El sexe marca tots els humans de manera indeleble. Marca dones i marca homes. Siguin joves, siguin vells, el sexe marca tothom. Vulguin o no vulguin, tant si són clergues com seglars, tant si són dones com homes, tots quedam ben marcats pel sexe que portam al nostre cos.
Som un home, clergue des de l’any 1966, secularitzat l’any 1982, que, per mor de la valoració que en faig, del sexe, en un moment determinat de la meva vida em comminen a deixar d’exercir-me com a clergue.
Aleshores, prenem la decisió de casar-nos pel civil, amb una divorciada, i l’estament jeràrquic em deixa «reduït a l’estat laical»... tot i que continuo sentint-me i essent capellà durant dècades posteriors, i per sempre més.
Altra volta em cas amb una segona dona, regligiosa exclaustrada del convent de les Germanes de la Caritat, després de la defunció de la meva primera.
Ells sabran per què ho fan. Jo, amb la meva falta d'ignorància, ho desconec per complet fins suara mateix, 42 anys després, quan continuo considerant-me sacerdot, capellà, clergue, servidor de comunitats de creients en Jesús de Natzaret, en allò que aquestes considerin que hi pugui esser útil.
Plenament conscient de gaudir d’una condició humana que ningú no aconseguirà d’arrabassar-me mai, per molt jerarca que es presenti d’una església que es diu i s’anomena catòlica (universal... trets d’alguns...)
El sexe marca! A cèlibes i als que ja no ho som. Per molt que vulguin dissimular-ho els primers.
Amb un papa Francesc que, pel fet de ser argentí, sap molt bé fins on és cert (o fals) que tots els capellans argentins, i del món sencer, són cèlibes...
Amb un bisbe mallorquí que, pel fet de ser menorquí, Sebastià Taltavull, sap molt bé fins on és cert (o fals) que tots els capellans mallorquins i illencs són cèlibes (amb tots els ets i uts que remarca el codi de dret canònic...)
Amb unes comunitats cristianes catòliques mallorquines que, pel fet d’haver de mantenir clergues celibataris més que dubtosament inexistents, es veuen privades de l’atenció espiritual que reclamen i necessiten les seves conviccions profundament arrelades dins el catolicisme més convencional...
Com a ciutadà a punt de ser octogenari, als inicis d’aquest any 2024, em deman què més ha de succeir perquè l’església catòlica apostòlica i romana (que així es considera i es proclama), s’adoni de la necessitat urgent que té hores d'ara de passar pàgina, en una història més que tenebrosa (abans que no sigui massa tard), i d’assolir, d’una vegada per totes, que, als ulls de Déu, tots som iguals, dones i homes, a l’hora d’exercir la nostra tasca com a seguidors d’un Jesús, el de Natzaret, que no fa cap casta de distinció entre persones d’un sexe o d’un altre, i sí que en fa, molt clares i explícites, entre rics i pobres, de manera descarada, fins i tot ofensiva als ulls dels rics?
M’ho deman, a mi mateix. I deman una resposta mínimament convincent i satisfactòria, sobretot, als que es presenten en públic i es consideren a si mateixos com a representants més directes i legítims d'aquest mateix Jesús: diaques, capellans, bisbes, arquebisbes, cardenals i papes?
Em donaria per satisfet, just que n’hi hagués UN D’AQUESTS que es dignàs contestar-me (cosa que esper que no succeirà mai...)
Salut i coratge, en aquest Any Nou 2024 que acabam d’encetar.
Cil, ningú et podrà contestar. Causa: la por, tenen por i només reaccionaran quan els arribi l'aigua al coll, que ja està a punt. Però jo em deman, de què han de tenir por? Si tothom és igual davant Déu, per què aquestes exclussions? Fa temps, una al.lota, em digué: creuré amb l'església quan vegi una dona que presideix l'eucaristia.
ResponEliminaEl bisbe Burgui em va proposar, ha plogut, si em volia ordenar-me de diaca. La notícia es va extendre. Un amic meu capellà quan ho va saber, em digué: Bernat, supòs que diràs que no!
Tenim una església que ha arraconat la dona des de sempre. Quin paper ha tingut? Cercau, i no en trobareu cap.
Hola Cil. Som en Pep Garcia. Te contest com a creient i sense més valor que la meva opinió personal. Dins la jerarquia de l'Església uns donen més importància a la tradició que a la Sagrada Escriptura i sobre tot als evangelis i aixó marca com una balança que tomba cap un plat o l'altre. Tots som hereus d'una filosofia grega que dualitza materia i esperit amb la influència que ha suposat sobre la cultura de tots els segles següents, sobre tot la flagrant desigualtat home-dona que ha arribat fins avui des de les Cartes de Sant Pau i sobre tot les dualitats sagrat-profà, clergues-laïcs , autèntiques aberracions des del punt de vista cristià, perquè l'humà, com a creat per Déu, es sagrat i encare mès si es cristià. D'aquí l'adoptar com a doctrina valors que són simplement culturals i, el que es pitjor, va en contra dels drets humans/naturals, proclamats solemnement per la inmensa majoria de les nacions del Planeta. La tradició sí, però la dels tres primers segles de l'Església, fidels als evangelis, sense oblidar el valor merament cultural de moltes de les afirmacions de Sant Pau. Resum: més evangeli i menys tradició. Pot pareixer ximplista, sense entrar en les raons de tipo econòmic que mereix un capìtol apart.
ResponEliminaEvangeli segons San Joan. 8:32. Bravo, Cil! Que Déu et conservi la lucidesa! De co.. ratge no crec que t'en manqui mai.
ResponEliminaEl meu pecado es creeré que jo ho fere millones que el altres.
ResponEliminaAdmiro que mal grat tanta brutos sl llag de l'historia i la cultura ha arribat fins el meu cor la noticia de que "el Fill de Deu
Es vá fer home i crec en Ell"
ResponEliminaNo soc anonim somMiguel Bonet C.R.
Cil, totalment d'acord amb les teves aportacions i crec que la majoria de "dispensats" estan pensant el mateix.
ResponEliminaVoldria afegir que dins la nostra decisió d'haver d'optar o pel matrimoni o pel sacerdoci hi havia un element important: la soledat...fou una llàstima que l'experiència dels equips de preveres no anàs al davant.
Un altre detonant fou la dificultat trobada en aplicar a la realitat pastoral les indicacions o plans de pastoral que costava molt aterrar.
Un exemple: jo a Binissalem fou acollit de meravella pel Consell Parroquial i per les dues comunitats de religioses....pero els meus companys sacerdots de Consell, Sta.Maria i Alaró duien més de 25 anys al seu lloc i era molt dificil canviar res....I bé vaig repetir al Bisbe Teodor "les coses van bé pero estic tot sol"...i així acabaren els 20 anys de ministeri.
Per acabar , estic molt d'acord amb la cita d'en Bernat, "creurè quan vegi una dona celebrar l'Eucaristia". No és de rebut la situació de les dones dins l'eglèsia...dependrà molt del tarannà del nou Papa: si continua la linia de Francesc pot haver-hi canvis, si va per una altra ja serà desesperant.
Que els Bons Reis ens duguin a tots coratge per seguir lluitant pel canvi de postura de l'Esglèsia davant el ministeri sacerdotal femení i pel ministeri sacerdotal celibatari o no.
Disculpes, som en Miquel Monroig, no Club de Basquet Petra
ResponElimina