Passa al contingut principal

A mossèn Jaume Pons Arrom, missioner al Perú

Poques referències tenc suara mateix, d'aquest bon amic binissalemer, antic company d'estudis eclesiàstics i de feines pastorals a terres peruanes, mossèn Jaume Pons i Arrom (1932-2019), que, segons em diuen, ens ha deixat aquesta mateixa setmana.

Mossèn Jaume Pons, a la serra andina cajamarquina
Per un correu del bon amic mossèn Joan Darder i Brotat m'assabent que Jaume Pons ha mort. Que descansi en pau, aquest capellà mallorquí, treballador al Perú: Trujillo, Cascas i Contumazà, Cajamarca i Lima! 

Tots tres hi hem treballat al Perú, com a missioners mallorquins... a la dècada dels anys setanta del segle passat...

Ell, fent part d'una d'aquelles primeres tongades de sacerdots mallorquins que, amb l'empenta de l'OCSHA -Organització de Cooperació Sacerdotal Hispano Americana-, s'ofereixen voluntàriament al bisbe per anar a treballar al Perú.

Adreçant-se a la gent peruana coneguda i amiga, entre d'altres coses, el canonge alcudienc mossèn Darder els diu en relació amb el funeral celebrat a Palma:

«Presidió su Misa Funeral el obispo de Mallorca, mons. Sebastián Taltavull, acompañado de once sacerdotes y un diácono, La bandera del Perú y su escudo estaban junto al altar y tras las ofrendas, también un vestido y un sombrero peruanos recordaban que nunca podrá hablarse del padre Jaime sin hacer referencia a sus veinte años en el Perú, un Evangelio sembrado a ras del campo donde enseñó a los campesinos el cuidado de la viña y los frutales, con su palabra alta y convincente, con sus manos grandes, callosas de un trabajador infatigable, siempre dispuestas a mejorar y a enseñar al pueblo más pobre. Sus mermeladas. Sus palabras y hechos de vida eran parábolas y acciones no aprendidas en Academias sino vivencias de un alma de Niño grande que en cada persona, sobre todo en los peor tratados, veía la imagen real de Jesús. Desde Mallorca siguió enviando ayudas a "mi Perú".»

Trrobada de capellans mallorquins al Perú
Em resulten del tot inoblidables les pujades que faig fins a la parròquia de Cascas-Contumazà (2.674 m.), a la serra andina peruana, dins la diòcesi de Cajamarca (2.719 m.), durant el temps que faig feina al Perú, entre els anys 1975-1978. 

De mossèn Jaume Pons, en guard molts i molt diversos records, tots ells lligats a aquell indret serrà on ell treballa de valent durant molts anys, una vintena.

Avesat a viure ran de la costa peruana, en arribar a Cascas, sobretot a Contumazá, em resulta una mica difícil aclimatar-m'hi per mor de l'altura que em provoca «soroche», aquell mal d'altura que no em deixa fer res, de bones a primeres, fins que el cor no arriba a bategar com cal...

En Jaume Pons ja hi està molt més acostumat. De manera que s'enfila fins a indrets més elevats, prop dels 3.000 metres, com si no res.

El record sempre com un home molt actiu. Que no sap estar aturat ni un moment. Molt interessat a millorar les condicions de vida de la població casquenya i contumacina. Parant esment a les necessitats més peremptòries d'una gent que es dedica majoritàriament a l'agricultura i la ramaderia.

Hi introdueix alguns cultius, com són ara les vinyes que arriben a convertir la zona en una de les més productives del Perú.

S'hi passa una vintena d'anys, treballant a les totes en aquells indrets de la serra dels Andes, amb un estil de feina molt seu, característic, inigualable i inimitable. Juntament amb mossèn Miquel Nigorra (+), mossèn Bartomeu Tauler (+), mossèn Pere Fons, mossèn Vicent Tur...

També el record un cop retornat a Mallorca. No s'hi troba gaire a gust, segons em diu sempre que ens trobam per ací o per allà. Però s'hi arriba a adaptar, a la seva manera. 

M'impressiona veure fins a quin punt assumeix el seu paper solidari amb la gent més pobra. No té cap mirament ni un a l'hora d'explicar-me que es considera un dels primers captaires que es nodreix amb les restes que escarbota i furga dins els contenidors de Ciutat... Troba que s'hi tuden massa productes que encara són comestibles i se'ls aprofita...

A banda de la informació sobre el seu funeral que, segons em diu el bon amic Darder, se celebra a l'església palmesana de sant Alonso Rodríguez amb la presència i presidència del bisbe Sebastià Taltavull -cosa que lament moltíssim no haver sabut amb temps-, també veig que figura el seu nom a la relació de difunts que fa dia 2 de juny de 2019 l'Empresa Funerària Municipal de Palma.


M'adon també que, al Bisbat de Mallorca, figura com a responsable ajudant de l'altre bon amic alcudienc, mossèn Miquel Company Bisbal, rector de la parròquia de la Soledat, a Palma.


Com diu el meu informant sapientí, la vida de mossèn Jaume Pons i Arrom és «Una vida de entrega total, de amor, trabajo y canto. Las solas palabras  no le valían, necesitaba cantarlas con los hermanos al Padre. No necesitaba el micro... No le dejes, Cóndor, hasta que le veas entrar en el Cielo, porque capaz regrese de nuevo a Cascas...»

Comentaris

  1. Moltes grácies Cecili per aquestes paraules tan belles pel'l meu conco Jaume finat fa uns díes. Tenc un bons records de tú de cuant estaves a la parroquia de Sant Nicolau. T'enví una forta aferrada amb l'orgull de haver-te conegut ja fa tants d'anys. Per jo sempre serás "El padre Cecilio".

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu, Pep Toni, pel teu comentari a l'escrit que he volgut dedicar al meu bon amic Jaume, el teu conco estimat. Guard molt bon record del meu pas com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau a finals de la dècada dels anys seixanta, recent rebuda l'ordenació sacerdotal, a la qual mir de romandre fidel fins suara mateix, per uns altres camins... Una abraçada!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (1)

Són les 16:43 de dilluns 29 de juliol, quan, des de Piura estant, m’assabent del que em comunica la bona amiga peruana Elvira Calmet , l’esposa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria : «Mi amado Marido está ante el Señor. Lo amo y le agradezco todo su amor» . Anselm i Elvira contrauen matrimoni canònic No fa ni cinc hores que, per whatsapp , em fa a saber que ja l’han ungit amb l’oli sagrat destinat als creients en Jesús , preveient que ja està a punt d’emprendre el camí de retorn cap a la nostra casa definitiva. En un moment com aquest, quan em trob a Piura, a més de 1.000 km de distància de l’ hospital San Judas Tadeo de Lima on l’estan atenent  en els seus darrers instants, no em puc estar de recordar tants i tants moments que hem viscut tots dos plegats... Primerament, tot i que neix a la ciutat de Barcelona el 28 de febrer de 1938, ens coneixem i tractam al Seminari diocesà de Mallorca on estudiam Humanitats, Filosofia i Teologia , els anys 50 i 60 del segle p...

Al bon amic-germà Agustí Serra i Soler, de tot cor

Més que un bon amic, n' Agustí Serra és per a mi com un «pare espiritual» alhora que un "germà de l'ànima" que, al llarg de la meva existència damunt d’aquest món, m’ha transmès vida i ganes de viure. Amb el seu tarannà sempre tan positiu, la seva rialla fresca, la seva paraula agomboladora, la seva crítica encertada, els seus elogis, la seva intel·ligència sublim, el seu amor incommensurable a la seva família, el seu exemple de «capellà casat» (sempre bon capellà i sempre ben casat!) Sé ben cert que el notaré a faltar, d’ara endavant... Si és que, des d’allà on és suara mateix, des d'aquesta dimensió desconeguda que anomenam Cel, no me’n fa arribar cap, de mot, o de gest, que em resulti inconfusible... Agustí Serra i Soler , gaudint d'una maduresa plena Tot d’una que la seva filla Magdalena , sempre tan sol·lícita amb mi, em comunica la mort de son pare, em vénen al cap tantes i tantes imatges, tantes i tantes paraules, tantes i tantes situacions viscudes i ...

Xerrada quaresmal a l'església de Sant Gaietà, Barcelona

XERRADA QUARESMAL 2025 Cecili Buele i Ramis Església de Sant Gaietà (Barcelona) DILLUNS, 10 DE MARÇ, A LES 19 H Façana de l'església de SANT GAIETÀ (Barcelona) Els quatre dilluns del mes de març de 2025, abans de la Setmana Santa, el P. Miquel Bonet C.R. , teatí mallorquí que regeix l’ església de Sant Gaietà a la ciutat de Barcelona, ha convidat quatre persones perquè hi vagin a «compartir quina és la seva esperança cristiana. Com la viuen en el dia a dia. Són dues dones i dos homes. Els dilluns, de les 19 a les 20 hores, estaran cara a cara ‘sols davant el perill’ dels que s’animin a anar a escoltar-los» . Una d’aquestes quatre persones, un d’aquests dos homes, som jo: el també mallorquí Cecili Buele i Ramis (sacerdot diocesà, casat i enviduat dues vegades). A mode de guió orientatiu, se m’ocorre d’oferir-hi aquest breu resum explicatiu: AMB GANES DE COMPARTIR-HI COM VISC L'ESPERANÇA CRISTIANA - Molt agraït al P. Miquel Bonet , per haver-me convidat a participar en aquesta...