La mort sobtada del papa Francesc, en bon Dilluns de Pasqua 2025, no m’ha permès de llegir totalment el llibre sobre la seva «autobiografia» (potser sigui la primera d'un papa!) que vaig adquirir a principis de la quaresma, a la ciutat de Barcelona.
Així i tot, el consider força recomanable a l’hora d’endinsar-nos en la personalitat d’aquest personatge tan singular, en ple segle XXI: el primer papa sud-americà, el primer papa jesuïta i el primer papa que pren el nom de Francesc. Tres qualificatius que defineixen a la perfecció el gran llegat que ens deixa.
 |
| Portada del llibre FRANCESC ESPERANÇA |
Moltes de gràcies, papa Francesc! Que Déu vos ho pag, com vos ho mereixeu, Ell qui en sap, qui pot i qui segurament també vol.
En bon primer Divendres de Quaresma, mentre acudesc a la llibreria barcelonina Alibri Llibres del carrer de Balmes 26, acompanyant-hi l’autor mallorquí del llibre «Quadern de quaresma», el bon amic Miquel Àngel Lladó, mir de pegar una ullada a publicacions més recents.
D’entre totes, me n’assenyalen una que jo desconeixia. Segons el llibreter, es tracta de la primera autobiografia que es fa un papa i es publica. A més a més en català! S’hi remarca que són «les primeres memòries d’un papa».
És la primera edició d’un llibre de 340 pàgines, publicat per Rosa dels Vents a Barcelona el mes de gener de 2025. En col·laboració amb Carlo Musso, es fa simultàniament en els idiomes principals i en més de cent països del món. La traducció al català corre a càrrec de Maria Llopis Freixas.
A la nota breu (pàg. 331), el coautor afirma que per voluntat del papa Francesc la seva autobiografia s'hauria d'haver publicat inicialment com a llegat després de la seva mort. Però el Jubileu de l'Esperança i les necessitats de l'època l'han resolt a difondre ara aquest llegat tan preuat (uns tres mesos i mig abans que mori).
«La memòria és un present que no para de passar, diu un poeta mexicà» (p. 9)
«L’esperança és sobretot la virtut del moviment i el motor del canvi; és la tensió que uneix memòria i utopia per construir realment els somnis que ens estan esperant» (p 9)
1. Que se m’encasti la llengua al paladar (pàg. 17)
Llegint les primeres pàgines, on Jorge Mario Bergoglio narra l’anada i el viatge marítim dels seus padrins italians – Giovanni Angelo i Rosa Margherita Vassallo – amb el seu fill – Mario -, cap a l’Argentina, arribant-hi l’1 de febrer de 1929, dues setmanes després d’haver salpat del port de Gènova, «un dels hiverns més freds que hauria conegut el segle XX», em ve a la memòria, de manera molt clara, que mon pare, arribat per primera vegada a Barcelona per aquelles mateixes calendes, provenint de Guinea Equatorial on havia nascut, no hi trobava la manera d’adaptar-s’hi: pel fred imperant, del tot inexistent al seu país natal!
Els germans del padrí de Jorge Mario hi havien arribat abans, a l’Argentina, l’any 1922.
M’entren endins algunes de les expressions que amolla en aquests primers capítols:
«La nostàlgia de les arrels és un sentiment sa, perquè un poble sense arrels es perd, i una persona sense arrels està malalta» (p 22)
«Por lo que el árbol tiene de florido vive de lo que tiene sepultado», com diu un poeta argentí, Francisco Luís Bernárdez. (p 22)
«Van portar amb ells la pobresa, les tragèdies, les ferides de la seva condició, però també la força, el coratge, la perseverança, la fe. I una multitud de talents que esperaven una oportunitat per donar fruits» (p 23)
«Lampedusa, la petita illa del Mediterrani que s’ha convertit en un lloc d’esperança i solidaritat, però també en el símbol de contradiccions i la tragèdia de les migracions i el cementiri marí de massa, massa morts» (p 24)
«Davant la globalització de la indiferència, que ens fa a tots «sense nom»... oblidats de la nostra pròpia història i del nostre destí... la pregunta de Déu a Caín sempre reverbera: «On és el teu germà? La veu de la seva sang clama a mí» (p 25)
2 Fa massa temps que habito amb els qui detesten la pau (pàg. 26)
«Emigració i guerra són dues cares de la mateixa moneda. La guerra és la fábrica més gran de migrants» (p 26)
«El món d’avui sembla cada dia més elitista i cada dia més cruel amb els exclosos i els descartats. Els països en vies de desenvolupament continuen sent desposeïts dels seus millors recursos naturals i humans en benefici d’uns pocs mercats privilegiats» (p 26)
«No se’ls perdona res, als pobres, ni tan sols la seva pròpia pobresa» (p 26)
«Com va escriure Primo Mazzorali, un dels gran rectors d’Itàlia, un rostre profètic, lluminós i «incòmode» d’un clergat no clerical: «Els pobres són una protesta contínua contra les nostres injustícies; el pobre és una pólvora. Si li cales foc, el món s’ensorra» (p 27)
«La guerra intel·ligent no existeix: la guerra no pot portar més que misèria; les armes, només la mort. La guerra és estúpida. La gent gairebé sempre ho ha entès, la gent no és beneita» (p 34)
«Sé que és molt important que els joves coneguin els efectes de les dues guerres mundials del segle passat: aquella memòria és un tresor, dolorós però molt útil, per crear consciències» (p 36)
3 Els regals d’una sana inquietud (pàg. 44)
4 Gairebé a la fi del món (pàg. 55)
5 Si somos muchos, mucho mejor (pàg. 67)
6 Com una corda tensa (pàg. 83)
7 Jugava per la terra que ell havia creat (pàg. 93)
8 La vida és l'art de la trobada (pàg. 102)
9 El dia passava com una fletxa (pàg. 111)
10 Es van reconèixer de lluny (pàg. 120)
11 Com la branca de l'ametller (pàg. 127)
12 Devoren el meu poble com si fos pa (pàg. 135)
13 Ningú se salva tot sol (pàg. 151)
14 Ressona amb les vibracions més profundes (pàg. 164)
15 L'única manera de ser plenament humans (pàg. 176)
16 Com un nen en braços de la seva mare (pàg. 188)
17 Perquè te'n recordes i te n'avergonyeixes (pàg. 208)
18 Tothom a fora i tothom a dins (pàg. 223)
19 Caminant per valls fosques (pàg. 237)
20 La teva vara i el teu bastó em donen confiança (pàg. 251)
21 L'escándol de la pau (pàg. 266)
22 De la mà d'una nena irreductible (pàg. 280)
23 A imatge d'un Déu que somriu (pàg. 292)
24 Perquè els millors dies encara han d'arribar (pàg. 303)
25 Jo només soc un pas (pàg. 322)
 |
| Contraportada del llibre FRANCESC ESPERANÇA |
Totalment corprès per la notícia que rep a mitjan matí del Dilluns de Pasqua, relativa a la mort del papa Francesc, no em puc estar de posar-me a completar la lectura d'aquesta "autobiografia papal" amb ganes de destriar-hi aspectes personals que puguin fascinar-me, encara més si cal (abans que l'assemblea dels cardenals reunits en conclave decidesquin triar-ne un altre!).
Amb ganes també de convidar altra gent a fer-hi el mateix, mirant de seguir-ne les petjades de manera cada cop més esperançada. Tot i la gran pèrdua, irreparable crec jo, que pateix la nostra Església, a l'hora que travessam una nit de fosca tan negra que ens caldrà pregar insistentment: "Veniu, Esperit Sant! Veniu a il·luminar el cor dels cardenals! Veniu Esperit Sant! Veniu Esperit Sant!"
A l'espera que ens escolti, ens atengui i ens protegeixi! A tots els qui volem ser seguidors de Jesús, el de Natzaret, i servidors cada cop més eficients del seu poble més pobre.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada