Em sembla del tot interessant reproduir aquí mateix el text complet de l'aportació valuosíssima que el bon amic artanenc-binissalemer Joan Escanelles va fer, a la sobretaula del Dinar de Nadal d'Amics del Seminari, celebrat a la vila de Maria de la Salut el 3 de gener de 2018, tot encetant-ne d'altres que s'hi produïren, reflectides en altres llocs...
Dissertació de sobretaula
El president Barceló, perspicaç a descobrir valors emergibles, tan agut com és, em va dir: “Tu ets la persona ideal que diries uns mots quant a l’amor i el cultiu de la nostra llengua en el Seminari”.
Això que explic, Joan, deu ser tan precís com la meva resposta; sincerament, no la record.
Vaig ingressar-hi en 1960, el 10 d’octubre. Com pertot arreu d’aleshores, l’ensenyança reglada s’impartia en castellà; mes la impressió global era de mallorquinitat.
Vaig aprendre-hi multitud de cançons en llatí, molt poques de castellanes, i les més emotives en català: “Salve a la Mare de Déu del Remei”, “Salve Maria de gràcia plena” (lletra de Joan Llongueras, música de Lluís Millet), “En veure-us bella com lliri en poncella”, “l’Emigrant”, “Jovenívola”, “Himne de Ramon Llull”.
També em delectava sentir, en el refetor, en temps de sopar, els successos divertits de “Burxinant per dins ca nostra”, un català d’exquisit saborino, essenciat del país.
Quant a foment de la llengua catalana, no n’existia l’assignatura; però el Seminari era més que un sistema escolar tendent a aprovar exàmens. Teníem vida acadèmica en horari de lleure. Es deia les acadèmies; funcionaven els diumenges i en hores de lleguda, amb gestió autònoma; una de les quals era la d’Història de Mallorca; incloïa, inevitablement, la conror de llengua i literatura. Pere Llabrés en va ser el president.
Com a fruit espectacular, record els muntatges teatrals, escènics si ho preferiu, la vetla de l’Assumpta, agosts de 1961 i 1962, tot representant la història d’aquest país i, respectivament, els quadres biogràfics de Ramon Llull.
El 1962 va ser un any convulsiu i entusiasmador, per a Mallorca; també per a l’Església universal. Per a Mallorca, la celebració del Centenari Antoni Maria Alcover (que s’acomplia per la Candelera) i tot seguit l’acabança del DCVB. Francesc de B. Moll veia imprès, glòria!, l’article zumzeig.
L’Església gaudia l’obertura del Concili Vaticà II i la consegüent primera sessió, entre el 12 d’octubre i el 8 de desembre. S’inaugurava un camp d’ús per a la llengua nostra, com mai en vida no érem degustat. Tot en u importava, n’és eduïble, compromís engrescador i sentit d’utilitat per al seminari i els seminaristes.
Al súmmum de tot, aquell desembre es creava l’Obra Cultural Balear i, arreu del país, s’organitzava un pla incisiu de català, llengua i literatura. El Seminari s’hi apuntà. El senyor Moll venia a fer-nos classe cadascun dijous horabaixa. A la fi de curs, tenia lloc, a l’Estudi General Lul·lià, la prova escrita: un dictat, el primer any també una traducció, i els qui obtenien EXCEL·LENT rebien, com a premi, un viatge de quatre dies a Barcelona.
Els dos primers anys, de 15 alumnes premiats, 14 eren seminaristes. La pràctica duraria fins a 1969, sempre amb el concurs guardonat de companys nostres. Una explicació del mèrit: sabíem llatí.
Obert el postconcili, hem participat, a qui en sap la dosi i el mèrit, en l’adaptació dels textos litúrgics a la llengua del poble.
Un tercer factor, a parer meu decisiu també en importància, consistia, permeteu-me el sintagma, en la conversió de Llorenç Tous al foment del català en els textos bíblics. En Llorenç, cap a 1965 rebia, de la Fundació Bíblica Catalana, la comesa de traduir, directe dels originals, les epístoles de Pau a les comunitats de Gal·làcia, Efes i Colosses.
L’alumnat del curs 1965-1966 col·laboràvem solidaris en la delicada i encativadora missió, contínua la tempestat d’idees, i guanyàvem aprenentatge de la nostra llengua i l’actitud d’usar-la en primera opció, quant al domini de la Sagrada Escriptura, amb l’autèntic profit per a l’Església en el país arxipelàgic. I amb això, faç punt.
Joan Barceló, et vull tornar, dins un bolquer de sornegueria, el bell qualificatiu amb què m’estimulaves. Tu ets la persona ideal que, amb seducció, és a dir, astúcia i somrisos, faries que un mort desoblidàs els records d’en vida seva. Els tenia perduts.
A vós, idò, president, i a la concurrència d’amics, gràcies. ESCANELLES
Cas Padrí Toni, Maria de la Salut, el Sant Nom de Jesús, 2019.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada