Ves al contingut principal

MARIANO MORAGUES: Esplugant postveritats i reinventant la convivència


Bona gent: Diuen que pot matar més una ploma que set canons, però jo me conform amb afrontar alguns supòsits que circulen sense fonament i no sé si l'encert. Voltros ho direu, si en teniu ganes. I Sempre agrairé qualsevol comentari. Salut, força i resistència.

Autodeterminació dels pobles d’Europa
 
No és un imperatiu categòric que l’actual configuració dels estats europeus hagi de ser eterna. De fet ha anat canviant durant la història i els estats europeus d’avui són relativament joves.
González Pons del PP no fa gaire digué en el Parlament Europeu: “Si España se rompe por Cataluña, una fila de fichas de dominó la seguirà en todo el continente”.
Pocs dies després el President de la Comissió Europea, el luxemburguès Juncker, deia: “Si permetem, encara que no sigui un assumpte nostre, que Catalunya s’independitzi, també ho faran altres i això no m’agrada. No vull una UE que en 15 anys estigui formada per 90 països”.
Tant un com l’altre sense fer-ne comptes, deixen clar que estam davant un problema més gros que Catalunya, que les fa por i no saben com desfer-se d’aquests trumfos. Hi ha pobles amb una idiosincràsia, història, geografia i sovint llengua... que no es senten a gust amb el seu estat i que desitgen autodeterminar-se, tenir un govern sobirà propi (Escòcia, Irlanda, Còrsega, Flandes, País Basc, Catalunya...).
El que no agrada a Juncker, ni ho vol (ben subjectivista i contradictori amb la seva realitat), que hi hagi països petitons com el seu. Luxemburg (una mena de paradís fiscal) és com mig Mallorca i té sols la meitat dels habitants de les Balears. Si tots els països fossin com el seu a Europa serien més dels 90, que ell no vol. I mira per on, Luxemburg fou “espanyol” de 1555 fins a 1714 (curiosa data).
Per altra banda, dins els 28 estats de la CE, molts d’ells són més petits que Catalunya, sigui en territori o en nombre d’habitants o en pes econòmic.
Tot això mostra que hi ha un problema de respecte a les diferències, que esdevé una falta de democràcia, de distribució de poder. Ni la globalització, ni un universalisme indiferenciat, com tampoc un nacionalisme tancat són la solució.

Les diferencies dels pobles són font de riquesa, siguin lingüístiques, ètniques, culturals... La uniformitat mata la creativitat, la democràcia i provoca l’estancament.
El mateix passa amb la naturalesa, la biodiversitat és imprescindible. Així mateix el poder repartit i exercit per entitats més petites és torna més democràtic, perquè és més directe.
El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ratificat per Espanya el 1977 en el Art. 1 Diu a les clares: “Tots el pobles tenen dret a la lliure determinació”. Ni més ni pus.
Mariano Moragues Ribas de Pina
DNI: 41331435-k



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El secret de cas Xigarro, llibre de Carmel Bonnín

Benvolgut, benvolguda, Tant de bo et faci il·lusió assistir a la presentació del llibre. Seràs benvingut/da. Dimecres, dia 4 d'octubre de 2017, a les 19 h al Col·legi d'Advocats de Palma (La Rambla 10) Salutacions cordials, CARMEL BONNÍN

Més d'un centenar de capellans catòlics mallorquins secularitzats

Gràcies a la col·laboració de bons amics i companys de lluites pastorals i cíviques, primer, per devers les costes pacífiques “Ximbotanes”, l'actual rector de la Parròquia de la Soledat, mossèn Miquel Company i Bisbal; i llavors el puigpunyentí Pere Barceló Barceló, podem tenir accés a una llista de secularitzats mallorquins (que ultrapassa el centenar), amb noms i llinatges.
S'agrairia que, si qualcú pot acabar de completar-ne les dades (adreça domiciliària, adreça electrònica, telèfon, blog, web, facebook, twiter... o qualsevol altra) que hi facilitin la comunicació, vulgui aportar-les.
Tant ho pot fer redactant un comentari a aquest post, com també adreçant-se'n al correu sabal68.sabal2013@gmail.com
He de dir que no tenc record de conèixer-ne alguns dels 11 primers, com tampoc no arrib a saber ben bé qui són alguns dels 5 darrers.
Això s'explicaria, crec jo, pel fet que som -encara ara, i Déu vulgui que per molts d'anys- el més jove de la generació de preveres m…

A la mort de Ricard Pedrals

Aquest divendres, 22 de setembre, m'arriba un correu del seu gendre mallorquí, en CoquePiña Valls
Entre d'altres assumptes, em comunica que el seu sogre, en Ricard Pedrals i Blanxart, ens va deixar el proppassat diumenge, 17 de setembre, a l’edat de 97 anys.
M'impressiona fortament aquesta notícia, tot i la seva edat avançada. En pocs segons, em vénen al cap i a la memòria tantíssimes situacions viscudes i compartides... A Mallorca, a Barcelona, a la Colònia de Sant Pere, a la parròquia de Sant Ildefons, al Moviment Escolta i Guiatge...
Més encara, quan el seu gendre em fa a saber que «aquests dies, mon pare m’ha fet recordar que li vàreu dedicar unes línies... Això m’ha conduït a agrair-vos aquelles paraules tan plenes d’estima i respecte adreçades al pare de la meva dona, l’avi dels meus fills...»
Efectivament, me l'estim molt, el Ricard! És per a mi un dels referents més ferms que mantenc vius, en l'exercici de la tasca sacerdotal, sobretot com a consiliaris …