Passa al contingut principal

Pere Casaldàliga, bisbe lluitador, amb els pobles més pobres

Diumenge, 9 d’agost de 2020, des de Mallorca estant i via youtube, seguesc en directe la celebració de les exèquies i funeral al Centre Universitari Claretià de Batatais, al sud-est del Brasil, amb motiu de la mort de Dom Pere Casaldàliga i Pla, bisbe emèrit de la Prelatura territorial de São Félix do Araguaia, a l'estat brasiler de Mato Grosso. 

M’hi qued força impressionat... per motius diversos...

No sé ben bé si és això el que volia Pere Casaldàliga que li fessin com a funeral... Tres bisbes... Desenes de capellans, religiosos i diaques... Tres cantadors... Tres dones... Ocupant un espai esportiu dels missioners claretians, amb mesures protectores de la pandèmia més o manco ajustades...

M’hi qued força impressionat, veient-lo dins del seu taüt...


Percep Aleshores que no tots els bisbes de l’església catòlica són iguals. 

No tots romanen al dictat de l'estat del Vaticà, lletra per lletra. 

Ni tots adopten el mateix estil de vida, ni les mateixes formes d'exercir-ne la tasca. 

Ni tots s'ho prenen ostentosament, com a càrrec institucional de poder i de glòria. 

Ni tots viuen més pendents del codi de dret canònic que de l'evangeli de Jesús. 

Veig que Pere Casaldàliga, aquest claretià català nascut a Balsareny, comarca del Bages, es mostra com un d'aquells bisbes pastors -massa pocs en nombre, lamentablement- que vetla contínuament i desvetlladament per les ovelles més febles del ramat, les defensa aferrissadament davant les urpes de llops amb ganes de fer-ne sang, i ho fa senzillament com a Pere, Pastor, Poeta i Profeta del segle XXI.

Que descansi en pau, Pere Casaldàliga i Pla, tan ferm lluitador i defensor dels pobles pobres d’aquest planeta.

Ha mort un gran home. Un home que ha sabut sembrar a mans plenes la llavor de l’Evangeli, desplegant la seva tasca episcopal i sacerdotal de manera tan singular. No tenc cap dubte ni un que n’ha de donar molts, de fruits, com ja percep la gent que l’ha acompanyat al llarg de la seva vida nonagenària: «Dom Pedro Casaldàliga viu per a sempre, en la lluita per la terra, en la lluita pels pobles indígenes» 

He de dir que només conec alguns aspectes de la seva vida i de la seva praxi en defensa dels més pobres i en oposició fèrria a la dictadura militar brasilera. Sobretot pel fet de compartir tasques pastorals i missioneres, educatives i culturals, socials i polítiques, durant alguns anys, no només a Mallorca sinó també a zones peruanes del mateix continent sud-americà i a contrades africanes del mateix hemisferi sud.

M’hi he atansat, també, per la via del contacte personal amb altres amistats eclesiàstiques, o amb la lectura de publicacions de llibres seus, o aprofundint en informacions de tota casta que s’hi refereixen.

Tot plegat em duu a redactar uns comentaris breus sobre una de les personalitats més valuoses que la comunitat catalana i claretiana pot oferir, no solament a l’església catòlica, sinó també a tota la humanitat, a través de monsenyor Pere Casaldàliga i Pla, natural de Balsareny, comarca del Bages, membre de la comunitat claretiana de Vich.

La notícia de la mort de Pere Casaldàliga m’arriba una mesada justa després que ens hagi deixat, també definitivament en aquest món nostre, un altre bon amic i company peruà, mossèn Jorge Álvarez Calderón,  un dels impulsors de la Teologia de l’Alliberament a redols més coneguts per mi. Digne representant, com Pere Casaldàliga, d’aquest corrent teològic que marca l’església catòlica durant dècades seguides, sorgit alhora del concili Vaticà II (1962-1965).

Dins el meu cap i dins el meu cor, continuen ben vives encara ara les tasques desplegades per alguns bisbes d’Amèrica Llatina, molt pocs, massa pocs, que marquen la meva existència com a clergue catòlic, de la generació del 68 del segle XX: Oscar Arnulfo Romero, bisbe de San Salvador (El Salvador); Dom Hélder Cámara, bisbe de Recife (Brasil); Leónidas Proaño, bisbe de Riobamba (Equador); Samuel Ruiz, bisbe de Chiapas (Mèxic)...

En el cas de Pere Casaldàliga, com sol ocórrer en casos semblants, la seva praxi renovadora de l’església, li crea problemes amb el Vaticà. Sobretot durant el papat de Joan Pau II, el polonès. És cridat a l’ordre per explicar-hi la seva conducta, les orientacions polítiques i les pràctiques pastorals.

El claretià català arriba al Brasil l’any 1968. Casualment el mateix any de la meva ordenació sacerdotal, quan se celebra a la ciutat colombiana de Medellín la II Conferència General del Bisbat Llatinoamericà a Medellín (CELAM), inaugurada pel papa Pau VI el 24 d’agost de 1968 i clausurada el 6 de setembre següent.

Una assemblea de bisbes llatinoamericans que fa seves unes conclusions que convulsionen les esglésies d’Amèrica Llatina i legitimen la incipient Teologia de l’Alliberament.

Quan des de Catalunya arriba al Brasil, s’instal·la en una de les regions més pobres i abandonades del país: Mato Grosso, a l’Amazonia brasilera.

M’imagín que, com ens va passar, als missioners que arribam a Amèrica Llatina a la dècada dels anys seixanta i setanta del segle passat, també a Pere Casaldàliga, l’impressiona fortament la descoberta aterridora que en fa, de l’existència d’una situació de pobresa extrema en què viu la majoria de la població. 

Alhora que descobrim l’existència de processos socials i polítics que despleguen a diversos països els moviments  guerrillers que s’hi van consolidant, en lluita armada declarada contra governs dictatorials que fan suport a les elits econòmiques més poderoses del continent, al costat de les quals s’acostumen a situar gairebé sempre les més altes instàncies jeràrquiques de l’església catòlica llatinoamericana, com a cosa molt normal.

Sabem que, en aquest àmbit, Pere Casaldàliga ha quedat molt impactat per l’assassinat d’Ernesto «Che» Guevara (9 d’octubre de 1967), com també per la caiguda en combat del capellà guerriller colombià Camilo Torres Restrepo (15 de febrer de 1966) pioner de la Teologia de l’Alliberament, cofundador de la primera Facultat de Sociologia d’Amèrica Llatina a la Universitat Nacional de Colòmbia i membre del grup guerriller ELN (Exèrcit d’Alliberament Nacional).


La realitat crua i dura de la regió on s’instal·la Pere Casaldàliga el porta a prendre una opció radical pels més pobres i la duu a terme amb totes les conseqüències. Ell viu pobre entre els pobres, en una caseta modesta, sense cap casta de comoditats, viatjant sempre en autobusos públics, lluitant contínuament en defensa de les famílies camperoles sense terres, fundant la «Comissió Pastoral de la Terra», enfrontant-se a militars i terratinents que s’autoproclamen titulars de les grans hisendes robades a les famílies camperoles. Tot això li provoca moltes i molt serioses amenaces de mort contínuament.

Per a mi, Pere Casaldàliga esdevé durant més de tres dècades seguides el bisbe del poble pobre, del poble més maltractat (1971-2005). El poble són tots. El poble pobre només en són uns quants. Moltíssims d’éssers humans. A Amèrica Llatina -i pràcticament a tot l'hemisferi sud- malauradament, els membres del poble pobre en conformen la majoria "esclafada". 

M'impressiona moltíssim, no tant la mort ocorreguda recentment com la vida que porta durant dècades seguides aquest català, amb una existència nonagenària plenament dedicada al poble pobre.

M'impressiona que prengui la decisió ferma de compartir per a sempre l'existència, el patiment i la lluita diària del poble pobre per subsistir, cada cop amb més grans dosis de dignitat humana, compartint-la i fruint-la amb els membres de la seva comunitat brasilera i amb tots els membres d'aquest planeta tan malmenat. 

El veig com un jerarca eclesiàstic que s'enfronta agosaradament a polítics, governants i terratinents molt poderosos, amb les úniques armes de què disposa: la seva paraula, la seva pregària, la seva manera senzilla de viure i la seva poesia mística, persistents i fermes. 

Per a mi, Pere Casaldàliga és un d'aquells místics que es mostra capaç d'aterrar al camp de les misèries humanes més esfereïdores, dures o crues, i que hi aplica actuacions concretes que s'hi enfronten, combatent-les amb eficiència mai vista enlloc. 

També me'l veig com un gran i bon poeta, capaç de baixar-se dels núvols eteris en què acostumen a situar-se molts, per endinsar-se en realitats tan prosaiques com són ara les lluites camperoles més dures, amb l'objectiu d'aconseguir-se terres que, des de poc temps enrere, han estat en mans de grans terratinents poderosíssims. 

Místic profund i poeta enorme, Pere Casaldàliga aconsegueix que, tant la seva mística com la seva poesia es transformin en postures i actituds de lluita i de combat permanent contra tota casta d’injustícia.

Home honest, de principis profundament evangèlics, senzills, modests, vivint pobrament i sempre al servei dels més pobres i desprotegits. Un dels grans practicants de la Teologia de l’Alliberament que, amb la seva praxi quotidiana, desmenteix qualsevol crítica poc fonamentada que hi puguin fer els enemics d’aquest corrent teològic.

Vull acabar aquesta senzilla aportació meva amb un desig molt profund:

"Dóna'ns, Pere, des d’on siguis
una mica del teu esperit,
de la teva rebel•lia farcida de bondat,
del teu compromís agosarat,
de la teva lluita persistent,
de la teva passió insubornable,
del teu amor desfermat
cap a Jesús, el Regne i els pobles pobres...

Que facem de la nostra vida
un servei a la justícia i a la pau!".

És el fragment que més m'impressiona de tot quant llegesc, amb motiu de la mort de monsenyor Pere Casaldàliga, una de les persones més compromeses amb la causa defensora dels sectors més pobres i dels col•lectius més desfavorits arreu del planeta. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la recerca de suport eclesiàstic per a VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA, la «Mandela rwandesa»

En escoltar Victoire Ingabire Umuhoza (nascuda el 3 d'octubre de 1968), amb la seva veu enregistrada a Kigali, la capital de Rwanda, els proppassats dies 15 i 19 de juny de 2020,  no podem deixar de denunciar públicament una situació tan injusta com la que està patint aquesta dona rwandesa, amiga de Mallorca, d’entitats i de persones mallorquines nombroses. 
La gent illenca que l’ha tractada de prop – i no és poca -, sap del cert que es tracta d’una dona rwandesa, amb fortes i molt profundes conviccions democràtiques. Disposada a donar la seva pròpia vida pel seu país estimat! 
Ho saben membres d’associacions mallorquines com Fundació s’Olivar, amb Joan Carrero i Susana Volosin al front. Drets Humans de Mallorca, amb Bernat Vicens de president. Amics del Seminari de Mallorca, amb Joan Barceló i Joan Bonet presidint. Jubilats per Mallorca, amb Sili Arguimbau,Jaume Bonet, Jaume Vicens. Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació. L’eurodiputada valldemossina Rosa Estaràs(1), (2), (3…

A la memòria de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras

En bon darrer dia del mes d’agost de 2020, m’arriba la notícia de la mort de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras, canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca.
Que descansi en pau! Anima eius et animae omnium fidelium defunctorum per Dei misericordiam requiescant in pace.
La meva relació personal amb aquest capellà manacorí comença al Seminari diocesà de Mallorca. S’hi exerceix durant anys com a director espiritual.
Acabada la carrera eclesiàstica, quan som destinat com a vicari coadjutor a la parròquia de sant Nicolau, al Pentàgon de  Ciutat, torn a trobar-me amb ell al cap d’uns pocs mesos, l’any 1969, quan el bisbe l’anomena rector, succeint en el càrrec a mossèn Pau Oliver Ferrer.
Hi treball conjuntament poc temps, amb mossèn Jaume Cabrer, degut al nomenament que m’arriba del bisbe com a vicari coadjutor de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a l’Eixample de Ciutat, juntament amb mossèn Sebastià Capó Leal, com a rector, i mossèn Jaume Forteza Roca, mossèn Pere Llabrés Martorell i …

Al cinquantè aniversari de l'ordenació sacedotal

Mig segle després, tot recordant aquell 16 de juny de 1968, quan faig part de la promoció mallorquina de capellans del 68, m'entren ganes d'escriure unes retxes. Van adreçades, sobretot, a aquelles amistats d'avui dia que no van poder assaborir la feta ni compartir amb nosaltres l'esdeveniment o no van poder fruir-hi amb la mateixa intensitat.
Som 15, els capellans mallorquins del Maig del 68, ordenats pel bisbe Rafael Álvarez Lara, a la capella del Seminari Nou, el 16 de juny de 1968. 
N'han passat cinquanta anys, des d'aquell esdeveniment tan significatiu com admirable en les nostres vides. Aquest mig segle de vida, n'hi hem vist tantes, i n'hi han passat tantíssimes més, de coses, que, d'una manera o una altra ens marquen i deixen empremta rellevant en la nostra personalitat humana.
Enguany, com sol succeir cada any amb motiu de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot, també es fa pública la notícia d'una Diada sacerdotal a Lluc. La trobada anual…