Passa al contingut principal

Jaume Sancho Gili, "Trescant dins el meu passat"

TRESCANT DINS EL MEU PASSAT
Estampes d’uns temps viscuts
Jaume Sancho Gili (Artà 1938)

En bon dia de festa, santa Magdalena, em pos a llegir el llibre que m’ofereix la secretaria de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, de la qual som soci fundador amb altres antics companys d’estudis eclesiàstics. 

M’agrada tant, que n’acab la lectura el dia de la festa de sant Jaume, apòstol, cinc jornades després.

He de començar dient que, al llarg de la meva vida més que setantina, la meva relació personal amb l’autor artanenc, Jaume Sancho Gili, ha estat més tost minsa. Del Seminari, en record poques trobades interpersonals. Posteriorment, en ben comptades ocasions hem coincidit tots dos plegats.

Com m’acostuma a passar, abans de la lectura del llibre en tenc una imatge, bastant mudada un cop n’he acabat de llegir la darrera pàgina. M’hi he passat un guster, de llegir-lo i de veure que es tracta d’un personatge nou per a mi. En tenia la idea molt resumida d’home tècnic, líder «de facto», seminarista «major» una mica singular, no pertanyent al grup dels «normals», artanenc i poca cosa més...

Els qui hem passat pel Seminari sabem molt bé el que entenem per «seminaristes normals»: és a dir aquells que als 11 anys fan el primer curs, als 12 el segon i així successivament fins als 23 anys d’edat, quan n’acaben la carrera de tretze cursos seguits en règim d’internat estricte.

N’hi ha d’altres que no fan part d’aquesta «normalitat». Bé sigui perquè ingressen al Seminari abans, però, per un motiu o un altre, es van incorporant a cursos posteriors. Bé sigui perquè hi ingressen amb posterioritat, però, també per un motiu o un altre, n’acceleren la carrera i s’incorporen a cursos anteriors.

Em sembla que encara hi ha un altre petit grup, bastant més reduït, d’alumnes que ingressen per primera vegada al Seminari essent infants. En surten un bon dia, i, posteriorment, s’hi tornen a incorporar de més grans. En conec alguns i no sé si en Jaume Sancho no en seria un, d’aquests, que hi podria pertànyer, a aquest tercer grup. En qualsevol cas, segur que no pertany al meu primer grup assenyalat més amunt.

Com a primer comentari, he de dir que m’he empassolat les primeres trenta pàgines com si no res. Roi seguit m’he fet tot d’una amb el capítol quart. M’hi he detengut una bona estona. Me n’ha sorprès, no el títol «El Betlem, un món idíl·lic», sí i molt el contengut.

Són dues pàgines escrites durant les festes de Nadal de l’any 2007, pel que s’indica al final. Coincidint en aquell moment en què som a punt d’acceptar col·lectivament i social que, en realitat, ens topam amb una de les crisis econòmiques més fortes de les darreres dècades.

En aquell context socioeconòmic, a través de cada retxa escrita per Jaume Sancho hi besllum i arrib a destriar-hi, a més de l’infant Jesús que neix en un estable, l’altre infant que perdura a l’interior de l’autor del llibre: «la meva pàtria és la meva infantesa», no dubta gens ni mica a afirmar. I ho repeteix una vegada i una altra al llarg del llibre, citant-ne l’autor. Tot reconeixent que els records de la seva  infància constitueixen la part millor de la seva vida.

M’ha sorprès la valoració tan gran que estableix, quan recorda la seva dedicació acurada a «fer el betlem... on l’únic real és surrealista», però que considera com l’Arcàdia, el món perfecte on tot hi cau bé, on la utopia es fa realitat i un món nou es va obrint camí.

Em fa la impressió, que per a l’autor, fer el Betlem representa qualque cosa més que somiar truites!

Amb el capítol següent «Un rector de ‘en temps primer’», em qued una mica embullat. Pensant que fa referència a qui esdevé rector de la parròquia de sant Nicolau, al Pentàgon de Ciutat, fins que l’any 1969 és substituït per mossèn Pau Oliver -amb mi de vicari i molts d’altres...-, arrib a dubtar que es tracti del mateix personatge. 

Pel que entenc que conta el bon amic Jaume Sancho, aquest mossèn Llorenç Lliteres i Lliteres rector d’Artà durant tot el temps de la infantesa i la primera joventut de l’autor, hi mor. Essent el primer rector jubilat de Mallorca... i en temps de vacances...

L’autor d’aquesta peça literària, que es mostra obertament com amant i enamorat recalcitrant dels llibres, des de ben jove i fins ara, reconeix que els llibres l’han transformat. Tant el cinema com la lectura l’han anat forjant des de la infància. 

Com a bon idealista, diu amb convicció profunda que «som el que llegim», fins al punt que els llibres fan miracles. Es declara obertament captiu dels llibres. Tot i que a les velleses té temps d’iniciar-se en la lectura dels «E-book» electrònics, li fa la impressió que amb això llegeix un llibre engabiat. 

Ell, que considera que els llibres han nascut per ser lliures i per aportar i difondre llibertat, s’ensuma que la cultura del «llibre» prest haurà arribat al seu final de trajecte. Cosa que li fa dir que n’està com a content de no ésser-hi a temps...

En continuo la lectura apassionant, mentre faig el trajecte en tren des de Palma fins a Binissalem, d’anada i tornada. Ho llegesc tot amb moltes ganes. Del capítol 7 al 15. 

Quan fa referència al seu carrer artanenc i a tants veïnats que ja no hi són... Quan esmenta els membres de la seva família, la paterna i la materna, Sancho i Gili... El capítol dedicat a l’avió que aterra al camp de futbol del Seminari i al comportament que hi adopta Don Toni Esteva... El que tracta de personatges anomenats «Balarassas», tan distints als que, com jo mateix, ingressam al Seminari a l’edat de 10 anys... El seu primer dia i la topadissa amb el bon amic santjoaner Miquel Nigorra... El dedicat al rector Sureda i al bateig rectoral de Modèlics i Modelicons... La pedagogia dels professors... Els enigmes musicals del seu cas concret...

Fins que arrib al capítol 15 i ja no me n’hi puc contenir més! He d’esclatar, de rialles! Sense poder contenir-me’n!

«El darrer trimestre. Els exàmens», per a mi és un dels capítols més expressius que he llegit fins ara. La descripció que fa Jaume Sancho d’una tasca com aquesta, que, pel cap baix, ens arriba una dotzena de vegades durant la nostra carrera eclesiàstica, a finals de cadascun dels tretze anys que ens hi passam en règim d’internat estricte, la trob magistral. 

L’opinió que en té, dels exàmens finals, la veig  molt característica d’aquella persona que n’ha paït bé efectes i conseqüències, i que en desentrunyella fils i intríngulis.

Com diu ell, de la pàgina 94 a la 97 del llibre, les retxes dedicades  «al mal tràngol que va haver de passar per culpa meva el bon i recordat Llorenç Pérez, professor d’Història de l’Església»,  per a mi són d’una exquisitesa descriptiva, cínica, sarcàstica, humorística, irònica, socràtica o còmica, insuperables. 

Tant que, mentre les vaig llegint, no em puc contenir i diverses vegades esclat en plors de rialles! No puc més, de riure, amb una estampa com aquesta d’aquells temps viscuts al Seminari tan ben dibuixada!

Crec que fins i tot arrib a cridar l’atenció dels passatgers asseguts davant meu. Comprenc perfectament que no puguin arribar a entendre mai el per què de les meves rialles incontenibles! No ho han viscut. Ni se’n poden fer una idea!

El capítol dedicat al «Clâp» em resulta farcit de novetats... No me’n record de res...

Quant al personatge, veig que té molt ben estructurada la seva visió del Seminari. És un d’aquells mallorquins que té ben clar que «tret de Catalunya que és dels catalans, i de Mallorca que és dels alemanys, tot el d’Espanya és dels espanyols» (pàg. 100). Com també respecte de l’edifici (pàg. 101), quan diu que «a mesura que avança, es va acostant també al seu final de trajecte en tots els sentits d’aquest terme: acabar el Seminari perquè deixi de ser el Seminari»...

Als capítols que segueixen apareixen observacions molt acurades sobre alguns professors del Seminari Major, com Don Pep Sacanell, o Don Bartomeu Torres o, Don Francesc Payeras,  o sobretot, Don Pere Sureda. Alhora que esmenta cites d’altres capellans més grans, com Francisco Caimari, Juan Crespí, Pere Xamena, Pau Oliver.

L’autor no pot deixar de dedicar el capítol 21 «Hadebarim» al professor de Sagrada Escriptura Llorenç Tous qui, segons anota,  «començà sent per a nosaltres un respectat i estimat docent i acabà ben prest ascendint per sempre a la categoria d’amic». Que un artanenc arribi a parlar així d’un gabellí, ja deu voler dir molt, això! I que ho digui l’any 12 des de Cala Gamba, encara molt més!

Els capítols dedicats al seu pas per la Universitat de Comillas no tenen res que hi desdigui. Sobretot per a un com jo, que no va tenir l’oportunitat d’accedir als estudis superiors universitaris de l’època. Avui m’ajuden a veure molt més clarament tot aquell conjunt de maniobres fosques, infames, vergonyoses i indignes que, pel que conta Jaume Sancho, movien els superiors del Seminari a barrar el pas «al fet que cap alumne seu sortís a estudiar fora de l’illa», convertint el recinte estudiantil diocesà «en una ratonera» (pàg. 134).

Si alguna cosa em sorprèn d’aquest capítol dedicat a Comillas és el paper que hi exerceix el bisbe Rafael Álvarez Lara, a l’hora de facilitar-li els tràmits perquè se n’hi anàs a estudiar Teologia. La valoració tan positiva que en fa Jaume Sancho, del bisbe Álvarez Lara, em ve molt de nou. 

Com també el contengut del paràgraf on esmenta allò que considera el primer clivell en el sistema reclòs del Seminari: «Crec que la qüestió de Comillas va provocar el primer clivell en aquell sistema tan reclòs del Seminari i sempre he pensat que aquells fets van malmenar molt fortament les relacions entre el bisbe i el rector Sureda, i que, a partir d’aquí, el seu règim – progressivament, però sense retorn – va a començar a prendre el cap-avall» (pàg. 138).

Potser Jaume Sancho tengui raó i fos així. A mi, he de dir que em passà desapercebuda aquesta circumstància o que no la tenc tan present com ell dins la meva memòria. 

Tot seguit, fa referència a una de les etapes més crítiques de la seva vida, quan pren la decisió de «demanar la dispensa eclesiàstica per tal de deixar l’estat clerical i reintegrar-se al món civil» (pàg. 141). Hi destria dues motivacions primordials que tenen a veure amb una crisi d’identitat sacerdotal i amb el celibat obligatori, alhora que s’estén a tractar-hi el que anomena vocació sacerdotal.

Com a lector que també passa per una situació semblant a les primeries de la dècada dels anys 80 del segle passat, m’inclín a pensar, a la vista del que exposa Jaume Sancho, que «cada cas és cada cas». I que molt probablement no s’hi deuen donar dos casos idèntics, al cent per cent. 

Hi compartesc plenament les dues motivacions principals, tot i que amb certes circumstàncies diferenciadores que em duen a valorar-ne l’existència com «un dels problemes no resolts encara a l’interior de la jerarquia eclesiàstica catòlica occidental». 

Ni sembla que s’hi vulgui fer cap passa en aquesta direcció, malauradament crec jo, tant per a la fe dels creients, com per a l’anunci de l’Evangeli i el seguiment de Jesús de Natzaret.

Al capítol 24, explica com, un cop acabats els estudis a Alemanya, a les primeries de l’any 70, dóna un altre tomb molt important i definitiu dins la seva vida, per dedicar-se a la docència. Primer com a professor interí d’ensenyament secundari a l’Institut públic de Manacor, durant set anys seguits. Després, com a professor i catedràtic de Filosofia a l’Institut Joan Alcover, a Palma. Tota la seva vida professional, fins que es jubila, va lligada sempre a la docència.

Arriba el capítol 25 del llibre titulat «Trescant dins el meu passat» i en Jaume Sancho parla «de com pensa que ha arribat a pensar com pensa i de com una cosa l’ha duit a l’altra». Dosis més grans de filosofia, semblen impossibles! S’estén en el «racionalisme cristià»... en la «lògica i ètica»...

I, després de paràgrafs filosòfics al nivell més alt, aterra al trespol de la família i la casa seva de Cala Gamba, just arran de l’hospital de Sant Joan de Déu, ben davant la mar. Hi viuen, ell i la seva dona des que es casaren, i la seva filla des que nasqué (pàg. 167).

També fa elucubracions  sobre les dificultats en certa manera inexistents d’aprendre a envellir, si hom té primer de tot idees clares: no hi ha ningú necessari. Segon, manté reflexivament tranquil·la la consciència: sap que li paguen una pensió, perquè fa nosa. I tercer, els vells es cansen aviat: tornen conservadors, si no ideològics, almanco biològics (pàg. 171).

A partir de la pàgina 175, Jaume Sancho amolla una sèrie de reflexions i cavil·lades «o el que pensa de moltes coses», que són dignes de tenir en compte. Parla d’aquella Mallorca regida pel temps: temps de neu, temps de caquis, temps de magranes, de llampugues i esclata-sangs, de codonys, d’arboces i murtons, de tords i de gelades, d’oronelles, de cireres o de figues... per viure en plenitud totes les quatre estacions (pàg. 180).

Com a bon filòsof, que porta la marca inicial de neoescolàstic, l’autor dedica un capítol a distingir entre vellesa i vellura, alhora que es meravella de la troballa que li comporta l’ús del «google» que sembla que ho sap tot de tot gairebé sempre, o s’entusiasma explicant la seva condició de confrare d’una d’aquelles bodegues més famoses que li envia cada any una caixeta de bon vi des de La Rioja alabesa.

El seu concepte i la seva valoració del règim democràtic queden palesos al capítol 32 amb el subtítol «I la dictadura de l’allau», que el porta a manifestar «Veig perfectament i admet tots els defectes de la democràcia i, així i tot, no la canviaria per qualsevol altre sistema» (pàg. 198).

El trob molt atrevit quan dedica les pàgines 199-203 a redactar una carta dirigida «Als capellans joves. I per a mi – quasi vuitantí – joves ho sou si no heu complit els 50». Ja s’hi val tenir tant de coratge! Mira tu que voler adreçar-se a capellans mallorquins que en deuen reunir les condicions! S’hi deuen poder comptar amb els dits de les mans, o se n’hi deu haver d’afegir algun dels peus, per abastar-los tots?

S’acosta el final del llibre i, per a un ancià «bastant alegre i trempat», alhora que tan crític amb l’existència humana damunt del planeta, no hi pot faltar un capítol dedicat al mal humor, el cansament, la fatiga, la depressió, l’abatiment. Es troba a la pàgina 204, i porta el títol «34. Un dia distint».

Finalment conclou amb «Els mots del meu Credo. Del què crec, del què tenc dubtes... i d’allò que no em puc arribar a creure» (pàg. 208), on assumeix que «encara és cristià. De tercera divisió, però cristià!»

Em sorprèn i em ve de nou, alhora que comprenc perfectament que s’adigui amb l’estil de vida que ha volgut assumir el bon amic Jaume Sancho, el darrer capítol subtitulat «De l’esport, la salut... i la bona vida» (pàg. 213).

Gràcies, bon amic meu, per aquest regal que ens fas, oferint-nos el contengut d’un lllibre tan exquisit com aquest.

Que en puguis continuar publicant d’altres, tant o més sucosos que aquest. Per molts d’anys!

Cecili Buele i Ramis,
Promoció sacerdotal mallorquina del 68 del segle passat

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la recerca de suport eclesiàstic per a VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA, la «Mandela rwandesa»

En escoltar Victoire Ingabire Umuhoza (nascuda el 3 d'octubre de 1968), amb la seva veu enregistrada a Kigali, la capital de Rwanda, els proppassats dies 15 i 19 de juny de 2020,  no podem deixar de denunciar públicament una situació tan injusta com la que està patint aquesta dona rwandesa, amiga de Mallorca, d’entitats i de persones mallorquines nombroses. 
La gent illenca que l’ha tractada de prop – i no és poca -, sap del cert que es tracta d’una dona rwandesa, amb fortes i molt profundes conviccions democràtiques. Disposada a donar la seva pròpia vida pel seu país estimat! 
Ho saben membres d’associacions mallorquines com Fundació s’Olivar, amb Joan Carrero i Susana Volosin al front. Drets Humans de Mallorca, amb Bernat Vicens de president. Amics del Seminari de Mallorca, amb Joan Barceló i Joan Bonet presidint. Jubilats per Mallorca, amb Sili Arguimbau,Jaume Bonet, Jaume Vicens. Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació. L’eurodiputada valldemossina Rosa Estaràs(1), (2), (3…

A la memòria de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras

En bon darrer dia del mes d’agost de 2020, m’arriba la notícia de la mort de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras, canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca.
Que descansi en pau! Anima eius et animae omnium fidelium defunctorum per Dei misericordiam requiescant in pace.
La meva relació personal amb aquest capellà manacorí comença al Seminari diocesà de Mallorca. S’hi exerceix durant anys com a director espiritual.
Acabada la carrera eclesiàstica, quan som destinat com a vicari coadjutor a la parròquia de sant Nicolau, al Pentàgon de  Ciutat, torn a trobar-me amb ell al cap d’uns pocs mesos, l’any 1969, quan el bisbe l’anomena rector, succeint en el càrrec a mossèn Pau Oliver Ferrer.
Hi treball conjuntament poc temps, amb mossèn Jaume Cabrer, degut al nomenament que m’arriba del bisbe com a vicari coadjutor de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a l’Eixample de Ciutat, juntament amb mossèn Sebastià Capó Leal, com a rector, i mossèn Jaume Forteza Roca, mossèn Pere Llabrés Martorell i …

Al cinquantè aniversari de l'ordenació sacedotal

Mig segle després, tot recordant aquell 16 de juny de 1968, quan faig part de la promoció mallorquina de capellans del 68, m'entren ganes d'escriure unes retxes. Van adreçades, sobretot, a aquelles amistats d'avui dia que no van poder assaborir la feta ni compartir amb nosaltres l'esdeveniment o no van poder fruir-hi amb la mateixa intensitat.
Som 15, els capellans mallorquins del Maig del 68, ordenats pel bisbe Rafael Álvarez Lara, a la capella del Seminari Nou, el 16 de juny de 1968. 
N'han passat cinquanta anys, des d'aquell esdeveniment tan significatiu com admirable en les nostres vides. Aquest mig segle de vida, n'hi hem vist tantes, i n'hi han passat tantíssimes més, de coses, que, d'una manera o una altra ens marquen i deixen empremta rellevant en la nostra personalitat humana.
Enguany, com sol succeir cada any amb motiu de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot, també es fa pública la notícia d'una Diada sacerdotal a Lluc. La trobada anual…