Ves al contingut principal

MARIANO MORAGUES: Esplugant postveritats i reinventant la convivència


Bona gent: Diuen que pot matar més una ploma que set canons, però jo me conform amb afrontar alguns supòsits que circulen sense fonament i no sé si l'encert. Voltros ho direu, si en teniu ganes. I Sempre agrairé qualsevol comentari. Salut, força i resistència.

Autodeterminació dels pobles d’Europa
 
No és un imperatiu categòric que l’actual configuració dels estats europeus hagi de ser eterna. De fet ha anat canviant durant la història i els estats europeus d’avui són relativament joves.
González Pons del PP no fa gaire digué en el Parlament Europeu: “Si España se rompe por Cataluña, una fila de fichas de dominó la seguirà en todo el continente”.
Pocs dies després el President de la Comissió Europea, el luxemburguès Juncker, deia: “Si permetem, encara que no sigui un assumpte nostre, que Catalunya s’independitzi, també ho faran altres i això no m’agrada. No vull una UE que en 15 anys estigui formada per 90 països”.
Tant un com l’altre sense fer-ne comptes, deixen clar que estam davant un problema més gros que Catalunya, que les fa por i no saben com desfer-se d’aquests trumfos. Hi ha pobles amb una idiosincràsia, història, geografia i sovint llengua... que no es senten a gust amb el seu estat i que desitgen autodeterminar-se, tenir un govern sobirà propi (Escòcia, Irlanda, Còrsega, Flandes, País Basc, Catalunya...).
El que no agrada a Juncker, ni ho vol (ben subjectivista i contradictori amb la seva realitat), que hi hagi països petitons com el seu. Luxemburg (una mena de paradís fiscal) és com mig Mallorca i té sols la meitat dels habitants de les Balears. Si tots els països fossin com el seu a Europa serien més dels 90, que ell no vol. I mira per on, Luxemburg fou “espanyol” de 1555 fins a 1714 (curiosa data).
Per altra banda, dins els 28 estats de la CE, molts d’ells són més petits que Catalunya, sigui en territori o en nombre d’habitants o en pes econòmic.
Tot això mostra que hi ha un problema de respecte a les diferències, que esdevé una falta de democràcia, de distribució de poder. Ni la globalització, ni un universalisme indiferenciat, com tampoc un nacionalisme tancat són la solució.

Les diferencies dels pobles són font de riquesa, siguin lingüístiques, ètniques, culturals... La uniformitat mata la creativitat, la democràcia i provoca l’estancament.
El mateix passa amb la naturalesa, la biodiversitat és imprescindible. Així mateix el poder repartit i exercit per entitats més petites és torna més democràtic, perquè és més directe.
El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ratificat per Espanya el 1977 en el Art. 1 Diu a les clares: “Tots el pobles tenen dret a la lliure determinació”. Ni més ni pus.
Mariano Moragues Ribas de Pina
DNI: 41331435-k



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El secret de cas Xigarro, llibre de Carmel Bonnín

Benvolgut, benvolguda, Tant de bo et faci il·lusió assistir a la presentació del llibre. Seràs benvingut/da. Dimecres, dia 4 d'octubre de 2017, a les 19 h al Col·legi d'Advocats de Palma (La Rambla 10) Salutacions cordials, CARMEL BONNÍN

Al R.P. Bartolomé Vaquer Vidal, con profundo agradecimiento

Quien fuera Párroco Fundador de la Parroquia i la Escuela Parroquial Mixta Nuestra Señora del Santísimo Rosario, el R.P. Bartolomé Vaquer Vidal, fallece en Mallorca, su isla natal, a la edad de 96 años.
Con tal motivo, y al haber desempeñado, entre otros muchos cargos eclesiásticos, el de Canónigo de la Santa Iglesia Catedral Basílica, se celebra en Palma una misa funeral que preside el Obispo, Mons. Sebastià Taltavull, concelebrada por decenas de sacerdotes.
Si él fue el primer Párroco, mallorquín, que puso en marcha la Parroquia i la Escuela Parroquial, en el PJ San Martín de Piura, yo tuve la immensa suerte de poder continuar la labor realizada por otros tantos sacerdotes mallorquines, que dedicamos unos años de nuestras vidas al servicio de la población piurana. Hasta el punto de poder ser considerado como el último de ellos, con Mons. Erasmo Hinojosa Hurtado, Arzopispo Obispo de Piura-Tumbes.
En la Catedral de Mallorca, con la presencia de familiares y amistades del R.P. Bartolo…

A la mort de Ricard Pedrals

Aquest divendres, 22 de setembre, m'arriba un correu del seu gendre mallorquí, en CoquePiña Valls
Entre d'altres assumptes, em comunica que el seu sogre, en Ricard Pedrals i Blanxart, ens va deixar el proppassat diumenge, 17 de setembre, a l’edat de 97 anys.
M'impressiona fortament aquesta notícia, tot i la seva edat avançada. En pocs segons, em vénen al cap i a la memòria tantíssimes situacions viscudes i compartides... A Mallorca, a Barcelona, a la Colònia de Sant Pere, a la parròquia de Sant Ildefons, al Moviment Escolta i Guiatge...
Més encara, quan el seu gendre em fa a saber que «aquests dies, mon pare m’ha fet recordar que li vàreu dedicar unes línies... Això m’ha conduït a agrair-vos aquelles paraules tan plenes d’estima i respecte adreçades al pare de la meva dona, l’avi dels meus fills...»
Efectivament, me l'estim molt, el Ricard! És per a mi un dels referents més ferms que mantenc vius, en l'exercici de la tasca sacerdotal, sobretot com a consiliaris …