Jo estava dinant a un restaurant de Valladolid quan me cridà al mòvil un amic per donar-me la notícia, me vaig girar i en la pantalla de TV ho estaven comentant en el Telediari de les tres.
Vaig sentir sorpresa. Després alegria, perquè el seguesc en directe freqüentment per TV italiana o vaticana i veig que ha tornat molt vell.
Vaig sentir admiració per la seva coherència i perquè inicia una bona costum, inèdita fins el present, de que també els papes són persones normals, que com tothom, arriba un moment que ja no poden fer lo que han fet sempre.
Me vaig confirmar en la meva convicció de lo malament que el Papa passat va duu el seu final. Me dolia veure’l bavant, encongit,que no podia parlar. Trobava que per educació i respecte tenien que evitar mostrar-lo a tot el món en aquell estat deplorable. Aquesta fou la meva primera impressió. Això era dilluns dia 11 de febrer hora de dinar.
Aquell vespre a les 22, Bruno Vespa adelantà una hora el seu programa diari, “Porta-Porta” de RAI 1. Hi havia unes 10 persones, entre elles el bisbe que el Papa ha posat al front de la Nova Evangelització, periodistes vaticanistes, polítics, escriptors, directors de periòdics, etc. En mig de la tertúlia, posaven passatges filmats que provocaven altres aspectes de la conversa, sempre al entorn de la persona del Papa Ratzinger. Aquest programa ja me va assabentar de molts de temes i informacions sobre el fet de la dimissió.
Dimarts, dia 12, al matí RAI 2 donà un altre programa sobre el mateix tema, que jo també vaig seguir fins al final. Més tard RAI 3 en el seu Telegiornale donà nous comentaris, que vaig escoltar amb molt de interès.
Dimecres, dia 13, era Dimecres de Cendra; a les 10,30 el Papa parlà a la Audiència a l’Aula Paulo VI davant deu mil persones i començà llegint altra vegada, en italià, el seu escrit que oficialment havia llegit en llatí en el Consistori de dilluns als cardenals. El públic estava totalment entregat al Papa. Va llegir la catequesi sobre la fe que ve explicant des de que obrí l’Any de la Fe l’octubre passat.
A la tarda del mateix Dimecres de Cendre, a les cinc, digué la missa a la Basílica de sant Pere i llegí la homilia. Ho vaig seguir en directe per CTV (Centro Televisivo Vaticano).
Dijous dia 14, a les onze del matí convocà a tots els capellans i seminaristes de la Diòcesis de Roma a l’Aula Paulo VI i, sense papers, els parlà familiarment durant 40 minuts de com havia viscut ell el Concili Vaticà II. Com és de suposar el clima era molt cordial i emotiu. Vaig escriure notes y després he arxivat els dos articles que el portal del Vaticà “Zenit” ha publicat sobre aquest encontre. A mi me ha resultat interessantíssim, perquè una cosa és el Concili que els Media donaren a conèixer i un altra cosa és el que els Pares Conciliars, des de la fe, anàven pensant, discutint i resolguent. Va dir ben clar lo que el Concili té encara pendent.
Ja surten escrits i encara en sortiran més, analitzant aquest pontificat. Jo encara no els volgut llegir, perquè tenc dades per tenir la meva opinió personal, que completaré més tard amb la dels altres.
Jo veig el Papa, després de seguir-lo de prop en tot el que de paraula o per escrit he pogut tenir, com un homo creient profundament en Jesús.
És un professor que li va millor escriure i pensar, que no estar directament amb la gent. Si bé és molt sensible, atent i acollidor. Aquests dies han sortit per TV imatges de contactes seus amb nins, malats, pobres, joves, etc, profundament humans. És més bé tímid que llançat. El trob més conservador que innovador.
Lo que més me agrada de ell és el seu amor a Jesús, la seva profunda fe i la sinceritat amb la que parla de Déu, de Jesús, de l’Evangeli, que ho comunica i ho transmet , perquè ho duu dins ell. No fa teatre, no se escolta ni cerca complaure.
Té les idees que sustenten la seva fe ben assentades. No se ven ni fa combinacions fugisseres; segueix la veritat sense rebaixes i al mateix temps sense dura imposició, ho fa amb el pes de la veritat mateixa.
El sentiment que ara tenc més dins mi és esperança i alegria. Trob que el seu exemple és motiu de renovació. Trob que l’Esperit sant està obrant en el Papa un procés de creixement en saviesa que repercuteix en l’Església i també en el món. Déu fa feina en nostre món i nostra Església.
No dubt que hi ha intrigues palaciegas que no faltaran en el pròxim Conclave, però vull creure que l’Esperit sant seguirà completant la seva obra. A pesar de que voldria que el sistema de elegir el successor de sant Pere no estàs en mans de aquests senyors cardenals, que són restes medievals, sinó des de una representació més democràtica de tota l’Església.
Llorenç Tous
Ceinos de Campos 15.II.2013
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada