Als nostres joves, segona part

Si pens és perquè visc.

ALS NOSTRES JOVES. (SEGONA PART)

Per Agustí Serra Soler.

Avui, jovenetes i jovenets, fa quinze dies, aquí mateix, us vaig prometre continuar dient-vos el meu parer sobre els temps que us ha tocat viure la vostra joventut, Això és el que jo pens:

La vostra época, al meu veure, per a vosaltres no és fácil; pot ser, fins i tot, més complicada que la que nosaltres tenguèrem.. No parl de les persones amb nom i llinatges, sí de la manera col’lectiva d’ implicar-se la gent dins la societat; pens que el comportament popular no és tan noble, ni senzill com antigament, i més se veu a les nostres illes, on per naturalesa som simples, familiars, nets.

Ara, amb molt més mitjans de comunicació, amb molts més coneixements científics, amb moltes més comoditats, amb moltes més tècniques per combatre les malalties i més medis per allargar-nos la vida, i, concretament per a vosaltres els joves, amb molts més llocs per divertir-vos, circunstàncies més al vostre gust, manuals portàtils sempre presents en vostres mans, (“internet”, mòvils, facebook); tentats i agravats per incentius (licors i drogues…), enclotats en un món, avui, que dóna voltes, i més voltes, sense assessiar-vos la vostra fam d’evagació, i us regala nits amb llum artificial que duren fins que el sol surt, posant-vos bojos amb licors de tota classe, amb estupefactes que vos mutilen el coneixement, amb narcòtics que vos condueixen a la tomba i vos maten la part més noble de la persona i esmicolen la vostra familia.

Avui ho volem tot…, però, també, som esclaus de tot, ja que ho enverinam tot en contra de les persones i de la societat.

Mai l’home s’havia sentit tan orgullós com se sent en el nostre temps; li pareix que la vida ha començat amb ell, i que els nostres avantpassats eren uns curts de vista i caps quadrats. Avui l’home se sent un “super-home”, li sembla que el cel, la terra, la mar i “l’home mateix” està dins les seves mans, quan la il’lustració cultural d’avui és incapaç de remediar que vosaltres, els joves, no trobeu treball, ni us pogueu casar quan voleu, ni tenir els fills que us demana l’amor, i per falta de guany hagiu de ser alimentat amb la “pensió” del vostres padrins, ja que els vostres pares també están a l’atur; i acabeu la carrera i us trobeu amb totes les portes tancades; i envieu “curriculum’s vitae” a les empreses i aquests s’acaramullin uns damunt els altres sobre la taula del despatx de l’empresari qui té el negoci que no s’aguanta dret per tants de deutes que l’ofeguen.

Però, per a mi, no és aquest l’únic problema i el que més crisi ens dóna.

Jo no parl de les quantitats de doblers que tenim dins el calaix. Avui vivim, de cop, vivències que toca experimentar-les a través de les etapes graduades de la vida. A mi me fa por que la quantitat de tants avantages no ens pugui donar la qualitat d’una vida tranquil’la, humana, de nin quan ets nin, de jove quan ets jove, de reflexió i prudència quan ja ets una persona madura. Les possibilitats són fabulosament immillorables, però, també, és ben cert que ens falta molt per arribar a tenir una vida calmada i assossegada, la que, dins la pobresa tenien els nostres padrins.

Les escoles de la nostra infància ens ensenyaven per entrar en més o manco bon peu dins una societat concreta, dins unes circunstàncies pròpies, les mateixes que el poble vivía. Èrem ensenyats i educats a la vegada. Ara, com a professor que ho he estat tota vida, no puc dir que les escoles no ensenyin els nins, i a la vegada més, els nins i joves que volen estudiar, emperò, allò que pos en dubte és que se’ls eduqui plenament per entrar amb peu segur i cap clar dins la nova vida que despista grans i petits, i ser incapaços de no embrutar-se dins tant de fang com trobaran pel camí. En tantíssimes converses dialogades amb joves, estudiants d’instituts i universitats d’aquí i de molt més enllà de la Roqueta, he pogut veure, des de tots els angles, els seus dubtes econòmics i professionals i les barreres i voltes que han de donar per arribar a la cadira per despatxar la seva professionalitat. Quina pena veure professionals, que han suat sang en els seus estudis, arraconats sense feina, ni esperances de tenir-ne.

Joves un diré més.

L’home, en sí, és el ser més poderós per fer el bé, però, si vol, és el pitjor de tots els sers per fer el mal.

Joves, aixecau el cap i obriu els ulls, cultivau la intel’ligència I el seny. La vostre época, envoltada d’un moviment de revolució i de corrupción, manca d’honradesa i amistat sincera, plena d’aparences i mendides, us demana heroisme.

Avui més que mai necessitau ser savis, honrats, amics entre vosaltres i previnguts. Siguin les vostres dificultats en la vida, roques per superar-les i que us facin més valents.