Agustí - Bauzá

Sr. Bauzá, president: sap que la gramàtica del llenguatge dels nostres padrins és la mateixa i única, tan a Mallorca com a Catalunya?

Per Agustí Serra Soler.

Sr. Bauzá, President de les Mallorques, com deien els nostres padrins de temps enrera,

M’horroritzà i m'ofengué, com a professor jubilat de les dues llengües de casa nostra i la de la mare, el llatí, i de la padrina, el grec, quan dins l’aula acadèmica dels nostres mestres de la llei “feta i dita” (no raonada i promulgada), dins l’aula, endomassada i vellutada, la sala magna del Parlament, vostè, com director-preceptor, assegut en càtedra infal·lible, amb veu tan arbitrària com alta (jo ho vaig sentir, fins i tot, des de ca nostra) digué aquest capritx volàtil de superior en assemblea: “Nosaltres volem que en les escoles s’ensenyi el mallorquí, el mateix que parlaren els nostres padrins…, i no volem el català”.

Me sap greu per vostè i, més encara per la meva, per la nostra llengua, que ens ve dels nostres padrins, la poca ciència que vostè mostra tenir, i l’inexistent aprovat de la gramàtica mallorquina, sobre el seu origen en les normes d’ortografia, morfologia i sintaxi, fent veure a les clares que res no en sap de l’ extens estudi de la nostra llengua vernàcula entre els lletrats mallorquins, valencians i catalans, llumeneres en l’amor de pàtria, per assegurar-se en la unitat de la llengua i la cohesió de les comunitats que parlam el mateix idioma, sense haver de rompre la fidelitat als nostres padrins. La nostra llengua té mil belles fesomies, com són els dialectes de cada poble i regió: “dialecte n’és cada una de les modelitats amb que nosaltres els mallorquins ens comunicam amb el nostre llenguatge, cap dificultat tenim de comprensió, encara que tots -just en la manera de dir les paraules i el so amb què les deim- ens dóna consciència de les diferències que tenim, dins Mallorca mateix.

Me sap greu que el nostre President Bauzá fiqui la pota dins el fang de la ignorància lingüística, i, remogui, per dies indefinits, una vaga que farà història, i que, a causa seva, no dels professors, en pagaran les conseqüències els nostres fills i tots els estudiants. Se veu clar que ell estima sols per interès tres llengües a la vegada. En ell se veu d’una hora enfora que la llengua mallorquina no és la seva amant preferida. Essent el mallorquí la llengua a la que prometé fidelitat en servir-la, en té d’altres que li piquen més i, per lluir-se i tenir bo en les altrures de més enllà de la roqueta, o perquè li donen més doblers les hi dóna preferencia tancant el català de Mallorca en llista d’espera.

Ha de saber i s’ho ha de ficar dins el cap, que les llengües són organismes vius, que tenen, seguit seguit, mancances de direcció i necessitat de creixement ja que en el seu redol voletegen cada dia més vocables que res no tenen a veure amb nosaltres. La llengua parlada i escrita camina a través d’una gentada que parla de la seva manera i de mala manera. Les Illes Balears caminen, costat per costat, amb altres llengües forànies vingudes de l’altre cap de món, i sols amb la unió d’una ensenyança unificada, forta, segura, plena, científica, ensenyada per mestres enamorats de les nostres arrels i dels nostres padrins i de la nostra història; no polititzada, dependent de les ignoràncies de governats absoluts, que fan de les seves. Se pot defugir de la seva mort i de la seva deformació que la fa despreciable i lletja més que el pecat que cometen els que maten la vida dels pobles.

El pas del temps fa perdre moltes paraules i transforma l'ortografia i sintaxi de la llengua mare a la vegada que la societat es transforma també, tants com som que la parlam, tots en distins coneixement del llenguatge. Aquest greu perill sols se pot solucionar dins les escoles a mans de bons mestres. Amb la parla constant i multitudinària se destinyen els sentits d’allò que les paraules signifiquen, i d’ells se perd la validesa, el nervi, la contundència.

La llengua, com un ciri, que mentre té cera fa llum, però el ble torç el coll i s’apaga i mor quan ningú no li afegeix cera. N’hi ha a milions de llengües mortes ofegades per altres llengües, idiomes dominadors imposats pels governats; primer embordeixen la parla que ens ensenyen els nostres padrins i parlen els nostres pares, després la desmereixen, més tard l’arraconen i acaben enterrant-la.

El manteniment i la salut de la llengua del català de Mallorca és tasca dels mestres i professors que la saben i l’estimen. Amb ells confiam, amb ells ens unim en aquests moments en què el poder que sols replega doblers i desconcert, crisi i desparació, repugnàcia i corrupció, mentides i promeses falses, ha entrat dins les nostres escoles i us ha dit: “Aquí teniu tres llengües, amb totes elles, bé o malament, heu de fer les clases, volem uns nins savis a la nostra manera, perquè són ells que més tard ens han d’obeir.”

Sr. Bauçà, President de les Mallorques, deixi tranquils els mestres, que d’allò que vosté ens dóna lliçons ells en saben més que vostè. Vostè està preparat per administrar una apotecaria, no una escola, ni un institut, ni una universitat. Les Balears, filles dels foners, amb les seves petites pedres, fins i tot els romans venceren. No serà vostè qui les venci amb una llei que els fa alçar els punys, cosa que mai no ha fet en temps de pau contra els seus dirigents. Amolli l’orgull i faci el que toca fer als docents.

Agustí Serra Soler

Professor jubilat