SABAL

El pa del món basta per tothom i malgrat això la fam empeny a mig món. Però els farts no coneixen els dejuns. La desigualtat creix més a Espanya que a qualsevol país d’Europa i el FMI diu que està “en màxims històrics”. Segons Caritas 3 milions de persones a Espanya viuen amb 307 euros al mes i a Mallorca una de cada 4 es troba en situació de pobresa. Per altra banda, oh misteri!, el Credit Suisse diu que el 2012 va augmentar en 47.000 el número de milionaris d’Espanya (el 2013 ja són 402.000) i mentrestant tenim sis milions d’aturats i el terme mitjà del poder adquisitiu dels treballadors en un any ha davallat un 5%. Al President del Banc d’Espanya el sou interprofessional de 645 Euros li sembla alt, però el sou mitjà del personal del Banc en guanya 6.700 al mes (deu vegades més; el president de Telefónica 266 més; Florentino Pérez 157 vegades més i estira que ve peix). Per més inri, la banca a setembre del 2013 ha guanyat més de 7.000 milions. Idò, que vos pensàveu! Això

Les democràcies actuals funcionen a partir d’estats nascuts en territoris de forma sovint no democràtica (guerres, conquestes, matrimonis reials...); sí, la majoria d’estats d’avui han tengut un naixement no democràtic i després la classe més poderosa o una majoria “nacional” concreta s’ha imposat damunt diferents pobles o nacionalitats que cohabitaven un territori, construint un Estat-nació hegemònic que crea una constitució feta al seu gust i mida, centralitza el govern, imposa una llengua, vol crear una identitat col·lectiva única, maneja l’economía... i en el cas espanyol imposa una monarquia hereditària. Aquest estat-nació no reconeix prou les diferents nacionalitats amb la seva pròpia identitat, cultura, llengua, autogovern... En Franco ho digué sense mastegar fesols: “El caràcter de cada región serà respetado, però sin perjuicio para la unidad espanyola, que la queremos absoluta, con una sola llengua, la espanyola y una sola personalidad, la espanyola”. Sobre tot a

Les comunitats humanes o pobles tenen una manera pròpia de sentir, pensar i actuar, que es podria resumir en un caràcter o idiosincràsia i cultura propis. Es tracta d’un conjunt de pautes compartides i trets particulars que fan diferents unes comunitats de les altres. Aquesta diferenciació es fruit d’una herència col·lectiva de història, costums, llengua, creences, símbols, maneres de organitzar-se i de relacionar-se..., que es dóna normalment dins unes condicions tel·lúriques territorials i té fortes connotacions emocionals i sentimentals. La família, l’escola, els mitjans de comunicació, les relacions socials, institucions, etc. s’encarreguen de transmetre la cultura i l’estimació a allò que sent propi. Quan una cultura externa s’estén i és imposada a la força damunt una altra, es produeix el que s’anomena aculturació, o en termes més polítics colonialisme o imperialisme, que suposa sovint una deculturació de la víctima de la invasió, perdent les pròpies característ

Des que va començar el Govern de Bauzà ja mostrà la filassa del seu tarannà superb per haver obtingut la majoria absoluta electoral amb un menyspreu absolut dels discrepants, dels acords consensuats abans d’ell, de les institucions encarregades d’ajudar al bon govern (Universitat, Consell Consultiu, TSJB, etc.). Ara acaba de mostrar una caparrudesa i arrogància extremes davant la mobilització més gran de la història a les Illes contra el antipedagògic i funest TIL. Cent mil persones no li basten per fer-lo repensar; la immensa majoria dels entesos en educació (pedagogs, mestres, catedràtics) no són escoltats; sols uns quants polítics monolingües i càrrecs a sou defensen un trilingüisme malgirbat . La gran majoria de pares recolzen els mestres en vaga, perquè saben que Bauzà i el seu escabotell estan jugant amb l’educació dels seus fills, mentre ell, de manera vil i perversa, intenta enfrontar els pares contra els professors i crida a l’ordre als seus batles i reg

Pares heu d’agrair els professors defensen els vostres fills alumnes, posant-hi els seus duros. Davant una mesura absurda política i antipedagògica, com es la forma com es vol aplicar el TIL, els professors han emprès la mesura extrema de la vaga indefinida. Que és sobre tot una mostra de vocació, de compromís educatiu, de defensa dels alumnes, de seny pedagògic i de dignitat. Tot això està avalat pel que suposa perdre més o manco 100 euros diaris. Tot un exemple d’una coherència molt costosa per cada família dels professors. Mereixen avui l’agraïment i el recolzament del pares, perquè defensen els seus fills d’un desbarat pedagògic que faria recular els aprenentatges. Vius que no ens venguin gat per llebre: El Govern si el que volgués fos que els alumnes aprenguessin anglès el que faria seria una cosa tan elemental i experimentada a mig món, com és ara un pla progressiu començant des dels més petits amb professors qualificats i no aquest desgavell que no està avala

Si pens és perquè visc. ALS NOSTRES JOVES. (SEGONA PART) Per Agustí Serra Soler. Avui, jovenetes i jovenets, fa quinze dies, aquí mateix, us vaig prometre continuar dient-vos el meu parer sobre els temps que us ha tocat viure la vostra joventut, Això és el que jo pens: La vostra época, al meu veure, per a vosaltres no és fácil; pot ser, fins i tot, més complicada que la que nosaltres tenguèrem.. No parl de les persones amb nom i llinatges, sí de la manera col’lectiva d’ implicar-se la gent dins la societat; pens que el comportament popular no és tan noble, ni senzill com antigament, i més se veu a les nostres illes, on per naturalesa som simples, familiars, nets. Ara, amb molt més mitjans de comunicació, amb molts més coneixements científics, amb moltes més comoditats, amb moltes més tècniques per combatre les malalties i més medis per allargar-nos la vida, i, concretament per a vosaltres els joves, amb molts més llocs per divertir-vos, circuns

Si pens és perquè visc. AVIU, COMPLINT ANYS, I MOLTS, DIC ALS NOSTRES JOVES. (I) Per Agustí Serra Soler. Aui complesc anys. Vuit grapades grosses d’anys, i encara me’n sobren, pos dins la meva motxilla , damunt la meva esquena , amb la que faig camí per la vida. Quan un arriba als darrers escalons de la l’escalinata, i mira cap enrere i es veu afortunat, no per les quantitats, sinó per les qualitats que el rodegen, dóna gràcies a Déu. És un encant per a mi, en aquest moment, haver passat més de mitja vida dins la Vall sollerica i sentir-m’hi més que satisfet complint-hi anys… Una cosa anyor i és entrar en una aula replena de jovenets i jovenetes i, amb ells tractar de tot i molt, ensenyant-los jo, ensenyant-me ells. D’edat de 22 anys he estat com a professor entre joves: vaig, ja, començar a Sa Pobla durant els tres mesos de vacances d’estiu, essent seminarista; us ho diu aquesta foto que guard com regal que apuja la meva satisfacció. I, ja que no ho

Si pens és perquè visc. EN EL 47è ANIVERSARI DE LA MORT DE LA MEVA CUNYADA FRANCISCA.   Ni 47 anys, després de la teva mort, estimada Francisca, aconsegueixen que s’emportin enfora de la meva enyorança l’amor que te tenia, l’amor que encara te tenc, avui, amb més consciència i coneixença, per causa de la meva edat molt avançada i dins del món que vivim , tan distint del que visquèrem en aquell temps. De tu me’n parlen a cau d’orella, sovint, sovint, silenciosament, amorosament, tots quants som ara en familia, els que t’estimàvem abrasant-te de cor i els que tu no has conegut com són els dos néts, Argemí i Pau, dues meravelles, i els dos renéts, Pau i Marc, dues campanetes de jardí florit que donen color i vida tan prompte están al nostre costat o me parlen per telèfon. I jo me pregunt: “Si tu sobrepassares les altures llençant-te de ple, fent-nos feliços a tots, donant-nos el millor, cercant trobar solucions a totes les dificultats, pensant se

Sr. Bauzá, president: sap que la gramàtica del llenguatge dels nostres padrins és la mateixa i única, tan a Mallorca com a Catalunya? Per Agustí Serra Soler. Sr. Bauzá, President de les Mallorques, com deien els nostres padrins de temps enrera, M’horroritzà i m'ofengué, com a professor jubilat de les dues llengües de casa nostra i la de la mare, el llatí, i de la padrina, el grec, quan dins l’aula acadèmica dels nostres mestres de la llei “feta i dita” (no raonada i promulgada), dins l’aula, endomassada i vellutada, la sala magna del Parlament, vostè, com director-preceptor, assegut en càtedra infal·lible, amb veu tan arbitrària com alta (jo ho vaig sentir, fins i tot, des de ca nostra) digué aquest capritx volàtil de superior en assemblea: “Nosaltres volem que en les escoles s’ensenyi el mallorquí, el mateix que parlaren els nostres padrins…, i no volem el català”. Me sap greu per vostè i, més encara per la meva, per la nostra llengua, que ens ve dels nostres padri

ALGUNES REFLEXIONS PERSONALS AL CICLE “PAÍS I PROCÉS SOBIRANISTA DE CATALUNYA” Bunyola, 10 de novembre de 2013 0.- M'alegra ben molt haver estat convidat a venir aquí a Bunyola. Més que res, perquè hi puc dir allò que pens sobre un assumpte d'actualitat que m'interessa moltíssim, com és ara el “procés sobiranista de Catalunya”. Es tracta de veure per què ens convé i ens pot resultar profitós, als mallorquins en particular i als illencs en general, fixar-nos en allò que hores d'ara està passant al Principat de Catalunya. De parlar sobre aquest procés actual cap a la independència catalana. D'analitzar el que comporta per a nosaltres la sobirania catalana i l'exercici del dret a l'autodeterminació que proposa la societat catalana i les seves institucions públiques. Vull agrair la invitació que em fa, juntament amb l'Associació J. Koslowsky, el gran amic Climent Garau . En tenc i mantenc la imatge, d'un home lligat a