Xerrada quaresmal a l'església de Sant Gaietà, Barcelona

XERRADA QUARESMAL 2025
Cecili Buele i Ramis
Església de Sant Gaietà (Barcelona)
DILLUNS, 10 DE MARÇ, A LES 19 H

Façana de l'església de SANT GAIETÀ (Barcelona)

Els quatre dilluns del mes de març de 2025, abans de la Setmana Santa, el P. Miquel Bonet C.R., teatí mallorquí que regeix l’església de Sant Gaietà a la ciutat de Barcelona, ha convidat quatre persones perquè hi vagin a «compartir quina és la seva esperança cristiana. Com la viuen en el dia a dia. Són dues dones i dos homes. Els dilluns, de les 19 a les 20 hores, estaran cara a cara ‘sols davant el perill’ dels que s’animin a anar a escoltar-los».

Una d’aquestes quatre persones, un d’aquests dos homes, som jo:

el també mallorquí Cecili Buele i Ramis (sacerdot diocesà, casat i enviduat dues vegades).

A mode de guió orientatiu, se m’ocorre d’oferir-hi aquest breu resum explicatiu:

AMB GANES DE COMPARTIR-HI COM VISC L'ESPERANÇA CRISTIANA

- Molt agraït al P. Miquel Bonet, per haver-me convidat a participar en aquesta xerrada quaresmal adreçada a la comunitat de Sant Gaietà, a Barcelona.

- Poques vegades m'arriben convidades com aquesta, després que celebr i presidesc la meva darrera missa el 20 de gener de 1982 com a rector d'una parròquia de Palma, a Mallorca.

- Durant 13 anys seguits, treball com a sacerdot, ordenat el 16 de juny de 1968:
5 a Mallorca (Europa), 4 al Burundi (Àfrica Central) i 4 al Perú (Amèrica Llatina).

- L’any 1982, prenc la decissió ferma de casar-me. Pel civil, perquè l'Església catòlica, l’occidental, incomprensiblement per a mi i per a molta d’altra gent d’aquest segle XXI, ho prohibeix terminantment. Fins al dia d’avui mateix. Increïble, però ben cert!

- Així i tot, gràcies a Déu, mai no deix de sentir-me ni de ser capellà, creient, cristià, crític. Ciutadà compromès en la construcció d'aquest món, de manera que s'ajusti cada cop més als criteris globals de Déu i a l'Evangeli de Jesús de Natzaret, i no als egoistes dels essers humans, engatussats i entabanats amb el model capitalista que amara les nostres societats actuals.

- Reiter que estic molt content de trobar-me avui aquí, a l'església de Sant Gaietà, de Barcelona, per COMPARTIR-HI «COM VISC L'ESPERANÇA CRISTIANA».

- Ho sabem tots: L’ESPERANÇA és la segona de les tres grans virtuts cristianes,  que anomenam "teologals" (seguida de la "FE", i que porta a la "SOLIDARITAT" més alta - que anomenam "CARITAT"-)

- He de dir-vos que la meva esperança, que mantenc depositada en el Senyor, no prové tant de la meva estada durant 13 anys seguits al Seminari diocesà de Mallorca, on  estudio Humanitats, Filosofia i Teologia en un règim disciplinari d’internat molt estricte.

Com altres centenars d’alumnes i companys d’estudis (tots i sols mascles), no arrib a ser mai doctor, ni llicenciat. Ni tan sols pel que en dèiem i anomenàvem la Universitat dels Plataners i les Barraques (que no n’atorga cap ni un, de títol acadèmic, però que ensenya molt i molt bé a viure amb esperança en aquest món de misèries crues i dures). Em limit a ser sempre capellà llis i ras, vicari o rector.

- La MEVA ESPERANÇA CRISTIANA, prové i es nodreix sobretot d’aquestes estades, més breus, en altres àmbits força distints i diversos.

Sobretot durant les tres dècades que van de finals dels anys 60 als inicis dels 90 del segle passat:
. dins l'Escoltisme catòlic, m'hi exercesc com a consiliari escolta durant 5 anys, a Mallorca:
          aprenc a fer "tant com puc" per romandre "al servei dels altres, sobretot dels més petits"; 

. en l'estada de 4 anys com a missioner cooperant al mateix cor de l'Àfrica negra (Burundi):
          me'n contagien l'esperança en l'arribada d'un món millor, seguint les petjades de Jesús;

. en uns altres 4 anys de treball pastoral a Amèrica llatina (Perú);
          tant a la costa, com a la serra i la selva amazònica, m'empelten llavors de lluita aferrissadament                cristiana, fonamentada i explicitada en l'anomenada Teologia de l'Alliberament.

. i en les tasques diverses que duc a terme en àmbits socials, sindicals, veïnals, culturals i polítics:
          exercint-m'hi a Mallorca, durant una dècada i mitja, empès per l'esperança en una societat millor.

- Puc dir-vos que, en tots aquests àmbits, sempre m'he sentit empès i engrescat a treballar-hi i a moure’m per la força i l'empenta que em dóna la fe en Jesús de Natzaret i l'afany de ser-ne seguidor fidel davant la ciutadania mallorquina, burundesa o peruana: esdevenir fidel seguidor de Jesús, i fidel servidor del seu poble és la meva dèria primordial, fins al dia d’avui mateix, quan ja duc complits 80 anys.

- Més que dels 13 anys passats al Seminari, li don moltes de gràcies a Déu per haver-me permès de romandre en contacte directe amb tanta gent que m'ha engrescat a viure amb esperança cristiana  fins avui. Me n'han contagiat la fe i l'esperança. I m’han empès a enfortir-hi lligams d’amor solidari.

COM VISC L'ESPERANÇA CRISTIANA?

- Primerament, amb la mirada posada en Déu, el Senyor de l'univers. Hi crec, en Déu, a qui tenc per costum d'adreçar-me personalment cada dia. Dedic els primers moments de la jornada a llegir fragments bíblics que m'ajuden a copsar què vol Déu de mi: Antic Testament, Evangelis i Cartes apostòliques.

Això em porta a ESPERAR-NE l’ajut i el suport.

- En segon lloc, mir de mantenir la mirada posada en el meu entorn més immediat. Procur fer tant com puc per millorar situacions concretes d'altra gent que viu al meu costat.

Això em dóna força, a l’hora d’ESPERAR-HI millores.

- Finalment, amb la mirada posada en realitats més punyents d'altres indrets del planeta, mir de contribuir a millorar-les, en la mesura de les meves capacitats minses.

Això em porta a compartir-hi ESPERANCES TRANSFORMADORES de situacions marcades per empremtes de misèria i de pobresa, agudes i molt dures.

- La meva esperança cristiana em duu a treballar, fins allà on sé i puc, per començar a construir en aquest món nostre el cel nou i la terra nova que vol el Senyor. Fins que hi arribi a imperar de bon de veres la justícia (2 Pere 3,13).

Poca broma! Precisament aquí, on s’està imposant, fruit de l’egoisme i del pecat estructural que ens esclafa, la injusta situació que pateix la humanitat sencera en tots els racons del planeta Terra. 

- Mantenc la convicció profunda que, amb l'ajuda i l' impuls de l'Esperit Sant de Jesús, tant les nostres esglésies, com les nostres societats humanes vénen de Déu, en Déu estan i cap a Déu van. Encara que a vegades no ho sembli!

- La meva esperança cristiana aquests darrers anys també s'alimenta dels ensenyaments (més que de les actuacions concretes) que difon i impulsa el papa Francesc: Convida tothom a caminar junts en aquest món nostre, i a practicar més decididament i ferma el respecte mutu entre els humans i envers la natura (obra de Déu creador) que ens agombola.

- Vull esmentar i recordar el lema, per a mi encertadíssim com a eslògan, que el bisbe de Mallorca Sebastià Taltavull assenyala per a l'assemblea catòlica mallorquina "Navegant junts amb esperança". Ens convida a seguir les passes que va marcant i assenyalant  el papa Francesc.

- Finalment, esper i desig que, emprant acuradament les tecnologies noves més avançades en l'àmbit de la intercomunicació social, puguem contribuir, cadascú des del seu redol i segons les capacitats pròpies, a aixecar un món nou. No solament més culte i més savi. També molt més agermanat i moltíssim més solidari. Com crec que demana Jesús a qui vulgui fer-se'n seguidor entusiasta.

- Amb poques paraules, això és tot quant se m'acut de resumir sobre el que comporta i és per a mi, personalment, la vivència de l'esperança cristiana:

Vet ací aquesta aportació meva, modesta i senzilla, a la jornada quaresmal d'enguany que inicia la comunitat de Sant Gaietà, al centre de la ciutat de Barcelona, dia 10 de març de 2025 a les 19h.

Cecili Buele i Ramis,
Capellà catòlic casat, ciutadà, creient, cristià, convençut,  compromès...

oOoOoOoOoOo

TEMPS DE QUARESMA: D'INTROSPECCIÓ, ALHORA QUE DE PROJECCIÓ

- Temps propici per endinsar-nos en nosaltres mateixos. Mirar de retrobar-nos amb la nostra pròpia consciència i amb el Senyor Déu nostre, en qui vivim, ens movem, existim, i cap a qui caminam.

- Temps d’introspecció que ens permet de veure amb més claredat on som, com ens comportam, quina imatge mantenim de nosaltres mateixos; i alhora temps de projectar la nostra existència cap a pantalles noves, cap a metes noves, objectius nous, dèries noves que s’originin en la font d’un seguiment més acurat de Jesús, reflectit cada cop més en un millor servei al nostre poble, la humanitat sencera, començant per la que tenim més apropada.

Batejats no solament amb aigua, ni que sigui del riu Jordà, sinó també en l'Esperit Sant (Mc 1,8). El Senyor és el Déu de l'univers; amb aquest nom ha de ser invocat: "Tu, per tant, torna al teu Déu, sigues fidel i just, ESPERA SEMPRE en el teu Déu" (Os 12,6-7).

La nostra esperança és el Senyor, confiam en sa paraula...

Esperam el vostre retorn, Senyor Jesús!...

Amb l’esperança de la resurrecció...

Esperam vostra venguda, no torbeu, Senyor Jesús!...

In te, Domine, speravi, non confundar in aeternum (Te Deum)...

Sustinuit anima mea in verbo eius, et speravit anima mea in Domino (Ps 129,5)...

Oculi omnium in Te sperant, Domine, et tu das illis escam in tempore opportuno (Ps 144, 15-16)...

In te speraverunt patres nostri, speraverunt et liberasti eos (Ps 21,5)...

Mantenir l’esperança cristiana també comporta VIURE EN POSITIU: mirar, admirar i valorar el tassó mig ple (de les nostres vides, de les nostres societats i de la nostra Església), tot i ser ben conscients que, alhora, no deixa d’estar mig buit... I que ens cal omplir-lo del tot! És una de les nostres tasques primordials, com a seguidors de Jesús de Natzaret.