Passa al contingut principal

Entrades

Al bon amic santjoaner, Joan Barceló Matas

"Trobaré a faltar el seu somriure i la seva paraula acurada; qui tan sols amb la seva mirada contagiava les ganes de viure." Així he volgut dir adéu al bon amic de seminari, santjoaner de naixement i manacorí d'adopció, Joan Barceló i Matas  Hi he compartit l'existència damunt d'aquest planeta, en àmbits i moments diversos Primer, com a alumnes, fent els estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca. Ell, uns quants cursos per darrere del meu. Més tard, com a polítics en actiu dins les institucions públiques democràtiques illenques.  Ell, com a polític militant actiu, culte i educat, de la dreta conservadora més regionalista (UCD-UM). Jo, com a polític de formacions polítiques dins l'àmbit de l'esquerra nacionalista i independentista catalana més combativa. Darrerament, com a col•legues associats a a una entitat cultural ben activa i dinàmica, Amics del Seminari de Mallorca , constituïda legalment, de la qual ell és el president. A l'actualitat
Entrades recents

L’església estancada i l’església del futur

Trob que sí, que ha valgut la pena escoltar tot quant ens ha amollat JOSÉ MARÍA CASTILLO (92 anys d’edat), capellà i ex jesuïta, no incardinat a cap diòcesi ni a cap congregació religiosa, doctor en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i professor emèrit de la Facultat de Teologia de Granada , «online», i mantenint un col·loqui posterior que ha resultat massa curt, sobre Pastoral i Església, Doctrina Social i Moral, sobre la societat, el món i la vida, en CONVERSES CRISTIANES , amb el títol «L’ESGLÉSIA ESTANCADA I L’ESGLÉSIA DEL FUTUR» . Amb uns pocs minuts de retard, pels petits problemes tècnics que solen acompanyar els inicis de trobades telemàtiques com aquesta, s’ha encetat una temàtica que, en quatre punts, ell mateix ha qualificat d’actual, apassionant i problemàtica alhora. Davant la presència en pantalla d'una cinquantena de participants 1. Ens ha parlat sobre quina és la situació actual de l’església : l’ha qualificada de crítica en aquests moments i que anir

Al bon amic capellà, mossèn Joan MARTORELL MIR

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir , a punt de complir els 97 anys d’edat. Que descansi en pau! Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional . S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58). El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys. L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs , com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs. En un moment com aquest, quan e

Gustavo Gutiérrez, teòleg peruà, amb els més pobres de la terra

Enguany fa 50 anys que s’inicia a la ciutat de Chimbote (Perú) un corrent teològic que s’ha anat escampant arreu del món catòlic (1971). S’anomena Teologia de l’Alliberament . Vaig tenir la gran sort de compartir-ho directament durant un temps, cinc anys després, treballant com agent de Pastoral a la Prelatura presidida pel bisbe nord-americà James Burke , O.P., juntament amb altres companys mallorquins. En bon dia de Tots Sants, recoman d’escoltar atentament i completa allò que deia i afirmava l’any 1985 aquest teòleg peruà Gustavo Gutiérrez Merino (08-06-1928) sobre «La Teología de la liberación» , durant una de les nombrosíssimes entrevistes que li feien aleshores, quan encara no comptava amb 60 anys d’edat: Gustavo Gutiérrez és considerat el pare de la Teologia de l’Alliberament. Fou el primer que en publicà un llibre amb aquest títol l’any 1971, per l’editorial espanyola Ediciones Sígueme (jo era a punt de partir cap al Burundi, on vaig treballar-hi quatre anys). Ell mateix, e

Al bon amic santamarier, Joan Parets i Serra

Durant la segona quinzena del mes de juny de 2021, bons amics meus em feien arribar la notícia que el bon amic santamarier Joan Parets estava ingressat a la UCI de Son Espases . Hi havia estat sotmès a una intervenció quirúrgica molt delicada al cor.  En sortir del quiròfan, em deien, l’operació havia estat molt delicada i s’havien trobat certes complicacions. Les hores venidores eren importants per tal d’esbrinar-ne la recuperació desitjada. Encara que les analítiques mostrassin una certa tendència a estabilitzar-se, el pacient continuava en estat molt crític i greu. En dimarts i tretze, del mes de juliol, una mesada després, em comuniquen que «acaba de morir». Que descansi en pau, el bon amic i lluitador aferrissat que, durant tota la seva vida, s’ha afanyat a millorar les condicions de vida de la nostra gent, la nostra història, la nostra cultura, la nostra música, el nostre país: Mallorca. I el nostre món! Joan Parets, al despatx parroquial de Campanet, amb Cil Buele (2017) Semina

Al bon amic Pau Oliver (1): la parròquia de sant Nicolau

L’església parroquial de sant Nicolau, una de les cinc més antigues de Palma (1302), estava i està situada a un dels llocs més cèntrics de Ciutat. Ben enmig de carrers farcits d’establiments comercials, pastisseries de renom, galeries d’art, bars i restaurants o antigues cases de famílies nobles. Actualment està encomanada a la Prelatura de l’Opus Dei , impulsada i fundada per sant Josemaría Escrivá de Balaguer . Però l’any 1968 del segle passat, n’era rector mossèn Pau Oliver Ferrer . I jo m’hi exercia com un dels vicaris. Una mitja dotzena de capellans diocesans ens encarregàvem de les tasques parroquials diverses: tenien molt de tradicionals i romanien fortament marcades pels costums que hi havien introduït les famílies més riques de la noblesa palmesana Des dels inicis del segle XIV no havien estat poques les famílies riques que havien contribuït a aixecar-la, reconstruir-la, restaurar-la, mantenir-la, ornar-la... dirigir-la, etc. Això tenia molt de pes a l’hora d’envesti

Al bon amic Pau Oliver (2): el meu primer rector

El record que mantenc viu de mossèn Pau Oliver Ferrer , el meu primer rector, a la parròquia de sant Nicolau, a Ciutat, on l’any 1968, recent sortit del Seminari,  vaig rebre la meva primera destinació com a vicari, no pot deixar de ser més que agradós i força enriquidor. Cinquanta-tres anys després! M’hi vaig trobar molt a gust, amb una tan bona persona com ell. Aquell rector provenia d’una de les famílies cristianes de gran renom al centre de Palma. La seva casa pairal estava situada al carrer de Sans, entre les esglésies de santa Eulàlia i sant Francesc. El seu tarannà s’adeia bastant amb el de les famílies més benestants que s’acostaven amb més freqüència a la parròquia de sant Nicolau. Jo provenia d’una de les famílies cristianes més modestes de Ciutat. Tots sis membres vivíem en una «vivenda protegida» del grup Juníper Serra , situada a la barriada perifèrica palmesana denominada «El Molinar de Levante» . Just davant la fàbrica de gas i electricitat, quan amollava fumerades