Passa al contingut principal

Al cinquantè aniversari de l'ordenació sacedotal

Mig segle després, tot recordant aquell 16 de juny de 1968, quan faig part de la promoció mallorquina de capellans del 68, m'entren ganes d'escriure unes retxes. Van adreçades, sobretot, a aquelles amistats d'avui dia que no van poder assaborir la feta ni compartir amb nosaltres l'esdeveniment o no van poder fruir-hi amb la mateixa intensitat.

Som 15, els capellans mallorquins del Maig del 68, ordenats pel bisbe Rafael Álvarez Lara, a la capella del Seminari Nou, el 16 de juny de 1968. 

N'han passat cinquanta anys, des d'aquell esdeveniment tan significatiu com admirable en les nostres vides. Aquest mig segle de vida, n'hi hem vist tantes, i n'hi han passat tantíssimes més, de coses, que, d'una manera o una altra ens marquen i deixen empremta rellevant en la nostra personalitat humana.

Enguany, com sol succeir cada any amb motiu de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot, també es fa pública la notícia d'una Diada sacerdotal a Lluc. La trobada anual de capellans mallorquins al santuari marià, presidida pel bisbe de la diòcesi. Entre d'altres actes, s'hi ret homenatge als preveres que enguany celebren les noces d'or, el cinquantè aniversari de l'ordenació sacerdotal. 

Algun company secularitzat del nostre curs, des de lluny estant suggereix que també ens hi facem presents, a Lluc, nosaltres els que hem deixat d'exercir-ne i que continuam essent-ne... cinquanta anys després...

A la fotografia de l'Agència Balèria, servei d'informació catòlica de dia 24 de maig de 2018, emperò, només se n'hi veuen dos, de condeixebles nostres, amb el bisbe Sebastià Taltavull enmig: Miquel Serra i Tomeu Suau

Sembla que la resta dels 13 condeixebles no en té, ni idea, ni del dia ni de l'hora que es fa això... com es fa evident, quan ens arreplegam més de la meitat dels condeixebles a Maria de la Salut, a la casa del bon amic Jaume Ribas.

Se m'ocorre aleshores dedicar-hi una estona, esmentant-ne records, assenyalant-hi opinions, apuntant-ne indicacions o, simplement, dedicant-hi unes retxes.

Més encara quan, una mesada després d'aquella trobada amistosa de condeixebles, el Diario de Mallorca publica una entrevista força interessant, situant precisament al centre de les seves pàgines aquest mateix bon amic i condeixeble nostre, el mariando mossèn Jaume Ribas Molinas.


A més de compartir-hi estudis eclesiàstics al Seminari, tots dos tenim l'oportunitat de conviure a terres africanes i de col·laborar dins el moviment veïnal de Palma, entre d'altres tasques realitzades conjuntament.

Un cop finalitzada la carrera eclesiàstica de tretze anys seguits en règim d'internat estricte, havent-nos-hi aplicat durant cinc anys a l'estudi d'Humanitats, tres anys a Filosofia i cinc anys més a Teologia, rebem l'ordenació sacerdotal.

No pretenc fer una memòria de totes aquestes vides i vivències nostres o dels anys de Seminari que compartim. Seria massa presumptuós, del tot inabastable. 

Entre d'altres motius, perquè es tracta d'una quinzena d'individus tan distints, amb tantíssimes diferències de caràcter, temperament, comportament, opinió, visió del món, criteris d'actuació, etc. que resulta gairebé impossible atènyer-ne el detalls més significatius, de cadascun de nosaltres o de tot el grup en el seu conjunt.

Al Seminari Nou, a la finca de Son Gibert

El 3 d'octubre de 1955 per primera vegada en les nostres vides entram dins aquell edifici, tan gran, tan blanc i verd, i tan lluminós, que li diuen Seminari Nou. Som cinquanta-cinc infants, d'edats compreses entre els 10 i 14 anys. 

Situat a la finca de Son Gibert,  al barri del Rafal-Vivero de Palma, ha estat estrenat un any abans com a centre d'estudis eclesiàstics ideat pel bisbe de Mallorca, el valencià monsenyor Juan Hervàs i Benet. Una gran finca rural, que Mn. Joan Mas i Vallespir ha ofert al bisbe de la diòcesi, perquè s'hi pugui construir el Seminari Diocesà de Mallorca.

Les obres s'inicien poc temps abans. Aleshores, només se'n troben disponibles les primeres ales destinades al Seminari Menor. 

Tenc 10 anys d'edat. Som el més jove de la guarda. Tots plegats pertanyem a un d'aquells primers cursos que no coneixen el Seminari Vell, ni al carrer del Seminari 4, on es preparen  fins a l'any 1957, des de temps enrere els seminaristes majors, ni al carrer del Socors, on es formen fins al 1954 els seminaristes menors. 

El nostre curs per ventura deu ser el segon que es passa tota la carrera eclesiàstica al Seminari Nou. 

Si mal no record, els Modèlics i Modelicons (curs immediatament anterior al nostre) deuen ser-ne els primers, els que l'inauguren l'any 1954.

En aquesta promoció d'estudiants seminaristes de l'any cinquanta-cinc som cinquanta-cinc  alumnes que hi  començam a fer el primer curs,  cinc dels quals acabam la carrera eclesiàstica, tretze anys després: Cil Buele, Pere Llompart, Biel Pérez, Miquel Serra i Tomeu Suau -seguint l'ordre alfabètic dels llinatges, com a bon costum de la casa-.

Sempre m'ha agradat mantenir presents dins la memòria els noms i llinatges d'aquells companys condeixebles, la llista dels quals es passa a l'inici de cada classe acadèmica, per tal de facilitar al professor el fitxatge de l'assistència.

La majoria d'aquells al·lotells provenen de la Part Forana de Mallorca. Els de Ciutat s'hi poden comptar, com aquell qui diu, amb els dits de les mans. Tots, això sí, hi compareixem com a alumnes ben disposats a estudiar i a completar la carrera eclesiàstica:

1. Barceló i Servera, Baltasar, de Porreres
2. Buele i Ramis, Cecili, de Palma
3. Casas i Nicolau, Joan, de Porreres
4. Castellet, Joaquim, de Palma
5. Cladera i Matas, Mateu, de Santa Margalida
6. Coch i Llompart, Jordi, de Selva
7. Company i Bisbal, Antoni, d'Alcúdia
8. Darder i Simonet, Jaume, de Palma
9. Estarellas i Frontera, Antoni, de Santa Maria del Camí
10. Estela, Agustí, de Sineu
11. Fernández i Rodado, Adolfo, de Palma
12. Font i Ginard, Miquel, de Maria de la Salut
13. Font i Serra, Antoni, de Santa Margalida
14. Genestra i Rosselló, Andreu, de Palma
15. Guardiola Rebassa, Antoni, d'Alaró
16. Guasp i Munar, Felip, de Consell
17. Julià i Petro, Rafel, de Palma
18. Lladó i Trías, Joan, de Palma
19. Llompart i Llompart, Pere, de Llubí
20. Llull i Perelló, Salvador, de Manacor
21. López i Perelló, Manuel, de Palma
22. Lozano i Vaquer, Ricardo, de Palma
23. Martínez i Valero, Juan José, d'Andratx
24. Martorell i Vidal, Guillem, d'Alaró
25. Mas i Ferriol, Joan, de Felanitx
26. Mayol i Pallicer, Rafel, de Palma
27. Monserrat i Barceló, Miquel, de Felanitx
28. Morey i Font, Bartomeu, de Santa Margalida
29. Morlà i Adrover, Guillem, de Porreres
30. Nicolau i Nicolau, Rafel, de Porreres
31. Oliver i Nadal, Joan, de Manacor
32. Perelló i Llompart, Miquel, de Llubí
33. Pérez i Alcina, Gabriel, de Pollença
34. Pesquero i Ramon, Josep, de Palma
35. Pons-Estel i Cladera, Pere, de Muro
36. Pons i Campomar, Sebastià, de Selva
37. Quintans i García, Jaime, de Palma
38. Ramis i Rebassa, Antoni, de Palma
39. Ramis i Mut, Pere, de Sencelles
40. Rebassa i Guardiola, Andreu, d'Alaró
41. Reig i Ferrando, Pere, de Palma
42. Ribas i Molinas, Jaume, de Maria de la Salut
43. Riera i Alcover, Miquel, de Manacor
44. Riera i Fullana, Joan, de Manacor
45. Rosselló i Gomila, Pere, de Palma
46. Rotger i Cifre, Pere, de Pollença
47. Rovira i Ramis, Jaume, d'Inca
48. Sáiz i Pérez, Ángel, de Palma
49. Salom i Bosch, Jaume, de Palma
50. Sansó Nicolau, Marc, de Vilafranca
51. Sansó Nicolau, Rafel, de Vilafranca
52. Serra i Llodrà, Miquel, de Manacor
53. Suàrez i Riera, Francesc, de Manacor
54. Suau i Serra, Bartomeu, d'Alcúdia
55. Trias i Orell, Nadal, de Santa Maria del Camí

En el meu cas, la primera impressió que rep el dia que entram al Seminari és de gran sorpresa. Un capellà gran i gros, que es troba a la porta, revestit amb una sotana llarga, molt negra, crida pel seu nom tots i cadascun dels alumnes que s'hi presenten en aquella ocasió. Acabada la llista, no hi sent a dir el meu llinatge. El capellà crida i torna a cridar el nom d'un tal "Cecilio Buch". Deu ser el d'una altra persona, pens. Però no. Es tracta de mi mateix. Es veu que aquest llinatge "Buele" - originari de Guinea Equatorial – resulta del tot desconegut, per infreqüent i insòlit, en aquell recinte eclesiàstic d'una diòcesi tan europea com la mallorquina.

Aclarit l’assumpte, intentam, doncs, passar per primera vegada cap a l'interior d'aquell pati tan immens, més enllà de la porta d'entrada d'aquell edifici singular. 

Carregam amb tot l'embalum del material que hi portam - matalàs, flassades, llençols i roba de vestir; taula, cadira i gàbia per al companatge del berenar dels capvespres, etc. etc. -. Ho pujam tot cap a la sala dormitori, situada al segon pis de l'edifici, i cap a la sala d'estudis, situada a la planta baixa.

És la primera vegada en ma vida, que me'n vaig a viure lluny de la família. Només ens tornam a veure un cop al mes, quan aquesta ve al Seminari el dia i a l'hora assenyalats per a les visites. M'he d'avesar a conviure amb altra gent, en un ambient totalment distint al conegut fins ara.

Ens hi passam una llarga etapa de les nostres vides, la que correspon a la nostra infància, adolescència, joventut i maduresa, que m'abasta des de l’edat dels 10 anys fins als 23. Una època molt marcada pels estudis, la formació del caràcter i la maduració personal, a l’interior d’una institució secular concebuda per preparar convenientment els aspirants al sacerdoci. Amb una metodologia molt característica, i una disciplina que resulta difícilment comprensible per a moltíssima de gent del nostre temps. 

En un ambient exclusivament masculí, hi queda totalment descartada qualsevol presència femenina que no sigui l’estrictament reservada al grapat de monges que s’encarreguen, sobretot, de fer-nos-hi el menjar, de procurar-hi la neteja de l’edifici i de tenir cura del bon estat de salut dels seminaristes. D’acord amb la normativa interna, molt estricta, més enllà de la porta d'entrada no hi és permès el pas de cap altra dona. 

Com tots els seminaris diocesans, el de Mallorca roman format exclusivament per mascles. Les dones ni tan sols poden passar més enllà de la porta principal que dóna als patis i claustres d’un edifici, les parets del qual s’han d’avesar per sempre més a veure-hi passar per davant rostres i cossos exclusivament masculins.

Tret d’alguna ocasió esporàdica en què s’obren les portes a tothom que hi vulgui entrar, sigui home sigui dona, perquè tengui l’oportunitat d’assistir a algun d’aquells actes oficials que s’hi desenvolupen amb un motiu o un altre, d’antuvi prefixat. Com és el cas del dia de visites familiars, un pic al mes, per exemple.

Som seminaristes

Cinquanta anys després d'haver-ne sortit, he de reconèixer que em sent profundament agraït a la visió i interpretació del món i de la vida que, d'una manera o una altra, he anat assumint com a pròpia. 

Certament, ni n'és l'única ni és la pretesament millor. N'és una, de tantes. La meva. La que he anat assumint en carn pròpia i s'ha anat convertint i transformant en mi mateix, al llarg d'aquestes darreres cinc dècades.

Em sembla que és una de les conclusions a les quals em duu la reflexió inicial sobre el cinquantè aniversari de la nostra ordenació sacerdotal! 

Tot i que faig el meu ingrés al Seminari diocesà de Mallorca a l'edat de 10 anys, el mes d'octubre de 1955, la meva primera relació amb aquesta institució diocesana puc dir que, directament o indirecta,  s'inicia alguns anys abans.

Concretament, record que, d'infant, m'atreu molt la figura d'un capellà alaroner, mossèn Gabriel Reynés, el prevere que em dóna la Primera Comunió a l'Escola Capella de la Verge Miraculosa de Can Domenge el 15 d'abril de 1951. És el meu primer contacte, també, amb la Congregació de les Germanes de la Caritat, que m'ensenyen a llegir i a escriure.

Aleshores tenc cinc anys i mig, i ja m'hi exercesc com a escolanet que respon en llatí totes les pregàries que es fan durant la missa on acudim diàriament amb mu mare.

També m'hi fix, en el Seminari,  anys abans quan acudesc a la Catequesi que es fa a la parròquia de Santa Catalina Thomàs. M'hi crida molt l'atenció l'entrada al Seminari d'un dels joves feligresos, en Tomeu Suau i Mayol, sobretot quan la colla infantil de seminaristes ensotanats s'atansen al camp de s'Antoniana a jugar-hi a futbol...

O quan se'm dóna el Diploma d'Honor que la parròquia de la Santíssima Trinitat em concedeix per l'aplicació i assistència durant el curs catequístic de 1953 a 1954.

Però sobretot, sobretot, començ a relacionar-me més directament amb el Seminari diocesà quan l'any 1953 començ a estudiar a l'Escola Preparatòria del Seminari. Una escola «lúgubre», situada al carrer de sant Miquel, a l'edifici de sant Antoniet, on a l'actualitat s'erigeix la sucursal d'una entitat bancària de renom i aleshores aixoplugava la seu dels Jutjats de Primera Instància.

La imatge d'una dona engrillonada, pujant-ne les escales conduïda per dos policies, acusada d'haver comès el greu «delicte sacríleg» d'empassar-se hòsties i endur-se el calze de la parròquia de Sant Jaume, no se m'esborra mai de la memòria.

Dirigit pel prevere mossèn Antoni Vallès i Capó, hi faig dos cursos, 1953-54 i 1954-55, juntament amb altres companys d'estudis eclesiàstics, com és el cas de mossèn Josep Antoni Fuster i Segura (amb qui anys després col·laboram intensament, tant a terres burundeses com a la parròquia de l'Encarnació, a Ciutat).

Mossèn Vallès, natural de Sencelles, alterna la seva tasca de mestre amb la de vicari de la parròquia de Sant Miquel. S'hi mor, mentre confessa un penitent a l'interior de l'església, pocs mesos després que jo entr al Seminari. La notícia m'afecta molt. El succeeix en la tasca docent mossèn Bernat Pujol, natural de Sóller.

Tant d'un curs com de l'altre, conserv amb satisfacció els dos diplomes que se m'atorguen «pel bon comportament i aplicació a totes les assignatures», mereixent les notes de Matrícula d'Honor i d'Excel·lent, respectivament, pel que fa a lectura, escriptura, dibuix, càlcul, religió, geografia i història, llengua, matemàtiques, formació de l'esperit nacional, educació física i ciències naturals. 

Amb aquell diploma, ja estic en condicions d'ingressar al Seminari Diocesà de Mallorca. Cosa que aleshores em fa molta d'il·lusió.

D'aquell 3 d'octubre de 1955, dia del meu ingrés al Seminari, en guard pocs records. Aleshores tenc 10 anys. Ara mateix en tenc 73. Res a veure entre allò i això, ara i aquí.

Sí que mantenc viu el meu estupor d'infant sorprès, en veure que, més enllà de les vidrieres que duen cap a l'interior del pati del Seminari Menor, on entram mon pare, els meus germans i el meu padrí de les fonts que ens hi acompanya, la meva mare i la meva germana no poden passar-hi, més endins i han de romandre a fora... Són dones! Hi mantenen prohibida l'entrada, dins aquell recinte sagrat reservat en exclusiva als mascles!

Qui m'havia de dir, aleshores, a mi, un infantó de 10 anys, que, efectivament arribaria a acabar la carrera eclesiàstica, tretze anys després? I que, per això mateix, arribaria a exercir tasques molt diverses, com a persona adulta, tant en àmbits de Mallorca, com fora de la Roqueta?

Qui m'havia de dir que, fins i tot abans de ser capellà, arribaria a passar unes jornades al monestir benedictí de Montserrat, participant en un curs de cant gregorià organitzat pels monjos? O que obtendria l'exempció del servei militar obligatori, per mor del Concordat entre la Santa Seu i l'Estat espanyol? O que treballaria en l'ordenació i catalogació de l'Arxiu de la Cúria Eclesiàstica del Bisbat de Mallorca? O que col·laboraria amb el rector de la parròquia de Palmanova, animant celebracions religioses  a instal·lacions hoteleres, en idiomes diversos? O que faria part dels primers organitzadors de les Colònies d'Estiu que feia Càritas Diocesana, adreçades a infants de famílies amb pocs recursos? O que difondria l'experiència pastoral nova d'unes Missions Infantils, adreçades a infants d'escoles públiques i privades, a municipis mallorquins diversos? O que col·laboraria activament amb l'Obra Social del Patronat Obrer, organitzant campaments d'estiu al santuari de Lluc?

Qui m'havia de dir que, un cop ordenat prevere, amb la Diplomatura en Estudis Eclesiàstics a les mans, arribaria a ser vicari i rector de parròquies de Ciutat, com les de Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs o l'Encarnació? Que arribaria a ser nomenat pel bisbe consiliari diocesà del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca? Que em dedicaria a fer classes de religió, jornades de convivència o exercicis espirituals, adreçats a gent jove?

Qui m'havia de dir, aleshores, infantó de 10 anys, que un bon dia seria rebut en audiència pel papa Pau VI, abans d'emprendre el vol cap al Burundi, com a missioner? Que m'hi aplicaria diligentment i intensa a estudiar el kirundi, la llengua pròpia d'aquell país centreafricà? Que hi conviuria amb gent nativa burundesa i gent refugiada rwandesa? O que n'hauria de partir quatre anys després d'haver-hi arribat, més aviat que de pressa, per haver-me oposat obertament i públicament a decisions governamentals que jo considerava inadequades? 

Qui m'havia de dir que me n'aniria a treballar quatre anys al Perú? Que hi faria un treball pastoral en la línia de la Teologia de l'Alliberament? Que hi col·laboraria estretament amb les classes populars, tant a l'interior d'una població marginal, a la regió desèrtica nord-peruana, com també a zones rurals andines? Que hi obtendria la Llicenciatura en Educació? Que seria nomenat rector de parròquies diverses, director d'una Escola parroquial, capellà d'una Escola de Magisteri o vicari general d'una Prelatura?

Qui m'havia de dir que, de retorn a l'illa de Mallorca, m'arribaria a moure en àmbits molt distints de l'eclesiàstic? Estudiant Filologia Hispànica, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca. Aprofundint en l'estudi de la llengua catalana, fent-ne cursos a l'Institut de Ciències de l'Educació. Estudiant Ciències Polítiques i Sociologia a la UNED. Creant el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Introduint a Mallorca Amnesty International, organització de defensa dels drets humans. O continuant l'impuls del Grup de Drets Humans.

Qui li havia de dir, aleshores, a aquell infantó de 10 anys que un bon dia s'arribaria a casar en primeres núpcies amb na Lina Company Vidal i que no tendrien descendència? Que tots dos organitzarien plegats un Grup d'Esplai a la parròquia de Sant Francesc de Paula? Que tots dos s'afiliarien al Partit Comunista dels Pobles d'Espanya? O que, sis anys després, ella moriria, malalta d'un càncer molt maligne, a l'edat de 42 anys?

Qui m'havia de dir que, un cop deixades les tasques eclesiàstiques, m'hauria de posar a cercar feina de valent? Primer, regentant amb la meva dona un petit comerç especialitzat en la venda de productes lactis. Després, com a peó d'Icona dedicat a tasques de neteja i manteniment de boscos. O posteriorment, com  a empleat públic a diverses conselleries del Govern i al Parlament de les Illes Balears.

Qui m'havia de dir que, mentrestant, m'abocaria de ple a tasques de representació veïnal i sindical? Com a membre de la Junta directiva de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, o com a delegat sindical de CC.OO. dins la Federació d'Administració Pública?

Qui m'havia de dir, aleshores, infantó de 10 anys ingressant al Seminari diocesà l'any 1955, que quaranta anys després, em dedicaria plenament a l'àmbit polític institucional? Primerament com a regidor a l'Ajuntament de Palma, després com a conseller de Cultura i Joventut de Mallorca o, finalment, com a diputat al Parlament de les Illes Balears?

Qui m'havia de dir que arribaria a ser candidat al Parlament Europeu, en representació del PSM-Esquerra dels Pobles, o al Senat espanyol, o al Congrés dels Diputats? Que arribaria a intervenir personalment i directa, tant a la cambra parlamentària espanyola com a l'europea, a Madrid, a Brussel·les o a Estrasburg?

Qui m'havia de dir que m'arribaria a casar, en segones núpcies, amb na Isabel Rosselló Girart? Que tampoc no tendríem descendència i que ens afanyaríem a treballar intensament per la barriada del Camp Rodó, des de l'Associació Veïnal? Que tots dos ens afiliaríem al PSM-Entesa de Mallorca? O que una vintena d'anys després, se li diagnosticaria, a ella, la malaltia d'alzhèimer i moriria a l'edat de 77 anys?

Qui m'havia de dir, emperò, que abans que li succeís aquesta malifeta, tots dos tendríem l'oportunitat de recórrer mig món? Al País Basc. A Andalusia. A Astúries i Cantàbria. A Galícia. A l'illa de Madeira. A l'Europa central: França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Hongria, Eslovàquia... A l'illa de Creta. A l'illa de Malta. A Escòcia, Irlanda, Anglaterra. A Sicília o Nàpols.
Al Perú (1991, 1993, 2000, 2006, 2010), Veneçuela, Panamà (Isla Contadora), Colòmbia (Cartagena de Indias), Cuba, Uruguai, Brasil, Argentina, Paraguai, Equador, Xile, Mèxic, Bélice, Bolívia...
A l'Índia. Al Sàhara (1997, 2000 i 2002)...

Qui havia de dir que aquell infantó de 10 anys s'embrancaria en la tasca de promoure l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca? D'afiliar-se al sindicat CGT-Balears? O de fer-se militant d'Esquerra Republicana?

Qui m'havia de dir que els darrers anys de la meva vida laboral m'arribaria una oferta de treball al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya? Que, com a treballador autònom, hi treballaria durant quatre anys seguits, coordinant estudis i accions de govern en l'àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses?

Qui m'havia de dir res sobre tot això? Qui me'n pot dir res, a mi, un infantó de 10 anys, ben il·lusionat, quan l'any 1955 m'engresc amb innocència infantil en la tasca de preparar-me per ser capellà? 

Ningú! Absolutament ningú me'n pot dir res! Gairebé res de tot això, mai per mai, no pot entrar i romandre de cap de les maneres dins el capet de ningú que hagi de prendre cura d'aquell infant!

Així i tot, en fer-ne una repassada ràpida, d'aquells tretze anys viscuts al Seminari en règim d'internat estricte, no em puc estar de mostrar-me profundament agraït a tot el bagatge acadèmic, cultural, humanístic, filosòfic i teològic que hi vaig anar acaramullant. 

Un bagatge ric i enriquidor que, en haver-me acompanyat al llarg de la meva vida pertot allà on he estat, segur que m'ha anat marcant, jo crec que de forma més positiva que negativa, en una determinada manera de veure les coses, d'analitzar-les, de fer-les, de criticar-les, d'enriquir-les, de viure-les o de compartir-les.

He de reconèixer que, sense aquest bagatge acaramullat al llarg de la meva carrera eclesiàstica, en Cil Buele seria un altre, la meva vida hagués estat una altra. Segur. Millor o pitjor? No ho sé. Distinta, segur.

Com és costum en aquell gran casal, al segon trimestre del primer curs, l'any 1956, els companys de promoció hem de ser revestits amb la sotana negra que ens distingeix com a seminaristes menors, -  collet blanc, esclavina negra, faixa blava i bonet negre amb borla blava -. 

El dia de la investidura, tots plegats pronunciam i signam el que s'anomena "Compromiso de Generosidad". Vist una mica més d'enfora, s'assembla molt més a la gesta heroica encomanada a homes fets i granats, que no a infants que ni tan sols hem assolit el nivell mínim de l'adolescència. 

Està estipulat que correspon fer-ho. I així ho hem de fer tots plegats. El text d'aquell compromís tan primerenc, no té res que desdigui d'aquell ambient tan canònic i eclesiàstic. Com és lògic i habitual en aquella casa, durant tots els tretze anys seguits d'estudis, sempre s'hi empra el castellà o el llatí. L'ús del català només comença a entrar-hi una mica, anys després, quan s'hi fa present don Francesc de B. Moll que hi acudeix a fer-ne classes per a la gent voluntària que en tengui ganes.

Aquest compromís de generositat infantil, doncs, redactat i llegit íntegrament en castellà, diu així: 
  1. "Yo, Cecilio Buele Ramis Quiero ser Sacerdote de Jesucristo. Seré, desde hoy, con la Gracia del Señor y la ayuda de mi Madre, seminarista Santo con toda la ilusión de mi alma joven. 

    Me formaré en la Piedad: trabajaré sin descanso para vivir y crecer en Gracia. Recibiré con frecuencia y devoción los Sacramentos. Me comprometo a hacer, cada día, media hora de meditación y la visita al Sagrario, rezar una parte del Santo Rosario, vivir la Santa Misa digna, atenta y devotamente y confesarme al menos una vez por semana. Defenderé, como el mejor tesoro de mi vida, mi pureza de alma y cuerpo. No descansaré en la dura pero sublime tarea de modelar mi carácter. Me esforzaré en dilatar cuanto pueda el Reino de Jesús en mí mismo, en mi Seminario y en las almas, por encima de cualquier empeño. Viviré con ternura de hijo mi consagración total a la Virgen Santísima. 

  2. Me formaré en el Estudio: Por Dios y por las almas, prepararé con diligencia y esmero las lecciones. Seré fiel cumplidor de mis deberes escolares con el fin de hacerme sacerdote útil. Aprovecharé con afán las horas de estudio y clase. Seguiré con fidelidad las indicaciones de mis profesores. 

  3. Me formaré en la Disciplina: Aceptaré con generosidad y sin distinciones todo lo que manda el Reglamento. En especial, guardaré el silencio reglamentario para que él me guarde a mí. Seré puntual a todos los actos de comunidad. Prometo Obediencia pronta y alegre a mis superiores, profesores, padres y prefectos. He de ser su consuelo. Seré amigo de todos y esclavo de nadie, fiel al lema: "Lo mejor y lo primero, para mi compañero". La afabilidad y la educación con todos serán para mí escuela del carácter y armas de conquista. No verán mis ojos en vacaciones espectáculos profanos que desdicen del ideal alto y austero que me he propuesto seguir. Guardaré en mi alma, como un tesoro, la alegría de mi vocación. Contagiaré a todos con ella. Me entrego del todo a Dios y a la Virgen Santísima. No quiero ni busco nada para mí. Llevaré dignamente la sotana, mientras viva, y deseo que, al morir, me acompañe al sepulcro. Firma, Cecilio Buele Ramis". 

Compt amb 11 anys d'edat, quan sign aquest compromís personal. És el mes de febrer de l'any 1956. Faig part d'aquella colla de 55 al·lots que a principis de curs iniciam la carrera eclesiàstica, en aquell Seminari Nou recent estrenat a la finca de Son Gibert, a Palma.

Poques setmanes després d'haver estat investit com a seminarista menor, tenim la primera oportunitat d'exercir-nos com a predicadors. Ho faig a un dels temples de Ciutat. Com a costum establert, cada dia 19 de març, festa de Sant Josep, se celebra pertot arreu de la diòcesi mallorquina el Dia del Seminari. És un dia de festa una mica atípic. En lloc de predicar el capellà de torn, ho fa, a totes les misses i des de la trona, un d'aquells seminaristes que s'hi ha fet present. Acabat el sermó, el seminarista aprofita l'avinentesa per recaptar-hi la col·laboració econòmica extraordinària de la feligresia concurrent. 

Al llarg d'aquella llarga carrera eclesiàstica, tenc l'oportunitat de fer-ho en una dotzena d'esglésies distintes. Primer, com a seminarista menor, durant els primers cinc anys, destinat a esglésies situades dins Ciutat. És el cas d'esglésies com la Sang, Sant Gaietà, Sant Nicolau, Santa Creu o El Terreno. De més major, els superiors jeràrquics m'envien a pobles diversos de la Part Forana de Mallorca, com són ara Manacor, Felanitx, Andratx, Llucmajor, Bunyola, Muro, Llubí o Sóller.

Els condeixebles

Repassant una mica llistats i memòria, cinquanta anys després no em resulta gaire fàcil concretar de manera fefaent amb qui arribam a compartir tots i cadascun dels anys en tots i cadascun dels cursos acadèmics. 

Si no m'he errat de comptes i de càlculs, som seixanta-vuit els companys que, un any o un altre, hem estat condeixebles al llarg de la nostra carrera i n'hem compartit estudis a la mateixa aula. Sigui al Seminari Menor, a la Secció Menor o a la Secció Major; sigui al Seminari Major, tant a Filosofia, com a Teologia. 

Mentre alguns deixen d'estudiar al Seminari i se'n tornen cap a casa en algun moment d'aquella carrera tan llarga, d'altres van repetint i se'ns van quedant enrere.

No crec que estigui de més esmentar-los suquí mateix, tots ells, els seixanta-vuit, fent memòria expressa de tants moments viscuts i compartits en aquell recinte immens que arriba a aixoplugar, en algun moment de la nostra trajectòria estudiantil, prop de tres-cents alumnes de totes les edats i de tots tretze cursos:

01 Pedro Barceló Gelabert (Manacor), 02 Baltasar Barceló Servera (Porreres), 03 Antonio Bauzá Mas (Deià), 04 Cecilio Buele Ramis (Palma), 05 Martín Cañellas Nadal (Marratxí), 06 Juan Casas Servera (Porreres) (+), 07 Joaquín R. Castellet (Palma), 08 Mateo Cladera Matas (Santa Margalida), 09 Jorge Coch Llompart (Inca) (+), 10 Antonio Company Bisbal (Alcúdia-Palma) (+), 11 Jaime Darder Simonet (Palma), 12 Miguel Dora Parera (Manacor), 10 Antonio Estarellas Frontera (Santa Maria del Camí), 12 Agustín Estela (Sineu), 13 Adolfo Fernández Rodado (Palma), 14 Miguel Font Ginard (Maria de la Salut), 15 Antonio Font Serra (Santa Margalida), 16 Fernando García Romera (Palma), 17 Bartolomé Garcías Ferrer (Palma), 18 Andrés Ginestra Rosselló (Palma), 19 Andrés Guardiola Sansó (Alaró), 20 Felipe Guasp Munar (Consell ), 21 Juan Guiscafé Amer (Manacor-Palma), 22 Rafael Juliá Petro (Palma), 23 Juan Lladó Trías (Palma), 24 Pedro Llompart Llompart (Llubí)( +), 25 Salvador Llull Perelló (Manacor), 26 Manuel López Pallicer (Llubí), 27 Ricardo Lozano Vaquer (Palma), 28 Juan José Martínez Valero (Andratx), 29 Guillermo Martorell Vidal (Palma) (+), 30 Antonio Mas Colom (Sóller) (+), 31 Juan Mas Ferriol (Felanitx), 32 Pedro Mayol Pallicer (Palma) (+), 33 Sebastián Mesquida Sureda (Artà), 34 Miguel Monserrat Barceló (Son Valls-Felanitx),  35 Juan Mora Oliver (Pollença-Palma), 36 Bartolomé Morey Alomar (Santa Margalida), 37 Guillem Morlà Adrover (Porreres), 38 Rafael Nicolau Nicolau (Porreres) (+), 39 Jaume Oliver Jaume (Llucmajor), 40 Juan Oliver Nadal (Manacor), 41 Manolo Pascual Martínez (Palma), 42 Miguel Perelló Llompart (Llubí), 43 Gabriel Pérez Alcina (Pollença), 44 Procopio Pérez Castillo (Can Picafort), 45 José Pesquero Ramón (Algaida-Palma), 46 Sebastián Pons Campomar (Selva), 47 Pedro Pons-Estel Cladera (Muro), 48 Jaime Quintans García (Galícia-Palma), 49 Pedro Ramis Mut (Sencelles), 50 Antonio Ramis Rebassa (Llucmajor-Palma) (+), 51 Andrés Rebassa Guardiola (+), 52 Bartolomé Reig Martorell (Palma), 53 Jaime Ribas Molinas (Maria de la Salut), 54 Miguel Riera Alcover (Manacor) (+), 55 Juan Riera Fullana (Manacor), 56 Pedro Rosselló Gomila (Palma), 57 José María Rotger Cerdà, 58 Jaime Rovira Ramis (Inca), 59 Ángel Sáiz Pérez (Burgos-Palma), 60 Jaime Salom Bosch (Palma), 61 Marcos Sansó Barceló (Vilafranca de Bonany), 62 Rafael Sansó Barceló (Vilafranca), 63 Ramon Serra Isern (Palma) (+), 64 Miguel Serra Llodrà (Manacor), (65) Francisco Suárez Riera (Manacor), 66 Bartolomé Suau Serra (Alcúdia-Palma),  67 Juan Torrens Perelló (Llubí), 68 Nadal Trías Orell (Santa Maria del Camí).

Com es pot veure a primer cop d'ull, a aquestes alçades de les nostres vides ja són molts els companys d'estudis que ens han deixat (+). Que descansin en pau! 

Mentrestant, la trajectòria personal, familiar i professional, dels que encara alenam damunt del Planeta, esdevé tan diversa que podria servir per fer-ne una sèrie de llibres de memòries, llarga, bona, extensa, variada...

Poc a poc em vaig adaptant al rigor i la disciplina d'aquell règim d'internat estricte. Només tenim l'oportunitat de veure la família, el dia que aquesta ens pot visitar: un pic al mes. 

A ca nostra, només hi convivim en tres ocasions durant l'any: quinze dies per Nadal, quinze dies per Pasqua, i dos mesos durant l'estiu.

Record que, aprofitant aquell estiu de l'any 1956, durant el període de vacances, mon pare s'interessa molt perquè m'iniciï en l'aprenentatge i la pràctica de la mecanografia. M'apunta a uns cursos que es fan a la casa Hispano Olivetti de la Plaça de sa Quartera, a Palma. 

M'esdevé una de les poques activitats que em serveixen per traure bon profit d'aquella època estiuenca. Els seminaristes tenim terminantment prohibit d'anar a la platja amb altra gent. Terminantment prohibit d'anar al cinema i altres espectacles públics considerats massa profans pels eclesiàstics. Terminantment prohibit de fer res conjuntament amb els antics amics de la comparsa… 

La d'aprendre a escriure a màquina, com l'aprenentatge d'idiomes, és una de les dèries que mon pare vol mantenir amb gran fermesa, tant amb en mi com amb la resta de germans durant l'estiu: tots aprenem a escriure a màquina i a practicar alguna llengua estrangera.

Acabat el tercer curs d'Educació Secundària al Seminari Diocesà de Mallorca l'any 1958, superam el darrer curs de la Secció Menor, i ens integram dins la Secció Major, del Seminari Menor.

Així està organitzada aquella casa tan gran i habitada. Els infants d'11 a 14 anys - normalment els qui composam els tres primers cursos de la carrera eclesiàstica - formam allò que se'n diu la Secció Menor. En iniciar el quart curs, deixam de pertànyer a la Secció Menor i passam a formar part de la Secció Major del Seminari Menor.

Record perfectament que els canvis que es produeixen són força considerables. Tot d'una es nota. Ja no hem de dormir en aquella sala tan gran, el dormitori, que durant els tres primers anys compartim amb la resta de companys menors de 14 anys. Tampoc no hem d'ocupar aquella altra sala gran, la sala d'estudis, on s'acaramullen les taules dels qui són anomenats Llatinistes.

A partir de llavors, integrant la secció dels anomenats Humanistes, comptam amb una habitació individual, el nostre llit, la nostra taula, la nostra cadira, i totes les nostres pertinences personals. 

Entrar dins la Secció Major del Seminari Menor comporta ja una certa dosi de tractament diferenciat, amb una mica més de consideració cap a la persona de l'alumne. Com també un més alt grau de confiança de part dels superiors, i un més alt nivell de responsabilitat per part de cada estudiant. I també una més considerable valoració de la intimitat personal privada.

S'acaba tot allò d'haver de fer dues files, un darrera l'altre, com a forma única i gairebé exclusiva de traslladar-se d'un lloc a l'altre del recinte, sigui el que sigui i quan sigui. S'acaben els crits, i fins i tot les vergassades que enverguen els professors més durs i incisius, com són sobretot els encarregats de l'ensenyament del llatí a les aules. S'acaben les exigències i humiliacions públiques provenint dels prefectes més aspres i acarnissats. S'inicia una etapa molt distinta, que duu uns certs aires de més vida i llibertat. 

Durant les vacances d'estiu em pos a estudiar francès, amb una professora que fa classes particulars a ca seva, i que és coneguda com "donya Maria". Viu i fa les classes al carrer Patronat Obrer, de Palma.

Com a diversió i a l'hora de fer tonades i cançons, com es costum de compondre al Seminari, amb motiu d'alguna festa o d'alguna excursió, començ a fer-ne algunes, de gloses malgarbades, gairebé sempre i exclusivament, referides a algun dels companys de curs:

El dimoni li sortia - dòmine -
En forma de ca llebrer - dòmine -
Dient-li com ell sabia - dòmine -
Jo som el senyor Llabrés - dòmine… -

Vàrem anar a un golfo
Fa un parell d'anys a nedar,
Demanau-li a n'Adolfo
Que quasi s'hi va ofegar.

Era un al·lot molt petit
Que no vol cap carabassa.
Sempre senyala amb un dit,
¿que no és ver, Andreu Rebassa?

El dimoni li sortia
Batent fort a damunt s'era
I li deia, Catalina,
Jo som en Miquel Riera.

Vaig sentir un moixot pillastre
Que sempre feia miau,
Era del fill d'un gran mestre,
Li deien Tomeu Suau.

I ara n'Antoni Company
Ens ha dit amb molt de gust
Que puguem passar un bon any
I no tenguem cap disgust.

L'any 1960 deixam la Secció Major del Seminari Menor i ens embrancam en la tasca d'iniciar els estudis filosòfics al Seminari Major. Hem estat llatinistes durant tres anys, i humanistes durant dos. N'hem de passar tres com a filòsofs i cinc com a teòlegs. 

A la secció de filosofia, feim tres cursos molt intensos, dedicats a l'estudi d'assignatures tan escolàstiques com lògica i crítica, ontologia, metafísica, teodicea, cosmologia, ètica, història de la filosofia, sagrada escriptura, cerimònies, hebreu bíblic, grec clàssic, història de les religions, o litúrgia. 

També n'hi ha d'altres una mica més acostades a la modernitat com sociologia, història de l'art, geografia econòmica, pedagogia, o psicologia experimental i psicologia racional, piano, anglès, alemany i català.

Quan inicio els estudis de Filosofia Escolàstica al Seminari Major, tenc 15 anys. N'he de tenir 18 quan, un cop superats els estudis filosòfics, comenci els teològics. I he de comptar amb 23 anys d’edat, quan acabi la carrera eclesiàstica.

Quan som a punt d'assolir la majoria d'edat, els 21 anys, inicio l'onzè curs acadèmic d'aquella llarguíssima carrera eclesiàstica, justament quan ens pertoca de fer el servei militar obligatori. 

Les relacions amistoses entre la Santa Seu i el Govern franquista permeten a clergues i religiosos tenir tota una sèrie de privilegis que en cap cas no afecten per a res la resta d'estaments socials. Un d'aquells privilegis té molt a veure amb la prestació del servei militar, ocasió propícia per reclutar-hi tots els mascles espanyols que arriben a la majoria d'edat i compleixen els 21 anys. 

Clergues i religiosos n'estan totalment exempts. 

En assolir la majoria d'edat, estic estudiant al Seminari Diocesà de Mallorca. Hi he cursat cinc anys d'Humanitats, tres de Filosofia i estic fent el tercer curs de Teologia escolàstica. 

Com és costum, se m'assenyala que m'he d'acollir a l'article 12 del Conveni subscrit entre la Santa Seu i l'Estat espanyol. Record que no he de fer-hi res més que lliurar als superiors jeràrquics una foto meva, mida carnet. 

S'hi determina que "tots els clergues i religiosos, sien professos, sien novicis, romanen exempts de tot servei militar". Ho signa Muñoz Grandes, el general.

Així figura a l'annex de la "Cartilla Militar del recluta Cecilio Buele Ramis, alistado en el reemplazo de 1965 en Palma, provincia de Baleares, Caja de Recluta núm. 70: por la Junta de Clasificación y revisión se le concedió prórroga anual para diferir el cumplimiento de las obligaciones militares el día 3 de julio de 1965". Ho havia signat "El Jefe de la Caja de Recluta Nº 70".

A la Cartilla Militar d'aquell recluta, com a la de tots els altres companys seminaristes que es troben en idèntica situació, hi figura fil per randa: 
  1. "El Convenio entre la Santa Sede y el Estado Español, sobre Jurisdicción Castrense y Asistencia Religiosa a las Fuerzas Armadas, establece los derechos y deberes de los clérigos y religiosos en relación con la prestación del servicio en los Ejércitos. Para el desarrollo de tales preceptos y su aplicación en el Ejército de Tierra, tanto en tiempo de paz como de guerra, de acuerdo con los Ministerios de Marina y del Ejército del Aire, se dispone lo siguiente: Artículo 1º Todos los clérigos y religiosos, ya sean profesos, ya novicios, están exentos de todo servicio militar, según lo estipulado en el artículo XII del Convenio. Madrid, 24 de agosto de 1953. Muñoz Grandes"... Artículo 5º En tiempo de paz, los mozos del reemplazo anual comprendidos en el artículo anterior que sean seminaristas, postulantes o novicios diferirán el cumplimiento de todas las obligaciones militares por períodos de un año, contados desde 1 de agosto a igual fecha del año siguiente, durante el tiempo que les falte para recibir el Sagrado Presbiterio o emitir sus votos, respectivamente. A este efecto, dirigirán instancia solicitando la concesión de la prórroga anual en los meses de mayo o junio de cada año, a partir del de su alistamiento, al Presidente de la Junta de Clasificación y Revisión de la Caja de Recluta a que pertenezcan o al del Negociado de Reclutamiento, si se trata de personal alistado en África. A dicha solicitud acompañarán certificado expedido por el Rector del Seminario o el Superior de la Casa Religiosa, acreditando, en su caso, el año de los estudios que cursan y los que les faltan para recibir el Sagrado Presbiterado o emitir sus votos".
Tots entram de  ple en tots aquells supòsits. 

Superiors i professors

Com la resta de seminaris conciliars, el de Mallorca també esdevé una institució eclesiàstica secular, que va canviant de seu i de formes, però que manté intacta una mateixa línia d'actuació permanent, des del Concili de Trento ençà. 

La institució eclesiàstica s'encamina cap a la formació dels futurs sacerdots diocesans de Mallorca, des que són infants o des que decideixen ingressar-hi més grans («balarasses»), fins que se'n surten, bé sigui abans d'acabar els estudis o un cop completats aquests amb l'ordenació sacerdotal. 

Com a institució eclesiàstica secular, tot està molt ben estructurat fins al mínim detall, reglamentat, organitzat, enllaçat i dirigit per un equip de superiors i de professors -capellans diocesans- que presideix el senyor rector, nomenats pel bisbe de la Diòcesi. 

Durant el període que va del 1955 al 1968, arribam a conèixer tres bisbes: monsenyor Juan Hervàs i Benet (valencià), monsenyor Jesús Enciso i Viana (basc), i monsenyor Rafael Álvarez Lara (andalús).

De rectors, superiors, directors espirituals, secretaris o majordoms, també n'arribam a tenir uns quants, que miren de deixar-n'hi l'empremta peculiar. 

El primer rector que tenim és mossèn Miquel Moncadas i Noguera (1921-1989), de Muro, qui posteriorment és nomenat bisbe de Menorca (1969-1977) i de Solsona (1977-1989). 

El succeeix mossèn Francesc Payeras i Mulet, d'Inca. El darrer és mossèn Pere Sureda i Rosselló. Entre el  primer rector i el darrer, transcorre la nostra estada al Seminari durant tretze anys seguits!

Mossèn Miquel Moncadas, entre els anys 1950-1957, com a rector del Seminari Menor rep l'ajuda del seu condeixeble, mossèn Miquel Ramon i Font (1925-2011), natural de Puigpunyent, qui fa de superior. I també d'un altre condeixeble seu, el bunyolí mossèn Guillem Payeras i Bujosa (1925-2010), qui s'hi exerceix com a director espiritual, quasi sempitern i omnipresent al llarg de la nostra carrera.

L'equip de superiors i el claustre de professors s'encarreguen, sobretot, dels aspectes que tenen a veure amb la nostra formació com a clergues: amb una primera etapa de Seminari Menor que es perllonga durant cinc anys (3 anys de secció menor i 2 anys de secció major), i una segona etapa de vuit anys al Seminari Major (3 anys de Filosofia, 4 anys de Teologia i 1 any de Pastoral).

Des que hi entram fins que en sortim, ens mantenim dedicats sobretot i primordialment a dues tasques fonamentals: l'estudi i la pregària. Estudiar i pregar vénen a ser els dos elements més significatius i importants, dins l'organització del Seminari: allà ens dedicam, sobretot i per damunt tot, a estudiar i a pregar. 

La resta -esport, alimentació, oci, teatre, certàmens literaris, vetlades musicals, excursions, etc.- només tenen sentit en funció d'un millor aprofundiment o enfortiment d'aquests dos elements primordials: l'estudi i la pregària.

En matèria d'Humanitats, els cinc primers cursos d'estada al Seminari, rebem classes de Llengua llatina, Gramàtica espanyola, Matemàtiques, Religió, Geografia, Solfeig, Llengua castellana, Geografia d'Espanya, Ciències naturals, Llengua i literatura espanyola, Història d'Espanya, Llengua grega, Història universal, Geometria, Nocions de física i química, Llengua i literatura llatina, Francès, Àlgebra...

Tots els que hi hem passat recordam perfectament que la matèria d'estudi més treballada durant aquest període, és el llatí, que ens ha de permetre, en teoria, arribar a realitzar en llatí bona part dels cursos superiors de Filosofia i Teologia.

Durant els tres cursos que dedicam a la Filosofia, estudiam Lògica i Crítica, Psicologia experimental, Literatura grega, Història de la literatura universal i espanyola, Història de la cultura, Geografia econòmica, Anatomia i Fisiologia, Litúrgia, Cant, Piano, Psicologia racional, Cosmologia, Ontologia, Grec bíblic, Llengua anglesa, Física, Pedagogia, Història de la filosofia antiga, Història de la filosofia moderna, Teodicea, Ètica, Sociologia...

I, finalment, durant els quatre darrers cursos dedicats a la Teologia, estudiam Història de les Religions, Patrologia, Dret públic, Teologia fonamental, Sagrada Escriptura, Història de l'Església, Oratòria, Missionologia, Belles arts, Teologia dogmàtica (Gràcia – Déu creador – Sagraments – Trinitat – Déu un), Teologia moral, Teologia ascètica, Dret canònic.

Fent una repassada de totes aquestes matèries estudiades, no ha de resultar gaire difícil destriar-hi noms i llinatges d'aquells professors que hem tengut, al llarg d'aquells tretze anys seguits de formació acadèmica al Seminari. En alguns casos, se'ns repeteixen els noms, ja que un mateix professor ens pot haver explicat matèries distintes. Els que suara mateix em vénen al cap són aquests (amb possibles dades no del tot certes):

Antoni Esteve Tous, llatí 1
Baltasar Coll Tomàs, història de la cultura, belles arts
Bartomeu Ferrer, cant, piano
Bartomeu Jaume Muntaner, teologia ascètica
Bartomeu Nigorra, cant
Bartomeu Quetglas, sociologia
Bartomeu Torres Gost, història de la literatura universal i espanyola, teologia dogmàtica
Bernat Julià Rosselló, solfeig, cant, piano
Bru Morey Fiol, dret públic, dret canònic
Francesc Batle Oliver, llatí 5, francès
Francesc Payeras Mulet, pedagogia, psicologia racional, 
Gabriel Reus Mas, llengua espanyola
Gaspar Munar, teologia moral
Guillem Fiol Colom, nocions de física i química, anatomia i fisiologia, física
Josep Ollers Bujosa, geografia, geografia d'Espanya, geografia econòmica
Joan Soler, cosmologia, història de la filosofia antiga, moderna
José Rodríguez, llatí 4
Josep Sacanell Garí, litúrgia, lògica i crítica, ontologia, teodicea, ètica
Juan García Torres, teologia dogmàtica
Llorenç Escalas Florit, llatí 3
Llorenç Pérez Martínez, història de l'església
Llorenç Tous Massanet, sagrada escriptura
Miquel Amer Quetglas, llatí 2
Miquel Ramon Font, llatí, ciències naturals
Pere Amorós Bestard, llengua grega, literatura grega, grec bíblic
Pere Sureda Rosselló, història de les religions, oratòria, missionologia
Pere Xamena Fiol, matemàtiques, álgebra, geometria,  història de l'església
Rafel Caldentey, llengua anglesa
Ramon Echave, gregorià
Sebastià Garcías Palou, teologia fonamental, dogmàtica
Vicenç Orvay Ribas, patrologia...

Una de les fites que consider més significatives en la meva formació humanística, filosòfica i teològica, és l'anada al monestir de Montserrat per participar en un curset intensiu de cant gregorià.

Durant un grapat d’anys, un monjo benedictí, Dom Miquel Estradé, es fa present al Seminari Diocesà de Mallorca per impartir-hi cursos pràctics de gregorià. 

És tota una novetat, que em crida poderosament l’atenció: l’espiritualitat profunda que traspuen les paraules i els gestos d’aquell monjo, la senzillesa de tracte, l’exquisida atenció que dispensa a tots i cadascun dels components de l’Schola Cantorum, i, sobretot, la manera de cantar i d’interpretar el cant d’aquelles peces tan característiques de la litúrgia catòlica.

Juntament amb Bartomeu Tauler, Miquel Nigorra i Faust Garcías, assistim a un curs intensiu de cant gregorià organitzat al mateix monestir de Montserrat. És la primera vegada que jo surt de Mallorca i em top amb un altre món totalment desconegut.

Al llarg de la meva vida, m'ha quedat ben marcada l’empremta d’aquells dies passats al monestir, en un ambient monàstic d’estricte ordre i disciplina, a l’hora que d’humanitat i espiritualitat fora mida. N'aprenc molt, de gregorià. I també unes altres maneres més obertes i franques de parlar amb la gent.


El contacte amb els monjos i la resta de companys que assisteixen a aquell curs de cant gregorià m'obre l’enteniment cap a altres realitats, distintes a les viscudes fins aleshores, tancat dins les quatre parets del Seminari Diocesà de Mallorca.

Em sorprèn enormement constatar que, a Montserrat, es respira un clima d’espiritualitat molt intens. No solament per part de la comunitat monàstica que practica les celebracions i ritus diaris amb escrupolosa meticulositat, sinó també per part de la nombrosa concurrència que diàriament puja dalt de la muntanya santa.

També em crida poderosament l’atenció el fet de comprovar que, a Montserrat, es mantenen covant els calius d’una política catalana intensa i profunda sota les cendres que imposa la dictadura militar del general Franco.

S’hi respira disconformitat, rebel·lia, animadversió, crítica i rebuig d’un règim amb el qual no s’està d’acord, tot i les fortes i ben perceptibles mesures de repressió i control policíac que s’hi prenen com enlloc.

És a Montserrat on escolt per primera vegada cants prohibits, com La Senyera o Els Segadors, l’himne de Catalunya, que tots els assistents, posant-se drets, canten amb gran fermesa en un dels actes clandestins  organitzats en una de les dependències del monestir.

M'impressiona moltíssim el cant unànime i entusiasta d’aquell himne patriòtic català, que el règim del general Franco té prohibit que es faci a tot Catalunya. 

Com profundament impressionat em qued també cada vegada que tenc l’oportunitat d’escoltar, a l’interior de la basílica, el cant fervent i massiu de la lletra i la música del Virolai: “Rosa d’abril, morena de la serra...”


I és que Montserrat constitueix aleshores, com gairebé sempre i fins suara mateix, un cas molt particular i diferenciat dins l’església catòlica i a Catalunya.

El 22 de desembre de l'any 1965, després d'haver fet a l'estiu amb els companys d'estudis, a vorera de la mar i a la platja alcudienca d'Alcanada, l'habitual festa lúdica de la 'cremada de la corbata', rebem de mans del bisbe i a la capella del Seminari Diocesà la tonsura clerical. Acte que ja ens acredita com a membres de l'estament eclesiàstic de ple dret, tot i que sigui al nivell més baix.

A partir de llavors, és preceptiu que lluïm la coroneta feta damunt del cap, que vestim sempre la sotana, i que siguem tractats i ens comportem com a clergues.

Seguint les passes pertinents, dos mesos més tard rebem els anomenats ordes menors d'acòlit, ostiari, exorcista i lector. Cosa que ens acredita perquè, dia 17 de desembre, puguem rebre del bisbe el primer orde major del subdiaconat, amb la investidura del camis i la dalmàtica. 

L'orde major pròpiament dit és el diaconat, una cerimònia realitzada a l'església del Seminari dia 20 de maig de l'any 1967, després d'haver contret oficialment el compromís personal de mantenir la norma canònica preceptiva del celibat eclesiàstic. 

Amb això, els ordenats ja podem realitzar determinades tasques més específicament clericals com són el repartiment de l'eucaristia o l'assistència directa al celebrant en els oficis religiosos, revestit del camis, l'estola creuada damunt l'espatlla i la dalmàtica.

Així com, de petit, aprofit el temps de vacances estiuenques per aprendre mecanografia i idiomes, en aquelles alçades de la carrera eclesiàstica el dedic a tasques més directament relacionades amb funcions clericals que he d’exercir més endavant.

Ho acredita la certificació expedida pel Director de l’Arxiu de la Cúria Eclesiàstica del Bisbat de Mallorca, mossèn Joan Rosselló, segons la qual durant els mesos de juliol i agost de l’any 1965 freqüent aquell Arxiu i hi col·labor. 

Arriba, a la fi, el gran dia! Si pot sorprendre una mica, a qui no n'estigui al corrent,  aquell estil de vida tan tancat a l’exterior i tan intensament viscut en molts d’aspectes cap a l’interior, també és cert que no deixa d’impressionar fortament la celebració d’una jornada tan singular com aquella.

Sembla l’arribada dalt d’un cim ben empinat, després d’haver-hi hagut de realitzar un ascens perillosíssim. És dia 16 de juny de l'any 1968. Set dies després, celebraria solemnement la meva primera missa nova a l’església parroquial de la Santíssima Trinitat, de Ciutat.


Record aquell darrer dia al Seminari. Aquell 16 de juny de 1968, dia de l'ordenació sacerdotal a la capella del Seminari Nou. En guard molts i molt bells records. Des de l'emoció profunda que ens envaeix la nit anterior, conscients de la nostra arribada al cim de la muntanya, amarats per la inquietud de no saber ben bé allò que ens hi espera, decidits a envestir la tasca per a la qual ens hem preparat durant tretze anys seguits, il·lusionats en iniciar una etapa nova dins les nostres vides, tenint la sensació d'assolir àmbits de més llibertat, com si se'ns obrís al davant la porta d'una gàbia dins la qual hem estat reclosos durant tant de temps...

Per molt que m'ho esmentin, no arrib a guardar dins la memòria el record d'haver presidit aquell dia de festa grossa el cant de Vespres a la capella del Seminari -tot i que m'hi insisteixen alguns companys més joves, de cursos posteriors-.

Sí que record molt bé que, durant alguns anys, m'encarreg de dirigir el cor dels «Pueri Cantores», com també de dirigir el cant del conjunt de la comunitat estudiantil a la capella, durant les funcions religioses.

Entre el primer i el darrer dia d'estada al Seminari ens ocorren moltes coses. Passen moltes hores, i dies, i setmanes, i mesos, i anys. S'hi succeeixen molts d'esdeveniments. Coneixem i tractam molts companys. Avançam en l'estudi com a llatinistes, després com a humanistes, filòsofs, teòlegs i, finalment, com a diaques en pràctiques de pastoral. Fins que assolim el presbiterat.

Sempre, això sí, durant tots aquests tretze anys seguits en règim d'internat estricte, romanent al marge i totalment allunyats de presències femenines al nostre entorn més immediat -considerades perilloses i vitandes, per part dels nostres formadors-!

Una darrera observació sobre la qüestió acadèmica. En aquell centre d'estudis eclesiàstics, hi realitzam tot l'ensenyament secundari, que aleshores consisteix per a nosaltres en cinc cursos d'Humanitats al Seminari Menor. També s'hi fa tot l'ensenyament mitjà i superior, consistent en tres cursos de Filosofia i cinc de Teologia Escolàstica, al Seminari Major. 

Al moment de compaginar-los amb l'ensenyament oficialment reconegut per les autoritats civils, se'ns ho convalida tot pel de Batxillerat, d'acord amb el pla d'estudis de 1957. Així figura al Llibre de qualificació escolar expedit pel Ministeri d'Educació i Ciència, a través de la Direcció general d'Ensenyament Mitjà i Professional. 

Des de Institut Nacional d'Ensenyament Mitjà de Palma de Mallorca «Ramon Llull», se'ns comunica que l'equivalència de tots els nostres estudis eclesiàstics a l'àmbit civil és el Batxillerat, amb «ingrés i sis cursos, dispensant, a més, de les proves de maduresa del curs preuniversitari i examen de grau superior i per inscriure'ns directament a qualsevol Facultat universitària i Escola Tècnica Superior».

Qui no es conforma és perquè no vol!

Sacerdots ordenats

Transcorreguts els tretze anys de Seminari en vigor aleshores, i amb el rigor habitual per al clergat diocesà, després d'haver rebut els cinc ordes menors d'ostiaris, lectors, exorcistes, acòlits i subdiaques, amb la tonsura o coroneta corresponent -jo només me n'arrib a fer una, la primera i única-, i després d'haver estat ordenats diaques, exercint-ne el càrrec durant un any sencer a alguna parròquia de Ciutat, el 16 de juny de 1968, a la capella del Seminari ens ordena preveres el bisbe de Mallorca, l'andalús monsenyor Rafael Álvarez Lara.

Tot i que som quinze els membres d'aquesta generació de capellans del Maig del 68, a les fotografies només n'hi apareixem dotze. Tres companys d'aquest curs nostre reben l'ordenació sacerdotal aquell mateix any en altres indrets.

Girant la ullada cap enrere, es pot veure que, un cop ordenats, cadascú pren el seu camí: mentre uns són nomenats vicaris a alguna parròquia de la diòcesi, altres n'enfilen el rumb directament cap a terres d'Àfrica o d'Amèrica Llatina. Amb el temps, som una mitja dotzena els que trepitjam terres d'allà deçà la mar i les muntanyes mediterrànies.

D'aquest curs nostre, cap al Perú n'hi arriben a anar quatre: Pere Barceló, Pere Llompart, Joan Riera i jo mateix. Cap al Burundi, n'hi anam tres: Jaume Ribas, Toni Mas i jo mateix. 

Juntament amb Joana Santandreu, Miquel Parets i Jaume Obrador «Xemarrí», que jo sàpiga, som quatre els mallorquins que col·laboram tant a Burundi com al Perú. A Àfrica, com a «abbés de Majorque» i «soeur de la Charité», i al Perú com a membres de l'OCSHA -Organització de Cooperació Sacerdotal Hispano Americana»- i «Hermana de la Caridad».

Haver-me dedicat a Mallorca com a capellà, només durant cinc anys dels tretze que m'arrib a exercir com a prevere, em duu a haver-ne romàs fora durant pràcticament tota la dècada dels anys setanta, i a fer que jo no estigui en condicions de valorar directament allò que s'hi produeix aquells anys ni allò que hi fan, mentrestant, la resta de companys.

Sí que vaig rebent notícies que tenen alguna relació amb la labor que despleguen aleshores alguns dels meus condeixebles, quan són nomenats vicaris o rectors d'alguna parròquia. 

Em consta que n'hi ha que opten per iniciar el camí d'allò que aleshores s'anomenen «capellans obrers», treballant en oficis diversos. Molt sovint per la influència que hi exerceixen, d'una manera o una altra, altres companys capellans del Principat de Catalunya.

És el cas de qui es dedica a fer de taxista, o de dependent, o de vigilant de finques, o d'infermer, o de mestre d'escola, o de mecànic de cotxes, o de periodista, o de treballador d'hoteleria... 

Volem esser considerats i tractats com a ciutadans normals i corrents, a la parròquia, esdevenint signe vivent d'encarnació veritable a la barriada, compartint les mateixes penúries que afecten la «gent normal», obtenint a l'àmbit laboral els mitjans econòmics necessaris per sobreviure i cercant una major llibertat i independència respecte de la institució eclesiàstica i del poder polític franquista que aleshores afavoreix el clergat catòlic amb emoluments oficials a través dels bisbats corresponents.

Capellans secularitzats

Una de les característiques del nostre curs, que probablement compartim amb altres cursos acadèmics del Seminari Nou d'aquell temps, és la gran quantitat de capellans que, aleshores, som ordenats preveres cada any: quinze de cop, en el nostre cas, l'any 1968! Moltsíssims més que tots els estudiants de tots els cursos d'avui dia al Seminari.

Una altra característica que ens defineix també, com a membres d'una època considerada molt «missionera», és el gran nombre de companys que anam a treballar a «terres de missions», Àfrica o Amèrica Llatina, Burundi o Perú, amb tot el que això comporta de contacte directe amb altres realitats socials, culturals o polítiques. 

Dels quinze que som, n'hi ha set casos, d'anades a algun d'aquests dos indrets. Hi contribueix sens dubte l'encíclica papal «Fidei Donum» de Pius XII (21-04-1957) i les orientacions conciliars del Vaticà II.

Una tercera característica que he d'assenyalar, si més no com a descriptiva d'allò que som i representam en la història eclesiàstica de Mallorca, és el nombre de «capellans secularitzats» amb què compta el nostre curs. 

Si només cinc dels cinquanta-cinc que començam al Seminari l'any 1955, figuram entre els 15 que arribam a ser ordenats l'any 1968, tretze anys després; d'aquests mateixos quinze, som vuit els que un dia o un altre arribam a optar per seguir lliurement el camí de la secularització. Ens casam, formam una família i deixam d'exercir la nostra tasca pastoral com a sacerdots convencionals. Ni tan sols com a diaques, ens deixen quedar-nos-hi! Se'ns redueix a l'estat laic!

Precisament avui mateix, quan llegesc l'Evangeli de Mateu, on apareix Jesús que arriba a la casa de Pere, hi troba la sogra d'aquell primer papa al llit, amb febre, i li toca la mà, i la febre li fuig i ella s'aixeca i es posa a servir-lo (Mt 8,14), tot d'una em ve al cap de manera inevitable: allò que fa Jesús amb el primer papa ja no ho pot fer amb l'actual! On és la mare de l'esposa del papa Francesc?

Vaja quin successor que manté avui sant Pere a Roma! Sense dona, sense sogra... I Jesús?


Qualque dia, esper i desig que arribi com més aviat millor, la jerarquia de l'Església catòlica occidental ha de reconèixer l'error greu comès, i que s'entossudeix a continuar mantenint fins suara mateix, en preferir prescindir de la col·laboració fructífera que pot obtenir, sense cap casta de dubte, amb presències femenines més actives dins la tasca pastoral de l'Església de Jesús. 

Només a la diòcesi de Mallorca, s'hi supera la xifra dels cent casos, -que es poden acostar als dos-cents si hom para esment a les parelles- que, en algun moment donat, hi poden haver volgut col·laborar!

Poques empreses hi deu haver, en aquest món nostre, que, després d'invertir tretze anys en la formació -humanística, filosòfica i teològica- dels seus representants més qualificats, prefereixin prescindir-ne per mera normativa disciplinària, canònica, des del punt de vista evangèlic i històric més que discutible.

Del seu pa en faran sopes, vaig dir-hi jo un bon dia.
O, com deia aquell, en faran miques...

Mallorca, 18 de juliol de 2018
Cecili Buele i Ramis
pensionista jubilat

Comentaris

  1. Un expedient ben curull d'il.lusions i de fets. Moltes experiències. Un film d'imatges i esdeveniments que fan veure com canvien els temps. Gràcies per compartir tants de sentiments, emocions i idees. Com es diu de l'energia: res es perd, encara que tot es modifiqui.

    ResponElimina
  2. No sè como empezar ...para que esta emoción no acabe.

    como habrás visto soy el que està contigo en la foto que yo también guardo y conocen todos los míos, empezando por mi hermano Jacobo que fue compañero del tuyo.

    Me he leído de un tirón toda tu historia, que coincide en mucho con la mía, entre otras el cariño con el que se guardan los recuerdos de aquellos años que nos hicieron como somos, y los que no lo valoran ellos se lo pierden, como dices mas de una vez.

    mi telefono 625 60 36 28. Llámame a la hora que sea.
    el correo jquintansgarcia@gmail.com, No tardes en usarlo.

    En Zaragoza, a donde llegué desde Mallorca, donde dejè también muy buenos amigos y compañeros con los que seguimos en contacto porque yo ahora vivo en Tenerife.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Xavier Taltavull Estrañy

Amb motiu de la mort del bon amic Xavier Taltavull Estrañy,  presideix la celebració de la missa funeral a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a Palma, el P. Jaume Reynés i Matas , MSSCC.     Hi concelebren el rector de la parròquia i canonge de la Seu Catedral de Mallorca, mossèn Ramon Lladó Rotger , juntament amb mossèn Bartomeu Suau Mayol . Abans de començar la misssa, expressament i directa el P. Reynés em demana de dir-hi unes paraules, al final. Cosa que faig amb molt de gust, abans que en pronunciï també unes altres la seva filla Maria del Mar Taltavull Machado.   Em semblen tan extraordinàriament belles, emotives i expressives, que no em puc estat de demanar-li'n còpia escrita.  Molt amablement me les passa. Així puc tenir el plaer de publicar-les aquí mateix per a qui pugui tenir-hi interès: «En Xavier Taltavull era una persona EXTRAORDINÀRIA. SENSIBLE a les belles paraules... fins i tot per whatsapp. SENSIBLE a l’elegància, la bellesa física i els bons perfums. SENSIBL

Al bon amic i condeixeble santamarier Nadal Trias Orell

Com amb la resta de cinc companys condeixebles que ja se n’han anat d’aquest món cap a la dimensió desconeguda, que, segons els creients, el Senyor i Déu de l’univers manté reservada per a la humanitat sencera ( Pere Llompart , Toni Mas , Pere Ramis , Ramon Serra , Joan Riera ...), també amb el santamarier Nadal Trias Orell m’uneixen vincles d’amistat, des que compartim estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, com a llatinistes, humanistes, filòsofs i teòlegs a les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Més encara, pel fet que, com amants de la música pianística, tots dos arribam a interpretar plegats en públic, a quatre mans, algunes peces musicals emprant-hi el «Playel», davant la concurrència nombrosa que es fa present al saló d’actes. Ell, a la part alta del teclat, jo a la part baixa.  De manera molt singular, mantenc molt viu el record de la interpretació pianística que feim a quatre mans, en Nadal i jo, d’aquella famosa peça musical del compositor

Més d'un centenar de capellans catòlics mallorquins secularitzats

Gràcies a la col·laboració de bons amics i companys de lluites pastorals i cíviques, primer, per devers les costes pacífiques “Ximbotanes”, l'actual rector de la Parròquia de la Soledat, mossèn Miquel Company i Bisbal ; i llavors el puigpunyentí Pere Barceló Barceló , podem tenir accés a una llista de secularitzats mallorquins (que ultrapassa el centenar), amb noms i llinatges. S'agrairia que, si qualcú pot acabar de completar-ne les dades (adreça domiciliària, adreça electrònica, telèfon, blog, web, facebook, twiter... o qualsevol altra) que hi facilitin la comunicació, vulgui aportar-les. Tant ho pot fer redactant un comentari a aquest post, com també adreçant-se'n al correu rodamon@cecili.cat. He de dir que no tenc record de conèixer-ne alguns dels 11 primers, com tampoc no arrib a saber ben bé qui són alguns dels 5 darrers. Això s'explicaria, crec jo, pel fet que som -encara ara, i Déu vulgui que per molts d'anys- el més jove de la generació de preveres mall