Passa al contingut principal

Victoire Ingabire Umuhoza, política lluitadora i creient catòlica (1)

Aquests dies d’estiu de 2020 llegesc pausadament i detenguda les pàgines del llibre «Rwanda. Entre las cuatro paredes de la 1930». Més de tres-centes pàgines escrites per la líder democràtica rwandesa Victoire Ingabire Umuhoza, mentre es troba a la presó, reclosa durant vuit anys seguits, després d’una llarga sèrie de judicis-farsa que la condemnen injustament com a genocida, divisionista i terrorista.


Em causa una impressió molt forta la descoberta que en faig, de les seves conviccions religioses, profundament arrelades i ben marcades per la pràctica creient d’una dona cristiana, adscrita amb moltes ganes a l’església catòlica.

Crec que l’entenc perfectament quan es mostra lluitant per una Rwanda, pel seu país lliure i democràtic, que vol veure transformat en estat de dret on es respectin profundament els drets i les llibertats de tota la ciutadania rwandesa. Sigui de l’ètnia que sigui.

Veig que, en això, s’hi mostra, d’una banda, com a lluitadora ferma per motivacions polítiques. Però també i alhora empesa fortament per  motivacions religioses d’una espiritualitat molt profunda.

Jo que, durant dècades seguides, n’he compartit tots dos àmbits - l’eclesiàstic i el polític - a nivells significativament rellevants i diversos segons les èpoques i els indrets, m’identific plenament amb els plantejaments humanístics, filosòfics i teològics que planteja la lluitadora rwandesa, en els seus discursos, els seus escrits, les seves intervencions en youtube i el seu comportament pacifista.


Me’n parla més extensament el bon amic Joan Carrero. Ell l’ha vista pregar intensament al racó senzill, obert a la serra de Tramuntana mallorquina per la Fundació s’Olivar d’Estellencs, que ell presideix des de fa dècades.

Victoire hi acudeix precisament quan ha de prendre la decisió, difícil i agosarada d’abandonar l’exili daurat que gaudeix aleshores als Països Baixos, on s’exerceix com a economista executiva d’alt nivell empresarial.

Fa comptes de retornar al seu país d’origen, Rwanda, pel mes de gener de 2010, amb la finalitat de liderar la tasca d’oposició democràtica al règim del dictador Paul Kagame, acusat de molts i molt greus crims contra la humanitat, amb el suport de potències estrangeres, anglosaxones principalment – britàniques, nord-americanes i israelianes -.

El bon amic Joan no dubta a desvetlar-me’n una mica el món íntim, de Victoire Ingabire. Tot un món espiritual, força admirable, que difícilment podem trobar reflectit als diaris o a internet. 

Em descobreix una persona que «viu de veritat la misericòrdia de Jesucrist». És ella qui pren la iniciativa de felicitar-lo el Diumenge de l’Àngel o el dia de la festa del Cor de Jesús...

Em fa veure, també, que potser sigui «l’odi profund que manté viu el president Kagame contra tot allò que tengui a veure amb un cristianisme autènticament evangèlic, compromès amb els pobles, la justícia i les víctimes», el que contrasta enormement amb l’actitud pacífica, reconciliadora i profundament democràtica de Victoire Ingabire Umuhoza.


El mes d’agost de 2009, dies en què, estant a s’Olivar d’Estellencs, ella va madurant mitjançant la reflexió i la pregària la seva decisió de retornar a Rwanda, el bon amic Joan Carrero té el privilegi d’escoltar-ne confidències: l’amor al seu país i a la seva gent, de totes les ètnies, li resulta commovedor. 

Veu que l’única preocupació que la pertorba és que puguin desfermar-s’hi massacres, si l’arriben a assassinar, com va passar amb el president Juvénal Habyarimana el 6 d’abril de 1994.

Al llibre de la rwandesa empresonada llegesc la primera referència que ella fa a aspectes religiosos de la seva vida privada i familiar, quan des de Rwanda demana perdó al seu fill Rist «per no poder romandre al seu costat amb motiu de la celebració del seu vuitè aniversari» a Holanda. Li vol fer entendre que roman retenguda pel govern rwandès des de fa dos mesos. Però li promet fer tot el que sigui precís per estar-hi quan faci la seva Primera Comunió (pàg. 45).

Més endavant, quan s’acosta aquest dia, la Primera Comunió del seu fill Rist, demana al seu advocat que li digui què ha de fer per tenir-ho tot en regla i poder sortir del país. Vol saber si hi ha cap inconvenient per anar-se’n de Rwanda durant uns dies i visitar la seva família als Països Baixos on resideixen. No fos cosa que hi hagués cap citació policial prevista (pàg. 53).


El seu advocat l’aconsella que escrigui al fiscal general. Ella ho fa el 19 d’abril de 2010. Tot recordant-li que, malgrat no té cap prohibició formal de sortir del país, el mes anterior li han impedit de pujar a l’avió cap a Holanda, per anar-hi a commemorar el vuitè aniversari del seu fill. 

Li insisteix sobre la importància que ella dóna a la Primera Comunió de l’infant. Demana autorització per absentar-se de Rwanda durant una setmana, del 23 al 26 d’abril de 2010.

La resposta del fiscal general no torba ni vint-i-quatre hores a arribar-li. L’endemà mateix, el 20 d’abril, en carta  signada ordena al fiscal M.R. que intervengui en l’expedient contra Victoire i que iniciï el procediment de detenció provisional. La citació li arriba de manera immediata (pàg. 54).

Un bon diumenge al matí, dia 10 d’octubre de 2010, na Victoire té intenció d’anar a missa com de costum. Però ben advertida, ni aquest diumenge ni els dies següents no surt de casa seva. Sap que la policia té ordres d’interceptar-la a l’exterior del seu domicili. Se n’ha assabentat, per conductes indirectes, que, si va a missa, serà arrestada «per tot quant ha fet contra el règim... Els seus discursos n’han tacat la imatge... La comunitat internacional el mira amb mals ulls, per mor d’ella... Amb ella a la presó, ningú més ja no n’escoltarà ses mentides!...»

Els dies de Nadal i de Cap d’Any d’aquell any 2010, se’ls passa com la resta de les jornades a la presó. Sense cap aparell de ràdio ni televisió, totalment desconnectada del món exterior. Ni tan sols està autoritzada per poder assistir a missa, tot i que se celebra a la sala polivalent de la presó, a molt pocs metres de la cel·la on roman internada (pàg. 141). 

Ella, entre els més de tres mil reclosos que alberga «la 1930», hi roman empresonada en règim d’aïllament total (pàg. 144).

A banda d’aquestes petites mostres de catòlica practicant, el comportament cristià que adopta aquesta lluitadora democràtica rwandesa, va encara molt més enllà. El seu tracte amb les diferents companyes de cel·la que li adjudiquen -Chantal, Skola, Betty, Ángela, Antou, etc.- és d’una exquisidesa increïble.

Li fan compartir cel·la amb una companya. Un bon dia li manifesta que ja se n’ha de sortir, de la presó, que necessita ajuda i que n’espera la seva contribució generosa. Victoire sap molt bé que es tracta d’una espia que treballa pels serveis d’intel·ligència. 

El comportament prepotent que traspua la companya, les mentides i els enganys, les trampes i els paranys que empra per tal de traure-li’n informacions o opinions o projectes, «l’haurien d’empènyer a deixar-la plantada», com diu Ingabire.

Però, Victoire reconeix i manifesta expressament que «com a cristiana, quasi se’n fa retret... Com no ha de perdonar-la i procurar-li l’ajuda que li sol·licita?» (pàg. 148)

Tant amb aquesta com amb les altres companyes de cel·la, mira de fer tot quant pot per ajudar-les en allò que necessiten...


(Som i he arribat a la meitat del llibre «Rwanda. Entre las cuatro paredes de la 1930». Memòries de Victoire Ingabire Umuhoza de 2010 a 2013)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la recerca de suport eclesiàstic per a VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA, la «Mandela rwandesa»

En escoltar Victoire Ingabire Umuhoza (nascuda el 3 d'octubre de 1968), amb la seva veu enregistrada a Kigali, la capital de Rwanda, els proppassats dies 15 i 19 de juny de 2020,  no podem deixar de denunciar públicament una situació tan injusta com la que està patint aquesta dona rwandesa, amiga de Mallorca, d’entitats i de persones mallorquines nombroses. 
La gent illenca que l’ha tractada de prop – i no és poca -, sap del cert que es tracta d’una dona rwandesa, amb fortes i molt profundes conviccions democràtiques. Disposada a donar la seva pròpia vida pel seu país estimat! 
Ho saben membres d’associacions mallorquines com Fundació s’Olivar, amb Joan Carrero i Susana Volosin al front. Drets Humans de Mallorca, amb Bernat Vicens de president. Amics del Seminari de Mallorca, amb Joan Barceló i Joan Bonet presidint. Jubilats per Mallorca, amb Sili Arguimbau,Jaume Bonet, Jaume Vicens. Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació. L’eurodiputada valldemossina Rosa Estaràs(1), (2), (3…

A la memòria de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras

En bon darrer dia del mes d’agost de 2020, m’arriba la notícia de la mort de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras, canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca.
Que descansi en pau! Anima eius et animae omnium fidelium defunctorum per Dei misericordiam requiescant in pace.
La meva relació personal amb aquest capellà manacorí comença al Seminari diocesà de Mallorca. S’hi exerceix durant anys com a director espiritual.
Acabada la carrera eclesiàstica, quan som destinat com a vicari coadjutor a la parròquia de sant Nicolau, al Pentàgon de  Ciutat, torn a trobar-me amb ell al cap d’uns pocs mesos, l’any 1969, quan el bisbe l’anomena rector, succeint en el càrrec a mossèn Pau Oliver Ferrer.
Hi treball conjuntament poc temps, amb mossèn Jaume Cabrer, degut al nomenament que m’arriba del bisbe com a vicari coadjutor de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a l’Eixample de Ciutat, juntament amb mossèn Sebastià Capó Leal, com a rector, i mossèn Jaume Forteza Roca, mossèn Pere Llabrés Martorell i …

Al cinquantè aniversari de l'ordenació sacedotal

Mig segle després, tot recordant aquell 16 de juny de 1968, quan faig part de la promoció mallorquina de capellans del 68, m'entren ganes d'escriure unes retxes. Van adreçades, sobretot, a aquelles amistats d'avui dia que no van poder assaborir la feta ni compartir amb nosaltres l'esdeveniment o no van poder fruir-hi amb la mateixa intensitat.
Som 15, els capellans mallorquins del Maig del 68, ordenats pel bisbe Rafael Álvarez Lara, a la capella del Seminari Nou, el 16 de juny de 1968. 
N'han passat cinquanta anys, des d'aquell esdeveniment tan significatiu com admirable en les nostres vides. Aquest mig segle de vida, n'hi hem vist tantes, i n'hi han passat tantíssimes més, de coses, que, d'una manera o una altra ens marquen i deixen empremta rellevant en la nostra personalitat humana.
Enguany, com sol succeir cada any amb motiu de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot, també es fa pública la notícia d'una Diada sacerdotal a Lluc. La trobada anual…