dissabte, 13 de maig de 2017

Reflexions d'un desencís: Jaume Cañellas Llompart


Benvingut siau D. Sebastià.

Per ventura ho dic amb sa boca petita i no voldria que fós així. Desgraciadament des de fa, al manco, quaranta-sis anys que desitjava que el nostre pastor ens miràs als ulls amb esperit d’acolliment. Gràcies de tot cor. Jo també vos mir amb aquests mateixos ulls.


Fa molts anys, quan vaig tornar de Burundi, allà pels anys 71, em pensava tornar a Mallorca després d’haver entregat a Burundi els millors anys de la meva joventut, il·lusionat perquè havia acomplit aquelles famoses paraules que, aleshores, entraren dins el meu cor jove: Pro ecclesia paratus ad omnia,  amb el bagatge que mos donà el rector del Seminari Pere Sureda per la futura tasca: la vida i obra de Santa Teresa i Sant Joan de la Creu, la teologia escolàstica de Sant Thomàs i companyia i l’encoratgement d’un antic missioner teatí que domés  mos ensenyà a comptar fins a deu en kirundi. Qui sap si era perquè  prenguéssim carrera comptant fins a deu, per arribar a terres llunyanes, sans i estalvis.


I terres llunyanes ho varen ser, lluny de ca nostra, lluny de la nostra cultura, de les nostres comoditats, de la nostra llengo; patírem l’enyorança, la malària i altres dificultats  que no cal enumerar. Vaig sentir la necessitat d’escriure a la persona que m’envià a Burundi i que m’havia dit  que aquesta missió me seria profitosa.  I així ho vaig fer.  Era la persona a la qual havia confiat, des de nin, el meu esperit. Aleshores esperava trobar-hi un pare que me ajudàs en les meves llargues hores  baixes. I de bades vaig esperar; Li vaig escriure quatre o cinc cartes i vists els resultats vaig desistir d’insistir. Les paraules de consol i de coratge no m’arribaren mai,  Don Sebastià, i encara les esper.

Esperava que aquelles seues cartes s’haguessin perdut pel camí, un camí molt llarg, i que qualque dia, a la fi m’arribarien. De bades vaig esperar.

Anys després mos retrobàrem i me va respondre que ell no solia contestar les cartes. Sic. 

El nostre rector, especialista amb els místics espanyols, formador dels qui estàvem disposats a anar a missions, ens va acomiadar quan partírem cap a Àfrica. Ai, Don Sebastià! Malauradament, aquesta despedida va ser definitiva. No el vaig veure pus  mai més. Supòs que pensava que la seva tasca era enviar gent a missions. N’hi envià mes de dotze. Davant el bisbe, potser, es devia sentir satisfet de la seva feina.  La resta, degué pensar, era feina nostra.


Malgrat tot, puc dir amb la mà al cor que foren els millors anys de la meva vida. Ara, després de 45 anys, encara ara puc parlar amb Déu en kirundi. Crec en Dawe wa twese,(Pare nostre en kirundi), en el Déu dels pobres, dels abandonats,  dels qui viuen en cabanyes de fang, davall  sostres de uralita o fulles de plataners, dels leprosos. Tenia tretze anys quan en el Seminari mos mostraren una pel·lícula sobre el Pare Damià, l’apòstol dels leprosos, i cada vespre antes de anar a dormir mirava davall el llit per por de trobar-n’hi un. Allà en vaig acostumar a tenir-los com amics i feligresos.

Aquell Déu em costa molt veure-l dins la Seu i veure el seu representant  dins un palau. Com puc casar el Jesús de l’ Evangeli amb el fastos del Vaticà i la seva parafernàlia? El Vaticà que pretén acostar els homes a Jesús, em pens que els allunya.

A Burundi arribàrem a ser més de vint i ara em deman per que ara només en queda un tot sol? De qui és la culpa? No basta amagar-se darrere la manca d’oració, d’entrega o de disponibilitat. Cal fer un examen de conciència profund de les arrels que han duit a aquesta desafecció.

Tornat a Mallorca l’any 1971, amb l’esquena i el cor ben plens d’experiències noves i -per que no dir-ho?- i de dubtes i interrogants, sortírem de l’avió i mos rebé el delegat diocesà de Missions, i les nostres famílies. Em va cridar a part i obrint-me la mà m’hi va posar dues mil pessetes: Jaume, siguis benvingut a Mallorca. Amb dues mil pessetes hem vaig trobar gairebé desprotegit, i ara on vaig? Va ser el darrer contacte que vaig tenir amb la jerarquia diocesana. Girant el cap vaig veure mumare que m’obria els braços, me besava, una besada que no acabava mai, i a mon pare li queien les llàgrimes mirant la feta. Com a fill pròdig m’agafaren de la mà, i me dugueren a ca seva. 

L’Església no havia previst que jo venia amb les mans damunt el cap. On hagués pogut anar si no hagués tingut els meus pares? Un company, vicari de la parròquia de Santa Catalina Thomàs i el seu rector varen fer les passes perquè hi quedàs de vicari.



No em sentia satisfet de mi mateix. Recordant ara un amic que mos deixà fa un parell d’anys, vaig partir cap a Àfrica amb una maleta plena de dogmes, doctrines, conviccions i creences, ben fermada i joiosament guardada. Per què, Déu meu, sense voler, la maleta se n’anava buidant? Qualcú en treia coses? Tenia la maleta un xap? Qualcú me la va espanyar? o jo no vaig esser capaç de guardar-la tal com me la confiaren?! Moltes de les meves seguretats que duia dins la maleta s’esboldregaren. No me trobava realitzat celebrant  batejos, matrimonis, primeres comunions, funerals etc… Qui creu avui en dia  en   la indissolubilitat del matrimoni i el ferm compromís de respectar fins a la mort la fidelitat promesa?

Només Déu ho sap. Potser que entre tots poguéssim trobar  la causa de que hi hagi tantes maletes buides… 

No podia seguir així. I no parlem del celibat! 

En aquells mesos crucials, passats els anys de la meva joventut, havia de triar entre ser jo mateix, pensar per mi mateix i aconseguir l’estabilitat mental i sentimental o continuar còmodament amb allò que m’havien ensenyat malgrat hi hagués coses que no comprenia. 


En el Seminari mos havien acostumat a no viure amb la nostra familia; paradoxalment avui l’Església s’omple la boca en defensa de la familia com la font primera per la maduresa del fills   i de la seva estabilitat psíquica i emocional davant Déu i els homes.  Havia de decidir refer la meva vida, ser conseqüent amb mi mateix i formar una família si esqueia, rebel·lant-me contra la injustícia de l’Església de no deixar-me-la crear,  i no  per motius teològics convincents sinó per motius de conveniència d’organització com a societat perfecta, com mos deien a les classes de Dret Canònic, o per motius purament econòmics.

Vaig triar ser sincer amb mi mateix. Per no trair mai les promeses fetes i no dur una doble vida. 
En aquests moments, permeteu-me Don Sebastià, recordar la paràbola del fill pròdig. El bon pare sempre espera amb els braços oberts el retorn del fill d´escarriat. El Pare no demana comptes del que ha fet. No el castiga. No l’ha oblidat mai. Sempre estava i està a l’aguait. El fill torna convençut del seu perdó. I el Pare l’asseu a la  taula per dinar plegats. 

Jo no me sent un d’escarriat en el sentit de la paràbola pel fet de la meva secularització. Però sí m’he sentit rebutjat i “un no res” pels qui creia  que eren els meus. He complit allò que em dictava la meva consciencia. Vaig treballar honestament com a servidor de l’Església  fins que vaig decidir donar la passa. El que sí sé és com m’ha jutjat l’Església. Basta llegir el Rescripte que mos envià la SANTA SEU quan va respondre a la nostra petició de secularització. No vaig poder batiar els meus fills a la parròquia com tothom; m’obligaren a fer-ho a l’habitació de la clínica, en vaig casar a la Bonanova per tal d’evitar l’escàndol.

Crec que dins l’Església hem tingut escàndols més greus  que els nostres. I molts d’ells han romàs ocults per evitar l’escàndol i així s’ha afavorit la injustícia I la impunitat.

Quan arribà l’hora de la jubilació, vaig rebre la pensió reduïda perquè mancaven els cinc anys d’estada i treball a Burundi. A les nostres velleses, homes i dones, n’estam pagant les conseqüències.  I no pens en aquest moment en els doblers. Únicament ho dic perquè serveixi de botó de mostra de manca d’acolliment i gratitud.

Gràcies Don Sebastià.  M’he obert a vós i m’he confessat. Avui he tingut la oportunitat de ser sincer amb vós. Vos agraesc que m’hagueu escoltat després de quaranta anys d’espera.

 Gràcies.
                                                         Ciutat de Palma  dia 22 de Abril de 2017

Jaume Cañellas Llompart.-









dissabte, 22 d’abril de 2017

Carta de capellà mallorquí -casat i enviduat dues vegades- al bisbe Taltavull

Cecili Buele i Ramis
Carrer de Rovira i Virgili 22, 3 r 1 a
07010 Palma
Mòbil: 667 79 58 80
Tel.: 871 93 86 93
C-el: rodamon@cecili.cat
FB: https://www.facebook.com/cecilibr
Twiter: @CilBuele1
Web Cil: http://www.cecili.cat/
Web SABAL: 
http://secularitzassociats.blogspot.com/2013/01/un-centenar-de-secularitzats-mallorquins.html

Ciutat, 28 de setembre de 2016

Benvolgut i molt admirat Sebastià:

No sé si em coneixes. Som en Cecili Buele i Ramis. Jo sí que me'n record de tu, quan eres una mica més jove i fores ordenat sacerdot a la catedral de Ciutadella... on crec que vaig participar imposant-te les mans l'any 1972, essent molt amic de n'Andreu Obrador, secretari particular del bisbe Moncadas...

Som un d'aquells capellans mallorquins de la generació del 68... A més de treballar com a vicari coadjutor a les parròquies palmesanes de Sant Nicolau i Santa Catalina Thomàs, i com a rector a la parròquia de l'Encarnació, també vaig anar a treballar com a missioner durant quatre anys al Burundi i uns altres quatre anys al Perú, concretament a Piura, Chimbote, Cajamarca i Lima.

L'any 1982, havent-ne parlat amb el bisbe Teodor, vaig optar per casar-me amb una dona molt estimada per mi i que m'estimà moltíssim durant sis anys seguits, fins que morí d'un càncer incurable aleshores. No tenguérem descendència. Em vaig tornar a casar, l'any 1988, amb una altra dona que també m'estimà moltíssim durant vint-i-vuit anys seguits i que va morir fa quatre mesos i mig, com a pacient, durant set anys seguits, de la malaltia d'alzhèimer. Tampoc no hem tengut fills.

Des que vaig deixar de dir missa el 20 de gener de 1982, m'he dedicat en cos i ànima a tasques laborals, socials i polítiques, que m'han duit a ser dirigent veïnal a la barriada del Camp Rodó, de Palma; funcionari de la comunitat autònoma de les Illes Balears i delegat sindical de CC.OO.; com també a ser elegit regidor a l'Ajuntament de Palma (1995-1999), nomenat conseller de Cultura iJoventut del Govern de Mallorca (1999-2000) i diputat al Parlament de les Illes Balears (1999- 2003), pel PSM-Entesa Nacionalista. Des de l'any 2003 ençà, som militant d'Esquerra Republicana.

Si t'he volgut escriure aquestes retxes avui, quan fa quatre mesos i mig que la meva segona esposa em va deixar i se'n va anar d'aquest món a l'altre, d'una banda, és per felicitar-te per haver estat nomenat bisbe administrador apostòlic de la diòcesi mallorquina. Vull que sàpigues que m'ha alegrat ben molt aquesta, per a mi, molt bona notícia: un bisbe menorquí per a la diòcesi mallorquina! Gràcies a Déu!

D'altra banda, també m'ha alegrat moltíssim veure que una de les teves primeres visites episcopals ha estat, precisament, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs. N'hi vaig ser vicari cooperador a la dècada dels anys 70. Hi havia fet la catequesi com a infant de Primera Comunió, als anys 50. M'hi he atansat aquests darrers anys, com a feligrès. Aquesta alegria personal meva, no solament l'he volguda manifestar al rector actual de la parròquia, el bon amic mossèn Ramon Lladó, sinó que l'he volguda compartir al meu mur de Facebook, també...

El motiu principal d'aquesta missiva meva, a més de la felicitació personal pel nomenament papal que has rebut, és comunicar-te, també, que pots comptar amb mi, en allò que consideris que pugui ser útil a aquesta església mallorquina nostra.

Vull que sàpigues que em sent com un d'aquells creients catòlics, que -sense arribar a saber ben bé per què- he romàs arraconat de l'àmbit eclesiàstic on sempre m'hagués agradat de moure'm (encara ara procur anar tots els dissabtes a fer sonar l'orgue a la meva parròquia, activitat única que se'm permet de fer-hi públicament..., m'imagín que pel simple fet d'haver-me casat...)

També vull dir-te que, si com a cap de l'església diocesana de Mallorca, consideres que puc aportar- hi qualque cosa més que això, sàpigues que em tens a la teva disposició en allò que consideris que jo hi pugui ser útil. Tant a Mallorca, com sobretot al Burundi, i, molt especialment al Perú, on m'agradaria poder contribuir amb tot quant som i tot quant tenc, a la meva edat de 71 anys. Amb totes les limitacions que comporta una situació personal com aquesta.

Em consta que la diòcesi mallorquina compta en l'actualitat amb més d'un centenar de capellans casats, alguns dels quals també comparteixen aquesta mateixa o fins i tot molt millor predisposició personal. Com que m'imagín que en deus estar assabentat, t'he de demanar, també, modestament, que paris esment a aquest col·lectiu, hi fixis la teva atenció personal, t'hi atansis amb cura i non'ajornis el tractament adient, a l'espera que els arribi la viduïtat, com ja ens ha succeït a alguns. 

S'hi perd, crec jo, l'aportació valuosíssima d'unes dones que, des de la seva condició femenina i creient, hi tenen molt a dir, molt a analitzar, molt a fer-hi.

En qualsevol cas, com a jerarquia eclesiàstica d'aquesta església diocesana, em tens a la teva disposició, i pots comptar amb el meu suport i, també, amb la meva pregària que pugui contribuir a fer de la teva missió un servei fructífer a la comunitat diocesana que se t'ha encomanat.

Salut, coratge i resistència, amic meu! Com acostum a desitjar a les meves amistats, creients o no creients, d'arreu del Planeta que ens aixopluga.

Una abraçada d'amic, Cil Buele

divendres, 7 d’abril de 2017

Una jornada activa i intensa de Krzysztof Charamsa a Palma

Passades les 9 del matí, dia 6 d'abril de 2017, en bon Dijous de Passió, arriba a l'aeroport de Son Sant Joan l'autor del llibre «La primera pedra. La meva rebel·lia contra la hipocresia de l'Església», l'ex alt càrrec del Vaticà, el sacerdot polonès Krzysztof Charamsa, desposseït de les seves atribucions eclesiàstiques l'endemà mateix d'haver-se declarat públicament homosexual.

L'hi esperam, amb moltes ganes, en Miquel Àngel, en Jaume Santandreu i jo mateix. Senzillament vestit amb molta cura, amb una cartera senzilla a la mà, l'acompanyam en cotxe fins als tallers de Marginàlia, al polígon de Can Valero, on s'ha d'explicar davant la premsa i la gent nombrosa que hi ha volgut acudir. La presentació corre a càrrec de Jaume Mateu, president de l'OCB i de Can Gazà-ICES, Jaume Santandreu i jo mateix, davant desenes d'assistents.

Cap enllà les 14 hores, anam a dinar a Can Gazà, compartint taula amb els ocupants d'aquell espai tan saludable i enriquidor... i sobretaula fins passades les 17 hores...

D'acord amb la programació feta, els mateixos intervinents participam en la xerrada organitzada a Can Alcover, on prèviament Krzysztof Charamsa ha pogut parlar pels micròfons d'Ona Mediterrània, com ja havia fet anteriorment amb altres mitjans de comunicació locals.

Pot dir-se que ha estat una jornada d'aquelles que es poden qualificar d'històriques. Tal pel que fa a la societat mallorquina, que ha tengut la sort de poder comptar amb la presència d'un dels més aferrissats defensors de minories maltractades, com són LGBTI -lesbianes, gais, bisexuals, transsexual i queer-; com també les jerarquies de l'església diocesana mallorquina -que ha tengut l'oportunitat de trobar-se ben a prop d'un ex alt càrrec duna Congregació pontifícia tan eminent com és ara la Congregació per a la Doctrina de la Fe -ex sant ofici, ex santa inquisició-; com tota la gent que s'hi va atansar, tant al matí com al capvespre, i en va poder rebre explicacions, informacions, respostes i aportacions sorgides d'una ment preclara, molt ben moblada, força enriquida amb experiències d'índole diversa.

Tot fa pensar que vivim uns moments molt interessants, pel que fa als canvis necessaris en el comportament d'una església com la catòlica que, en paraules de Krzysztof Charamsa, viu massa d'esquena als avanços científics d'aquesta època nostra, no para esment a situacions de patiment que travessen tants fidels arreu del món catòlic i, en conseqüència, precisa d'emprendre nous camins que la portin a romandre fidel a l'Evangeli de Jesús.



diumenge, 27 de novembre de 2016

Capellans mallorquins secularitzats demanen la revisió del celibat

Amb aquest titular, el diari Última Hora dedica tota aquesta pàgina (27-11-2016, pàg. 25) als capellans mallorquins secularitzats, aprofitant la visita que reté recentment el papa Francesc a un grup de capellans secularitzats, a Roma (com reflecteix la fotografia central).

S'hi remarca allò que diuen quatre companys capellans:

En Pere Fullana: «La Iglesia tiende a culpabilizar aspectos como el sexo, però llegará el cambio».
En Jaume Gual: «Dejé de ser cura porque me enamoré y no era capaz de llevar una doble vida».
En Miquel Julià: «Uno empieza en la Iglesia joven, y sigue en la trayectoria sin plantearse nada».
En Jesús Fresnillo: «Me gustaría ver aire nuevo en la Iglesia, però no hay nadie joven que releve».

A l'actualitat som més d'un centenar els capellans mallorquins que ens hem casat, secularitzat i deixat d'exercir com a sacerdots. Cada cas és cada cas. I els quatre casos que apareixen a la pàgina d'Última Hora així ho fan palès.

M'arriba la notícia d'aquesta publicació local, via whatsapp, i tot d'una mir de trobar l'exemplar periodístic pertinent... M'alegra ben molt comprovar que hi surt aquest tema, damunt d'un mitjà de comunicació local, ja que ben poques vegades s'hi tracta un assumpte com aquest. 

No fa ni una setmana que, jo mateix, al·ludia a això precisament, en un programa radiofònic, Ona Mediterrània, dirigit pel jove Joan Farrés Vidal (sobre capellans catòlics mallorquins casats: minuts 22:50 - 31:45). 

Parlava d'allò que se'n diuen «capellans catòlics casats», «capellans mallorquins secularitzats», «que han penjat els hàbits», «han plegat de capellà», «han abandonat el sacerdoci»,«han deixat de dir missa», «s'han mostrat infeels», «han abandonat el clergat», etc. Sempre en termes que comporten certes connotacions eminentment negatives.

En front d'aquesta visió, jo hi volia remarcar d'altres aspectes que consider que s'esdevenen molt més positius, al meu modest mode de veure, davant d'una decisió tan personal com aquesta.

Fins i tot, aquella notícia recent de la visita del papa Francesc a un col·lectiu de capellans catòlics casats, als afores de la ciutat de Roma, em portava a fer-hi la proposta d'ampliar-ne el tractament, d'aquest assumpte.

Hi manifestava que, amb el temps, m'agradaria molt arribar a poder fer un bon programa radiofònic -«Dèries i lluites», per exemple- sobre l'existència i el comportament d'un col·lectiu tan petit a l'àmbit religiós, que no sol sortir gaire als mitjans de comunicació, però que, sens dubte, té molt a dir i a aportar, a l'hora de contribuir positivament en la construcció d'una societat illenca que pugui veure'n millorat el nivell de benestar -social, cultural, ètic, polític, econòmic, ecològic, religiós, etc.-.

Perquè, de bon principi preparats durant un temps llarg per exercir-nos com a sacerdots -sigui diocesans, sigui religiosos-, un bon dia optam per trencar en la dinàmica prefixada, adoptam un altre estil de vida, iniciam una etapa nova en la nostra vida, trobam altres formes de treballar, formam una família, ens casam, etc.

És cert, hi deia, que no tots els companys secularitzats ens prenem l'assumpte de la mateixa manera. Cadascú elegeix el seu propi estil i àmbit de vida, bé sigui a la Roqueta, bé sigui fora de Mallorca; bé sigui associant-se amb altres, bé sigui actuant pel seu compte; bé sigui mantenint-se en la pràctica religiosa, bé sigui allunyant-se'n cada cop més...

Sí que vaig voler recordar que som més d'un centenar els capellans casats mallorquins (secularitzats)

I que, un cop casats, ens hem mogut en àmbits diversos... com ho pot reflectir, per exemple, la nombrosa i diversa producció literària d'alguns de nosaltres... per no al·ludir a altres àmbits d'actuació pública que, d'una manera o una altra, incideixen en la marxa de la nostra societat... i de la nostra església.

diumenge, 13 de novembre de 2016

El papa Francesc visita un grup de sacerdots secularitzats, a Roma

Pel que es veu, sembla que els bisbes espanyols van per un altre camí, distint al del papa Francesc:

"Nuevo Viernes de Misericordia: el Papa visita a un grupo de sacerdotes secularizados"

Francisco ha dado un tono muy distinto al Viernes de Misericordia de noviembre. En lugar de visitar a personas excluidas por la sociedad, se ha fijado esta vez en otras que viven una situación de «malestar espiritual»: antiguos párrocos, cuya decisión de abandonar el sacerdote a menudo no comprendieron ni la Iglesia ni sus familias

Nuevo Viernes de la Misericordia del Papa, probablemente el último del Año Santo. Tras recibir unas 6.000 personas sin techo, Francisco se dirigió a Ponte di Nona, un barrio en la periferia de Roma, donde visitó a 7 familias formadas por jóvenes que a lo largo de los últimos años han dejado el sacerdocio.


Según explicó Radio Vaticano, «el Santo Padre ha querido ofrecer un signo de cercanía y afecto a estos jóvenes que han cumplido una elección a menudo no compartida por sus hermanos sacerdotes y familiares». Personas que, tras «diversos años dedicados al ministerio sacerdotal desarrollado en las parroquias, se han dado el caso que, la soledad, la incomprensión y el cansancio por el gran compromiso de responsabilidad pastoral, han puesto en crisis» su vocación al sacerdote, desencadenando «meses y años de incertidumbre y de dudas», hasta finalmente «dejar el presbiterado y formar una familia».

Entre esos sacerdotes había uno procedente de Madrid, otros cuatro de la diócesis de Roma y otro más de América Latina.

Según Radio Vaticano, «la inesperada entrada del Obispo de Roma en la habitación estuvo enmarcada por un gran entusiasmo: los niños han rodeado a Francisco para abrazarlo, y sus padres no han podido contener la emoción.  La visita del Santo Padre ha sido muy apreciada por todos los presentes que han podido sentir no el juicio del Papa por su elección, sino su cercanía y afecto. Mientras el tiempo transcurría rápidamente, el Papa escuchaba sus historias y seguía con atención las consideraciones acerca de los procedimientos jurídicos de los casos individuales.  Su palabra paternal ha asegurado a todos sobre su amistad y la certeza de su interés personal».

«De esta manera, una vez más –prosigue a nota de RV–, el Santo Padre ha pretendido dar una señal de misericordia a quien vive en situación de malestar espiritual o material, poniendo en evidencia la exigencia que nadie se sienta privado del amor y de la solidaridad de los pastores».






Alguns altres enllaços a la notícia:

Francisco visita a jóvenes que abandonaron el sacerdocio para casarse

El papa Francisco visita a jóvenes que abandonaron el sacerdocio

El papa visita a ex sacerdotes casados y con familia

El papa visita a sacerdotes que abandonaron su ministerio

El papa se reúne con siete ex sacerdotes y sus esposas

El papa Francisco visita a jóvenes que abandonaron el sacerdocio

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Modèlics i Modelicons, número de la revista sobre secularitzacions a Mallorca

El núm. 42 de la revista Modèlics i Modelicons que m'acaba d'arribar, em duu a interrompre la lectura de tres llibres que, en aquests moments, són al meu punt de mira, com manifest al meu mur de Facebook

«M'estic dedicant a llegir tres llibres summament interessants: un, publicat en català; l'altre, en castellà; i el tercer, un llibre traduït del català al castellà... A finals de mes, ja veurem què n'he extret de tots tres: «Ejido Colectivo Batopilas, su historia», del bon amic manacorí Juan Riera Fullana, publicat a Mèxic; «Operación Tiara», llibre del bon amic manacorí Jaume Santandreu traduït per Francisco Suárez; i «La inauguració», del bon amic artanenc Sebastià Mesquida

Com s'indica a l'editorial, aquest exemplar gira en gran part entorn del «fenomen de les popularment anomenades 'secularitzacions'... un fenomen molt determinant i significatiu dins la nostra Església del segle XX».

Per començar, apareix el bon amic canonge, Llorenç Tous, qui, de manera tan incisiva com característica seva, exposa una quinzena de punts sobre «Els amics secularitzats».

Segueixen les «Confidències i reflexions d'un capellà «ex-combatent», secularitzat per causa del celibat, per la 'desobediència canònica' d'estar casat», que ha fet la seva vida al Brasil des de fa dècades: en Saturnino Pesquero Ramón. A pocs mesos de ser vuitantí, manté la seva convicció personal de la necessitat pastoral d'una Església on l'exigència del celibat per a l'exercici ministerial sigui tan sols opcional i no una condició «sine qua non». La labor ministerial a la vinya o Regne de Déu és només canònica i no evangèlica. L'explicació del manteniment de la llei del celibat ve per la circumstància que la Reforma luterana vol abolir la necessitat del seu manteniment (Trento).

A la pàgina 11, s'extreu «Dels nostres arxius» i es reprodueix fidelment la còpia, íntegrament en llatí, del formulari d'una de les respostes que emet la Congregació vaticana per la Doctrina de la Fe, l'any 1987, durant el papat de Joan Pau II, a una petició de dispensa del celibat sacerdotal.

A l'apartat «El nostre convidat», apareix n'Antoni Bennasar que fa una entrevista a n'Andreu Obrador amb una quinzena de preguntes relacionades amb la seva condició de seminarista, músic, agent pastoral, secretari del bisbe, capellà obrer, secularitzat, labors posteriors, anul·lació matrimonial, etc.

En vint-i-quatre pàgines, que conclouen amb una llista de «Secularitzacions del clergat diocesà de Mallorca» feta per Antoni Fullana Moragues, s'hi reprodueix la taula rodona sobre el tema de les secularitzacions a Mallorca, feta el 8 de juny de 2016 a la residència sacerdotal de Sant Bernat, enregistrada i transcrita per Jaume Gual, en la qual participen en Rafel Servera Blanes -que aporta unes reflexions prèvies introductòries-;  Toni Pol Marcús, Carmel Bonnín i Cortès, Cecili Buele Ramis, Miquel Monroig Mestre, Josep Garau Trias, Jaume Sancho, Domingo Mateu.

En Jaume Sancho Gili publica un escrit de quatre pàgines que porta per títol «Crisi i vocació sacerdotal. Causes confuses i aclariments necessaris», on reflexiona sobre el celibat obligatori i la vocació sacerdotal. Considera significatiu que, molts secularitzats, del que dimitien realment era de la dimensió religiosa o clerical, però no de la seva dimensió cristiana: molts d'ells es lliuraven després amb intensitat a tasques humanitàries, altruistes i socials.

«Secularitzats i secularitzacions. Contestació a l'enquesta dels que crec bons amics» és el títol de l'escrit que hi publica en Pere Barceló en sis pàgines de la revista.

En Guillem Ramis i Moneny, en quatre pàgines, participa en la proposta de recollir testimonis sobre el fet de les secularitzacions, és a dir, 'fugida massiva de capellans', a la diòcesi de Mallorca a partir dels anys seixanta, amb un escrit que titula «Agraïment a la vida».

«Les secularitzacions. Vistes dels del Seminari Menor» és l'escrit que hi aporta Antoni Riutort Fullana, actualment rector de les parròquies de Montuïri, Algaida i Pina, i arxipreste del Pla de Mallorca.

En Jaume Gual i Mora escriu sobre la «Trobada de condeixebles a Monti-Sion de Porreres».

N'Antoni Bennasar publica «Entrevista a l'amic Mateu Buades».

En Domingo Mateu «Entrevista a Miquel Julià Prohens» en un escrit extens d'una dotzena de pàgines.

En Sebastià Salom Mas «Entrevista a la mare d'en Tomeu Tauler, en el seu centenari, n'Antònia Valens Roig».

«Records hivernencs. Castanyes. Seminari Major. Hivern de 1960», un escrit d'en Domingo Mateu Conti.

Pere Fiol i Tornila Joan Parets i Serra escriuen i publiquen article sobre «Cloenda Any Ramon Llull. Ramon Llull en els Certàmens del Seminari».

«Notícies diocesanes». El nomenament de Mons. Xavier Salinas com a bisbe auxiliar de València i el de Mons. Sebastià Taltavull com a administrador apostòlic de Mallorca.

«Cinquena Diada cultural Amics del Seminari», a Miramar, Valldemossa.

Antoni Pol Marcús escriu article sobre «El darrer llibre de Vicenç Jasso. 'Com vaig viure el nacionalcatolicisme a l'escola pública i al seminari (1939-75)».

«Cavil·lades d'un desenfeinat. Un dia distint». És el darrer escrit d'aquest número 42 de la revista Modèlics i Modelicons, que signa en Jaume Sancho.

divendres, 26 de febrer de 2016

Sobre capellans mallorquins que han deixat d'exercir-ne...

Arran d'una opinió manifestada per Andreu Obrador a la revista Modèlics i Modelicons nº 39, els responsables de l'edició fan aquesta consulta a la gent que hi pugui estar interessada:

"Bons amics, després de saludar-vos ben cordialment voldríem consultar-vos una qüestió que els responsables de la revista pensàvem considerar després de reiterats suggeriments de part de bastants de lectors, el darrer dels quals en Llorenç Tous que en un darrer missatge - fent referència a la OPINIÓ manifestada per n’Andreu Obrador en el penúltim número de la nostra revista (M i m., no 39, pgs. 79s.) - ens deia el següent:

“A sa darrera plana de sa darrera revista, Andreu Obrador fa una llista de preguntes que crec convindria intentar contestar. També en el mateix número, no record sa pàgina, surt el número de secularitzacions a lo llarg crec que d’uns 10 anys. Sempre he pensat que és un fet que no s'ha volgut profunditzar. Crec que és un deute que l’església de Mallorca té."

Se tractaria, doncs, de posar en marxa un treball - el més extens possible malgrat mai no podrà ser exhaustiu - sobre la qüestió de les secularitzacions dels capellans diocesans de Mallorca a partir dels anys 60 fins ara mateix. NOMÉS SOBRE EL FET DE LA SECULARITZACIÓ.

Les preguntes a què fa referència en Tous en aquest missatge seu i que pensa que caldria intentar contestar són les suggerides per n’Andreu Obrador a les darreres pàgines del penúltim número de la nostra revista que, sense voler ser exhaustives ni definitives, són les següents:

a) Com es va viure el sentiment de culpabilitat a l’hora de prendre la decisió de canviar de vida?
b) La incorporació a una societat, amb uns estereotips determinats, rebuig, pèrdua de prestigi, deixar un estatus social, “Han deixat el camí, no són dignes, s’han mundanitzat...” etc. Va esser fàcil ? Complicat ? Per què ?

c) El que representa als 20, 30, 40 anys començar de bell nou: Un treball, un sou, una empresa... uns paràmetres que mai ens havien ensenyat. Començar de zero.

d) Quan coneixes una noia, ¿com li expliques el que has estat fent tots aquests anys?

e) I la família ? D’esser un honor, a no esser ningú. La gran frustració sobretot de les mares, tenien “el cel guanyat”, i ara ? Reaccions familiars.

f) Al dia d’avui, ¿com expliquem el fet als fills, als néts, als nou coneguts? ¿Què expliquen els fills del seu pare als amics? Se senten orgullosos? No li donen importància? Es callen? No es parla?

g) I de la vivència de la sexualitat? Què me’n direu?, etc.

Aquestes preguntes no volen esser gens exhaustives ni definitives, sinó només orientatives: Es podrien retocar o canviar, llevar o afegir, etc. 

Aquestes eren les preguntes que suggeria n’Andreu per tractar en la revista o, si fos massa ample el contingut, en una publicació apart.

Per tal que la qüestió de les secularitzacions fos tractada amb la profunditat deguda, caldria inevitablement comptar amb un nombre altíssim de testimonis personals, com més extens possible, dels que passàrem per aquesta situació i en podem donar encara testimoni personal del nostres cassos concrets. No se tractaria de les nostres biografies o trajectòries personals, sinó tan sols d’exposar la nostra experiència del fet o procés de la nostra secularització. Fins i tot cabria la possibilitat, si algú ho preferís així, de fer-ho baix pseudònim.

Davant això, les meves preguntes o consultes que vos vull plantejar són aquestes dues:

1. Què vos sembla sobre la conveniència o oportunitat de tractar o plantejar-nos aquest tema en un treball col·lectiu? (com a publicació extra, annexa però fora de la revista). Creis que és un tema que cal tractar o pensau que és un tema que no cal ja remoure ?

2. Si se dugués endavant aquest treball d’investigació, estaríeu disposats cada un a exposar-hi el vostre testimoni personal i la vostra experiència o preferiríeu no fer-ho?

Com podeu suposar, del resultat d’aquesta consulta dependrà que anem endavant o ho deixem sense plantejar-nos aquesta qüestió que, en opinió meva, o s’ha de fer prest o ja mai més se podrà comptar amb els testimonis necessaris per conèixer de primera mà aquesta història que mai s’ha volgut o s’ha sabut plantejar amb profunditat, analitzant les seves causes, el seus processos – a vegades ben dolorosos – i els efectes prevists o inopinats que s’esdevingueren.

Aquesta “altra història” de l’Església o la deixam escrita aviat o ja es perdrà per a sempre.

Vos plantejam a vosaltres aquesta consulta perquè sou assidus lectors de la nostra revista, però no vol ser exclusiva per a nosaltres: si hi podeu convidar més persones que passaren per aquesta situació, millor encara i més complet podria ser aquest treball i més favor feríem a la petita història de l’Església mallorquina de la segona meitat del segle passat i, tal vegada, també a nosaltres mateixos perquè ens permetria “passar comptes” amb el nostre passat...

Per tal de contestar aquesta doble consulta que vos plantejo, tant me podríeu contestar directament a mi com a qualsevol dels altres membres del consell de redacció de la nostra revista. Si en voleu parlar entre vosaltres o contestar col·lectivament ens semblaria també adequat per tenir-ne una visió més ampla i contrastada abans de posar en marxa una feinada que no sabem gens quin resultat pugui donar, i per això créim imprescindible consultar-vos.

Si algú de vosaltres estigués, demés, disposat a formar part de l’equip redactor d’aquest projecte, nosaltres estaríem encantats de comptar amb el vostre ajut, consell o assessorament. Se tractaria en definitiva de retre un petit servei a l’Església i a la història del nostre poble.

Donant-vos les gràcies per endavant i amb una forta abraçada ben fraternal,
el vostre amic, J.S. MODÈLICS i modelicons. Febrer, 2016