Ves al contingut principal

MARIANO MORAGUES: Barramades mediàtiques



Bona gent: Si encara m'aguantau i teniu ganes de compartir o rebutjar el que llegiu m'agradaria m'ho féssiu saber. Vos ho agrairé. Salut i coratge.

La intoxicació mediàtica

Agafau qualsevol diari de tirada nacional, un llapis i una fulla de paper. Anau apuntant tots epítets despectius i adjectius qualificatius que impliquen defectes o malifetes dirigits contra el procés independentista i els seus dirigents. Veureu que llegint dos o tres articles que tractin “el problema català”, ben aviat omplireu una plana de destralejades.

El mateix podeu fer mirant qualsevol canal de televisió en castellà, sigui a les noticies, debats, opinadors i vos afartareu d’afirmacions que menyspreen i dejecten tot quant han fet o volen fer els independentistes.

Mirau el que he replegat en una estoneta llegint tres diaris de tirada nacional. A quasi tot hi podeu afegir independentista o secessionista i si és refereix a persones ja sabeu de qui parlen:

Órdago, delirios, disparate, deriva, rebelión, secesión, sedición, fractura, populismo, victimismo, nacionalismo étnico, prófugos de la justicia, cobardes, esperpento, desafío cívico, insurrección, mentirosos, locura, agitación de masas, antiespañolismo, ideología xenòfoba, excluyente e insolidària, asonada callejera, adoctrinamiento, crear incertidumbre e inestabilidad, despropósito, fiasco, radicalismo, heroismo peliculero, irresponsabilidad, métodos mafiosos, autoritarismo, antidemocrático, fanatismo, romper España,...”

Això ve a ser el “a por ellos” mediàtic. No es tracta de crítica sinó de l’insult i la desqualificació visceral.

No és estrany que amb aquesta lletania diària d’improperis, el 76.5% dels espanyols (no catalans) aprovi l’aplicació del 155; que el 62% vulgui a Puigdemont empresonat; el 54% a favor de l’empresonament dels Jordis (INVYMARK).

I diuen que estimen Catalunya, però deu ser amb “amor d’ase, coça i mossegada”.

La història es repeteix, fixau-vos el que escrivia Unamuno el 1907 en una carta a Azorín: “Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña està haciendo la misma labor que en Cuba. No se entera. Esta bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en lugar de sesos en la mollera)”.

Ja ho diuen, “pot fer més mal una ploma que set canons” i si hi afegiu els canals de TV, ja me direu cap on s’ha de decantar el parer dels que per pa i sal tot lo sant dia escolten el mateix cantet.

Mariano Moragues Ribas de Pina
DNI: 41331435-k

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El secret de cas Xigarro, llibre de Carmel Bonnín

Benvolgut, benvolguda, Tant de bo et faci il·lusió assistir a la presentació del llibre. Seràs benvingut/da. Dimecres, dia 4 d'octubre de 2017, a les 19 h al Col·legi d'Advocats de Palma (La Rambla 10) Salutacions cordials, CARMEL BONNÍN

Al R.P. Bartolomé Vaquer Vidal, con profundo agradecimiento

Quien fuera Párroco Fundador de la Parroquia i la Escuela Parroquial Mixta Nuestra Señora del Santísimo Rosario, el R.P. Bartolomé Vaquer Vidal, fallece en Mallorca, su isla natal, a la edad de 96 años.
Con tal motivo, y al haber desempeñado, entre otros muchos cargos eclesiásticos, el de Canónigo de la Santa Iglesia Catedral Basílica, se celebra en Palma una misa funeral que preside el Obispo, Mons. Sebastià Taltavull, concelebrada por decenas de sacerdotes.
Si él fue el primer Párroco, mallorquín, que puso en marcha la Parroquia i la Escuela Parroquial, en el PJ San Martín de Piura, yo tuve la immensa suerte de poder continuar la labor realizada por otros tantos sacerdotes mallorquines, que dedicamos unos años de nuestras vidas al servicio de la población piurana. Hasta el punto de poder ser considerado como el último de ellos, con Mons. Erasmo Hinojosa Hurtado, Arzopispo Obispo de Piura-Tumbes.
En la Catedral de Mallorca, con la presencia de familiares y amistades del R.P. Bartolo…

A la mort de Ricard Pedrals

Aquest divendres, 22 de setembre, m'arriba un correu del seu gendre mallorquí, en CoquePiña Valls
Entre d'altres assumptes, em comunica que el seu sogre, en Ricard Pedrals i Blanxart, ens va deixar el proppassat diumenge, 17 de setembre, a l’edat de 97 anys.
M'impressiona fortament aquesta notícia, tot i la seva edat avançada. En pocs segons, em vénen al cap i a la memòria tantíssimes situacions viscudes i compartides... A Mallorca, a Barcelona, a la Colònia de Sant Pere, a la parròquia de Sant Ildefons, al Moviment Escolta i Guiatge...
Més encara, quan el seu gendre em fa a saber que «aquests dies, mon pare m’ha fet recordar que li vàreu dedicar unes línies... Això m’ha conduït a agrair-vos aquelles paraules tan plenes d’estima i respecte adreçades al pare de la meva dona, l’avi dels meus fills...»
Efectivament, me l'estim molt, el Ricard! És per a mi un dels referents més ferms que mantenc vius, en l'exercici de la tasca sacerdotal, sobretot com a consiliaris …