Passa al contingut principal

Na Francisca, la meva cunyada


Si pens és perquè visc.
EN EL 47è ANIVERSARI DE LA MORT DE LA MEVA CUNYADA FRANCISCA.
 Ni 47 anys, després de la teva mort, estimada Francisca, aconsegueixen que s’emportin enfora de la meva enyorança l’amor que te tenia, l’amor que encara te tenc, avui, amb més consciència i coneixença, per causa de la meva edat molt avançada i dins del món que vivim , tan distint del que visquèrem en aquell temps.
De tu me’n parlen a cau d’orella, sovint, sovint, silenciosament, amorosament, tots quants som ara en familia, els que t’estimàvem abrasant-te de cor i els que tu no has conegut com són els dos néts, Argemí i Pau, dues meravelles, i els dos renéts, Pau i Marc, dues campanetes de jardí florit que donen color i vida tan prompte están al nostre costat o me parlen per telèfon.
I jo me pregunt: “Si tu sobrepassares les altures llençant-te de ple, fent-nos feliços a tots, donant-nos el millor, cercant trobar solucions a totes les dificultats, pensant sempre en positiu, ja com a filla amb la familia de casa teva, com esposa amb el meu germà Pau, com a mare amb ta filla, com a nora amb els meus pares, i com a cunyada amb mi mateix’? què podries fer més, ara, amb aquesta mainada, tota ella centrada, entorn a la teva filla, na Magdalena, la meva fillola”?
Ai, Francisqueta, estimada meva, te tornaries morir, orgullosa i feliç, contemplant-los joiosos però traballadors dins una societat dura i difícil: N’Argemir és una eminència dins la medicina; en Pau un economista emprenedor valent; els dos renéts una bellesa intel’ligent per envejar. En tots se veu l’heretat que els ha transmet la teva filla , de tu rebuda i del meu germà. Amb la seva paraula i amb les seves obres els deixa veure com ereu, com era la nostra familia; amb la seva personalitat les dóna referències de l’amor que ens teníem, i els dibuixa la teva bellesa en aquells anys ufanosos de la teva juventut i la de les tevés germanes, Maria i Margalida i de la meva germaneta, Catalina, que als seus 24 anys morí, deixant-te-nos en el seu lloc; d’aquella vostra jovintut sana, divertida, pretenciosa vestint, ja, la moda airosa, que avui retorna, dançarina, traballadora, de casa nostra, vaig aprendre, jo, un adolencent jovençà, estudiant en el seminari, que la familia unida és el millor regal que te pot donar la vida.
Però encara te’n vull dir una altra, vull parlar-te d’un fet meu que donà molt que xerrar, i que en el seu dia fou un escàndol que sorprengué, i que, ara, sorprèn que perduri la obligació de que els capellans no es puguin casar, veient que el celibat obligatori fa aigua per totes parts i tothom rebutja que els sacerdots no puguin formar una família: m’he casat, tenc una esposa que tu estimaries molt i que ella, sense conèixer-te, t’estima ja que jo sempre l’hi parl de tu; tenc un fill i una filla, que per a ells torn boix d’amor i orgull.

L’altre dia, en to més que familiar, a taula, me digueren: -“Per què en una plegueta, escrit a mà, sols per a ells, no escrius pels néts les teves vivències passades?”. La meva resposta fou: - “ En el setmanari el “SÓLLER” a on fa 45 anys que hi escric trobaran més del que jo en aquest moment puc dir-los”. Avui, a tu te dic coses que no he dites mai, no per cumplir els seu desig, sí, perquè ja fa temps que ho vull fer.
T’escric, avui, no perquè commemorem el dia dels morts, ni tampoc perquè ahir fos la festa de tots els sants, sinó perquè anava en darrer de dir-te per escrit, amb ploma arrancada d’unes ales que volen dins el temps, com són les fulles del “SÓLLER”, el meu impuls de l’estimació que tenc cap a tu, imprés, ja que ho he estès fa molt d’anys , dient-hi una paraula d’amor i de record per a tots els de casa nostra; tu per a mi hi faltaves.
Francisca, des del primer dia que entrares com núvia del meu germà a casa nostra me feres teu i, quan nasqué la vostra filla, na Magdalena, me la donareu com a filleta, “fiola”, que més no puc estimar-la. Si me costava comprendre que l’Església no me deixàs formar una familia (cosa que predicava pels quatre vents), a la pràctica no em feia sufrir, ja que, a casa vostra veníem a tota hora i vosaltres veíieu a casa nostra a tot moment, vivíem junts la familia a dos llocs distins; i… vostra filla era la meva “filleta” que me donava la mà per tot allà a on anava, fos dins Mallorca, fos fora d’ella.
Ai! quan te detectaren la teva malaltia estranya entre les més estranyes. En les mans del meu germà no hi havia tratament medicinal possible. Estares dins les mans del millor metge, el nom del qual encara retrona, Covaks (pare), que no et deixà per res i, fins i tot està al capçal del teu llit, veient-te morir. Tu veres a l’acte la teva gravetat, però no ens ho deies. Les medicines totes eren pal’liatives. Als teus 42 anys fores conscient de la teva malaltia…mortal, i elegires dir-nos paraules d’esperança, no tornares arrera, pensaves en positiu, ens demostraves un amor més valent que la vida, tant que queda entre nosaltres la teva llum, tant que encara veiem els teus ulls bells i penetrants, tant que fruïm el teu sonriure que convidava a tenir-te confiança, tant que el teu amor encara s’allarga, i el sentim quan miram i contemplam els teus dos renéts.
Errant el peu i el pensament a lloure,
Seguint l’aroma del teu record,
L’amor que et tenc me fa commoure.
El que ens deixares n’és viu, no mort.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic capellà, mossèn Joan MARTORELL MIR

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir , a punt de complir els 97 anys d’edat. Que descansi en pau! Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional . S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58). El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys. L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs , com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs. En un moment com aquest, quan e

Trobada informativa sobre grup sinodal «Gent cristiana aporta»

Aquest dimarts 14 de juny hem mantengut la nostra enèsima reunió telemàtica els membres d'un grup superinteressantíssim de 21 persones: "Gent cristiana aporta" . Som persones que aquest darrer mig any ens hem retrobat infinitat de vegades per via telemàtica. Conscients que no tots els catòlics sentim nostàlgia d'un passat eclesiàstic que, per contra, valoram com a ranci i estantís, juntament amb altres sectors de les nostres societats del segle XXI; som d’aquells que preferim mirar-ho tot cap al futur d'aquest món nostre, amb una presència cada cop més visible i més efectiva d'unes esglésies cristianes més agosarades que s'hi apliquin com cal. També la nostra església, la catòlica, la que, malgrat tot, ens estimam, si més no per esser-ne aquella a la qual  hem dedicat la major part dels esforços nostres de cada dia al llarg de la nostra vida septuagenària. Hi creim, de bon de veres, en la força transformadora, revolucionària, radical, anticapitalista i soc

Al bon amic Jaume Muntaner Rullan

Tot d'una que m’assabent que aquest mes d’agost de 2022 s'ha mort el bon amic Jaume Muntaner Rullan , em vénen al cap records nombrosos dels contactes que hem mantengut tot al llarg de les nostres dues vides. Primerament, quan, juntament amb la seva família, viuen a un pis de la plaça del cardenal Reig, la del "supositori", de Palma. I posteriorment, no gaire lluny, al carrer del pare Bartomeu Pou. Jaume Muntaner Rullan , al Seminari Primer record, Seminari diocesà Si mal no record, quan jo ingrés al Seminari, ell ja deu estar fent el segon curs de Filosofia. No en tenc cap imatge seva, del Seminari menor. Sí que el veig dirigint els «Pueri Cantores» , amb un estil elegant ben característic. Sempre ben vestit. Ben pentinat. Amb modals senzillament senyorials. Jaume Muntaner , prefecte dels "Pueri Cantores"  al Seminari diocesà de Mallorca Segon record, Escoltisme És un dels molts consiliaris del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca que a la dècada dels an