Passa al contingut principal

Tretze i trenta-un anys: 13->31

Tretze i trenta-un s'escriuen igual. Amb les mateixes xifres. Només que a l'inrevés.

Durant tretze anys seguits, com tants d'altres companys i col·legues, estudio la carrera eclesiàstica al Seminari Diocesà de Mallorca. I durant tretze anys seguits, també, faig de capellà, tant a Mallorca com fora de Mallorca.

Avui record que, trenta-un anys enrere, el dia de la festa de Sant Sebastià patró de la ciutat de Palma, 20 de gener de 1982, celebr la meva darrera missa. És a la parròquia de l'Encarnació. N'he cantat ma primera el 23 de juny de 1968. A la parròquia de la Santíssima Trinitat, també a Palma.

Entre i entre, milers de misses celebrades, durant 13 anys seguits. A Mallorca i a fora. A Europa, a Àfrica i a Amèrica Llatina. Àsia i Oceania encara deuen romandre'n a l'espera...

Avui puc recordar que, llavors, decidesc deixar d'exercir com a capellà, per motius diversos.

Uns són de caire ideològic, podria dir. D'altres, de caire humanístic, diria jo. També pel fet d'estar enamorat d'una dona, ben molt. M'hi arrib a casar pel civil, als Jutjats de Palma, uns mesos després.

M'imagín que aleshores em passa el mateix que a la majoria de companys secularitzats. Una decisió com aquesta, que no deixa de sorprendre la gent més apropada, em duu a començar una etapa nova en ma vida personal, familiar i professional. Plena d'incerteses, farcida d'imprevists. Tenc 36 anys.

Aleshores he de tastar i assaborir el gust amarg de situacions que no he viscut mai, abans. Tot i ser les més normals i corrents dins el conjunt de la població.

M'he d'avesar a fer feina com tothom, a les ordres d'altri, sense cap casta de privilegi ni veneració. En quefers on m'he de comportar com a aprenent... He d'aprendre a guanyar-me les sopes pel meu compte, sense cap protecció institucional eclesiàstica que m'agomboli... M'he de posar a viure en matrimoni, amb totes les responsabilitats que comporta aquesta situació nova que acab d'assumir.

Tenc la gran sort d'haver-me topat amb una dona excel·lent, molt enamorada, molt bona companya, molt amiga, suport i guia, mestra i experta. M'agafa de la mà i m'ajuda a fer junts aquest camí tan difícil... que només dura sis anys... Es mor d'un maleït i mal dit limfosarcoma maligne.

Abans, ens assabentam que no em correspon cap casta de percepció en concepte de subsidi ni d'indemnització. No tenc cap dret a acollir-me a cap ajut social de cap administració pública.

He romàs uns anys dins un col·lectiu eclesiàstic, totalment deslligat dels processos i avanços produïts en l'àmbit laboral. No tenc cap dret a l'atur. Durant tots els anys de treball pastoral al servei de l'església diocesana no he estat assegurat pel bisbat de Mallorca: una empresa que no cotitza a la Seguretat Social com la resta d'empreses, per cap d'aquests conceptes.

Ficat dins d'una situació tan inversemblant com aquesta, em veig abocat a haver de treballar, primer i durant alguns mesos, com a peó d'ICONA. Integrant aquelles brigades de marginats que, de bon matí i cada dia, en ple hivern hem d'anar a netejar els boscos de la Serra de Tramuntana, fins que el sol es pon... Per un sou miserable!

També, durant uns mesos, ajud la meva dona, na Lina Company, en la gestió del seu petit comerç que regentam al carrer del Sant Esperit, a Palma. Establiment comercial de venda de productes lactis, lleteria especialitzada en la fabricació i venda de nata pujada...

Sortosament, el mes de febrer de 1983, pràcticament un any després d'haver dit ma darrera missa, arrib a superar amb èxit les proves selectives convocades pel Consell General Interinsular. Accedesc, així, a una de les places d'auxiliar administratiu. Som empleat públic de la Conselleria d'Educació i Cultura. Tenc un sou fix, indefinit...

Els meus coneixements de català, les pràctiques d'alguns anys com a professor de català al col·legi Pius XII de Ciutat, així com els estudis superiors realitzats sobre aquesta matèria amb posterioritat, m'obren les portes a la tasca de corrector de textos oficials en català. Tant a la Conselleria, com al Parlament de les Illes Balears i d'altres organismes i empreses que m'ofereixen feines a fer...

L'any 1995 m'inicio en la tasca política com a regidor a l'Ajuntament de Palma. Continuo l'any 1999 com a conseller de Cultura del Govern de Mallorca, i diputat al Parlament de les Illes Balears.

Deu anys després, l'any 2005, acab la meva carrera professional, col·laborant com a tècnic al departament de la Vicepresidència del Govern de la Generalitat de Catalunya...

La jubilació m'arriba als 65 anys: el 4 de desembre de 2009.

En acostar-se la data emblemàtica del 20 de gener, m'entren ganes de pegar una ullada ràpida a tots aquests anys passats. He de dir que em sent molt agraït a la vida. M'ha donat tantes coses bones!

Tot i que no he tengut fills, ni amb la primera ni amb la segona dona, amb na Isabel Rosselló vivim hores d'ara els nostres darrers anys, plens d'il·lusió. Força engrescats a superar, de la manera millor possible, els efectes nefasts d'una altra malaltia maleïda, la que anomenam d'alzhèimer.

Sé que em pertoca jugar amb números xerecs, lletjos!
Però mantenc ben enceses les ganes de jugar-hi, de guanyar i de vèncer!

Amb l'ajuda del Senyor, i de tanta gent que tan amablement se'ns atansa! Gràcies!

Cecili Buele i Ramis

Comentaris

  1. No es cuento,es muy cierto que te estimo de veras Cecil. Los primeros recuerdos son de cuando estabas en la Iglesia de la Encarnación;eran años de lucha social.Vagamente recuerdo que nos dabas instrucciones sobre cómo había que hacer una huelga ¿de hambre? y cómo cuidar los detalles para que resultase un éxito.Lo cierto es que siempre he admirado cómo manejas (y de qué forma más magistral),las diversas herramientas que la vida te ha puesto al alcance.Recibe un fuerte abrazo y que el resto de vuestra vida la paséis lo mejor posible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Juan, per una valoració teva tan positiva d'allò que mir de fer, sempre, en la lluita per contribuir a deixar aquest món una mica millor d'així com l'hem trobat en nàixer.

      Elimina
  2. Encara m'amara
    la gran emoció,
    les cames fent figa,
    perdent l'atenció,
    mes mans aferrades,
    precís d'un bastó...
    altar que m'aguanta,
    les cames ja no...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (1)

Són les 16:43 de dilluns 29 de juliol, quan, des de Piura estant, m’assabent del que em comunica la bona amiga peruana Elvira Calmet , l’esposa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria : «Mi amado Marido está ante el Señor. Lo amo y le agradezco todo su amor» . Anselm i Elvira contrauen matrimoni canònic No fa ni cinc hores que, per whatsapp , em fa a saber que ja l’han ungit amb l’oli sagrat destinat als creients en Jesús , preveient que ja està a punt d’emprendre el camí de retorn cap a la nostra casa definitiva. En un moment com aquest, quan em trob a Piura, a més de 1.000 km de distància de l’ hospital San Judas Tadeo de Lima on l’estan atenent  en els seus darrers instants, no em puc estar de recordar tants i tants moments que hem viscut tots dos plegats... Primerament, tot i que neix a la ciutat de Barcelona el 28 de febrer de 1938, ens coneixem i tractam al Seminari diocesà de Mallorca on estudiam Humanitats, Filosofia i Teologia , els anys 50 i 60 del segle p...

Al bon amic-germà Agustí Serra i Soler, de tot cor

Més que un bon amic, n' Agustí Serra és per a mi com un «pare espiritual» alhora que un "germà de l'ànima" que, al llarg de la meva existència damunt d’aquest món, m’ha transmès vida i ganes de viure. Amb el seu tarannà sempre tan positiu, la seva rialla fresca, la seva paraula agomboladora, la seva crítica encertada, els seus elogis, la seva intel·ligència sublim, el seu amor incommensurable a la seva família, el seu exemple de «capellà casat» (sempre bon capellà i sempre ben casat!) Sé ben cert que el notaré a faltar, d’ara endavant... Si és que, des d’allà on és suara mateix, des d'aquesta dimensió desconeguda que anomenam Cel, no me’n fa arribar cap, de mot, o de gest, que em resulti inconfusible... Agustí Serra i Soler , gaudint d'una maduresa plena Tot d’una que la seva filla Magdalena , sempre tan sol·lícita amb mi, em comunica la mort de son pare, em vénen al cap tantes i tantes imatges, tantes i tantes paraules, tantes i tantes situacions viscudes i ...

Xerrada quaresmal a l'església de Sant Gaietà, Barcelona

XERRADA QUARESMAL 2025 Cecili Buele i Ramis Església de Sant Gaietà (Barcelona) DILLUNS, 10 DE MARÇ, A LES 19 H Façana de l'església de SANT GAIETÀ (Barcelona) Els quatre dilluns del mes de març de 2025, abans de la Setmana Santa, el P. Miquel Bonet C.R. , teatí mallorquí que regeix l’ església de Sant Gaietà a la ciutat de Barcelona, ha convidat quatre persones perquè hi vagin a «compartir quina és la seva esperança cristiana. Com la viuen en el dia a dia. Són dues dones i dos homes. Els dilluns, de les 19 a les 20 hores, estaran cara a cara ‘sols davant el perill’ dels que s’animin a anar a escoltar-los» . Una d’aquestes quatre persones, un d’aquests dos homes, som jo: el també mallorquí Cecili Buele i Ramis (sacerdot diocesà, casat i enviduat dues vegades). A mode de guió orientatiu, se m’ocorre d’oferir-hi aquest breu resum explicatiu: AMB GANES DE COMPARTIR-HI COM VISC L'ESPERANÇA CRISTIANA - Molt agraït al P. Miquel Bonet , per haver-me convidat a participar en aquesta...