Passa al contingut principal

La veritat, cada u se la fa seva i a la seva mida

per Agustí Serra Soler.
 
La veritat n'és "la conformitat d'allò, que pensam i donam a entendre de paraula i amb fets, amb la realitat".
D'intents sobrehumans, amb guerres de per mig, amb mentides disfrassades, amb amagatalls impossibles de descobrir, se'n poder contar a milions dins la història de la humanitat, i..., encara ara, dins el present, potser, se'n poden escriure al triple, en nom de la veritat.
Tanta confusió en interpretar la veritat ens ha duit a viure la normalitat del desacord i a la crispada indignació, tant que ens ha dividit la convivència privada i pública, fins i tot entre les famílies més ben avingudes: per qualificar la "veritat" en defensa pròpia els jutjat estan atiborrats de judicis esperant sentència. La justícia que dictamina la veritat és justa, igual per a tots?. Tenim partits polítics que s'ataquen a matar, religions que se tallen el coll amb la creu per espasa, païssos amb guerres fredes, santes, civils..., defensant la seva veritat.
No és qüestió, idò, de suprimir l'enfrontament d'uns contra els altres de manera artificial, sinó de combatre'l i valorar-lo, donat que aquest és un fet que amb ell caminen, costat per costat, la veritat i la mentida, la conformitat i disconformitat, la justìcia i la injustìcia, el pacte i la traïció, governants i oposició, opressors i oprimits, honrats i lladres...
Aquesta realitat tan present sempre dins la societat històrica, i actual, ha donat peu a que molts pensem que la veritat no existeix i que cada u se la fa seva, a la seva mida i a la seva conveniència.
En el món actual (en el passat jo no hi era) se dóna el cas de gent que s'imagina que anar pel món amb el cor damunt la mà te dóna seguretat dins la vida, però, no és així sempre, arreu-arreu, te trobes l'inrevés, te foten i te fan caure de cul.
Tothom pretén estar dins la veritat i dir-la de forma absoluta. En conseqüència, allò primer que se fa és refusar, barallar-se, lluitar contra els plantatjaments dels opositors, baldament hi vegin en ells la veritat, o veritats a tenir en compte.
Tanta oposició, tirant-se en cara els mateixos pecats, dins els quals tan uns com altres hi estan enfangats, fan que la democràcia hagi caigut en un estat de detriment danyós i incredulitat de insubordinació de part del poble que pot arribar a ser mortal per a la mateixa societat, la convivència, el treball que sustenta la família, l'engrandiment del benestar , escampant més pobresa i fam dins el món. Tanta corrupció, en augment cada dia, tants "sobres" tancats, ocults, en quantitats astronòmiques, tants doblers negres com-putats dins qualsevol restaurant de "BARiCENAS" , causa de caguetes, cagarines i diarrees que fan pudor a una hora enfora, tants diners que fan més diners pels lladres rics i més pobres els pelacanyes, tancats dins les caixes fortes de païssos extrangers, amb el "vist i plau" dels que tenen la pella pel mànec, obliguen a un anàlisi profunt intern que deixi ben clar com els ideals democràtics estan trepitjats i arrossegats en terra fangosa i reduïts, dins canostra mateix, a unes ideologies que el poble no entèn, ni admet, i, contra les quals el poble amb massa protesta amb bandera alçada, pintades les mans de blanc, ja que reclama pau i justícia.
Els ideals democràtics, (que a la pràctica vivim veient que els governants, directors de Bancs, "enxufats" amb salari honorífic, lliure, "a dit" , tenen una paga d'1; 2; 3... amb una processor de zeros 000.000 darrera i que bé poden anar per la vida descarats, afuats, en tren "Ave", atrevessant muntanyes i valls, mentre nosaltres, els aturats i treballadors, tenint un sou de dos 00 davant un 4, sols podem anar pel carrer amb cadira de dues rodes), han quedat enderrocats i buits de continguts, desfavorables per als que no tenen feina, als obrers, als malalts, als estudiants, als valors de la nostra llengua , als drets humans: inhumà és treure de casa seva una família per no poder pagar aquells que tenen cases per totes bandes, buides -sense ningú que hi habita- quasi totes elles.
Els ideals democràtics han quedat com closques d'ous mal covats i nials.
Al ciutadà d'avui se li permet dir el que pensa, protestar, cridar, ocupar el carrer; però, sí, sempre fermat a traves enllaçades a la por de mils amanaces, imposts, obligacions injustes i desproporcionades, inspeccions que paralitzen la llibertat, observades per la dreta i per l'esquerra.
Si la "llibertat" consisteix en "l'estat o condició de no ser esclau, en manca de subjecció, subordinació i, amb privilegis..", nosaltres vivim la "llibertat vigilada" que soportam baix la vigilància de governants, que disposen de nosaltres i ens imposen des del centre d'Europa, de Madrid, de Mallorca, i d'aquí...
Si "la veritat" defineix "la llibertat" com facultat de la lliure independècia de l'home intel'ligent i de seny , la nostra llibertat dóna molt que pensar estant en mans de tants dictadors, entre els quals s'hi troben opinions oposades i ofuscades, preferències, odis, repugnàncies, i tot això manipulat pels interèssos volent-los multiplicar a favor seu en cada lloc, podrits, corromputs, grassos com a porcs dins una soll tapada en domassos de seda i llums artificials . El poble ha elegit aquests governants, no obstant ells repleguen per casa seva, pel seu patrimoni, ja per començar a tenir-ne un de gegantesc, o per fer el que tenen fins més enllà de les seves fronteres.
El governats tenen la idea a favor del poble equivocada, viven de la mentida, que la manifesten com una "veritat indiscutible". Han aprés el llenguatge de com al'lucinar-nos amb promeses, esperances i miracles per engrandir els vots cap a ells per així, després actuar a favor seu.
La "veritat!". Cada u se la fa seva i a la seva mida. Vivim de mentides. El moment que vivim és d'un dubte amb greus interrogants. I tot a causa de la mentida, de la traició, de l'avarícia, del poder, per matar-nos uns amb els altres. Per què tanta de gent se suïcida a hores d'ara? . Això fa pensar i dir-nos: si és una pesta mortal contagiosa, li hem de tancar les portes i donar pas a la veritat vera viscuda que en faci a tots igual.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Xavier Taltavull Estrañy

Amb motiu de la mort del bon amic Xavier Taltavull Estrañy,  presideix la celebració de la missa funeral a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a Palma, el P. Jaume Reynés i Matas , MSSCC.     Hi concelebren el rector de la parròquia i canonge de la Seu Catedral de Mallorca, mossèn Ramon Lladó Rotger , juntament amb mossèn Bartomeu Suau Mayol . Abans de començar la misssa, expressament i directa el P. Reynés em demana de dir-hi unes paraules, al final. Cosa que faig amb molt de gust, abans que en pronunciï també unes altres la seva filla Maria del Mar Taltavull Machado.   Em semblen tan extraordinàriament belles, emotives i expressives, que no em puc estat de demanar-li'n còpia escrita.  Molt amablement me les passa. Així puc tenir el plaer de publicar-les aquí mateix per a qui pugui tenir-hi interès: «En Xavier Taltavull era una persona EXTRAORDINÀRIA. SENSIBLE a les belles paraules... fins i tot per whatsapp. SENSIBLE a l’elegància, la bellesa física i ...

A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (1)

Són les 16:43 de dilluns 29 de juliol, quan, des de Piura estant, m’assabent del que em comunica la bona amiga peruana Elvira Calmet , l’esposa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria : «Mi amado Marido está ante el Señor. Lo amo y le agradezco todo su amor» . Anselm i Elvira contrauen matrimoni canònic No fa ni cinc hores que, per whatsapp , em fa a saber que ja l’han ungit amb l’oli sagrat destinat als creients en Jesús , preveient que ja està a punt d’emprendre el camí de retorn cap a la nostra casa definitiva. En un moment com aquest, quan em trob a Piura, a més de 1.000 km de distància de l’ hospital San Judas Tadeo de Lima on l’estan atenent  en els seus darrers instants, no em puc estar de recordar tants i tants moments que hem viscut tots dos plegats... Primerament, tot i que neix a la ciutat de Barcelona el 28 de febrer de 1938, ens coneixem i tractam al Seminari diocesà de Mallorca on estudiam Humanitats, Filosofia i Teologia , els anys 50 i 60 del segle p...

Amics de seminari, amics per sempre

Transcorreguts més de 60 anys, encara romanen infrangibles els llaços d'una amistat perdurable , iniciada al Seminari diocesà de Mallorca, continuada fora d'aquelles parets durant nombroses dècades seguides, i mantenguda ferma i engrescadora fins avui dia, a cada indret o situació actual que viu cadascun dels prop de tres-cents estudiants d'aleshores... Suara mateix, em sent empès a  cantar i enregistrar pel meu compte, - quedi com quedi aquesta veu meva escardada, ja quasi octogenària -, la cançó que composaren l'any 1964 els bons amics i companys d'estudis eclesiàstics, Mariano Moragues i Andreu Obrador , amb el títol "Amics" .  Tots dos varen saber recollir admirablement i acompanyar musicalment les paraules evangèliques de Jn 15,13-15 . Abans d'esdevenir octogenari, m'entren ganes de dedicar-la a tots i a cadascun dels companys que s'hi passaren, ni que fossin només alguns mesos, en aquell edifici gran i esvelt de Son Gibert... en règim d’...