines professions hem elegit? Educació, funcionaris, polítics...?

I, per a mi, lo més interessant, PER QUÈ es va secularitzar o deixar els estudis tanta gent?

4.- Desconec si l’Església (concretament la de Mallorca) ha fet una reflexió i/o anàlisi del fenomen. Tinc la sensació que no interessa gaire... ¿Us imagineu una empresa que està fent fallida? ¿Quants canvis es fan per aturar-la? ¿Hi ha remodelació de personal, control de qualitat, noves inversions etc. etc., a la organització “Església Catòlica”? Detecteu algun canvi? Podríem dir que està anant cap el precipici.

5.- ¿A algú de vosaltres, algú de l’Església us ha demanat consell, orientació, criteri, punt de vista...? ¿Nosaltres, que hem estat dintre de l’empresa durant “x” anys, no tenim res a dir? És curiós, ells tenen la veritat... Crec que tots teníem ganes de fer aportacions de millora. Canviar de feina, dol, te sap greu, i si et treuen de l’empresa de “males maneres”, és mes fotut.

6.- ¿Com a entitat religiosa (= ajuda als altres) s’ha preocupat què els passava als qui deixaven l’organització? ¿Aspectes primaris, habitatge, alimentació? ¿I aspectes psicològics i de salut? No hem tingut un “ sindicat ” que defensàs els nostres drets. Ens hem espavilat com hem pogut i sabut. No hi ha ressentiment, senzillament caldria fer “una memòria històrica” de tot el que ha passat... per fer una transició democràtica.

7.- Estic d’acord que quan es vulgui estudiar la societat mallorquina, i en concret l’església de Mallorca dels anys 50 endavant, s’haurà de tenir molt en compte tot el fenomen de les secularitzacions. Jo tinc la sensació que és un debat pendent, és així?

8.- Tot era un bluf? No tenia arrels? Tot va esser com un vent de temporada, passatger... Això és molt greu. D’entrada, vol dir que els qui manaven, o eren uns inconscients, i/o un grans manipuladors. I als qui obeíem, no vam tenir prou criteri ni convenciment per decidir i promoure un canvi. És clar, el qui optaven pel canvi marxaven condemnats, i els qui vàrem quedar, per què vam quedar? Si era per por a perdre quelcom, suposa que abans ho tenies. I si em van fer creure que jo tenia vocació, malament per ells, però també malament per mi per no haver-me defensat d’aquella dominació.

9.- No vull retreure res, suposo que vaig aprendre a perdonar i/o oblidar, però que encara persisteixin les estructures que porten a la bancarrota, em sap greu... És evident que el camí de l’Església actual camina cap el precipici. Si bé és cert que el poble mallorquí sap com trobar respostes a la seva dimensió espiritual de moltes maneres diferents, però, no serà l’Església catòlica.

10.- M’agradaria pel futur del meu país i la seva gent que aprengui dels errors comesos, que no ens faci por la crítica, i, dir les coses pel seu nom, en definitiva, més democràcia. Prou de víctimes de bona voluntat.

¿Hi cap tot això a “Modèlics i modelicons”? Tot això m’ha retornat, tornant de Mallorca. He arribat a la capital. Un altre món. Torno amb les bateries, racionals i emocionals, ben carregades. Fins prest.

Andreu Obrador Siquier
obradorsa@gmail.com

dijous, 12 de novembre de 2015

Congrés internacional de capellans casats: manifest final

MANIFIESTO FINAL
CONGRESO INTERNACIONAL CURAS CASADOS

Un grupo de unas 100 personas, llegadas de 15 países y pertenecientes al movimiento internacional de curas católicos casados, nos hemos reunido del 29 de octubre al 1 de noviembre en Guadarrama (Madrid - España) para celebrar un Congreso Internacional bajo el lema “Curas en unas comunidades adultas”.

Ha sido especialmente destacable...haber contado con la presencia de 30 personas que, a pesar de la distancia y del coste económico, han venido a participar desde Latinoamérica. Culmina este acontecimiento un proceso ya antiguo: 7 congresos internacionales, más 7 latinoamericanos y otros muchos nacionales.

Pertenecemos a ese amplio colectivo de creyentes en Jesús de Nazaret, que decidimos hace unos cuarenta años reivindicar de palabra y de obra la opcionalidad del celibato para los curas de la Iglesia católica de Occidente.

Nuestro recorrido como colectivo ha ido ampliando la perspectiva inicial centrada en torno al celibato, para ir profundizando hacia un modelo de cura no clerical y un tipo de iglesia no asentada férreamente sobre un cura exclusivamente varón, célibe y clérigo.

Nuestro objetivo en este congreso ha sido claro: “realizar un análisis y un balance” –tras casi cuarenta años- de lo que ha supuesto nuestra andadura en las comunidades de creyentes a las que pertenecemos, tanto en el terreno personal como en el eclesial. Para ello, hemos compartido y reflexionado sobre diversas experiencias comunitarias, algunas de las cuales han sido trabajadas y publicadas en un libro del mismo título (“Curas en unas comunidades adultas”). Hemos contado con la inestimable ayuda de dos ponentes (Silvia R. de Lima, brasileña, y Juan A. Estrada, español), de los componentes de una mesa redonda, y con el trabajo realizado en diversos talleres. Entre nuestras conclusiones –tras esta amplia etapa- queremos destacar:

1ª. Estamos convencidos –y en ello coincidimos con otras comunidades de iglesia- de que el modelo de cristiandad mayoritariamente imperante está desfasado cuando no acabado; y lejos de ayudar a la implantación del Reinado de Dios, es con frecuencia un obstáculo para la vivencia de los valores evangélicos. Un nuevo tipo de iglesia es urgente para poder colaborar frente a los retos que el ser humano tiene planteados.

2ª. Para la renovación de la Iglesia y de las comunidades de creyentes hacia un modelo activamente comunitario de Asamblea del Pueblo de Dios, es preciso un cambio estructural; no son suficientes los meros cambios personales. Hay una inercia de siglos que actúa como un peso muerto y dificulta cualquier cambio progresivo.

3ª. Nuestra andadura nos ha hecho experimentar y comprender que el eje de esa transformación no está en el cura –célibe o no célibe: no es ese el reto principal- ni en la jerarquía eclesiástica, sino en las características de la comunidad: solamente las comunidades adultas, maduras, pueden llevar a cabo esa transformación estructural necesaria y urgente. La estructura actual tiende a perpetuar el inmovilismo y el cambio de formas sin ir al fondo.

4ª. Esas comunidades adultas -ya existentes, en ocasiones ignoradas o perseguidas, pero por incentivar- son comunidades donde sus componentes viven la igualdad, la corresponsabilidad, la fraternidad y solidaridad, sin girar en torno a una figura –el cura- que ha ido reuniendo a lo largo de la historia todas las tareas y responsabilidades en su persona.

5ª. Esa adultez y mayoría de edad les permite adaptarse a las exigencias culturales y sociales de nuestro mundo cambiante, vivir y formular la fe de otra forma y organizarse desde dentro según sus necesidades. Son libres y ejercen la libertad. No viven desde la obediencia, sino desde la creatividad.

6ª. Y, finalmente, entre sus características está elegir y encomendar las tareas y servicios y ministerios a las personas que consideran más preparadas y adecuadas para cada tarea, sin distinción de sexo ni de estado. Luchan por ser comunidades abiertas, inclusivas, desde la pluralidad y el respeto.

Hemos encontrado y participamos en comunidades de este tipo. No son una quimera sino realidad a pesar de sus deficiencias. Y estamos decididos a seguir luchando para cada día sean más numerosas y auténticas.

Esta apuesta no es sencilla. Somos conscientes de la problematicidad de nuestra apuesta: en ocasiones bordeando la ilegalidad; pero no por capricho ni arbitrariamente; sino por fidelidad a valores profundamente evangélicos. Y creemos que los retos actuales nos exigen abrir caminos en esos campos poco explorados, ser creativos, reconocer y practicar el protagonismo de las comunidades y hacer así realidad aquellas intuiciones del Vaticano II que tanta ilusión despertaron, que fueron arrinconadas como peligrosas y que hoy, con la llegada del papa Francisco, han cobrado actualidad y recuperado su carta de ciudadanía en nuestra Iglesia.

Invitamos a todos los creyentes en Jesús a ser valientes y adentrarse en estas sendas de creatividad y libertad, para hacer cada día más real el Evangelio de la misericordia y de la responsabilidad ante los seres humanos y ante nuestra Madre Tierra


                    Guadarrama, 1 de noviembre de 2015.

dimecres, 18 de febrer de 2015

Comentaris a encadenament de Jaume Santandreu, per la dignitat de la gent més marginada



A mb la visita que uns quants amics hem girat aquest capvespre a la Casa Llarga, on 
    el bon amic i company de lluites socials i polítiques, el manacorí Jaume 
    Santandreu, s'ha volgut encadenar en defensa d'un tractament millor per a la gent 
   més marginada de Mallorca, m'han quedat bastant més aclarits certs aspectes que 
   jo tenia una mica embullats. 

D ies enrere, m'havia quedat molt sorprès davant la notícia publicada als mitjans de 
    comunicació, on apareixia en Jaume queixant-se molt durament del comportament
    de les senyores de la Casa Llarga, membres de la família Feliu Fernández. Aquestes
    l'haurien comminat a abandonar la casa aquesta mateixa setmana, i en Jaume s'hi
    havia enrabiat tant que semblava que tragués foc pels queixals contra les cinc
    dones...!

E m deia a mi mateix que aitals queixes per part d'en Jaume no devien ser gens ni
    mica adients. Es tractava, enmig de tot, d'una família tan esplèndida que, durant
    molts anys seguits, havia posat a les mans d'en Jaume tota la finca, perquè s'hi
    pogués acollir gent marginada.

U na decisió tan generosa com aquesta, lluny de poder ser considerada
    menyspreable, per a mi, em semblava molt lloable i ben digna no solament de ser
    reconeguda sinó fins i tot agraïda.


A mb la conversa que hem mantengut durant una estona llarga amb en Jaume
    Santandreu, encadenat a la Casa Llarga, -argollat, per pròpia voluntat, com a
    esclau voluntàriament lligat als rems d'aquesta nau que transporta la gent més
    marginada de Mallorca-, he arribat a comprendre que, amb això que s'ha posat a
    fer aquests dies, no pretén cap altra cosa que posar per damunt tot LA DEFENSA
    AFERRISSADA DE LA DIGNITAT DE LES PERSONES MARGINADES.


L a dignitat del marginat, per a en Jaume, no rau a tenir què menjar, on dormir, de
    què vestir... D'això, se'n pot dir beneficència.

A questa casta de comportament benèfic potser devia caure bé temps enrere a certs
    àmbits...


B é està, fins i tot, que se n'aconsegueixi també avui dia...

E l fet és que en Jaume Santandreu vol anar molt més lluny, molt més enllà d'on han
    portat les moltes i grans passes que s'han anat fent, gràcies a tantíssimes lluites
    cíviques perllongades durant dècades en aquesta terra nostra.

N o es tracta, creu i diu ell, de conformar-s'hi, ni de considerar que ja s'ha fet tot
    quant calia. Ni molt manco.

E n ple segle XXI, segons el parer i l'opinió del més que septuagenari lluitador
    manacorí, calen formes noves d'atansar-se a la gent més marginada i de
    compartir-hi l'existència.

F ou aquesta la intenció inicial, i és aquesta la finalitat que perdura a la Casa Llarga:
    DIGNIFICAR LA SITUACIÓ DE MARGINACIÓ en què viu molta de gent, cada cop més
    nombrosa.

I mplica, entre d'altres aspectes, que, a l'hora d'asseure't a la taula a menjar, lluny de
    tenir la sensació que se't dóna qualque cosa de franc, tens la consciència que t'ho
    has guanyat amb la suor del teu front... a escala reduïda, si vols, però que, en certa
    manera, també és fruit de la feina que has fet durant el dia.

C ada racó de la finca de la Casa Llarga manté ben marcades les petjades deixades
    per la presència i l'activitat que hi despleguen, des de fa un bon grapat d'anys,
    desenes de marginats que hi troben una acollida molt bona, com si fos ca seva.

E n entrar-hi, tot d'una s'hi detecta la gran feina desplegada, als jardins, a les naus, a
    la casa, als camins: roba i vestits i d'altres materials posats a la venda, obres
    artístiques, mobles... on han posat les mans enginyoses tots aquells homes que,
    altrament, podrien considerar-se inútils, inservibles...

N ova manera d'atansar-se a la marginació: tractant directament amb la feina feta
    pel marginat.

C au ben a prop Can Gazà, un indret molt més adient per a viure-hi...

I nstitucions públiques, establertes amb la finalitat de procurar el benestar de la
    ciutadania , cal que hi parin molta més atenció i que s'hi impliquin de bon de veres,
    per tal que la xarxa pública d'atenció a la marginació ho tengui ben present:

A prop d'allà on viu, s'ha posat a treballar una gent que ha trobat feina, la que se li
    exigeix cada dia -unes tres hores diàries- per fer-se mereixedora d'una altra casta
    d'atenció molt més profundament solidària.

A    D    É    U        A       L    A       B    E    N    E    F    I    C    È    N    C    I    A   !

M'alegra, m'agrada i m'impressiona ben molt que en Jaume Santandreu, encadenat a la Casa Llarga, en defensa de la dignitat de la gent més marginada de Mallorca, ens convidi a dir ADÉU A LA BENEFICÈNCIA... http://socrodamon.blogspot.com/2015/02/per-la-dignitat-de-la-gent-mes-marginada.html

16-02-2015
Amic Cil: Ara és sa primera notícia que tenc de aquest fet i t’ho agraesc. Me qued sense sebre què dir; per de pronte ho admir i ho aplaudesc; poca cosa més sé dir de moment perquè devora en Jaume i més ara que estic retirat a un racó del món, me sent molt petit, sen se coratge per ser tan radical. El seu modo de entendre el servei i la convivència amb els exclosos el consider correcte, tal com tenen dret a ser tractats, estimats i acompanyats.Si fos a Mallorca segurament hauria anat a estar una estona amb ell. Una abraçada. (TML)

Els teus comentaris m'han agradat molt. Els he entès. Moltes coses han de canviar. I entenc a en Jaume, però el canvi qe ell demana és social, polític... I haurà d'escriure molt si ho vol transmetre. Una abraçada. (BRG)

Cil, he llegit la informació que m´has enviat referent a Jaume Santandreu. Gracies per la informació. Duc un temps que no estic gaire fi i sols reb la informacio de la prempsa. una abraçasa. (MMP)

Pel que he vist i com que hi ha eleccions ,la Salom ha dit que ho solucionaran en uns dies...Mente ho arreglin bé... perdonarem la foto....daños colaterales.... (OMJ)

Amic Cil: M'han vengut de meravella aquestes impressions sorgides arran de la visita que féreu a Jaume Santandreu, argollat a la Casa Llarga per la dignitat de les persones marginades. Tampoc comprenia com es podia encadenar en protesta per l'acabament d'un contracte de cessió gratuïta de la Casa voluntàriament acceptat i signat. Ara veig, segons es desprèn de les teves impressions, que en Jaume aprofita el fet de no voler prorrogar el contracte per part de les propietàries per reivindicar públicament i de manera cridanera el dret dels marginats a una dignitat que va més enllà d'atendre i satisfer llurs necessitats físiques, un plus que ja havia aconseguit donant un treball als marginats a la finca de sa Casa Llarga, amb la qual cosa superava el concepte de pura beneficència per el de consciencia clara i digna de guanyar-se allò que reben de forma gratuïta. Gràcies per haver-me aclarit el que tenia dubtós i embullat. Salut i una abraçada, (CMD)

Bueno Cecil: Ya he puesto mi comentario. No estaba enterado del asunto. Si puedo subirlo a mi Web.me lo comunicar a vuelta de e-mail a ser posible. Un abrazo, (JHJ)

Sens dubte que la lluita en favor de la gent marginada és digne de tot elogi. Em segueix quedant el dubte, però, de si és contra els propietaris de la casa -que l'han deixada al llarg de sis anys- que s'han de dirigir les fletxes. (PSM)

Idò jo, Cil, no vaig llegir premsa així. Crec que l’avís no es va fer una setmana abans... etc. Crec que comences un tema, i passes a l’altre (ben expressat certament) en defensa del “qüestionat”, però el paper de les senyores Feliu queda tant o més borrós que abans, si és que hi estava.
Ja de bon principi, jo vaig entendre que la protesta d’En Jaume, no era contra les senyores, sinó, amb motiu de que s’en haurien d’anar, fer una crida forta davant la societat i autoritats responsables.
Crec, per altra part que aquestes senyores, –si han actuat legalment- [jo no dubt de que tenen un bon advocat que no les induïrà a error (enviar un burofax no és ilegal ni cap despreci), sinó que és la manera correcte de fer-se aquesta casta de comunicacions finals, quan ja s’ha comunicat en el plaç legal abans per camins directes; crec que es va fer així. No m’imagin aquestes senyores fent de beneites...
De totes maneres –sempre que sia dins el temps legal-, aquestes persones poden enviar un burofax o un carro o lo que les paresqui bé. Si un no sab quín significat legal té un burofax, no ho ha de comentar, o s’en ha de informar. No fa molt jo n’he hagut d’usar de burofaxos, (1) burofax (simple) (2)burofax-certificat, (3)burofax-certifica-amb-avis-de-rebut, ò (4)burofax-certificat-amb-avís-de-rebut i certificació-de-contigut-. És una cosa a la que qualsevol persona hi té dret a fer-ho de la manera que necessiti.
No és bò mai mesclar coses en defensa d’una idea (la d’en Jaume), [jo també la defens i el vull respatlar], però no s’ha de fer víctimes a unes persones que pinten una altra història.
Jo esperava que el teu escrit hi aportaria un poc de llum, però simplement diu lo mateix de dalt a baix.
Supòs que no t’enfadaràs per la meva crítica; tú la demanes. Me sum al comentari de PSM... (OTN)

NO entenc per que no he pogut obrir l´enllaç (AFG)

18-02-2015
Benvolgut Cecili Buele,
Gràcies per enviar-me les teves impresions de la visista al bon amic Jaume Santandreu,històric lluitador manacorí en favor de la dignitat de les persones marginades. El seu testimoni és admirable i ens serveix per prendre consciència de la greu problemàtica .Els teus arguments em semblen molt adients per recolzar l'actitud personal i valenta del defensor drets humans. Llàstima que les institucions ( Govern , Ajuntament, Consell )no donin resposta immediata per solucionar aquest problema social. Per desgràcia patim un desgavell polític que basta llegir la premsa per veure els objectius de certs polítics en el darrers temps. Una societat que no atèn bé totes les persones marginades, possiblement és per falta de desenvolupament racional del " homo sapiens, sapiens"
Una abraçada d'un amic teu, ja històric. (MBJ)