El naixement dels estats-nació i democràcia

Les democràcies actuals funcionen a partir d’estats nascuts en territoris de forma sovint no democràtica (guerres, conquestes, matrimonis reials...); sí, la majoria d’estats d’avui han tengut un naixement no democràtic i després la classe més poderosa o una majoria “nacional” concreta s’ha imposat damunt diferents pobles o nacionalitats que cohabitaven un territori, construint un Estat-nació hegemònic que crea una constitució feta al seu gust i mida, centralitza el govern, imposa una llengua, vol crear una identitat col·lectiva única, maneja l’economía... i en el cas espanyol imposa una monarquia hereditària. Aquest estat-nació no reconeix prou les diferents nacionalitats amb la seva pròpia identitat, cultura, llengua, autogovern... En Franco ho digué sense mastegar fesols: “El caràcter de cada región serà respetado, però sin perjuicio para la unidad espanyola, que la queremos absoluta, con una sola llengua, la espanyola y una sola personalidad, la espanyola”.

Sobre tot a partir de la Revolució Francesa, que proclama que tots els homes naixen iguals i lliures, ni les persones, ni els pobles volen ser sotmesos per cap tipus de dominació. Les repúbliques acaben reivindicant la participació de tots el ciutadans en el maneig del poder, de la res (cosa) pública, com un dret de la persona i del col·lectiu d’una comunitat nacional. No hi ha ciutadans lliures, si no ho són també les comunitats que conformen i s’autogovernen. No és el mateix estat que nació i totes les nacions tenen el mateix valor i dignitat; no n’hi ha unes més importants i vàlides que les altres. Qualsevol estat ha d’assumir el pluralisme nacional que pugui existir dins el seu àmbit. Un estat plurinacional sols pot subsistir si hi ha un pacte voluntari de convivència entre les nacions que el conformen, que no signifiqui que un domina l’altre, sinó que hi ha un reconeixement respectuós de la diversitat. Si aquest pacte voluntari es romp, encara que sigui sols per una de les parts, cada part haurà de decidir com s’autodetermina, s’organitza i s’autogoverna, mitjançant una decisió lliure i sobirana de la majoria dels ciutadans de la nació poble. Com quan es romp un pacte matrimonial: basta que una de les dues parts no vulgui perllongar la convivència, perquè s’acabi el matrimoni. Així ha succeït amb els estats, l’any 1945 n’hi havia 51 estats i avui n’hi ha 193 reconeguts per l’ONU.

El dret a l’autodeterminació és essencial per la persona i pels pobles, i no s’ha de veure sols com un camí cap a un estat propi i independent, sinó com una via de democratització, d’una participació més pròxima dels ciutadans i més respectuosa de les diferències; o sigui, un ordre social i polític més adequat i més just. Decidir sobre el que afecta directament als subjectes individuals o col·lectius és autodeterminar-se i cap hegemonia externa pot impedir legítimament que una col·lectivitat nacional, poble, ajuntament o agrupació, celebri referèndums o consultes a la seva gent per prendre les decisions que trobi pertinents. La participació directe en les decisions del poder és la expressió democràtica por excel·lència. Davant aquest fet no es poden esgrimir marcs legals forans contra la voluntat d’un poble expressada democràticament.

Mariano Moragues Ribas de Pina