Passa al contingut principal

Com neix l’ independentisme.


Les comunitats humanes o pobles tenen una manera pròpia de sentir, pensar i actuar, que es podria resumir en un caràcter o idiosincràsia i cultura propis. Es tracta d’un conjunt de pautes compartides i trets particulars que fan diferents unes comunitats de les altres. Aquesta diferenciació es fruit d’una herència col·lectiva de història, costums, llengua, creences, símbols, maneres de organitzar-se i de relacionar-se..., que es dóna normalment dins unes condicions tel·lúriques territorials i té fortes connotacions emocionals i sentimentals. La família, l’escola, els mitjans de comunicació, les relacions socials, institucions, etc. s’encarreguen de transmetre la cultura i l’estimació a allò que sent propi. Quan una cultura externa s’estén i és imposada a la força damunt una altra, es produeix el que s’anomena aculturació, o en termes més polítics colonialisme o imperialisme, que suposa sovint una deculturació de la víctima de la invasió, perdent les pròpies característiques culturals, amb una certa rebel·lia interna que cova o es manifesta.
Avui malgrat les grans corrents migratòries, la globalització dels mitjans de comunicació y del comerç, es mantenen diferències fondes entre els grups humans: no és el mateix un massai que un japonès, ni un senegalès que un rus, ni un iranià que un francès; i dins el món més proper, no és el mateix un alemany que un italià i més prop encara, no és el mateix un gallec que un andalús, ni un mallorquí que un extremeny. No es tracta de millors o pitjors, simplement diferents, com es diferent un ca rater d’un ca de bestiar, i els dos són cans. I es bo que hi hagi cans raters i cans de bestiar precisament per la seva diferència. La diversitat humana i cultural és un riquesa tan important i necessària com la biodiversitat.
Així com les persones volen mantenir la seva identitat, autonomia i independència i no volen ser homogeneïtzades, les comunitats o pobles també volen mantenir aquestes qualitats i també volen mantenir els seus senyals diferencials. Els pobles, que són una persona de persones, també tenen un nom que els identifica, com a les persones Però aquesta realitat està oberta y és dinàmica, com passa en els processos personals que va incorporant elements nous, sense que el poble o persona perdi la seva identitat.
Quan aquest poble o subjecte col·lectiu és objecte de relacions de dominació política-econòmica-cultural per un altre, un estat o una metròpoli, pot succeir que vagi cobrant consciència política que aquesta situació el sotmet, li roba la llibertat de ser i decidir, li dóna perjudicis i li va escapollant la pròpia identitat i si els signes dominació es tornen més agressius i freqüents, la consciència de la pròpia identitat es pot aprofundir i pot dur a la actuació dels membres de poble sotmès a accions orientades a l’alliberació. Però també pot succeir que la dominació sigui tan forta que no permeti cap expressió de disconformitat, controlant els mitjans de comunicació, exercint una forta repressió, copsant els llocs claus dins l’administració, comprant amb prebendes i privilegis a nadius... de tal manera que pot anar corcant la consciència de molts, atemorint a altres i enrabiant a altres. Això ho veiem per exemple molt clar avui al Tibet i ho hem viscut a Espanya amb la dictadura de Franco, i ara torna a reverdir amb els govern centralitzador del PP i concretament a Mallorca amb el govern de Bauzá . Quan els pobles que són diferents han estat assimilats o conquerits per un altre, tenen la tendència a reivindicar el dret a l’autodeterminació, així ha passat al llarg de la història amb el colonialisme, en la dissolució de la URSS, de Iugoslàvia... Pot passar més tard o més prest a Escòcia, Canadà, Bèlgica, Espanya.
No hi ha com tocar el viu de l’anima d’un poble amb humiliacions, injustícies, greuges comparatius, imposicions, explotació econòmica... perquè desperti la consciència de poble i s’aixequi per defensar allò que estima i que considera part essencial del seu patrimoni vital ancestral i pensi en la independència.
Un tòpic que solen repetir per pa i per sal els estats dominadors és que l’autodeterminació del poble sotmès és impossible. Afirmació que a més de ser a les clares exagerada i sense aferratall lògic, és contrahistòrica La pròpia historia d’Espanya està mesella d’exemples. L’argument de la impossibilitat de la independència és buit, però pretén que no hi ha altra sortida que la capitulació.
Mariano Moragues Ribas de Pina


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic capellà, mossèn Joan MARTORELL MIR

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir , a punt de complir els 97 anys d’edat. Que descansi en pau! Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional . S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58). El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys. L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs , com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs. En un moment com aquest, quan e

Trobada informativa sobre grup sinodal «Gent cristiana aporta»

Aquest dimarts 14 de juny hem mantengut la nostra enèsima reunió telemàtica els membres d'un grup superinteressantíssim de 21 persones: "Gent cristiana aporta" . Som persones que aquest darrer mig any ens hem retrobat infinitat de vegades per via telemàtica. Conscients que no tots els catòlics sentim nostàlgia d'un passat eclesiàstic que, per contra, valoram com a ranci i estantís, juntament amb altres sectors de les nostres societats del segle XXI; som d’aquells que preferim mirar-ho tot cap al futur d'aquest món nostre, amb una presència cada cop més visible i més efectiva d'unes esglésies cristianes més agosarades que s'hi apliquin com cal. També la nostra església, la catòlica, la que, malgrat tot, ens estimam, si més no per esser-ne aquella a la qual  hem dedicat la major part dels esforços nostres de cada dia al llarg de la nostra vida septuagenària. Hi creim, de bon de veres, en la força transformadora, revolucionària, radical, anticapitalista i soc

Al bon amic Jaume Muntaner Rullan

Tot d'una que m’assabent que aquest mes d’agost de 2022 s'ha mort el bon amic Jaume Muntaner Rullan , em vénen al cap records nombrosos dels contactes que hem mantengut tot al llarg de les nostres dues vides. Primerament, quan, juntament amb la seva família, viuen a un pis de la plaça del cardenal Reig, la del "supositori", de Palma. I posteriorment, no gaire lluny, al carrer del pare Bartomeu Pou. Jaume Muntaner Rullan , al Seminari Primer record, Seminari diocesà Si mal no record, quan jo ingrés al Seminari, ell ja deu estar fent el segon curs de Filosofia. No en tenc cap imatge seva, del Seminari menor. Sí que el veig dirigint els «Pueri Cantores» , amb un estil elegant ben característic. Sempre ben vestit. Ben pentinat. Amb modals senzillament senyorials. Jaume Muntaner , prefecte dels "Pueri Cantores"  al Seminari diocesà de Mallorca Segon record, Escoltisme És un dels molts consiliaris del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca que a la dècada dels an