Salta al contingut principal

Trobada molt emotiva a Piura, amb el condeixeble manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat»


Quaranta-cinc anys després d’haver-nos trobat per primera vegada a Piura, en Joan Riera Fullana «Mossegat» i jo mateix, ho tornam a fer avui, dia 16 de gener de 2020, al mateix aeroport piurà on aterram aleshores.


Jo, que em trob al Perú des del proppassat dia 2 de gener, n’he fet coincidir l’estada perquè puguem retrobar-nos-hi, abans de continuar trajecte amunt cap a Máncora, en direcció a Equador. Mir de tornar a passar per aquells mateixos indrets on, anys enrere, recorrem plegats la meva esposa difunta, la manacorina Bel Rosselló, que en pau descans!

Ell, en Joan Riera, arriba a l’aeroport de Piura des de Mèxic, juntament amb la seva esposa mexicana Nina, on resideixen tots dos plegats des de fa dècades.


Un grapat d’amics i familiars de Piura anam a esperar-los a l’aeroport. La trobada és molt emotiva. Tots dos ens hem vist diverses vegades a indrets distints. Però aquí a Piura és la primera vegada que ens tornam a trobar des d’aquell ja llunyà any 1975 en què m’hi faig present per primera vegada.


Aleshores em pertoca d’haver de fer el paper que correspon al «darrer capellà mallorquí» que segueix les passes d’altres capellans mallorquins que s’encarreguen de la parròquia Verge del Rosari, al PJ Sant Martí de Piura.

N’inicien la presència mallorquina mossèn Bartomeu Vaquer i Jaume Santandreu. Són els dos primers mallorquins. Amb posterioritat s’hi presenten Joan Riera, Paco Suárez, Pere Barceló, Mariano Moragues, Mateu Ramis, Joan Parets i jo mateix a qui correspon tancar tot el cicle.

L’any 1976 deix la parròquia piurana per anar a treballar a la chimbotana del Cristo Crucificado de Santa, juntament amb Anselm Álvarez i Tomeu Morey. Romanent a prop de mossèn Miquel Company i mossèn Miquel Mulet, que en pau descans.

El temps passat a Piura m’és del tot inoblidable. Per a la meva vida eclesiàstica hi ha un abans i un després d’aquella estada piurana. És temps d’una feina pastoral molt intensa que em capgira moltes categories amb què em faig present al Perú, desitjant-hi aportar, ensenyar, donar, evangelitzar, enriquir, compartir, etc. 

Tal com m’han ensenyat durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte al Seminari de Mallorca... i, molt més intensament encara, a l’interior de l’IAJS – Institut Apostòlic Juníper Serra! -

De mica en mica em vaig adonant que el contacte directe amb el poble més pobre del Perú, més que aportar-hi res em comporta rebre’n molt. Més que ensenyar-hi qualque cosa, n’he d’aprendre moltes més. Més que donar d’allò que és meu, he d’afanyar-me a recollir allò que m’ofereixen. Més que evangelitzar la població, n’he de ser evangelitzat per les capes més pobres del poble peruà – destinatàries predilectes de la Bona Nova de Jesús -. Més que enriquir els altres amb conceptes i categories apreses a Europa, me n’he d’enriquir jo mateix amb els mateixos elements autòctons, indígenes, diferents, impensables, insòlits, increïbles, inaudits...

Gràcies a l’ajut personal que rep del bon amic Joan Riera, arrib a fer un tomb molt gros en la meva concepció i pràctica que consider pròpies d’un clergue catòlic. Un d’aquells que, per damunt tot, vol continuar sent seguidor de Jesús de Natzaret. Qui neix pobre en una cova. Viu amb austeritat durant uns anys. Mor clavat en creu, despullat de tota mostra de poder i de privilegi, identificant-se plenament en el més pobre de tots els pobres que hom es pugui imaginar...

La descoberta del valor suprem de la pobresa com a opció preferencial per als creients em deixa marca inesborrable i em porta a afanyar-me a romandre sempre en la seva defensa i al seu costat. Amb l'ajuda del Senyor!

Per això, em resulta molt emotiva aquesta trobada piurana de dos condeixebles mallorquins que, seguint camins diversos des d'aquell dia de la nostra ordenació sacerdotal el 16 de juny de 1968, coincidim en tants aspectes de les nostres vides que continuam considerant-nos amics de bon de veres.






Comentaris

  1. Em dic Macià Grau, i els escric des del setmanari Catalunya Cristiana. Actualment estic preparant un reportatge relacionat amb els mossens secularitzats i m'interessa poder entrevistar algun membre de la vostra associació, si us sembla bé us deixo el meu correu. Gràcies per endavant.
    mgrau@catalunyacristiana.cat

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic costitxer mossèn Rafel Horrach Llabrés

      M’hi uneixen llaços d’amistat, sobretot des que compartim tasques eclesiàstiques a la parròquia de Santa Catalina Thomàs on, com a bons feligresos, acudim i coincidim sovint: ell com a prevere concelebrant i jo fent sonar l’orgue durant la celebració eucarística dels diumenges al migdia. O durant les festes grosses de Pasqua i de Nadal. Rafel Horrach, (foto de  Ll.M.E.)     Quan, després d’haver cantat Laudes en bon Dissabte Sant al matí, el rector actual mossèn Ramon Lladó em comunica la mort del bon amic costitxer, m’envaeixen dues impressions fortes.           D’una banda, la sorpresa i el cop dur d’haver perdut un bon amic. De l’altra, l’alegria de saber que ha deixat de patir i de fer patir, alhora que, ja dins la nova dimensió desconeguda per a nosaltres que és el cel, s’ha retrobat amb sa mare (perduda molt jove), familiars i amistats entaulades en aquest món nostre que mai no deixa de ser aquella «vall de llàgr...

Més d'un centenar de capellans catòlics mallorquins secularitzats

Gràcies a la col·laboració de bons amics i companys de lluites pastorals i cíviques, primer, per devers les costes pacífiques “Ximbotanes”, l'actual rector de la Parròquia de la Soledat, mossèn Miquel Company i Bisbal ; i llavors el puigpunyentí Pere Barceló Barceló , podem tenir accés a una llista de secularitzats mallorquins (que ultrapassa el centenar), amb noms i llinatges. S'agrairia que, si qualcú pot acabar de completar-ne les dades (adreça domiciliària, adreça electrònica, telèfon, blog, web, facebook, twiter... o qualsevol altra) que hi facilitin la comunicació, vulgui aportar-les. Tant ho pot fer redactant un comentari a aquest post, com també adreçant-se'n al correu rodamon@cecili.cat. He de dir que no tenc record de conèixer-ne alguns dels 11 primers, com tampoc no arrib a saber ben bé qui són alguns dels 5 darrers. Això s'explicaria, crec jo, pel fet que som -encara ara, i Déu vulgui que per molts d'anys- el més jove de la generació de preveres mal...

Al bon amic concarrí Jaume Obrador i Soler

Quan na Maria Sastre , la seva esposa, em comunica de matinada la notícia del seu estat,  en sedació pal·liativa, don per descomptat que ja li queden poques hores de romandre viu entre nosaltres, a aquest bon amic concarrí resident a Muro en les dècades darreres. I que ja ha iniciat el camí de retorn definitiu a la nostra casa eterna... Són moments colpidors, per a la família i per a les seves amistats més properes. A mi, particularment, m’arriba molt endins la notícia. Amb en Jaume Obrador i Soler hem recorregut plegats molts de camins al llarg de les nostres vides. Primerament, compartim estudis acadèmics al Seminari diocesà de Mallorca, des de l’any 1955, durant onze anys seguits. Ell hi ingressa dos anys abans que jo. Posteriorment, compartim tasques missioneres a l’Àfrica Central, en un bell país anomenat Burundi, on en Jaume   Obrador és considerat com un dels mallorquins que ha après a practicar millor l’ús de la llengua kirundi. Al llarg de la seva vida, mai no n’ha t...