Dinar de Nadal 2019 dels Amics de Seminari, a Mallorca

El 3 de gener de l’any passat els Amics del Seminari de Mallorca celebràvem el Dinar de Nadal 2018 al restaurant celler mariando cas Padrí Toni.

Se n’hi poden veure imatges en aquest vídeo.

Enguany hi estam convocats, al mateix indret mariando, per al DIVENDRES 27 DE DESEMBRE.

Els dirigents de l’entitat cultural em demanen que, durant tres minuts, parli de tres assumptes que consideren interessants:

1. Presentació dels Caminants (que caminen): són 56 caminades a altres tants indrets de Mallorca, des del mes de novembre de 2017 fins a la setmana passada.

2. Presentació dels Caminants (que canten): són dues actuacions públiques, amb cançons profanes del temps de Seminari: una a sant Miquel de Campanet i l’altra al Primer Vermut dels Primers Dissabtes a Marginàlia.

3. Presentació de mossèn Sebastià Salom, que ha vençut a la mort fa molt pocs dies.

Com que tots tres assumptes són tractats àmpliament als meus blogs -amb una durada molt superior als tres minuts de lectura, d’audició i de vídeo- tothom que vulgui pot accedir-hi pitjant damunt cadascun dels tres enllaços anteriors. I en pot quedar més ben assabentat.

Amb això, m’estalviau temps i dedicació al moment del dinar: amb una intervenció d’un minut, en tendria més que suficient!

Vull afegir que, mentre burxinava per dins ca nostra, m’he topat amb la còpia d’unes cartes que vaig adreçar al bon amic i antic company de feines pastorals missioneres, mossèn Sebastià Salom.

Pens que són una bona mostra de la nostra relació epistolar, com a resultat d’haver treballat tots dos conjuntament com a missioners al Burundi a la dècada dels anys 70. Fins i tot ens intercanviam comunicacions en kirundi, la llengua del país centrafricà.

Com que aleshores no comptàvem amb telèfon, ni internet, ni correu electrònic, ni blogs, ni whatsapp, ni facebook, ni skype, ni instagram, ni amb el mòbil, fèiem les comunicacions intercontinentals a través de cartes, que escrivíem damunt paper ceba (que pesava manco i abaratia costos d’enviament!)

Em sembla interessant reproduir, per a qui hi estigui interessat, el text d’aquestes dues cartes, d’entre moltes altres que ens intercanviam, en Sebastià Salom i jo mateix, mentre ell continua al Burundi i jo treball al Perú.

Pot ajudar-nos a fer-nos una idea dels canvis enormes que s'han produït a l’àmbit missioner mallorquí en les darreres dècades.

La primera carta està escrita per mi els primers dies d’estada al Perú, el mes de maig de 1975.

«Piura, 13 de maig de 1975.

Bon amic Sebastià: Ja me tens per terres peruanes. Hi vaig arribar dijous passat, bo i sa. A l’aeroport no hi faltaren companys. Vengueren a esperar-m’hi en Joan Riera, en Paco Suárez, n’Anselm Àlvarez, en Bernat Pou, en Bernat Martorell i dues monges trinitàries. No me’n puc queixar!

Aquests primers dies, els aprofit per anar a veure els «confrares». I no et pensis que sigui com a Burundi, on en un dia et podies recórrer quasi tot el país. De Lima a Chimbote, on hi ha en Miquel Mulet, en Miquel Company i en Tomeu Morey, més de quatre-cents quilòmetres. De Lima a Cascas -lloc d’en Jaume Pons, Pere Fons i monges agustines- prop de sis-cents quilòmetres. De Lima a Piura -on hi ha en Joan Riera i quatre monges Germanes de la Caritat- 1.056 km.

Tot això ho fas en cotxes de servei públic, parescut al que duen els «bashwahili».

El primer cotxe que vaig emprar, mentre omplien el depòsit de benzina als 10 minuts d’haver iniciat la marxa, es va renegar a tornar a partir. Després de culejar i empènyer durant més de tres quarts d’hora, arribà a arrencar.

El segon vehicle, quan faltaven una cinquantena de quilòmetres per arribar, va perdre un «amortiguador»...

Es veu, emperò, que els xòfers són molt bons mecànics, perquè sempre arriben a port, més prest o més tard.

Jo feia comptes d’arribar a Piura a les 7 del capvespre i m’hi vaig presentar a les 11:30 de la nit, quan tothom ja dormia!

Encara és prest per poder fer un judici que no sigui excessivament subjectiu, però em sembla que és molt diferent la feina i l’estil de vida de per aquí. Me pareix que a Perú es viu i es pot viure molt més a prop de la gent. Nosaltres no som altra cosa que veïnats de la gent que ens enrevolta, amb la tasca de fer-hi el servei religiós que precisa, un servei que pentura mos capacita també per ser animadors d’un barri que necessita esser dignificat en tots els ordres.

Hores d’ara, no tenc prou elements de judici, però em sembla que la nostra presència aquí, entre la gent de la barriada, és com la d’aquell qui porta el seu granet d’arena en la construcció d’un barri més humà, des del lloc que ocupam com a «padrecitos».

Em fa molta d’il·lusió entrar dins aquest estil de feina. Crec que em pot servir de complement al que he anat experimentant a Burundi. I me pareix un estil de treball molt aplicable també a Mallorca, en molts aspectes, molt més que el que feim a Burundi.

No em vull allargar massa, perquè sé que les impressions primeres, a part de l’endins que t’arriben, no deixen de ser sempre una mica massa subjectives i poc reals. Compt poder seguir unit a tots voltros, mitjançant les cartes que mos puguem anar escrivint.

De moment, valgui aquesta. I amb una abraçada. Cil Buele»

Una segona carta va dirigida per mi a dos condeixebles del curs dels Modèlics, Sebastià Salom i Miquel Bestard:

«Piura, dijous 25 de març de 1976.

Bon amic Tià i Miquel: He rebut la vostra carta dels 11 i 12 de març. Me l’ha duita en Joan Parets. He estat molt content de tenir noves vostres i de veure que les coses vos van bé per ací.

Avui matí aprofit per fer-vos arribar quatre retxes. En Tià m’haurà de perdonar que jo no ho faci en kirundi. Però és que ja fa més d’una mesada que no he contestat a ningú, i tenc un bon caramullet de cartes per respondre. Voldria acabar-ho aviat. A la pròxima ja miraré de seguir comunicant-me amb ell en la llengua dels barundi.

La venguda d’en Tomeu Vaquer -sorprenent perquè esperàvem la venguda del bisbe en persona- ha servit si més no per decidir seguir treballant en els mateixos llocs, encara que amb una reducció de personal. Ja veurem com mos aniran les coses. No sé des de Mallorca com s’haurà vist la decisió que hem pres. A mi, em sembla que era la millor entre les possibles.

Veig, Miquel, que t’han entrat ganes de pegar un bot fins aquestes terres peruanes que coneixes. A veure quan serà això. Ja saps que seràs molt ben rebut per les altes jerarquies eclesiàstiques del barri de sant Martí (ejem!). Així com per tota la població piurana que segueix guardant molt bon record del «padrecito Miguel». Ja no et dic res de na Viky i n’Hugo i família!

Celebr que la teva germana hagi tengut un altre menut, formant així una bona parelleta. Ja ho faré a saber a les monges, tal com mos dius. Sé ben cert que també s’alegraran ben molt per la notícia.

Com deia abans, la venguda d’en Tomeu Vaquer, i com a fruit de la trobada conjunta que tenguérem tots els mallorquins que treballam al Perú, decidí que continuaríem treballant als mateixos llocs, amb alguns canvis de personal: en Joan Parets vendria a Piura i en Pere Fons aniria a Lima. De no haver vengut en Joan a sant Martí, probablement s’hauria hagut de tancar aquesta parròquia. Ja que no es veia la possibilitat de continuar-hi o s’hauria de mirar que un altre company vengués.

Així que seguim treballant en aquest raconet. En Joan Riera està més animat que mai. Duu tota una animació de trobades i de grups diversos. En Joan Parets està observant i descobrint aquesta nova realitat que mos envolta i les noves línies de treball que s’intenten seguir en aquest país.

Jo em trob molt a gust a sant Martí i amb ganes de treballar-hi en cos i ànima, juntament amb la gent de la barriada. Ja veurem com mos anirà.

L’esperança en la construcció d’una nova societat, aquests dies, es veu una mica o bastant trasbalsada. Tot semblen signes de «dretanització» dels règims llatinoamericans. Cop d’estat a Argentina, que no pot dur altres conseqüències que un reforçament de la dreta, en aquell país i en altres. No seria estrany un canvi més reaccionari al nostre país. Esperem esdeveniments.

A pesar de tot, cal creure i esperar en el poble que avui, demà o passat demà s’imposarà. Així ho desitjam. I ho esperam, a pesar de tot.

Bé, no m’allarg més. Molts de records a tots. Una abraçada ben forta. Fins a la pròxima. Cil Buele.»