Les
democràcies actuals funcionen a partir d’estats nascuts en
territoris de forma sovint no democràtica (guerres, conquestes,
matrimonis reials...); sí, la majoria d’estats d’avui han tengut
un naixement no democràtic i després la classe més poderosa o una
majoria “nacional” concreta s’ha imposat damunt diferents
pobles o nacionalitats que cohabitaven un territori, construint un
Estat-nació hegemònic que crea una constitució feta al seu gust i
mida, centralitza el govern, imposa una llengua, vol crear una
identitat col·lectiva única, maneja l’economía... i en el cas
espanyol imposa una monarquia hereditària. Aquest estat-nació no
reconeix prou les diferents nacionalitats amb la seva pròpia
identitat, cultura, llengua, autogovern... En Franco ho digué sense
mastegar fesols: “El caràcter de cada región serà respetado,
però sin perjuicio para la unidad espanyola, que la queremos
absoluta, con una sola llengua, la espanyola y una sola personalidad,
la espanyola”.
Sobre tot a partir de la Revolució Francesa, que proclama que tots
els homes naixen iguals i lliures, ni les persones, ni els pobles
volen ser sotmesos per cap tipus de dominació. Les repúbliques
acaben reivindicant la participació de tots el ciutadans en el
maneig del poder, de la res (cosa) pública, com un dret de la
persona i del col·lectiu d’una comunitat nacional. No hi ha
ciutadans lliures, si no ho són també les comunitats que conformen
i s’autogovernen. No és el mateix estat que nació i totes les
nacions tenen el mateix valor i dignitat; no n’hi ha unes més
importants i vàlides que les altres. Qualsevol estat ha d’assumir
el pluralisme nacional que pugui existir dins el seu àmbit. Un estat
plurinacional sols pot subsistir si hi ha un pacte voluntari
de convivència entre les nacions que el conformen, que no signifiqui
que un domina l’altre, sinó que hi ha un reconeixement respectuós
de la diversitat. Si aquest pacte voluntari es romp, encara que sigui
sols per una de les parts, cada part haurà de decidir com
s’autodetermina, s’organitza i s’autogoverna, mitjançant una
decisió lliure i sobirana de la majoria dels ciutadans de la nació
poble. Com quan es romp un pacte matrimonial: basta que una de les
dues parts no vulgui perllongar la convivència, perquè s’acabi el
matrimoni. Així ha succeït amb els estats, l’any 1945 n’hi
havia 51 estats i avui n’hi ha 193 reconeguts per l’ONU.
El
dret a l’autodeterminació és essencial per la persona i pels
pobles, i no s’ha de veure sols com un camí cap a un estat propi i
independent, sinó com una via de democratització, d’una
participació més pròxima dels ciutadans i més respectuosa de les
diferències; o sigui, un ordre social i polític més adequat i més
just. Decidir sobre el que afecta directament als subjectes
individuals o col·lectius és autodeterminar-se i cap hegemonia
externa pot impedir legítimament que una col·lectivitat nacional,
poble, ajuntament o agrupació, celebri referèndums o consultes a la
seva gent per prendre les decisions que trobi pertinents. La
participació directe en les decisions del poder és la expressió
democràtica por excel·lència. Davant aquest fet no es poden
esgrimir marcs legals forans contra la voluntat d’un poble
expressada democràticament.
Mariano Moragues Ribas de Pina
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada