Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir, a punt de complir els 97 anys d’edat.
Que descansi en pau!
Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional.
S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58).
El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys.
L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs, com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs.
En un moment com aquest, quan el bon amic se’n va cap a l’altra dimensió vital eterna, em ve a la memòria el record viu, entre d'altres, de dos moments terrenals molt significatius en la nostra relació personal.
El primer, és a Algaida. El segon, a Palma.
Ell n’és l’ecònom algaidí a finals de la dècada dels anys 60 del segle passat. Quan nosaltres, estudiants de Teologia, duim a terme allò que se’n deien «Missions Infantils» a pobles diversos de l’illa de Mallorca.
Ho hem recordat tots dos més d’una vegada. Es tractava d’unes jornades en què barrejàvem jocs, cançons, pregàries, xerrades, etc. amb tots els infants de la vila.
En connivència amb les autoritats civils, militars, policials, educatives, familiars, eclesiàstiques, etc. la vida d’aquell poble se centrava durant tota una setmana sencera en aquell fet tan singular en el qual participaven educadors, pares i mares, catequistes, seminaristes, capellans i religioses...
En un d’aquells jocs, que consisteix a veure qui corre més ràpid, ens enfrontam tots dos a la plaça de la vila algaidina, ensotanats com és costum de l’època. I m’hi guanya. Mossèn Joan Martorell, el rector del poble corre més ràpid que jo i guanya al jove estudiant del Seminari amb qui competeix...
Ho hem recordat plegats, i esmentat sovint comentant-ho entre rialles.
El segon bon record que en guard, d’aquest bon amic inquer, té relació amb el gran favor que em fa l’any 1988, una vintena d’anys després.
Com a vicari de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, sense posar-hi cap casta d’impediment, sinó ben al contrari donant-me totes les facilitats d'aquest món, accedeix gustosament a oferir-me-n’hi de molt bon grat la capseta dels «olis sagrats», perquè sigui jo qui administri a ca meva la «unció dels malalts» a la meva esposa Lina Company, quan es troba a punt de morir...
Mai no ho he oblidat! Aleshores jo ja duc més de mitja dotzena d’anys sense exercir com a capellà, per haver-m'hi casat pel civil. És llavors quan per darrera vegada n’administr el sagrament a una persona malalta, la meva esposa Lina (que en pau descansi!)
No puc més que desitjar, a aquest bon amic capellà inquer, que descansi en pau. Ell qui ha dedicat tota la seva vida a escampar la bondat joiosa i el goig bondadós de l’evangeli salvador de Jesús de Natzaret, a tants indrets de la nostra estimada Mallorca.
Que el vegem en el cel!
Descansa en pau, Joan Martorell.
ResponEliminaTots el records que d'ell guard són bons. Persona sencilla, propera i afectuosa. Sabia escoltar i desprenia bondat... Al cel el vegem!
Celwbr, Anna, que en guardis tannbons records!
ResponElimina