Passa al contingut principal

Com neix l’ independentisme.


Les comunitats humanes o pobles tenen una manera pròpia de sentir, pensar i actuar, que es podria resumir en un caràcter o idiosincràsia i cultura propis. Es tracta d’un conjunt de pautes compartides i trets particulars que fan diferents unes comunitats de les altres. Aquesta diferenciació es fruit d’una herència col·lectiva de història, costums, llengua, creences, símbols, maneres de organitzar-se i de relacionar-se..., que es dóna normalment dins unes condicions tel·lúriques territorials i té fortes connotacions emocionals i sentimentals. La família, l’escola, els mitjans de comunicació, les relacions socials, institucions, etc. s’encarreguen de transmetre la cultura i l’estimació a allò que sent propi. Quan una cultura externa s’estén i és imposada a la força damunt una altra, es produeix el que s’anomena aculturació, o en termes més polítics colonialisme o imperialisme, que suposa sovint una deculturació de la víctima de la invasió, perdent les pròpies característiques culturals, amb una certa rebel·lia interna que cova o es manifesta.
Avui malgrat les grans corrents migratòries, la globalització dels mitjans de comunicació y del comerç, es mantenen diferències fondes entre els grups humans: no és el mateix un massai que un japonès, ni un senegalès que un rus, ni un iranià que un francès; i dins el món més proper, no és el mateix un alemany que un italià i més prop encara, no és el mateix un gallec que un andalús, ni un mallorquí que un extremeny. No es tracta de millors o pitjors, simplement diferents, com es diferent un ca rater d’un ca de bestiar, i els dos són cans. I es bo que hi hagi cans raters i cans de bestiar precisament per la seva diferència. La diversitat humana i cultural és un riquesa tan important i necessària com la biodiversitat.
Així com les persones volen mantenir la seva identitat, autonomia i independència i no volen ser homogeneïtzades, les comunitats o pobles també volen mantenir aquestes qualitats i també volen mantenir els seus senyals diferencials. Els pobles, que són una persona de persones, també tenen un nom que els identifica, com a les persones Però aquesta realitat està oberta y és dinàmica, com passa en els processos personals que va incorporant elements nous, sense que el poble o persona perdi la seva identitat.
Quan aquest poble o subjecte col·lectiu és objecte de relacions de dominació política-econòmica-cultural per un altre, un estat o una metròpoli, pot succeir que vagi cobrant consciència política que aquesta situació el sotmet, li roba la llibertat de ser i decidir, li dóna perjudicis i li va escapollant la pròpia identitat i si els signes dominació es tornen més agressius i freqüents, la consciència de la pròpia identitat es pot aprofundir i pot dur a la actuació dels membres de poble sotmès a accions orientades a l’alliberació. Però també pot succeir que la dominació sigui tan forta que no permeti cap expressió de disconformitat, controlant els mitjans de comunicació, exercint una forta repressió, copsant els llocs claus dins l’administració, comprant amb prebendes i privilegis a nadius... de tal manera que pot anar corcant la consciència de molts, atemorint a altres i enrabiant a altres. Això ho veiem per exemple molt clar avui al Tibet i ho hem viscut a Espanya amb la dictadura de Franco, i ara torna a reverdir amb els govern centralitzador del PP i concretament a Mallorca amb el govern de Bauzá . Quan els pobles que són diferents han estat assimilats o conquerits per un altre, tenen la tendència a reivindicar el dret a l’autodeterminació, així ha passat al llarg de la història amb el colonialisme, en la dissolució de la URSS, de Iugoslàvia... Pot passar més tard o més prest a Escòcia, Canadà, Bèlgica, Espanya.
No hi ha com tocar el viu de l’anima d’un poble amb humiliacions, injustícies, greuges comparatius, imposicions, explotació econòmica... perquè desperti la consciència de poble i s’aixequi per defensar allò que estima i que considera part essencial del seu patrimoni vital ancestral i pensi en la independència.
Un tòpic que solen repetir per pa i per sal els estats dominadors és que l’autodeterminació del poble sotmès és impossible. Afirmació que a més de ser a les clares exagerada i sense aferratall lògic, és contrahistòrica La pròpia historia d’Espanya està mesella d’exemples. L’argument de la impossibilitat de la independència és buit, però pretén que no hi ha altra sortida que la capitulació.
Mariano Moragues Ribas de Pina


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Xavier Taltavull Estrañy

Amb motiu de la mort del bon amic Xavier Taltavull Estrañy,  presideix la celebració de la missa funeral a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a Palma, el P. Jaume Reynés i Matas , MSSCC.     Hi concelebren el rector de la parròquia i canonge de la Seu Catedral de Mallorca, mossèn Ramon Lladó Rotger , juntament amb mossèn Bartomeu Suau Mayol . Abans de començar la misssa, expressament i directa el P. Reynés em demana de dir-hi unes paraules, al final. Cosa que faig amb molt de gust, abans que en pronunciï també unes altres la seva filla Maria del Mar Taltavull Machado.   Em semblen tan extraordinàriament belles, emotives i expressives, que no em puc estat de demanar-li'n còpia escrita.  Molt amablement me les passa. Així puc tenir el plaer de publicar-les aquí mateix per a qui pugui tenir-hi interès: «En Xavier Taltavull era una persona EXTRAORDINÀRIA. SENSIBLE a les belles paraules... fins i tot per whatsapp. SENSIBLE a l’elegància, la bellesa física i ...

A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (1)

Són les 16:43 de dilluns 29 de juliol, quan, des de Piura estant, m’assabent del que em comunica la bona amiga peruana Elvira Calmet , l’esposa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria : «Mi amado Marido está ante el Señor. Lo amo y le agradezco todo su amor» . Anselm i Elvira contrauen matrimoni canònic No fa ni cinc hores que, per whatsapp , em fa a saber que ja l’han ungit amb l’oli sagrat destinat als creients en Jesús , preveient que ja està a punt d’emprendre el camí de retorn cap a la nostra casa definitiva. En un moment com aquest, quan em trob a Piura, a més de 1.000 km de distància de l’ hospital San Judas Tadeo de Lima on l’estan atenent  en els seus darrers instants, no em puc estar de recordar tants i tants moments que hem viscut tots dos plegats... Primerament, tot i que neix a la ciutat de Barcelona el 28 de febrer de 1938, ens coneixem i tractam al Seminari diocesà de Mallorca on estudiam Humanitats, Filosofia i Teologia , els anys 50 i 60 del segle p...

Amics de seminari, amics per sempre

Transcorreguts més de 60 anys, encara romanen infrangibles els llaços d'una amistat perdurable , iniciada al Seminari diocesà de Mallorca, continuada fora d'aquelles parets durant nombroses dècades seguides, i mantenguda ferma i engrescadora fins avui dia, a cada indret o situació actual que viu cadascun dels prop de tres-cents estudiants d'aleshores... Suara mateix, em sent empès a  cantar i enregistrar pel meu compte, - quedi com quedi aquesta veu meva escardada, ja quasi octogenària -, la cançó que composaren l'any 1964 els bons amics i companys d'estudis eclesiàstics, Mariano Moragues i Andreu Obrador , amb el títol "Amics" .  Tots dos varen saber recollir admirablement i acompanyar musicalment les paraules evangèliques de Jn 15,13-15 . Abans d'esdevenir octogenari, m'entren ganes de dedicar-la a tots i a cadascun dels companys que s'hi passaren, ni que fossin només alguns mesos, en aquell edifici gran i esvelt de Son Gibert... en règim d’...