En el meu natalici, als joves

Si pens és perquè visc.

AVIU, COMPLINT ANYS, I MOLTS, DIC ALS NOSTRES JOVES. (I)

Per Agustí Serra Soler.

Aui complesc anys. Vuit grapades grosses d’anys, i encara me’n sobren, pos dins la meva motxilla , damunt la meva esquena , amb la que faig camí per la vida.

Quan un arriba als darrers escalons de la l’escalinata, i mira cap enrere i es veu afortunat, no per les quantitats, sinó per les qualitats que el rodegen, dóna gràcies a Déu. És un encant per a mi, en aquest moment, haver passat més de mitja vida dins la Vall sollerica i sentir-m’hi més que satisfet complint-hi anys…

Una cosa anyor i és entrar en una aula replena de jovenets i jovenetes i, amb ells tractar de tot i molt, ensenyant-los jo, ensenyant-me ells. D’edat de 22 anys he estat com a professor entre joves: vaig, ja, començar a Sa Pobla durant els tres mesos de vacances d’estiu, essent seminarista; us ho diu aquesta foto que guard com regal que apuja la meva satisfacció.

I, ja que no ho puc fer, essent jubilat, dins una aula, avui, ho faré des del meu recó quinzenal del nostre setmanari, el “Sóller”; i per això, me dirigiré als nostres joves; em dol que ells no em puguin respondre, però, no puc fer res més.

L’home és un ésser imprevist per naturalesa, que veu com, dins un món sensible, tothom obeeix a unes necessitats cegues, o a uns instints – potser inconscients- que el governen i li obrin camins.

L’home està subjecte a les exigències, coacccions, ordres i passions genètiques. Tot I això, la dignitat de l’home I la seva intel·ligència hi és en ell per superar les dissorts i desgràcies, per adonar-se’n del seus valors i coneixements. L’home no és solament un obrer apte pel maneig de les màquines –productes de l’enginy- sinó enginyós en coneixements de causes per viure millor la vida, dirigida pel raonament que ens diferencia dels animals.

Avui l’home és valorat i, certament, interpretat segons les riqueses que posseeix; els fets econòmics mouen quasi tots els fils de la història universal. És l’economia del món sencer que desplaça, arrossega i assenta com ha d’esser i és un país, si vol fer-se gran. Són els seus diners que ens diuen el poder de comandament d’un govern, d’una institució, d’una família, d’un medi de comunicació, d’un cinema, d’un partit polític, d’un esportiu, i, fins i tot, d’un negoci de vicis i corrupció…

En mig de la crisi de valors que atrevessam, que atravessa el nostre món de llevant fins a ponent, de nord fins a sud, crec que és un deure dels qui volem que les coses facin bé, dels qui proclamen la força de la cultura, dels qui prediquen amb l’exemple el seny d’una moral sana, d’unes lleis justes i positives, d’unes creences fonamentades en la Veritat, esforçar-nos perquè mai no puguem posar a la mateixa altura , o pitjor més baixa, la dignitat humana, ni les bones costums, ni nostra fe, ni nostra llengua. Venim d’una nissaga noble i senzilla, sàvia i digna.

Si per una banda vivim dins una illa, per l’altra gaudim d’una bellesa que atreu tot el món, cosa que ens fa rics, però també ens fa estar alerta a no ser contaminats per cultures estranyes que, si no anam vius, ens poden matar la nostra.

**************************

Si Déu vol i Maria, d’aquí quinze dies seguiré pels meus joves dient-los el que jo voldria fos matèria per conversar amb ells .Però, avui, no vull ser llarg perquè en aquest dia assenyat, que me recorda el meu naixement, vull cantar casa nostra de Sa Pobla.

AQUELL CANOSTRA DE SA POBLA.

Un niu de cantons grisos, un niu de parets blanques,

Un niu fet pels meus pares, sí, sí, amb la seva mà,

Un niu ple de floretes, de sol amb moltes branques

D’uns arbres que volien, volien tots fruitar.

En el corral teníem, gruixudes, dues parres,

Estesos els seus braços d’hivern buits de brancams;

D’estiu plens els teníem, damunt de fortes barres,

De raïms ,fent-nos-hi ombra el verd del seus fullams.

Petita una cisterna, semblava una joguina,

Teníem a mà l’aigua, tan neta com la llum,

El cel ens la omplia, com omple una petxina,

I d’ella tots bevíem, atrets pel seu perfum.

Vermellejaven roses, i amb elles les roselles,

Vora elles les petúnies, hortències I clavells,

de cada espècie un arbre, tapeïts de fruites belles,

picades moltes d’elles d’abelles I d’ ocells.

Aquest fou el canostra, canostra de Sa Pobla,

A on per fer memòria sembrí un romaní.

Mun pare, mu mareta, l’amor que us tenc ja dobla

L’amor que ja us tenia: “Que bé hi estàvem, sí,,, !.”

Sóller, 16 de novembre de 2013.