Passa al contingut principal

Victoire Ingabire Umuhoza, política lluitadora i creient catòlica (i 2)

La lectura del llibre que redacta des de la presó «La 1930», mentre hi roman reclosa durant vuit anys seguits VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA, em fa veure molts caires de la seva personalitat tan singular. 

Entre d’altres, la seva condició de dona creient, catòlica practicant, que topa amb no poques dificultats a l’hora d’exercir-s’hi, i que hi apareix reflectida en algunes de les mostres que ens ofereix.


Setmanes i mesos després d’haver sol·licitat el mes d’abril per carta dirigida al fiscal general autorització per viatjar a Holanda i organitzar la Primera Comunió del seu fill Rist, té oportunitat de trobar-se en persona davant d’una autoritat que no dubta a mentir-li obertament. 

El fiscal general li explica que segons les informacions de què disposa, sap que Victoire vol sortir del país per no fer-se present a la commemoració del genocidi comès contra els tutsis (pàg. 167). Ell vol que ella hi assistesqui per permetre-li «conèixer millor la història de Rwanda», ja que no en sap res, d’allò que va ocórrer al país, en haver-se passat tants anys a l’estranger... 

Passa per alt, aquest senyor fiscal general rwandès, que la data que porta la carta de Victoire és posterior a aquella commemoració. Cosa que evidencia, com a excusa mal donada, la prohibició de sortir del país...


Posteriorment, abans de ser jutjada i estant a la presó, li compareixen alguns problemes de salut que la comencen a espantar. Considera que caure malalta dins la presó és el pitjor que li pot passar. Troba una mica d’esperança en el fet que els reclosos amb malalties greus se n’arriben a sortir, sobretot gràcies a la tasca que hi despleguen les Germanes de la Caritat, que s’encarreguen de trobar-los els medicaments que necessiten.

Sor Catherine, d’origen holandès, fa part d’aquest equip de gent benefactora (pàg. 181). Porta el malnom de «Nzabagwinyuma» (disposada a fer el que sigui pels seus protegits, si cal fins a la mort). S’ha dedicat en cos i ànima a la gent empresonada des de l’endemà mateix del genocidi.  Sor Catherine i el seu equip s’encarreguen de trobar-los medicaments no disponibles a la presó. També duen menjar de fora a la gent que, per exigència del seu règim alimentari, no es pot permetre de menjar el plat normal destinat als reclosos, mongetes i blat de les índies invariablement.


Pel que manifesta al seu llibre, l’herència catòlica li ve del seu padrí, un dels escassos rwandesos que els anys 50 domina l’escriptura  i la lectura. Es tracta d’un home culte que, a més del kinyarwanda, també sap francès, una mica d’holandès i llatí. Coneixements que ha adquirit durant la seva estada a l’escola dels missioners (pàg. 207).

La carta que Victoire Ingabire Umuhoza dirigeix al president de Rwanda el mes de novembre de 2011, com a líder de l’oposició democràtica, malgrat la seva brevetat, esdevé un document molt valuós i remarcable en aquest àmbit de l’educació catòlica rebuda.

Mitja dotzena de vegades li dóna el tractament de «S.E., autoritat suprema del país». Acaba amb un paràgraf per emmarcar i una invocació que conté una pregària: «Durant tot el temps que he passat a l’estranger, he tengut oportunitat de contemplar el món i el poble rwandès. He arribat a la conclusió que podem realitzar plegats moltes coses, independentment de les nostres afiliacions polítiques. Si poguéssim tenir Unitat, tendríem accés a tot en aquest món. Que la llum de Déu vos condueixi


Allò que més despunta en aquest sentit, al llibre de Victoire és la seva voluntat irrenunciable d’assistir a missa, a l’interior de la presó. Quan hi arriba, s’assabenta que té dret a anar a la missa que se celebra tots els diumenges a la sala polivalent, propera de la cel·la on la reclouen (pàg. 253) .

Fa una sol·licitud d’autorització al director de la presó, però la resposta és negativa, amb el pretext que no pot entrar en contacte amb altres reclosos, de cap de les maneres. 

Més endavant, per les festes de Nadal i de Cap d’Any de 2011 li’n fan una excepció. Això sí, hi ha d’anar acompanyada per un dispositiu que s’ha vist molt poques vegades en aquell establiment penitenciari i ha d’ocupar sempre el lloc que li assenyalen, al primer banc, al costat del cor de cantaires.

A més dels dos guardians habituals, que no li lleven la vista de damunt, la custodien tres vigilants, un a la seva esquerra, l’altre a la seva dreta i el tercer darrere d’ella. Dos policies armats es queden drets a l’entrada de la sala. El cap de policia de la presó s’asseu a prop seu. Vuit persones per una!

Com és lògic, l’arribada d’aquella comitiva tan espectacular crida poderosament l’atenció el primer dia i provoca que s’hi escampin clamors i murmuris que perduren molt de temps. El capellà que dirigeix l’ofici, mossèn André Havugimana, ironitzant amb els policies, els n’agraeix la disponibilitat per garantir la seguretat dels fidels, i no perd ocasió de recordar-los que en una assemblea d’oració no s’hi ha de dur ni gorra ni capell posats al cap...

Acabada la missa immediatament i directa és conduïda altra volta a la cel·la de reclusió.

L’endemà se’n va a veure el director. Li vol donar les gràcies pel seu regal de Nadal, en haver-la autoritzat a anar a missa. Però li vol expressar la seva indignació per la presència de tants agents armats en una assemblea d’oració. Li demana que, si era per la seva seguretat, haguessin bastat dos homes no armats per acompanyar-la...

Aquesta reflexió ofén tant el director del centre penitenciari que n’acaba la conversa de cop sec i li notifica que no hi tornarà a haver pus mai més cap altra autorització. Senzillament, no tornarà a assistir a missa, llevat de qualque dia de de festa religiosa.

De fet, des de Nadal de 2011 s’ha d’esperar l'arribada de la Setmana Santa de 2012 per poder tornar a missa. Een aquesta ocasió, només l’acompanyen els seus dos guardians habituals. De retorn a la cel·la, suplica al director que reconsideri la seva negativa i que li permeti de poder continuar anant a missa tots els diumenges. Però el director penitenciari s’hi mostra inflexible (pàg. 254).

En una altra ocasió posterior, amb motiu de la visita d’uns senadors que volen informar-se sobre problemes concrets dels reclusos, especialment d’aquells que hi són per motius polítics, Victoire hi veu una bona ocasió per discutir la manera en què s’interpreten les lleis als tribunals rwandesos, quan es tracta de jutjar opositors al règim. I també per tractar-hi altres temes relacionats amb els serveis de presons.

Entre aquests, torna a demanar que la deixin assistir a missa els diumenges (pàg. 256). 

Una setmana després d’aquella visita dels senadors, el director de la presó la cita per informar-li que en endavant té dret a assistir a missa tots els diumenges. 

Diu ella al seu llibre que, a partir de llavors, tots els diumenges s’aixeca a les 8 del matí en lloc de les 9, i es prepara per anar a missa. Procura sempre entrar-hi la darrera i sortir-ne la primera, cosa que li permet de parlar una mica més de temps amb la resta de reclosos.

Conta també que sempre manté el seu lloc reservat, al primer banc, al costat de les dones del grup de cantants, que li preparen les cançons. Abans de la missa li’n passen la lletra i així, com manifesta expressament al seu llibre «puc unir-me activament a la resta dels cristians per glorificar el nostre Creador i retre homenatge al nostre Salvador» (pàg. 257).

Quan al seu llibre parla de «la rutina dins la cel·la de la presó», amb tots els detalls assenyala que des de les cinc i mitja del matí manté la ràdio connectada, sobretot seguint les notícies emeses a Rwanda i a països estrangers. 

Continua la jornada fent altres activitats. Això sí, amb dues interrupcions de la ràdio - entre les 11 i les 11:45h, i entre les 15 i les 15:45h -. N’apaga l’aparell per dedicar-ne el temps a la meditació i a la pregària (pàg. 257).

En descriure la cel·la on roman reclosa, indica que té com a dues parts. La de més endins serveix per tenir-hi el llit seu i el de la seva companya de cel·la. L’altra meitat compta amb una taula, tres cadires, dues estanteries plenes de carpetes, documents del judici, llibres de lectura, i fotografies de la família, dels fills i de l’espòs. 

Assenyala de manera molt remarcable que hi manté col·locada també «una foto d’amics de la comunitat cristiana de Moerkapelle-Zevenhuizen» (pàg. 258)...


Hi ha una cosa que, segons diu, la impressiona molt el primer pic que va a missa a la presó. Li crida l’atenció el gran nombre de recloses, mares de fills d’edat petita. Na Victoire no pot retenir-ne les llàgrimes en veure aquests infants. Ni comprendre com poden viure en uns espais tan reduïts.

Sovint en sortir de missa els diumenges, es queda davant la porta al balcó, a l’espera que li obrin la cel·la. Saluda les companyes recloses que es dirigeixen a les grans sales que serveixen de sala d’estar. Hi coneix na Cynthia, una nina encantadora de tres anys d'edat, que arriba a tractar-la com a filla.

D'aleshores ençà, aquest balcó es converteix en lloc de trobada gairebé tots els diumenges, després de la missa dominical. Gràcies a Cynthia, la majoria de les mares que desfilen els per davant la cel·la de na Victoire, la saluden igualmente «Bon dia, tieta; bon diumenge, tieta».

Aquest capítol del llibre acaba amb un paràgraf emocionant: 
«El meu espòs farà tot el necessari perquè la meva estimada Cynthia surti d’aquest entorn carcerari. La meva filla Raïssa, que sempre ha somiat tenir una germaneta, avui està a la glòria, la seva germana Cynthia també».

Victoire Ingabire Umuhoza, qui s’afanya a reflectir en aquest llibre les seves vivències més profundes, mentre roman reclosa dins la presó central de Kigali, la capital de Rwanda, remarca de manera extraordinària la seva condició de dona creient, catòlica practicant, cristiana compromesa:

Amb el tractament que dóna a les mares d’infants menuts recloses amb ella a la presó. 
Recordant amorosidament les amistats de la comunitat cristiana holandesa en què participa amb anterioritat. 
Dedicant cada dia dos moments, un al matí i l’altre al capvespre, a la pràctica enriquidora de la meditació i la pregària. 
Afanyant-se per anar a missa tots els diumenges a pesar de dificultats i obstacles institucionals.
Compartint les festes de Nadal i de Cap d’Any. 
Demanant que la llum de Déu il·lumini el president de la República de Rwanda. 
Assumint com a pròpia l’herència familiar de caire religiós rebuda. 
Valorant molt positivament la tasca desplegada per Germanes de la Caritat que atenen gent malalta a l’interior de la presó. 
Interessant-se afanyosament per participar activament en la preparació de la Primera Comunió del seu fill Rist...

És tot quant se m’ocorre d'arreplegar i de resumir, d’allò que acab de trobar amb la lectura d’aquest llibre d’una «valenta dona rwandesa» que vol continuar treballant per la democràcia a Rwanda, fonamentant-se en la lluita per la pau, la justícia i la veritat: 
«RWANDA. ENTRE LAS CUATRO PAREDES DE LA 1930. Memorias de Madame Victoire Ingabire Umuhoza de 2010 a 2013».

Mallorca, 10 de juliol de 2020.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la recerca de suport eclesiàstic per a VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA, la «Mandela rwandesa»

En escoltar Victoire Ingabire Umuhoza (nascuda el 3 d'octubre de 1968), amb la seva veu enregistrada a Kigali, la capital de Rwanda, els proppassats dies 15 i 19 de juny de 2020,  no podem deixar de denunciar públicament una situació tan injusta com la que està patint aquesta dona rwandesa, amiga de Mallorca, d’entitats i de persones mallorquines nombroses. 
La gent illenca que l’ha tractada de prop – i no és poca -, sap del cert que es tracta d’una dona rwandesa, amb fortes i molt profundes conviccions democràtiques. Disposada a donar la seva pròpia vida pel seu país estimat! 
Ho saben membres d’associacions mallorquines com Fundació s’Olivar, amb Joan Carrero i Susana Volosin al front. Drets Humans de Mallorca, amb Bernat Vicens de president. Amics del Seminari de Mallorca, amb Joan Barceló i Joan Bonet presidint. Jubilats per Mallorca, amb Sili Arguimbau,Jaume Bonet, Jaume Vicens. Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació. L’eurodiputada valldemossina Rosa Estaràs(1), (2), (3…

A la memòria de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras

En bon darrer dia del mes d’agost de 2020, m’arriba la notícia de la mort de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras, canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca.
Que descansi en pau! Anima eius et animae omnium fidelium defunctorum per Dei misericordiam requiescant in pace.
La meva relació personal amb aquest capellà manacorí comença al Seminari diocesà de Mallorca. S’hi exerceix durant anys com a director espiritual.
Acabada la carrera eclesiàstica, quan som destinat com a vicari coadjutor a la parròquia de sant Nicolau, al Pentàgon de  Ciutat, torn a trobar-me amb ell al cap d’uns pocs mesos, l’any 1969, quan el bisbe l’anomena rector, succeint en el càrrec a mossèn Pau Oliver Ferrer.
Hi treball conjuntament poc temps, amb mossèn Jaume Cabrer, degut al nomenament que m’arriba del bisbe com a vicari coadjutor de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a l’Eixample de Ciutat, juntament amb mossèn Sebastià Capó Leal, com a rector, i mossèn Jaume Forteza Roca, mossèn Pere Llabrés Martorell i …

Al cinquantè aniversari de l'ordenació sacedotal

Mig segle després, tot recordant aquell 16 de juny de 1968, quan faig part de la promoció mallorquina de capellans del 68, m'entren ganes d'escriure unes retxes. Van adreçades, sobretot, a aquelles amistats d'avui dia que no van poder assaborir la feta ni compartir amb nosaltres l'esdeveniment o no van poder fruir-hi amb la mateixa intensitat.
Som 15, els capellans mallorquins del Maig del 68, ordenats pel bisbe Rafael Álvarez Lara, a la capella del Seminari Nou, el 16 de juny de 1968. 
N'han passat cinquanta anys, des d'aquell esdeveniment tan significatiu com admirable en les nostres vides. Aquest mig segle de vida, n'hi hem vist tantes, i n'hi han passat tantíssimes més, de coses, que, d'una manera o una altra ens marquen i deixen empremta rellevant en la nostra personalitat humana.
Enguany, com sol succeir cada any amb motiu de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot, també es fa pública la notícia d'una Diada sacerdotal a Lluc. La trobada anual…