Passa al contingut principal

A Pepa Moragues, assistent social mallorquina (1)

Més d’una vegada, en llegir l’esquela mortuòria d’algú que ens acaba de deixar, em queda una impressió més intensa que d’altres. És el cas de na Pepa Moragues de Oleza, qui morí el proppassat 19 de desembre. 

Tot d’una m’han vengut al cap innombrables escenes i records de temps passat, quan a la meva infància veia aquella senyora tan simpàtica, alegre i decidida.

La tenc per una de les dues germanes del bon amic meu, missioner al Burundi durant dècades, mossèn Jaume Moragues, qui morí el mes de novembre de  2010.

Membre d’una família catòlica practicant com la que més, feligresa de la parròquia de la Santíssima Trinitat, coincidíem sovint als actes religiosos que dirigia mossèn Bartomeu Jaume Muntaner, qui posteriorment fou canonge de la Seu.

La família Moragues de Oleza vivia a una de les cases més senyorials de la plaça de la Palla, a Ciutat. En record algunes visites d’infant, essent jo escolanet. Tot i que m’imposava molt pujar-ne l’escala i entrar-hi, hi era sempre molt ben tractat per na Francisca, na Pepa o el seu germà, tan alt com una torre... que sempre tenien el somriure al rostre. 

Fa molts anys que no ens veim amb cap dels quatre. Na Pepa deu ser la darrera dels germans que quedava viva... pel que llegesc a l’esquela.

Un dels caires que vull remarcar-ne, és la seva condició de dona lliurada professionalment i vocacionalment a la realització de tasques socials a la dècada dels anys 50 del segle passat. 

A Mallorca, l’àmbit de la Sociologia era tan desconegut i poc practicat que ni tan sols no s’hi podien realitzar els estudis d’assistents socials, graduats socials, treballadors socials, sociòlegs... Ni tampoc no s’havien creat administracions institucionals públiques per a l’atenció social generalitzada i gratuïta. Ni conselleries, ni departaments, ni regidories, ni centres de serveis socials... Tan sols Beneficència!

Pel que tenc entès, na Pepa fou una de les primeres dones mallorquines que obtengué el títol oficial d’assistent social. Fou una de les primeres assistents socials a Mallorca. Amb gran dedicació, n’exercí la tasca de treballadora social durant tota la seva vida, sorgida de la vella Escola que havia creat na Bàrbara Pons a l’aixopluc de la diòcesi. 

Féu una feinada immensa a la barriada palmesana Verge de Lluc, on treballaren agents pastorals que se situaven a la primera línia de les actuacions socials més intenses.

També la record fent d'infermera a l'antic hospital de Son Dureta.

La imatge que en tenc, encara que una mica difusa, va molt lligada precisament a aquella primera Escola d’Assistents Socials (1959-1994). Quan a l’edifici de l’Estudi General Lul·lià es creà la càtedra Ramon Llull, adscrita a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i, posteriorment, l’Escola Universitària de Treball Social (1994-1998).

També aportà a Càritas noves maneres de fer i d’actuar que resultaven noves  per a aquella època. Lamentablement, totes les assistents socials mallorquines de la primera fornada ja són mortes i no em poden fer arribar més clarícies. 

La veig com una dona molt senzilla, valenta, decidida i lliure. Si la seva germana Francisca podia semblar-se a la Maria del text bíblic, na Pepa podria dir-se que n'era la Marta.

Pel que llegesc, ha passat els seus darrers dies ben atesa a la Residència 3ª Edat Elena, situada al carrer d’Isidor Antillon, a Ciutat, en estreta col·laboració amb l’Institut Mallorquí d'Afers Socials (IMAS) i l’IB-Salut

La recordam amb molta admiració i afecte, i en lamentam profundament la pèrdua. Q.D.E.P.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la recerca de suport eclesiàstic per a VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA, la «Mandela rwandesa»

En escoltar  Victoire Ingabire Umuhoza (nascuda el 3 d'octubre de 1968), amb la seva veu enregistrada a Kigali, la capital de Rwanda, els proppassats dies 15 i 19 de juny de 2020 ,  no podem deixar de denunciar públicament una situació tan injusta com la que està patint aquesta dona rwandesa, amiga de Mallorca, d’entitats i de persones mallorquines nombroses.  La gent illenca que l’ha tractada de prop – i no és poca -, sap del cert que es tracta d’una dona rwandesa, amb fortes i molt profundes conviccions democràtiques. Disposada a donar la seva pròpia vida pel seu país estimat!  Ho saben membres d’associacions mallorquines com Fundació s’Olivar , amb Joan Carrero i Susana Volosin al front. Drets Humans de Mallorca , amb Bernat Vicens de president. Amics del Seminari de Mallorca , amb Joan Barceló i Joan Bonet presidint. Jubilats per Mallorca , amb Sili Arguimbau, Jaume Bonet , Jaume Vicens . Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació . L’eurodiputada valldemossi

A la memòria de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras

En bon darrer dia del mes d’agost de 2020, m’arriba la notícia de la mort de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras , canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca. Que descansi en pau! Anima eius et animae omnium fidelium defunctorum per Dei misericordiam requiescant in pace. La meva relació personal amb aquest capellà manacorí comença al Seminari diocesà de Mallorca. S’hi exerceix durant anys com a director espiritual. Acabada la carrera eclesiàstica, quan som destinat com a vicari coadjutor a la parròquia de sant Nicolau, al Pentàgon de  Ciutat, torn a trobar-me amb ell al cap d’uns pocs mesos, l’any 1969, quan el bisbe l’anomena rector, succeint en el càrrec a mossèn Pau Oliver Ferrer . Hi treball conjuntament poc temps, amb mossèn Jaume Cabrer , degut al nomenament que m’arriba del bisbe com a vicari coadjutor de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a l’Eixample de Ciutat, juntament amb mossèn Sebastià Capó Leal , com a rector, i mossèn Jaume Forteza Roca , mossèn Pere

Al cinquantè aniversari de l'ordenació sacedotal

Mig segle després, tot recordant aquell 16 de juny de 1968, quan faig part de la promoció mallorquina de capellans del 68, m'entren ganes d'escriure unes retxes. Van adreçades, sobretot, a aquelles amistats d'avui dia que no van poder assaborir la feta ni compartir amb nosaltres l'esdeveniment o no van poder fruir-hi amb la mateixa intensitat. Som 15, els capellans mallorquins del Maig del 68, ordenats pel bisbe Rafael Álvarez Lara , a la capella del Seminari Nou, el 16 de juny de 1968.  N'han passat cinquanta anys, des d'aquell esdeveniment tan significatiu com admirable en les nostres vides. Aquest mig segle de vida, n'hi hem vist tantes, i n'hi han passat tantíssimes més, de coses, que, d'una manera o una altra ens marquen i deixen empremta rellevant en la nostra personalitat humana. Enguany, com sol succeir cada any amb motiu de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot , també es fa pública la notícia d'una Diada sacerdotal a Lluc. La