Passa al contingut principal

Tretze i trenta-un anys: 13->31

Tretze i trenta-un s'escriuen igual. Amb les mateixes xifres. Només que a l'inrevés.

Durant tretze anys seguits, com tants d'altres companys i col·legues, estudio la carrera eclesiàstica al Seminari Diocesà de Mallorca. I durant tretze anys seguits, també, faig de capellà, tant a Mallorca com fora de Mallorca.

Avui record que, trenta-un anys enrere, el dia de la festa de Sant Sebastià patró de la ciutat de Palma, 20 de gener de 1982, celebr la meva darrera missa. És a la parròquia de l'Encarnació. N'he cantat ma primera el 23 de juny de 1968. A la parròquia de la Santíssima Trinitat, també a Palma.

Entre i entre, milers de misses celebrades, durant 13 anys seguits. A Mallorca i a fora. A Europa, a Àfrica i a Amèrica Llatina. Àsia i Oceania encara deuen romandre'n a l'espera...

Avui puc recordar que, llavors, decidesc deixar d'exercir com a capellà, per motius diversos.

Uns són de caire ideològic, podria dir. D'altres, de caire humanístic, diria jo. També pel fet d'estar enamorat d'una dona, ben molt. M'hi arrib a casar pel civil, als Jutjats de Palma, uns mesos després.

M'imagín que aleshores em passa el mateix que a la majoria de companys secularitzats. Una decisió com aquesta, que no deixa de sorprendre la gent més apropada, em duu a començar una etapa nova en ma vida personal, familiar i professional. Plena d'incerteses, farcida d'imprevists. Tenc 36 anys.

Aleshores he de tastar i assaborir el gust amarg de situacions que no he viscut mai, abans. Tot i ser les més normals i corrents dins el conjunt de la població.

M'he d'avesar a fer feina com tothom, a les ordres d'altri, sense cap casta de privilegi ni veneració. En quefers on m'he de comportar com a aprenent... He d'aprendre a guanyar-me les sopes pel meu compte, sense cap protecció institucional eclesiàstica que m'agomboli... M'he de posar a viure en matrimoni, amb totes les responsabilitats que comporta aquesta situació nova que acab d'assumir.

Tenc la gran sort d'haver-me topat amb una dona excel·lent, molt enamorada, molt bona companya, molt amiga, suport i guia, mestra i experta. M'agafa de la mà i m'ajuda a fer junts aquest camí tan difícil... que només dura sis anys... Es mor d'un maleït i mal dit limfosarcoma maligne.

Abans, ens assabentam que no em correspon cap casta de percepció en concepte de subsidi ni d'indemnització. No tenc cap dret a acollir-me a cap ajut social de cap administració pública.

He romàs uns anys dins un col·lectiu eclesiàstic, totalment deslligat dels processos i avanços produïts en l'àmbit laboral. No tenc cap dret a l'atur. Durant tots els anys de treball pastoral al servei de l'església diocesana no he estat assegurat pel bisbat de Mallorca: una empresa que no cotitza a la Seguretat Social com la resta d'empreses, per cap d'aquests conceptes.

Ficat dins d'una situació tan inversemblant com aquesta, em veig abocat a haver de treballar, primer i durant alguns mesos, com a peó d'ICONA. Integrant aquelles brigades de marginats que, de bon matí i cada dia, en ple hivern hem d'anar a netejar els boscos de la Serra de Tramuntana, fins que el sol es pon... Per un sou miserable!

També, durant uns mesos, ajud la meva dona, na Lina Company, en la gestió del seu petit comerç que regentam al carrer del Sant Esperit, a Palma. Establiment comercial de venda de productes lactis, lleteria especialitzada en la fabricació i venda de nata pujada...

Sortosament, el mes de febrer de 1983, pràcticament un any després d'haver dit ma darrera missa, arrib a superar amb èxit les proves selectives convocades pel Consell General Interinsular. Accedesc, així, a una de les places d'auxiliar administratiu. Som empleat públic de la Conselleria d'Educació i Cultura. Tenc un sou fix, indefinit...

Els meus coneixements de català, les pràctiques d'alguns anys com a professor de català al col·legi Pius XII de Ciutat, així com els estudis superiors realitzats sobre aquesta matèria amb posterioritat, m'obren les portes a la tasca de corrector de textos oficials en català. Tant a la Conselleria, com al Parlament de les Illes Balears i d'altres organismes i empreses que m'ofereixen feines a fer...

L'any 1995 m'inicio en la tasca política com a regidor a l'Ajuntament de Palma. Continuo l'any 1999 com a conseller de Cultura del Govern de Mallorca, i diputat al Parlament de les Illes Balears.

Deu anys després, l'any 2005, acab la meva carrera professional, col·laborant com a tècnic al departament de la Vicepresidència del Govern de la Generalitat de Catalunya...

La jubilació m'arriba als 65 anys: el 4 de desembre de 2009.

En acostar-se la data emblemàtica del 20 de gener, m'entren ganes de pegar una ullada ràpida a tots aquests anys passats. He de dir que em sent molt agraït a la vida. M'ha donat tantes coses bones!

Tot i que no he tengut fills, ni amb la primera ni amb la segona dona, amb na Isabel Rosselló vivim hores d'ara els nostres darrers anys, plens d'il·lusió. Força engrescats a superar, de la manera millor possible, els efectes nefasts d'una altra malaltia maleïda, la que anomenam d'alzhèimer.

Sé que em pertoca jugar amb números xerecs, lletjos!
Però mantenc ben enceses les ganes de jugar-hi, de guanyar i de vèncer!

Amb l'ajuda del Senyor, i de tanta gent que tan amablement se'ns atansa! Gràcies!

Cecili Buele i Ramis

Comentaris

  1. No es cuento,es muy cierto que te estimo de veras Cecil. Los primeros recuerdos son de cuando estabas en la Iglesia de la Encarnación;eran años de lucha social.Vagamente recuerdo que nos dabas instrucciones sobre cómo había que hacer una huelga ¿de hambre? y cómo cuidar los detalles para que resultase un éxito.Lo cierto es que siempre he admirado cómo manejas (y de qué forma más magistral),las diversas herramientas que la vida te ha puesto al alcance.Recibe un fuerte abrazo y que el resto de vuestra vida la paséis lo mejor posible.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Juan, per una valoració teva tan positiva d'allò que mir de fer, sempre, en la lluita per contribuir a deixar aquest món una mica millor d'així com l'hem trobat en nàixer.

      Suprimeix
  2. Encara m'amara
    la gran emoció,
    les cames fent figa,
    perdent l'atenció,
    mes mans aferrades,
    precís d'un bastó...
    altar que m'aguanta,
    les cames ja no...

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

Entrades populars d'aquest blog

A la recerca de suport eclesiàstic per a VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA, la «Mandela rwandesa»

En escoltar Victoire Ingabire Umuhoza (nascuda el 3 d'octubre de 1968), amb la seva veu enregistrada a Kigali, la capital de Rwanda, els proppassats dies 15 i 19 de juny de 2020,  no podem deixar de denunciar públicament una situació tan injusta com la que està patint aquesta dona rwandesa, amiga de Mallorca, d’entitats i de persones mallorquines nombroses. 
La gent illenca que l’ha tractada de prop – i no és poca -, sap del cert que es tracta d’una dona rwandesa, amb fortes i molt profundes conviccions democràtiques. Disposada a donar la seva pròpia vida pel seu país estimat! 
Ho saben membres d’associacions mallorquines com Fundació s’Olivar, amb Joan Carrero i Susana Volosin al front. Drets Humans de Mallorca, amb Bernat Vicens de president. Amics del Seminari de Mallorca, amb Joan Barceló i Joan Bonet presidint. Jubilats per Mallorca, amb Sili Arguimbau,Jaume Bonet, Jaume Vicens. Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació. L’eurodiputada valldemossina Rosa Estaràs(1), (2), (3…

A la memòria de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras

En bon darrer dia del mes d’agost de 2020, m’arriba la notícia de la mort de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras, canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca.
Que descansi en pau! Anima eius et animae omnium fidelium defunctorum per Dei misericordiam requiescant in pace.
La meva relació personal amb aquest capellà manacorí comença al Seminari diocesà de Mallorca. S’hi exerceix durant anys com a director espiritual.
Acabada la carrera eclesiàstica, quan som destinat com a vicari coadjutor a la parròquia de sant Nicolau, al Pentàgon de  Ciutat, torn a trobar-me amb ell al cap d’uns pocs mesos, l’any 1969, quan el bisbe l’anomena rector, succeint en el càrrec a mossèn Pau Oliver Ferrer.
Hi treball conjuntament poc temps, amb mossèn Jaume Cabrer, degut al nomenament que m’arriba del bisbe com a vicari coadjutor de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a l’Eixample de Ciutat, juntament amb mossèn Sebastià Capó Leal, com a rector, i mossèn Jaume Forteza Roca, mossèn Pere Llabrés Martorell i …

Al bon amic campaner, mossèn Sebastià Salom Mas

Tot i esperada com a imminent la partida d’aquest bon amic campaner, Sebastià Salom Mas, quan se me’n comunica la mort, no puc deixar de quedar-m’hi trasbalsat, alhora que agraït:
«Amics, en Sebastià ha mort avui capvespre a Son Llàtzer. En saber més detalls d'exèquies i funeral ja vos diré coses. Es nostre amic ha vençut la mort. Donem gràcies a Déu».

La darrera vegada que el veig, fa alguns mesos, roman ingressat a l’hospital de Son Llàtzer, on li faig companyia un bon matí. M’hi parla de tot i molt, com acostuma a fer gairebé sempre. Hi passam revista a tantes experiències viscudes conjuntament, tant a Mallorca com, sobretot, al Burundi on treballam plegats a la missió catòlica de Nyabiraba, dins la diòcesi de Gitega, a la dècada dels anys setanta del segle passat.
En guard molt bons records, de la seva persona i la seva tasca. Sobretot aquests dies, se’m fan molt més vius i presents.
Per a mi, mossèn Sebastià Salom, qui és ordenat i diu missa un any abans que jo, l’any 1967,…