Passa al contingut principal

Se equivocó la paloma

“I tot això, ho dic per tu Escanelles!”
Ens deia aquell bon home de Tomeu Quetgles, al cel sia, agafant, com a cap de turc, al més bon-al·lot del curs. Una vegada sord–i com el cego del “Lazarillo”- havia tornat mal pensat, però li faltava la mala llet i per tant, no endevinava mai. 

Tot això ve, perquè aquesta “filípica” que vos envio sobre l'Església es refereix principalment a l'estructura jeràrquica de la institució que l’ha feta històricament una part important del gran  poder opressor dels pobres de la terra. 

Com a part integrant  d’aquesta bístia apocalíptica que decideix sobre el bé i el mal –sobretot el mal- de tanta gent –què voleu que vos digui!- no hi veig res de celestial i molt menys de diví. 

No pens el mateix sobre la immensa multitud de base que, de diferents formes i maneres, credos i militàncies, procura fer honradament el bé segons el seu saber i enteniment. 

Jo mateix  em sento part d’aquest formiguer. I aquí –si Déu existeix- estic segur que hi és. Paco Suárez"

Benedicto XVI regresa sobre sus pasos y renuncia. El beaterio mundial y la prensa oficialista se derriten inquietos entre untuosos besamanos y adrenalina expectante. Otra vez ese aquelarre medieval del “habemus papam” -la pasarela de pamelas moradas y sobrepellices albos- congregará en la plaza de San Pedro a lo más granado de la mass-media mundial.

Madonna, entre otros muchos, se muere de envidia y no llega a entender el enigmático poder de convocatoria de ese estrafalario concierto sin apenas megavatios, sin provocación alguna, con el único espectáculo de una miserable fumata de paja. Es difícil entender cómo ese asexuado sanedrín de ancianos, arrastrando los pies y entonando una balbuceante salmodia, ha sido capaz de acumular tanto poder y tanta riqueza con una inversión tan elemental y rácana, como es el agua bendita y la cera virgen. Solamente la banca internacional ha sido capaz de descubrir el secreto de su misteriosa suerte y le ha copiado el método, el escenario catedralicio y la liturgia.

Se trata de vender la alquimia financiera de la esperanza en un virtual más allá a una pobre gente hambrienta de preferencias. I crear las condiciones, pues, el rentable negocio del humo exige largo peregrinaje por un injusto valle de lágrimas, en busca de un impresionante botafumeiro.

Pero cuidado, esta vez hay serios indicios de que, en esta trama de Agatha Cristie con mayordomo incluido, se masca una personal tragedia.

Volvamos al principio. Es un hecho totalmente insólito que el lobo alfa se retire, cediendo el mando de la manada, por propia iniciativa. Benedicto, antes de morir, quiere renunciar y regresar al seno materno de una placenta, esta vez romana, para volver a nacer y encontrar el Ratzinger que hubiera podido ser, aborreciendo también al “rottweiler de Dios” que un día fue. No teme a la muerte, pero probablemente tiembla ante el juicio del Dios en el que cree, pues empieza a pensar que “Se equivocó la paloma. Se equivocaba. Por ir al norte, fue al sur”…

Se le resquebraja la fe.
Quizás quiera corregir su extraña versión de un Belén sin mula y ampliar la duda. Sin Belén, no hay casa de David y entonces bien pudiera ser que el nacido en Nazaret, el cordero, fuera un pobre filisteo -un palestino- masacrado por el imperio y el sionismo de Jerusalén. Entonces, la parábola del buen samaritano –al final de la vida- se torna insoportable por amenazante.

Le remuerde la conciencia.
Ayudó a Wojtyla (en aquel aeropuerto no hubo un papa) a humillar ante el mundo entero a Ernesto Cardenal y con él, a toda una teología de opción por los oprimidos, hasta acabar con ella, entregando el rebaño al trasquile de los gañanes de Pensacola. Se avergonzó de la sangre derramada de Oscar Romero y del ingente sufrimiento de tantos otros. Ahora, algo tarde, escucha en el canto del gallo un posible amanecer donde hubo tres veces ocaso.

Se le cae la cara de vergüenza.
La arboleda del jardín de la casta Susana perdió su cobertura y la luz sorprendió a los viejos pederastas. No eran ángeles caminando sobre las aguas, eran cerdos retozando en el estiércol. Ahora, siempre tarde, lamenta haber soplado sobre las lámparas vigilantes, para ocultar la justicia en una larga noche entre tiniebla.

Teme la maldición de la higuera.
Por las treinta monedas de plata en manos de la mafia. Por el sacrílego tráfico de la sagrada piedra de la fe como si fuese un vulgar diamante.

Ha visto el desgarro del velo de la Iglesia y ha contemplado la verdadera imagen de una Babilón, grandísima ramera.

Benedicto XVI antes de morir, quisiera volver a nacer.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Xavier Taltavull Estrañy

Amb motiu de la mort del bon amic Xavier Taltavull Estrañy,  presideix la celebració de la missa funeral a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a Palma, el P. Jaume Reynés i Matas , MSSCC.     Hi concelebren el rector de la parròquia i canonge de la Seu Catedral de Mallorca, mossèn Ramon Lladó Rotger , juntament amb mossèn Bartomeu Suau Mayol . Abans de començar la misssa, expressament i directa el P. Reynés em demana de dir-hi unes paraules, al final. Cosa que faig amb molt de gust, abans que en pronunciï també unes altres la seva filla Maria del Mar Taltavull Machado.   Em semblen tan extraordinàriament belles, emotives i expressives, que no em puc estat de demanar-li'n còpia escrita.  Molt amablement me les passa. Així puc tenir el plaer de publicar-les aquí mateix per a qui pugui tenir-hi interès: «En Xavier Taltavull era una persona EXTRAORDINÀRIA. SENSIBLE a les belles paraules... fins i tot per whatsapp. SENSIBLE a l’elegància, la bellesa física i els bons perfums. SENSIBL

Al bon amic i condeixeble santamarier Nadal Trias Orell

Com amb la resta de cinc companys condeixebles que ja se n’han anat d’aquest món cap a la dimensió desconeguda, que, segons els creients, el Senyor i Déu de l’univers manté reservada per a la humanitat sencera ( Pere Llompart , Toni Mas , Pere Ramis , Ramon Serra , Joan Riera ...), també amb el santamarier Nadal Trias Orell m’uneixen vincles d’amistat, des que compartim estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, com a llatinistes, humanistes, filòsofs i teòlegs a les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Més encara, pel fet que, com amants de la música pianística, tots dos arribam a interpretar plegats en públic, a quatre mans, algunes peces musicals emprant-hi el «Playel», davant la concurrència nombrosa que es fa present al saló d’actes. Ell, a la part alta del teclat, jo a la part baixa.  De manera molt singular, mantenc molt viu el record de la interpretació pianística que feim a quatre mans, en Nadal i jo, d’aquella famosa peça musical del compositor

Més d'un centenar de capellans catòlics mallorquins secularitzats

Gràcies a la col·laboració de bons amics i companys de lluites pastorals i cíviques, primer, per devers les costes pacífiques “Ximbotanes”, l'actual rector de la Parròquia de la Soledat, mossèn Miquel Company i Bisbal ; i llavors el puigpunyentí Pere Barceló Barceló , podem tenir accés a una llista de secularitzats mallorquins (que ultrapassa el centenar), amb noms i llinatges. S'agrairia que, si qualcú pot acabar de completar-ne les dades (adreça domiciliària, adreça electrònica, telèfon, blog, web, facebook, twiter... o qualsevol altra) que hi facilitin la comunicació, vulgui aportar-les. Tant ho pot fer redactant un comentari a aquest post, com també adreçant-se'n al correu rodamon@cecili.cat. He de dir que no tenc record de conèixer-ne alguns dels 11 primers, com tampoc no arrib a saber ben bé qui són alguns dels 5 darrers. Això s'explicaria, crec jo, pel fet que som -encara ara, i Déu vulgui que per molts d'anys- el més jove de la generació de preveres mall