Noces d'or sacerdotals d'un capellà mallorquí creient

Cinquanta anys després d'aquell 16 de juny de 1968, quan, molt emocionats, ens fèiem capellans per la imposició de mans del bisbe Rafael Álvarez Lara, a la capella del Seminari diocesà de Mallorca, em sembla adient aturar-m'hi una mica, pensar-hi una estona, parar-hi un poc d'esment i compartir-ne reflexions que em puguin venir al cap. Cinquanta anys després!

Per a mi, són cinc dècades seguides, d'estils de vida diferents, visions distintes, circumstàncies variades, experiències diverses, joies i tristeses, èxits i fracassos, llums i ombres, amors i desenganys, entusiasmes i desencisos. 

Per uns motius o uns altres, tot plegat m'ha duit a viure i a conviure amb altra gent, força intensament, damunt d'aquest Planeta. Com a capellà creient que em consider, som un d'aquells que sempre s'ha afanyat a mantenir-ne el rumb, fitant la brúixola que assenyala «la polar», com «allò que més importa». Segons se'ns diu per pa i per sal durant els anys de formació eclesiàstica.

És la conclusió primera a la qual arrib, aquests dies de celebració de les nostres «noces d'or sacerdotals», juntament amb la quinzena de companys d'estudis eclesiàstics ordenats el 16 de juny de 1968. La generació mallorquina de capellans del 68! 

Per això, vull donar les gràcies a la Vida, que tantíssim m'ha donat al llarg d'aquests darrers cinquanta anys de «praxi sacerdotal immensa i intensa»! Malgrat tot.

Detect, en aquests moments precisos, que els sentiments que colguen i es remouen dins mi, cinquanta anys enrere, aquell dia tan assenyalat, no són ben bé els mateixos que suara mateix em remouen i sacsegen l'ànima. Llavors, crec jo, visc com dins un «núvol» farcit de projectes i il·lusions, de dèries i anhels, de ganes de menjar-me el món amb tasques que tenen molt a veure amb allò que se'ns diu «espiritualitat profunda». 

Des del primer moment, mir d'aplicar-la, tant com sé i puc, sobretot i concretament dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca i a les dues parròquies de Palma on vaig destinat com a vicari coadjutor: Sant Nicolau, una de les que conformen l'anomenat «pentàgon», i Santa Catalina Thomàs, una parròquia gran de l'eixample ciutadà.

Tots quinze ordenats hem estudiat cinc anys d'Humanitats, tres de Filosofia i cinc de Teologia. 

Teòricament, tots quinze  estam ben preparats per fer front a la tasca que se'ns encomana com a sacerdots, capellans, preveres diocesans, en labors pastorals a parròquies o a moviments d'església. En teoria, ho tenim tot a punt. Així ho creim fermament. N'estam ben convençuts.

La pràctica quotidiana, emperò, tant a la parròquia com als moviments d'església, ben prest ens fa veure que això tampoc no és del tot tan cert. El Maig del 68 remou les entranyes i els fonaments d'unes societats europees que reclamen a crits canvis socials i polítics molt més profunds. 

I l'Església catòlica, un cop celebrat el Concili Vaticà II, mira de respondre als desafiaments nous que sorgeixen pertot arreu en ple segle XX: de bon principi, s'apunta a fer-ho amb l'evangeli a la mà, per damunt d'elucubracions filosòfiques i teològiques tradicionals, esdevengudes convencionals i inalterables durant quatre segles anteriors.

Amb tot aquell bagatge acaramullat durant tretze anys seguits, en règim d'internat estricte, al Seminari diocesà de Mallorca, començ la meva tasca pastoral a Ciutat i la hi continuo fent durant poc més de tres anys. Els quatre següents, me'ls pas treballant com a missioner al Burundi. Uns altres tres al Perú. I els tres següents, el bisbe de Mallorca, monsenyor Teodor Úbeda em nomena rector a la parròquia de l'Encarnació. 

En total, són tretze anys seguits de tasques pastorals genuïnes, en l'exercici sacerdotal convencional, després del nomenament oficial jeràrquic, signat prèviament per tres bisbes, dos arquebisbes i un cardenal. A terres mallorquines, africanes i llatinoamericanes.

Però tot té un final. I aquí i així acaba la meva tasca sacerdotal pròpiament dita: el 20 de gener de 1982, festa de Sant Sebastià, patró de la ciutat de Palma, presidesc per darrera vegada la celebració de l'Eucaristia, amb un gran fervor religiós de part meva i molt més gran tremolor físic de cames... pel moment històric que m'adon que em comporta una decisió personal d'aquelles característiques. Per a mi, molt difícil i arriscada!

D'una banda, com li manifest al bisbe Teodor, estic enamorat d'una dona, i jo no sé, ni puc ni vull continuar mantenint per més temps una situació com la que representa haver de dur dues vides paral·leles, una en  públic i l'altra en privat. 

D'altra banda, al llarg de ma vida, que encara no ha assolit la quarantena però que m'ha fet entrar en contacte directe amb la pobresa i la misèria més crua que existeix en aquest món nostre, he anat assumint pràctiques pastorals que tenen molt poc a veure amb les que se m'imposen a Mallorca; i jo no sé, ni puc, ni vull continuar-ne l'exercici, com si no hi passàs res de res.

Prenc la decisió personal, aleshores, d'iniciar un camí nou dins ma vida. Inexplorat, desconegut, incert i insegur. El que segueix la majoria dels mortals, vaja. Mir de trobar feina per sobreviure. Fent parella i casant-me pel civil. Vivint i comportant-me com a espòs. Superant les proves selectives pertinents, i treballant com a funcionari a l'administració pública autonòmica. Exercint-m'hi posteriorment com a delegat sindical. Afiliant-me també, amb la meva esposa, al partit polític que consideram més proper a les nostres idees i conviccions... Fins que ella mor, amb un càncer insuperable, a l'edat de 42 anys.

Pocs mesos després, encara abans de complir la quarantena, prenc l'opció personal i voluntària de tornar a casar-me pel civil. Amb la meva segona esposa compartesc vida i lluites socials intenses, aportant-hi plegats el nostre granet d'arena a la millora i transformació de la nostra barriada i la ciutat on vivim. Treballam activament a l'àmbit veïnal i al polític. Arrib a exercir-me com a regidor a l'Ajuntament de Palma, conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca, diputat al Parlament de les Illes Balears. Fins que també hem de compartir plegats els efectes nefasts de la malaltia d'alzheimer, que se l'enduu, d'aquest món, vint-i-vuit anys després d'haver iniciat la nostra vida familiar, compartint casa i llar...

M'arriba la celebració del nostre cinquantenari, les noces d'or sacerdotals, per als quinze membres de la promoció sacerdotal mallorquina del 68, gairebé dos anys després d'aquella malifeta... 

És aleshores quan, a borbollons, compareixen preguntes innombrables que em vénen al cap, a cada instant que passa, i que no puc deixar d'expressar gràficament i per escrit en aquest blog meu un dia com avui, quan fa cinquanta anys justs que vaig «dir la meva primera missa» a la parròquia de la Santíssima Trinitat, de Ciutat. 

La meva primera pregunta no pot esser-ne una altra: amb tot això que em passa, què vol de mi la Vida? A l'edat de setanta-tres anys, cinquanta anys després d'haver estat ordenat sacerdot, per on he de prendre? Què vol de mi, el Senyor? 

I així prec i així clam, des del més profund de mi mateix, quan prenc la decisió personal d'encetar i dur a terme aquest «mon any sabàtic», durant l'any 2018:

«Què voleu de mi, Senyor?

Digueu-me'n alguna cosa!

Sense res que em faci nosa,

Aquí i ara vos escolt:

Què voleu de mi, Senyor?»

Durant la mesada estiuenca d'aquest mes de juny de 2018, em trob aixuixinetes, just suquinetes. Quan em pos a analitzar-ho tot plegat, em sembla destriar-hi certs aspectes que, en aquest moment precís, sent la necessitat de compartir-los amb qui en pugui tenir ganes. De manera que, si me n'arriba una mica més de llum, encara molt millor per a mi, a l'hora d'enfortir ma posició i ma postura:

Primerament: La Vida ens duu per allà on Ella vol; i no sempre coincideix amb allò que tu desitges. És l'experiència personal més profunda que em va marcant l'existència. M'adon perfectament que hi ha un Qui o un Què, que em va duent de la mà cap allà on Ell/a desitja. Ho veig tan clar, això, que no puc negar-m'ho ni evitar-m'ho.

Segonament. Vet ací un altre aspecte vital que continua colpint-me a cada instant, del qual tampoc no puc jo prescindir-ne: des que rep damunt del cap la imposició de mans que ens fa el bisbe, no només em sent creient i capellà, sempre i pertot allà on som i em moc, sinó que consider que m'hi afany de bon de veres, i alhora mir de comportar-m'hi. «Tu es sacerdos in aeternum», se'ns diu per pa i per sal, sense acabar de calibrar-ne totes les conseqüències...

Tercerament. Mai no m'ha passat pel cap alguna d'aquestes dues opcions, per a mi indestriables: ni la renúncia a la meva condició de creient convençut, ni la renúncia a comportar-me sempre com a capellà creient. Em consider una d'aquelles persones que porta dins les venes unes ganes enormes de contribuir positivament, fins allà on sàpiga i pugui, a la transformació d'aquest món nostre, seguint els criteris que ens marca, a creients i sacerdots, l'evangeli de Jesús de Natzaret.

Quart element que consider valuós també: conseqüent amb la meva condició de capellà creient, sempre he considerat que m'he de mostrar molt crític amb el comportament de qualsevol organització humana. També l'eclesiàstica, així com la mantenim ara i aquí. Sobretot quan,  qualsevol observació mínimament objectiva i imparcial fa veure cada cop més clarament que el valor primordial que s'hi propugna no és tant «compartir» allò que ella és, amb els més pobres, sinó sobretot «tenir» ella mateixa el màxim possible per «repartir-s'ho» internament. Això, a mi, no solament no em sembla honest, sinó que no puc valorar-ho com evangèlic ni conseqüent amb l'ensenyament i la pràctica de Jesús.

Cinquè aspecte de la meva reflexió actual. Gira en torn d'allò que sembla que érem aleshores comparat amb allò que creim que som a l'actualitat. El pas del temps ajuda a col·locar les coses i els elements al lloc que els correspon. Sortosament, la Vida em duu a allunyar-me cada cop més de veure'm i sentir-me com un privilegiat, persona respectable, element important, personatge singular. M'arriba a convèncer que «tots som de terra i terrejam», i, conseqüentment, que els humans esdevenim del tot ben prescindibles, normals i corrents, granets d'arena, cucs insignificants, bastant a prop del gairebé no-res...

Sisè i darrer element de reflexió personal. M'he casat dues vegades. De totes dues situacions, me n'he quedat vidu. En cap dels dos casos no n'hem tengut descendència. Som, per tant, un capellà creient, casat, enviduat i sense fills. Pot semblar una situació propícia perquè se m'ofereixi, com qualcú es va atrevir a proposar-me, que miri d'atansar-me a certes jerarquies eclesiàstiques europees quan miren d'introduir i implantar a les seves diòcesis la figura «dels sacerdots recuperats»: eclesiàstics casats que, amb un curs de reciclatge teològic, tornen a rebre oficialment alguna destinació episcopal... de manera que tornen a recuperar la condició de membre del presbiteri.

Davant d'això, com ja vaig manifestar, he de dir que no em sembla malament que hi hagi companys capellans que prenguin la decisió de seguir aquest camí. He de dir clar i català, emperò, que no m'hi esperin!

L'experiència personal d'haver viscut i compartit l'existència amb dues dones, molt estimades per mi, delitoses totes dues de poder ser considerades com a esposes d'un capellà -o fins i tot de poder-ne ser ordenades, i realitzar-hi tasques pastorals, molt millor que jo mateix- (cosa que, com és clar, mai no van poder aconseguir), em duu a valorar-ho tan positivament que no puc deixar de reclamar, per respecte a la dona i pel bé de l'Església, que, d'una vegada per totes, es reconsiderin profundament les males conseqüències que comporta avui dia per a l'Església catòlica occidental el «celibat eclesiàstic imposat» per mera disciplina canònica.

Ja no per mi, que consider que ja he fet el lleixiu... Sinó sobretot per les generacions futures, de creients laics i de capellans creients.

Som conscient dels valors positius que pot tenir la pràctica del celibat sacerdotal, en casos molt concrets i sempre des del voluntariat més estricte. Però no vull ni puc tancar els ulls davant dels efectes nefasts que també comporta aquesta pràctica disciplinària imposada «velis nolis» al clergat catòlic occidental. 

Pens que és ben hora que es prenguin decisions serioses per evitar-los. I que s'implanti tan ràpidament com contundentment la pràctica eclesiàstica del «celibat opcional», si més no per al clergat diocesà, al qual s'encomana, entre d'altres assumptes, la tasca pastoral d'instruir altri sobre allò que hom no sap, ni coneix, ni experimenta. Com és ara, la vida en matrimoni o la vida compartida amb els més pobres...

He de manifestar, de totes les maneres, que a la vista de les actuacions jeràrquiques més visibles, sobretot a l'àmbit de la consideració que tenen els més pobres a l'interior de la nostra església, em trob en la situació d'haver de lamentar profundament que «de papes i de bisbes, de cardenals i canonges, de rectors i de jerarques, suara mateix ja no en vull saber jo res».

Capellà creient, vull continuar afanyant-me a ser, i a comportar-me, com un amant apassionat de la llibertat, la justícia i la solidaritat, gràcies a l'empenta, la força i la llum que ens arriba de l'evangeli de Jesús de Natzaret, a tots els creients i a tots els capellans.

És el que em ve al cap i em surt del cor avui mateix, quan fa cinquanta anys justs que vaig celebrar la meva Primera Missa, a la parròquia de la Santíssima Trinitat, a Palma. 

Amb agraïment profund a la Vida!

Palma, 23 de juny de 2018.

Una mesada després, el diumenge 15 de juliol, m'adon que  el Diario de Mallorca publica a una de les pàgines dedicades a la Part Forana l'entrevista feta al bon amic i condeixeble meu mariando, mossèn Jaume Ribas Molinas, que trob summament interessant, tant pel contengut com per les opinions que s'hi aboquen.