Si
pens és perquè visc.
EN
EL 47è ANIVERSARI DE LA MORT DE LA MEVA CUNYADA FRANCISCA.
Ni 47 anys, després de la teva mort, estimada Francisca, aconsegueixen que s’emportin enfora de la meva enyorança l’amor que te tenia, l’amor que encara te tenc, avui, amb més consciència i coneixença, per causa de la meva edat molt avançada i dins del món que vivim , tan distint del que visquèrem en aquell temps.
Ni 47 anys, després de la teva mort, estimada Francisca, aconsegueixen que s’emportin enfora de la meva enyorança l’amor que te tenia, l’amor que encara te tenc, avui, amb més consciència i coneixença, per causa de la meva edat molt avançada i dins del món que vivim , tan distint del que visquèrem en aquell temps.
De tu me’n parlen a cau d’orella, sovint, sovint,
silenciosament, amorosament, tots quants som ara en familia, els que
t’estimàvem abrasant-te de cor i els que tu no has conegut com
són els dos néts, Argemí i Pau, dues meravelles, i els dos
renéts, Pau i Marc, dues campanetes de jardí florit que donen color
i vida tan prompte están al nostre costat o me parlen per telèfon.
I jo me pregunt: “Si tu sobrepassares les altures llençant-te de
ple, fent-nos feliços a tots, donant-nos el millor, cercant trobar
solucions a totes les dificultats, pensant sempre en positiu, ja com
a filla amb la familia de casa teva, com esposa amb el meu germà
Pau, com a mare amb ta filla, com a nora amb els meus pares, i com a
cunyada amb mi mateix’? què podries fer més, ara, amb aquesta
mainada, tota ella centrada, entorn a la teva filla, na Magdalena,
la meva fillola”?
Ai, Francisqueta, estimada meva, te tornaries morir, orgullosa i
feliç, contemplant-los joiosos però traballadors dins una societat
dura i difícil: N’Argemir és una eminència dins la medicina; en
Pau un economista emprenedor valent; els dos renéts una bellesa
intel’ligent per envejar. En tots se veu l’heretat que els ha
transmet la teva filla , de tu rebuda i del meu germà. Amb la seva
paraula i amb les seves obres els deixa veure com ereu, com era
la nostra familia; amb la seva personalitat les dóna referències de
l’amor que ens teníem, i els dibuixa la teva bellesa en aquells
anys ufanosos de la teva juventut i la de les tevés germanes, Maria
i Margalida i de la meva germaneta, Catalina, que als seus 24 anys
morí, deixant-te-nos en el seu lloc; d’aquella vostra jovintut
sana, divertida, pretenciosa vestint, ja, la moda airosa, que avui retorna, dançarina, traballadora, de casa
nostra, vaig aprendre, jo, un adolencent jovençà, estudiant en el
seminari, que la familia unida és el millor regal que te pot donar
la vida.
Però encara te’n vull dir una altra, vull parlar-te d’un fet
meu que donà molt que xerrar, i que en el seu dia fou un escàndol
que sorprengué, i que, ara, sorprèn que perduri la obligació de
que els capellans no es puguin casar, veient que el celibat
obligatori fa aigua per totes parts i tothom rebutja que els
sacerdots no puguin formar una família: m’he casat, tenc una
esposa que tu estimaries molt i que ella, sense conèixer-te,
t’estima ja que jo sempre l’hi parl de tu; tenc un fill i una
filla, que per a ells torn boix d’amor i orgull.
L’altre dia, en to més que familiar, a taula, me digueren: -“Per
què en una plegueta, escrit a mà, sols per a ells, no escrius pels
néts les teves vivències passades?”. La meva resposta fou: - “
En el setmanari el “SÓLLER” a on fa 45 anys que hi escric
trobaran més del que jo en aquest moment puc dir-los”. Avui, a tu
te dic coses que no he dites mai, no per cumplir els seu desig, sí,
perquè ja fa temps que ho vull fer.
T’escric, avui, no perquè commemorem el dia dels morts, ni
tampoc perquè ahir fos la festa de tots els sants, sinó perquè
anava en darrer de dir-te per escrit, amb ploma arrancada d’unes
ales que volen dins el temps, com són les fulles del “SÓLLER”,
el meu impuls de l’estimació que tenc cap a tu, imprés, ja que ho
he estès fa molt d’anys , dient-hi una paraula d’amor i de
record per a tots els de casa nostra; tu per a mi hi faltaves.
Francisca, des del primer dia que entrares com núvia del meu
germà a casa nostra me feres teu i, quan nasqué la vostra filla,
na Magdalena, me la donareu com a filleta, “fiola”, que més no
puc estimar-la. Si me costava comprendre que l’Església no me
deixàs formar una familia (cosa que predicava pels quatre vents), a
la pràctica no em feia sufrir, ja que, a casa vostra veníem a
tota hora i vosaltres veíieu a casa nostra a tot moment, vivíem
junts la familia a dos llocs distins; i… vostra filla era la meva
“filleta” que me donava la mà per tot allà a on anava, fos dins
Mallorca, fos fora d’ella.
Ai! quan te detectaren la teva malaltia estranya entre les més
estranyes. En les mans del meu germà no hi havia tratament medicinal
possible. Estares dins les mans del millor metge, el nom del qual
encara retrona, Covaks (pare), que no et deixà per res i, fins i tot
està al capçal del teu llit, veient-te morir. Tu veres a l’acte
la teva gravetat, però no ens ho deies. Les medicines totes eren
pal’liatives. Als teus 42 anys fores conscient de la teva
malaltia…mortal, i elegires dir-nos paraules d’esperança, no
tornares arrera, pensaves en positiu, ens demostraves un amor més
valent que la vida, tant que queda entre nosaltres la teva llum,
tant que encara veiem els teus ulls bells i penetrants, tant que
fruïm el teu sonriure que convidava a tenir-te confiança, tant que
el teu amor encara s’allarga, i el sentim quan miram i contemplam
els teus dos renéts.
Errant el peu i el pensament a lloure,
Seguint l’aroma del teu record,
L’amor que et tenc me fa commoure.
El que ens deixares n’és viu, no mort.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada