Qui no vol pols, que no vagi a l’era, deien els nostres padrins.
Els europeus que ens veim com a fills d'Abraham (d'una banda, jueus i cristians descendents d'Isaac, i, de l'altra, mahometans descendents d'Ismael), tan influenciats durant segles pel catolicisme més europeïtzat i europeitzant, correm el perill de confondre, com se sol dir popularment, el cul amb les témpores, sobretot quan ficam dins d'un mateix sac tot quant no sigui estrictament judeo-cristià.
Fins i tot certs diccionaris prestigiosos presenten com a sinònims mots com mahometà, islàmic, musulmà, moro o sarraí. Així i tot, no podem oblidar que, d’una banda, l'àrab com a llengua semítica, és l'idioma que parlen milions de persones arreu del món (també fora d'Aràbia, en més d'una vintena d’altres països).
Que àrab pot ésser entès també com la persona originària d'Aràbia o d'un dels països on parlen la llengua àrab.
I finalment, que l'àrab, com a població estesa arreu del món, constitueix un gran conjunt de més de 150 milions d'individus.
Record molt bé que la primera vegada que me n'adon, d'una visió certament errònia del món àrab com la que passeig jo, europeu, és durant el meu primer viatge (any 2000) als campaments de Tindouf, Algèria, en retre visita al poble sahrauí que continua confinat durant més de mig segle en aquell indret desèrtic.
Allà tenc oportunitat de veure de prop i d’escoltar atentament dirigents sahrauïns que es consideren seguidors de l'Islam, però diferenciant-se d'altres musulmans. A l’hora que assenyalen i distingeixen claríssimament l'Aràbia Saudita d'altres indrets islàmics, divergint-hi profundament.
Per primera vegada en ma vida escolt àrabs que parlen críticament i diferenciada sobre "Els Saudí", la família reial Saudita. Com si aquesta família monàrquica constituís un món a part dins el conjunt del món àrab.
Em sorprèn aleshores aital apreciació. Però, de fet, segons dades fefaents, tothom sap que a l’actualitat aquesta família reial saudita està formada per uns 25.000 membres, uns 200 dels quals són prínceps de gran influència interna i externa.
Quasi res, va dir aquell! No ha de resultar gens estrany que, a la seva ombra, s'hi aixopluguin monarques d'altres contrades, com també personatges famosos i esportistes de luxe: 200 prínceps influents acaramullen, sens dubte, quantitats mil-milionàries incomptables!
Sense anar a cercar ni preguntar-se per un moment com s’hi han trobat, així, de rics. Això no importa. El fet és que al voltant de l’àmbit reial saudí corren riuades de diners, com en molt pocs altres indrets del planeta.
Passa una mica el mateix que el segle XVI, quan els espanyols arriben a terres sud-americanes: per què, sinó, s’atansen ràpidíssimament cap als indrets on abunda l’or, i deixen a una banda els altres que no en disposen?
Pot resultar una mica clarificador parar esment a fets com aquests, que ajuden a comprendre millor l'organització d'una Supercopa de futbol espanyola en ple segle XXI: trien un indret com aquest, amb tot quant l'envolta.
Tapant-se les orelles i tancant els ulls davant tantíssims comentaris crítics escampats pertot arreu, relacionats amb comportaments incomprensibles per mentalitats tan fortament europeïtzades i tan poc acostumades a la manca de respecte cap a les dones o cap als infidels.
Imaginem-nos per uns moments, com hi deuen esser tractats tantíssims d'altres estrangers, no europeus, no espanyols, molt més empobrits encara, que s'hi fan presents forçats per circumstàncies familiars penoses! Deu esser l’infern de bon de veres per a tota aquesta gent immigrant estrangera!
Tant de bo que, d'una vegada per totes, arribem a veure la necessitat imperiosa de reconvertir el futbol en esport veritable. De manera que deixem d'afavorir-lo i de mantenir-lo com un dels més grans negocis a escala mundial (amb quantitats milmilionàries del tot incomprensibles!
Encara que sia somiar truites, jo que, temps enrere no me'n perdia cap, de partit de futbol del meu equip preferit, d’uns anys ençà he optat per deixar-ho anar del tot.
Trob que és l'única solució racional que se m'ocorre: mantenir-hi tancats els televisors i les pantalletes dels mòbils, davant i durant tanta i tan gran presa de pèl, de temps, de doblers, de bon humor, de benestar, de vida familiar, de companyonia veritable que comporta qualsevol transmissió televisiva de partits de futbol entre els equips més famosos, que, en coincidir exactament amb els més rics econòmicament, encara se n’hi fan més... a costa nostre... a compte nostre.
Tant de bo que, en aquest Any Nou 2025 l'Aràbia saudita ens dugui i empenyi a prendre llum de na Pintora. Encara que en tenc molts i molt seriosos dubtes, davant d’un panorama com el que assenyal, tan poc atractiu per a moltíssima de gent.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada