Les
comunitats humanes o pobles tenen una manera pròpia de sentir,
pensar i actuar, que es podria resumir en un caràcter o
idiosincràsia i cultura propis. Es tracta d’un conjunt de pautes
compartides i trets particulars que fan diferents unes comunitats de
les altres. Aquesta diferenciació es fruit d’una herència
col·lectiva de història, costums, llengua, creences, símbols,
maneres de organitzar-se i de relacionar-se..., que es dóna
normalment dins unes condicions tel·lúriques territorials i té
fortes connotacions emocionals i sentimentals. La família, l’escola,
els mitjans de comunicació, les relacions socials, institucions,
etc. s’encarreguen de transmetre la cultura i l’estimació a allò
que sent propi. Quan una cultura externa s’estén i és imposada a
la força damunt una altra, es produeix el que s’anomena
aculturació, o en termes més polítics colonialisme o imperialisme,
que suposa sovint una deculturació de la víctima de la invasió,
perdent les pròpies característiques culturals, amb una certa
rebel·lia interna que cova o es manifesta.
Avui
malgrat les grans corrents migratòries, la globalització dels
mitjans de comunicació y del comerç, es mantenen diferències
fondes entre els grups humans: no és el mateix un massai que un
japonès, ni un senegalès que un rus, ni un iranià que un francès;
i dins el món més proper, no és el mateix un alemany que un italià
i més prop encara, no és el mateix un gallec que un andalús, ni un
mallorquí que un extremeny. No es tracta de millors o pitjors,
simplement diferents, com es diferent un ca rater d’un ca de
bestiar, i els dos són cans. I es bo que hi hagi cans raters i cans
de bestiar precisament per la seva diferència. La diversitat humana
i cultural és un riquesa tan important i necessària com la
biodiversitat.
Així
com les persones volen mantenir la seva identitat, autonomia i
independència i no volen ser homogeneïtzades, les comunitats o
pobles també volen mantenir aquestes qualitats i també volen
mantenir els seus senyals diferencials. Els pobles, que són una
persona de persones, també tenen un nom que els identifica, com a
les persones Però aquesta realitat està oberta y és dinàmica, com
passa en els processos personals que va incorporant elements nous,
sense que el poble o persona perdi la seva identitat.
Quan
aquest poble o subjecte col·lectiu és objecte de relacions de
dominació política-econòmica-cultural per un altre, un estat o una
metròpoli, pot succeir que vagi cobrant consciència política que
aquesta situació el sotmet, li roba la llibertat de ser i decidir,
li dóna perjudicis i li va escapollant la pròpia identitat i si els
signes dominació es tornen més agressius i freqüents, la
consciència de la pròpia identitat es pot aprofundir i pot dur a la
actuació dels membres de poble sotmès a accions orientades a
l’alliberació. Però també pot succeir que la dominació sigui
tan forta que no permeti cap expressió de disconformitat, controlant
els mitjans de comunicació, exercint una forta repressió, copsant
els llocs claus dins l’administració, comprant amb prebendes i
privilegis a nadius... de tal manera que pot anar corcant la
consciència de molts, atemorint a altres i enrabiant a altres. Això
ho veiem per exemple molt clar avui al Tibet i ho hem viscut a
Espanya amb la dictadura de Franco, i ara torna a reverdir amb els
govern centralitzador del PP i concretament a Mallorca amb el govern
de Bauzá . Quan els pobles que són diferents han estat assimilats o
conquerits per un altre, tenen la tendència a reivindicar el dret a
l’autodeterminació, així ha passat al llarg de la història amb
el colonialisme, en la dissolució de la URSS, de Iugoslàvia... Pot
passar més tard o més prest a Escòcia, Canadà, Bèlgica, Espanya.
No
hi ha com tocar el viu de l’anima d’un poble amb humiliacions,
injustícies, greuges comparatius, imposicions, explotació
econòmica... perquè desperti la consciència de poble i s’aixequi
per defensar allò que estima i que considera part essencial del seu
patrimoni vital ancestral i pensi en la independència.
Un
tòpic que solen repetir per pa i per sal els estats dominadors és
que l’autodeterminació del poble sotmès és impossible. Afirmació
que a més de ser a les clares exagerada i sense aferratall lògic,
és contrahistòrica La pròpia historia d’Espanya està mesella
d’exemples. L’argument de la impossibilitat de la independència
és buit, però pretén que no hi ha altra sortida que la
capitulació.
Mariano Moragues Ribas de Pina
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada