Virusades d'en Jaume Santandreu

001

1. Per a salvar-nos, com a persones i com a pobles, hem d’anar junts però viure separats. Cadascú amo i senyor de ca seva.
2. Si amb el fulgor d’eix llamp forcat del coronavirus les persones esclafades i els pobles esclavitzats no obrim els ulls, mereixem restar cecs.
3. Com s’arreglaran ara els dictadors de la unitat d’Espanya per reprimir un poble que ha perdut la por a estar tancat?
4. Aquest viure cada batec amb un ai al cor ens enfortirà el coratge de canviar el món.

002

5. Si hem trencat les cadenes de la por, qui ens podrà aturar el vol? Només la nostra imbecil·litat.
6. Si es confirma la immunitat dels negres davant la nova pesta pensaré que aquest déu omnipresent i omnipotent del coronavirus ha emergit de la història per fer justícia als esclaus africans. Ho predic a plena VOX perquè m’escolti Trump.
7. Si em contagii no us deman que em salveu; només us suplic que em deixeu morir en pau, sense dolor, ullant els meus malgrat sigui per un finestró. Tantes morts són tristes perquè són inhumanes.
8. Coronavirus, per ser un bon caçador has d’abatre peces majors. Si vols deixar el bosc net de bèsties depredadores, afina la punteria.

003

9. Professionals de la sanitat: sous uns herois, però no mireu de salvar la vostra honra, ni fins i tot la vostra existència. Preocupau-vos que tots, vells i joves, rics i pobres, puguem finir com a persones. Ara més que mai, l’estètica hauria de prevaldre per damunt de l’ètica.
10. Amb tant de temps de no fer res he captat que la contemplació és la canonització de la peresa. Si sobrevisc al virus, em faré contemplatiu.
11. Els qui s’oposen a la llei de l’eutanàsia ara estan disposats a aplicar-la als vells i marginats. Confiam que els nets de les víctimes els faran tornes.
12. Davant l’amenaça mortal del coronavirus, els americans s’han empentejat per comprar armes. Mentrestant, els mallorquins ho feim per adquirir paper de vàter. No fa falta ser Freud per revelar el símbol: els americans són uns matons i els mallorquins uns cagats. La història reforça la interpretació.

004

13. La solitud esdevé un esmolador de paraules. Avui he afinat el mot resiliència. M’he aclarit comparant-lo amb un parent seu que nom resistència. Resiliència és molt més que resistència. Resistir vol dir aguantar; “resiliir”, per dir-ho així, significa transformar. Convertir la mancança en virtut. Mudar la por en coratge. Canviar els complexos en seguretats. M’ajudaré amb un exemple fantasiós. Hem sofert un naufragi. Les ones dibuixen serres. El resistent s’aferra a les roques com una pegellida. El resilient pesca una fusta de la barca i la converteix en taula de surf. No és la mateixa cosa aguantar els embats que galopar damunt l’onada.
14. El coronavirus ataca els fantasmes, els personatges que viuen del fum de la seva imatge. Us imaginau na Leti, la reiníssima d’Espanya que exhibeix la seva estampa en totes les desgràcies nacionals estrenant nas i modelet enmig de la munió de baüls a les pistes de gel dels palaus dels patinatges madrilenys? Quedaria retrata per a sempre.
15. La Covid 19 és el profeta més desvergonyit, cruel i clamorós que ha posat l’espècie humana per carreró que no passa. Les seves sentències quedaran de fita definitiva dins la història del món. Una d’aquestes veritats eternes proclama: ”L’home que dedica totes les seves forces a tenir, a posseir, ho perdrà tot amb el buf del primer virus que mostri les dents; mentre que qui es dedica a ser, a ser persona, espipellarà el grum de felicitat que li pertoca pel fet d’haver vingut a aquest món sense que ell ho demanàs”.
16. El coronavirus, amo i senyor absolut de tot el món, ha obert un quadre d’honor per als aliats il·lustres, per als cabroníssims psicòpates que han acollit el seu extermini com una solució per als sues criminals instints. Les proposicions estan obertes. Jo, d’entrada, postul a Marchena. Aquest venjatiu i impotent fill de la dictadura franquista que vol matar, sigui com sigui, el meu germà de l’anima Oriol Junqueras, confia que el botxí de l’extermini universal li farà la feina bruta. El jutge de les Espanyes ha posat el meu sant Bou a punt d’estocada.

005

17. Vivim situacions extremes, per això mateix es multipliquen les solidaritats i els bons sentiments. Ara com mai té vigor la meva antiga sentència referent a la generositat: Ara tenim un envit que hem de resoldre plegats: qui dona gràcies a qui si tots hi sortim guanyant?
18. El món s’ha tornat boig. Va directe a l’autodestrucció. La naturalesa, bruixa expeditiva, l’ha sotmès a un electroxoc. Hi sortirem guanyant. Val més funcionar amb una neurona de criatureta mansa que amb un cervell endimoniat d’egòlatra assassí.
19. Tota la prevenció que ens recomanen els científics es pot dur a la pràctica donant una interpretació física a la dita popular “Una mà renta l’altra i totes dues la cara”.
20. No sé si després de la sacsada del coronavirus el món canviarà de rumb. Ben segur que canviarà d’amo. El diminutíssim déu omnipotent lliurarà la corona de l’univers a l’emperador d’orient. Xina tallarà el bacallà i tot el que faci falta. Jo ja m’he afanyat a descobrir les nombroses i profundes similituds entre Jesús i Confuci.

006

21. Quan les catàstrofes esmicolen l’orgull i els dogmes, l’home sapiens s’aferra a l’enginy dels acudits. Un dels doctors més famosos del món, davant la pregunta de si es podia practicar el sexe en temps de pandèmia, va contestar: “s’ha de fer com els eriçons: amb molt d’esment”. Tanmateix, jo segueix fidel al consell que em donaren al Perú: “En tiempo de guerra todo agujero es trinchera”.
22. En aquests moments de la calamitat, per damunt tot, comença a escoltar-se un crit des de tots els racons del món: Humanitzem la tragèdia!
23. La forçada reclusió del coronavirus comporta una prova de foc pel lema sagrat de la convivència: Viure. Deixar viure. Donar bons viures. Les angoixes, els dubtes, els pànics, les fosques... m’han esmicolat el viure. No he viscut: he sobreviscut. En el segon capítol, he deixat que cadascú llescàs les seves sopes. On he posat un esment especial i sincer és en el tercer grau de la convivència. Tanmateix em conformaria que els qui suporten la presó preventiva al meu costat poguessin certificar que no els he donat mal viures.
24. No tenim remei. En un atac d’impotència davant la imbecil·litat de la bèstia humana m’atreviria a dir que ens mereixem el càstig que ens ha caigut damunt. Una altra volta ens dedicam a esquarterar el missatger de la veritat. Es repeteix la mateixa escena macabra de tota la història del món: els germans que es peguen ganivetades per l’herència del vell que agonitza.

007

25. Un pallasso pot dirigir el món quan l’orbe terrarum és un circ, però quan l’univers es converteix en un funeral, els bufons dels poders esdevenen patètics monstres repugnants. Per comprovar aquesta sentència no manca que viatgeu a Nord-Amèrica, basta que us atanseu a la nostra metròpoli colonial.
26. Si hem perdut la por a estar tancats i a viure en capella, amb quines amenaces aturaran els dictadors feixistes els revolucionaris? Amb la presó? Ja hem après a estar enclaustrats. Amb la mort? Ens hem acostumat a viure en capella. Cada vespre hem convidat la parca a nostra taula.
27. Si estic predestinat a l’holocaust voldria tenir la sort que el coronavirus m’executi dins ca nostra. Però exigesc figurar en la llista dels caiguts. Vull ser, almenys, un número dins la història.
28. Tancats, sense sortir per res al carrer, és un moment propici per identificar-nos amb els presos. Aquets dies no puc treure’m del cap na Maria Antònia Munar que menja coronavirus des de fa prop de 7 anys. L’ànsia desesperant d’abraçar els nostres ens hauria de ficar dins la pell de tants d’immigrants del nostre costat, que estan condemnats a aquesta lacerant privació sovint per poder enviar una mica de recapte als seus fills.

008

29. Quan explicava a un camarada de viatge que estàvem realitzant la travessia del desert, ell, amb tota la picardia d’un bon ionqui, em va respondre: “Llàstima que no comparegui cap camell”.
30. Si el coronavirus ens deixa clavat el fibló de la justícia al cor de la ràbia revolucionària, els rics hauran de gastar gran part de la seva repugnant fortuna en guardaespatlles.
31. L’eficàcia d’una residència privada d’ancians no depèn del marbre de l’entrada, sinó del rol del personal, preparat i sensible, i del control permanent dels responsables públics del benestar social i de la salut del poble.
32. La profunda i corprenedora lliçó que ens dona, a cada cas, el coronavirus és que l’ésser humà s’aferra a la vida al marge de les raons, les motivacions i les circumstàncies. La vida malgrat es concentri en un alè sondat troba raó en si mateixa. Viure! L’home és un vegetal, encara. Per això una bestiola com el coronavirus pot esbocinar-lo. La Covid-19 és a l’home el que la xilel·la és a l’ametller.

009

33. Si fos portador del coronavirus m’erigiria en representant de tots els vells del món per remoure cel i terra fins a trobar-me amb Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu. Aquesta sàdica hitleriana, quan era directora gerent del Fons Monetari Internacional, va declarar que els vells érem el principal problema i que s’havia de soluciona aviat. Quan m’enrostràs amb aquest monstre li entaferraria un atxem a dos dits del seu nassarro de lloro.
34. Els psicòpates del poder no dominen, encara, les guerres bacteriològiques. Quan inventaren la SIDA per exterminar la nefasta raça dels maricons, aquest virus es ficà dins els armaris de fusta bona contagiant milers d’honorables tapades. Per poc el VIH es carrega mitja cúria vaticana. Ara, el Coronavirus, després de buidar les residències de vells, amenaça a esbutzar el sistema capitalista. Tots, àdhuc els seus progenitors, ho pesarem puta.
35. Si no aturen el peus a la Covid-19, aquesta filla de Caín farà retrocedir tots els humans a l’etat de pedra. No aniria gens malament que l’home tornàs començar de zero. Del zero absolut.
36. La mort, instal·lada al meu pensament, al meu sentiment, a la meva ànsia, ha estat la companya suprema ‘d’aquest mes i mig de confinament. Aquesta esgarrifosa proximitat m’ha contagiat, amb més força que tots els virus del món, un sentit profund de llibertat absoluta. Aquesta presència aclaparadora de la mort m’ha fet perdre la por.

010

37. No sé si el coronavirus procedeix del ratpenat, però estic ben segur que compta amb les benediccions del aiatol·làs. La Covid-19 ha canonitzat les burques i els nicabs de les dones islàmiques i la vestimenta, turbant inclòs, dels tuàregs. És la indumentària ideal -sobretot el nicab– per ara anar tranquil·lament pel món. Fixau-vos, sinó, en els uniformes dels professionals de les UCI.
38. Els hippys ens deixaren d‘herència la moda adlib. El coronavirus podria introduir la moda adburca. Us imaginau una desfilada de models lluint unes burques multicolors? Segur que resultaria més espectacular i elegant que el mostrari estrambòtic de capells i pameles a les carreres hípiques d’Ascot.
39. Sant Ignasi va convertir la reclusió absoluta d’un més d’exercicis espirituals en una màquina de fer jesuïtes. La Covid-19 més poderós que tots els sants junts –no n’hi cap que li hagi a aturat els peus – farà edictes a les seves clausures? A les meves joventuts la fam i la por fruitaren tantes vocacions que ompliren, de gom a gom, els seminaris, els convents i els monestirs.
40. El coronavirus més que tornar-nos neuròtics ens fa prendre consciència dels nostres tics. Jo, que no som albertriberià de mena, m’he adonat que em toc el nas amb més insistència i nerviosisme que el més polític dels cocaïnòmans. Des que em prediquen que és perillós fregar-se els ulls, les mans em volen cada instant a la picor dels llagrimers. No hi res més excitant que una prohibició.

011

41. Tenc la impressió que cada vianant porta una bomba explosiva de la marca coronavirus. Tem, amb un pànic esgarrifós, que de tant de mirar l’altre com un perill es converteixi en un enemic.
42. La pesta no mata l’amor. Ben al contrari, augmenta la seva urgència. Però la pandèmia arracona els cossos a l’hora de les tendreses. Coneixeu pitjor castració que estimar sense cos?
43. El coronavirus ens ha robat la vida de molts de germans, però -cosa pitjor, encara– ens ha matat la mort fent passar tots els difunts del món per la ignomínia del vilipendi d’enterrar o cremar les persones com a cans leprosos. La Covid-19 ens ha mort la mort, val a dir, el condol, el consol, les abraçades, els homenatges, els funerals, les recordances, els rites, les litúrgies, àdhuc les llàgrimes.
44. Donat que no ho ha dit ningú ho diré jo: el coronavirus és un càstig diví per haver profanat el santíssim cos d’en Franco. Només ell, el “Caudillo por la gràcia de Dios”, i la Custòdia entraven a les esglésies sota pal·li El Salvador d’Espanya va matar, entre les trinxeres, les voreres i els afusellaments, el triple de persones de les que ha eliminat el coronavirus en tot el món. La Covid 19 es tenyeix del color del govern del territori que arrasa. A Espanya el coronavirus va uniformat de franquisme: Ha imposat el centralisme, ha tret l’exèrcit i ara ha ressuscitat “Las Provincias”.

012

45. Als neonazis mallorquins -que són més dels que alimenta VOX– el tir del coronavirus els ha sortit per la culata. La Covid-19, lluny de netejar els carrers de “vagos y maleantes”, no ha atacat, fins ara, cap marginat en tot Mallorca. Els hereus del “Conde Rossi”, si ens volen eliminar, hauran de mantenir-se dins les trinxeres del “Movimiento” fins a implantar de bell nou la llei franquista de perillositat social.
46. Els exclosos de Mallorca hem passat de ser un grup d’altíssim risc a ser un escamot privilegiat de benaurats de la vida. Pens que, per procedència d’un país comunista, el coronavirus ha de ser necessàriament ateu. Tanmateix ens ha assenyalat el camí de l’Evangeli. El Fusteret ho va pronosticar fa més de vint segles. Referint-se als marginats va proclamar: el roc que rebutgen els constructors es convertirà en pedra angular de la nova humanitat.
47. Els intocables de la pandèmia -tenim papers que ho certifiquen- ens imaginam tretes noves per sobreviure. Ara més que mai haurem de suplicar ajudes a la porta de les esglésies. Hem pensat un enginy per evitar que ens empestin. Fermarem un capell a la punta d’una canya de dos metres que afuarem als devots a l’hora de lliurar-nos l’almoina. Un rètol gran i clar alertarà als vianants amb la llengua de l’imperi “Ayúdenos sin infectarnos, por favor”. Per educació que no es perdi.
48. Definitivament reconec el meu bon gust. He elegit a plena consciència i complaença gaudir les meves acabatalles amb les persones que s’aferren, humilment i caparruda, al darrer filet de vida. Can Gazà entona la simfonia de “Visca la vida”. Aquesta és la conclusió de la quarantena viral: no importa ni quin temps, ni on ni amb qui. Just per viure -Viure!– val la pena aferrar-se al darrer alè de bestiola humana.

013

49. “Cercant quelcom positiu en la inevitable mascareta podríem recuperar l’hegemonia de la mirada”. L’atinada sugerència a la qual m’adheresc plenament, és del gran artista i amic Miquel Brunet. El profeta, per foll lul·lià i poeta essencial, Blai Bonet en els primers títols dels seus diaris “Els Ulls” (1973) i “La Mirada” (1975) ja ens havia previngut de la supremacia de la llum a les claraboies de la fesomia de l’home. Quin prodigi si les burques femenines, masculines i gais ens forcen a mirar-nos als ulls, d’una puta vegada! Jo els amag rere unes ulleres, però són fiters, petits i blaus. I els vostres?
50. La Covid-19, amb la seva fal·lera d’esbandir la hipocresia social, ens obligarà a canviar el rite de les trobades. En lloc d’haver de rebre les besades de Judes i les abraçades d’ossos traïdors ens saludarem a dos metres de distància amb la litúrgia oriental de la inclinació de cap i el gest islàmic de posar-nos la mà al cor, El coronavirus situarà l’orgull i prepotència d’Occident al seu lloc de minoria dins un món de sis mil milions de persones iguals davant una pandèmia amb antulls democràtics.
51. Un cec de raça de geneta que hi veia més que tots els gazanencs plegats em deia que tenia els ulls als dits. El coronavirus, que és més geneta que tota la salvatgina junta, ens força a què els nostres ulls estrenin mans. M’imagín un judici per violació, segurament a un mascle, de l’era post coronavírica. La víctima declararà al jutge, enclaustrat dins un confessionari: “Senyoria, em despullaren violentament amb la mirada. Llavors, a dos metres de distància, em palparen demorativament i sensual, tot el meu cos amb un murmuri, gairebé imperceptible, de refilets pertorbadors.”
52. Després que la FIFA hagi prohibit les abraçades dels futbolistes quan han marcat un gol, m’he convençut que un dels protectors celestials del coronavirus, és Sant Joan Pau II. Aquesta atzembla polonesa que féu recular l’Església catòlica a l’edat mitjana, va escriure una carta a l’organisme mundial del futbol pregant-li que suprimís, per libidinoses i fomentadores de l’homosexualitat, totes les demostracions corporals per la l’alegria d’haver marcat un gol entre els atlètics mascles. Es veu que després de cada partit el galliner del Vaticà anava revoltós. Hi havia plomes per tot arreu.

014

53. Per no sentir-vos ofesos amb eixa virusada repassau abans la paràbola evangèlica del ric Epuló i el pobre Llàtzer (Lluc XVI, 19-31). Fins ara els pobres de solemnitat devoràvem, talment cussons domèstics, les sobres que els senyors ens tiraven baix de la taula. Ara, a causa de la pandèmia, s’han vist obligats a lliurar-nos els plats que havien preparat per a uns comensals que el coronavirus ha deixat a l’estacada. Malgrat continuem asseguts a terra, fruïm la disbauxa dels menjars que havien d’alimentar els invasors anuals de nostra terra. Tanmateix, una pregunta ens crema les entreteles de l’esperança: quants de coronavirus hauran de fiblar la Terra, encara, perquè tots els humans ens puguem asseure a la mateixa taula per menjar tots plegats el mateix plat de sopes?
54. El coronavirus és un comunista dissident. La Covid-19, lluny d’eliminar el lumpen proletariat, com un enimic de la revolució, segons ordenen les doctrines de Marx , li ha assenyalat un paper cabdal a la terrible tragèdia de la pandèmia. Al gran teatre del món -mai un escenari havia ocupat tota la terra entera- els miserables ens hem d’ocupar i preocupar d’aprofitar les sobres i de desinfectar les consciències. El problema rau amb aquells que la brutor els ha podrit la consciència. Pensau en els mateixos exemplars monàrquics que jo?
55. El coronavirus ens ha cobrat unes proves massa cares per oblidar-les. Ens ha demostrat que som capaços de viure tancats per obediència. Qui podrà aturar-nos a l’hora de suportar una garjola igual per desobediència? Al cap i a la fi la presó és un confinament L’aregador d’estúpids ens ha ensenyat també l’abismal diferència entre vaga general i aturada de país. Fins a quin grau de sadisme ens han d’estrènyer els bemolls per fer per als drets de les persones i dels pobles la mateixa paralització total que ha fet la Covid-19 per pura mala bava?
56. Si socarrats pel llamp omnipotent del coronavirus no armam la revolució d’un canvi radical i profund del sistema més nefast de la Història de la humanitat, com és el capitalisme, és perquè som uns covards. Uns cagats. Els covards no tenen redempció. Es mereixen qualsevol tipus de calamitat viral.

015

57. ¿Per què tants d’escarafalls per haver-nos de situar a dos metres dels embalums en forma humana en tots els llocs, àdhuc les esglésies, quan en la realitat ens trobam de pensament, obra i sentiment a cents de quilòmetres de la majoria dels qui traüllam pels mateixos indrets dels nostres quefers normals o extraordinaris? Si la Covid-19 establís l’autèntica separació entre els paisans –els estrangers pertanyen a una altra galàxia– molts dels qui ens creuam, fins i tot els qui ens diem bon dia, ens situaríem a l’altre cap de món un de l’altre.
58. Si hagués sabut que un cabroníssim mariconasso de virus m’obligaria a tornar-me a enfonyar, no hagués sortit de l’armari.
59. Em sap molt de greu pel preu astronòmic que paga la humanitat per les lliçons que ens clava al cervell el coronavirus, però mai cap doctor de la llei m’havia aclarit tants de conceptes transcendentals. El darrer dogma que he assumit de la conducta de la Covid-19, com un referent per a totes les estratègies que han de guiar la conducta dels lluitadors, és la diferència entre violent i agressiu. Ara més que mai dic no a la violència, als atemptats, a les bombes. Però proclam l’eficàcia de l’agressivitat persistent i immutable. Posem d’exemple la justícia amb el déu “inviolable” d’Espanya. Violència seria pegar-li un tir. Esborrar la vergonya per la tàctica de la Covid-19 suposaria assetjar-lo fins que s’ofegués.
60. Segur que algun assessor dels milers que tracen els mapes de guerra al destructor de tota la terra l’ha aconsellat: “Excel·lentíssim Coronavirus, a Mallorca no hi perdeu el temps. Els illencs són molt tancats. Genteta de forat que viu rere la roca”. Ara, el desafiament per als mallorquins és practicar a mort el manament del poeta, “siau qui sou”, tot conservant el tarannà i la roca.

016

61. Amb aquesta norma irrompible de la distància entre els cossos han tornat a agafar envergadura els pecats de pensament. Al confessionari, el jutge sagrat té l’obligació de sotmetre el pecador a un interrogatori: “Era amb home o amb dona? Fadrins o casats?”. La luxúria és el més profitós de tots els pecats. Amb un sol mal pensamentó de segons es poden cometre un caramull de monstruositats tot guanyant-se l’infern. Suposa’t un beat casat que mira amb delit el capellanet quan celebra missa. Suma un pecat greu d’impuresa, un crim contra natura per ser invertit, un adulteri per estar casat i dos sacrilegis, un perquè l’objecte de la seva lascívia mental és un sacerdot i l’altre perquè el rampell li ha vingut en lloc sagrat. Només manca que quan es confessi, el capellà li proposi una cita. Llavors li cau directe i fulminant una excomunió. Així pensa i actua el cardenal Cañizares i el setanta per cent de l’Opus i Cia. I així seguiran pensant i actuant quan el món entri a la “nova normalitat”.
62. Els grans invents dels homes han estat per matar-nos entre germans. Però a l’hora de defensar-nos contra un terrible enimic estrany no ens han valgut les bombes ni els tancs. Conclusió que traurien les més innocents de les moneies pensants: tots els pressuposts dels món -bilions de bilions – que ara es dediquen a la guerra s’han de destinar a allò més fonamental per a la vida de l’home com és la sanitat, l’educació i el medi ambient. No. No us equivocau. Aquest tro escardat que ha fet tremolar el Puig Major no és l’espetec d’un llamp. És la riallota del coronavirus quan ha llegit aquesta innocentada.
63. Tots els amos del món se senten més segurs amb l’equip sanitari que els controlen en tot moment que no amb vint guàrdies que els vigilin les espatlles i tot la esta. Els senyors seguiran com sempre més rics i poderosos que abans del coronavirus. L’únic canvi que es notarà serà l’augment de la casta mèdica i científica dins la seva tropa d’honorables esclaus.
64. La Covid-19, talment un nou déu, ens ha clavat la sentència: “El mite no el fa la seva realitat, sinó la seva projecció”.

017

65. El coronavirus és la més definitiva pedra de toc per saber de quin material està fet cada personatge. Parl dels actors públics. Tanmateix, els herois quotidians que ens salven de la tragèdia es queden en l’anonimat. Aquests silents paladins de la història els assimil al rodi, el metall més preuat i ocult del món, cinc vegades més car que l’or. Vet ací una espontània i limitada classificació treta del gresol dels meu sentiments. Lluís Llach és un pur diamant. Sanna Marin, la primera ministra de Finlàndia, reuneix els majors quirats de l’or de llei. El president de Portugal Rebelo de Sousa s’ha guanyat la similitud amb el platí. La nostra presidenta Armengol mereix la plata. Merkel és una proletària d’acer. L’apallissat president Torra resisteix com el ferro. Trump i Cia pertanyen als metalls tòxics, mentre que Sánchez és llauna bonyarruda. No arriba ni a metall.
66. En la primera versió, l’irreverent acudit es referia al càncer. Aplicat als apocalíptics temps que correm la facècia rularia així. “Un dia, un malat es presentà a Jesús. El diví taumaturg el beneí i el donà per curat. Al cap de dos dies aquest malat es tornà presentar a l’hora dels miracles. El Mestre el tornà a beneir. Al sisè jorn el subjecte retornà a suplicar clemència. Llavors el Messies mirà Pere i li digué: “Això serà un cas de coronavirus”. Com sempre, el llenguatge popular assoleix la màxima expressió: amb la Covid-19 no hi Cristo que hi valgui.
67. El coronavirus ha demostrat amb arguments mortals que posseeix més títols acadèmics que els que puguin aportar totes les universitats del món i de la bolla. El doctorat en sociologia ha fet un test a tots els habitants de la Terra. L’enquesta se centrava en una sola pregunta: que s’ha de salvar, l’home o el sistema? Els partidaris de salvar el sistema han guanyat per aclamació mundial. Molts d’aquests homicides s’han refugiat en el sofisme de pensar: llavors el sistema salvarà l’home. Imbècils tots junts i plegats, units i reunits, després d’aquesta cagada el sistema ens explotarà més clamorosament, encara. Enyorarem els temps dels esclaus. Aquestes bestioles domèstiques almanco menjaven.
68. El coronavirus, d’una tirada cruel i esgarrifosa, ha arrabassat la bena de la nafra més putrefacta de la Humanitat. Tot el nostre cos social regalima el pus sangonós del sistema: no som persones, ni ciutadans, ni habitants... som consumidors. Res més. Consumidors. Perdó, els esclaus hem de guardar les formes: som consumidores i consumidors.

018

69. Ens espera una llarga era de confinaments. Tota una legió de germans del coronavirus guarden torn per intentar liquidar el major depredador de la natura, com és la bestia humana. Tanmateix, la Covid-19 ens ha deixat una estratègia fonamental: per resistir les envestides del virus el millor remei és tenir països petits i cases grans. Vet ací el gran lema del futur: països petits i cases grans.
70. Blai Bonet, el poeta dels poetes, quan havia creat una metàfora genial, talment una gallina que s’adonàs d’haver post un ou de dos vermells, es delectava escaïnant el seu prodigi. M’embadalia tot contemplant un món nou distribuït en “països petits i cases grans”, sense poder avenir-me que la troballa fos meva, quan un cruel company que vetlla per la meva vanitat m’ha despert del somni tot escopint per telèfon: “sempre et surt la vena capellanesca. Això de països petits i cases grans ho defenses per salvar el Vaticà”.
71. El coronavirus és un incorruptible detector de veritats. Una d’aquestes evidències proclama: per encertar i salvar la pell cal fer el contrari del que manen i proclamen els negrers del poder, val a dir tots els qui comanden. Ara ens han afusellat amb un lema: “Només ens salvarem si estam junts”. El monstre de les clarividències ens ha demostrat que ens salvam quan estam separats. Ha arribat l’hora de les necessàries i urgents separacions. És l’hora dels divorcis. De les independències de les nacions subjugades. Dels distanciaments dels amics postissos. De les apostasies dels batejats que han trobat el seu déu fora l’Església... Només he iniciat una llisteta d’exemples. Cadascú sap a on ha de rompre la cadena de la unitat imposada.
72. Enclaustrat, amb una pau infinita, al monestir de Can Gazà he llegit la carta pastoral del nostre Bisbe Sebastià Taltavull. Entre moltes altres atinades i profitoses consideracions, m’ha impressionat la definició de comunió com “la capacitat de veure primordialment allò qui ha de positiu en l’altre”. Preg al diví coronavirus que em curi la meva endurida miopia.

019

73. Una personalitat –no em faceu dir quina– ha proposat legalitzar la droga clandestina com a manera d’augmentar les arques públiques, sobretot la cocaïna, que és la que mou més bilions de dòlars en totes les capes de la societat. Quan tengui carta de ciutadania, com el tabac o l’alcohol, se la podrà carregar amb imposts. Les despeses, no retreuen cap drogoaddicta de llur dependència. Quina tristíssima ironia: Milers de morts per sobredosi -a Mallorca, en 50 anys, n’he plorat més de tres mil-, milions de vides, de famílies, de parelles esmicolades no mogueren el sistema a declarar la justa i necessària legalització de les drogues. El coronavirus exhibirà els seus atributs divins -ous de déu!– si ho provoca.
74. S’han acabat les discussions i les diferències de càlcul. S’ha acabat l’espectacle del ball grotesc de xifres, amb aquelles diferències astronòmiques entre els comptes dels organitzadors, els de la guàrdia municipal i els dels contraris a la Causa manifestativa. Per quantificar les manifestacions els notaris no hauran de comptar persones sinó metres. En fila índia, guardant la separació social de dos metres, cada 100 metres seran 50 assistents. Fins on poden arribar cinc-cents mil manifestants? Necessitant dos metres quadrats per persona, amb 200 protestaires qualsevol escainador omplirà la plaça Major.
75. L’obligació de portar màscara ens matarà -parl per mi– la lascívia. Ens asfixiarà la sensualitat més bella i commovedora com és la contemplació furtiva i delitosa dels llavis dels vianants i vianantes . Davant uns llavis molsuts, voluptuosos, sedegosos, insinuants... que es tanquin totes les platges nudistes i totes les mostres pornogràfiques. Covid-19, sàdica i ofegadora moralista judeo-cristiano-islàmica, per què em deixes viu si em prives dels més exquisits plaers del viure? Per viure mort, hom vol morir.
76. La Covid-19 mostra a la humanitat l’únic camí de salvació: sortir de l’ego per entrar de ple dins l’eco. La recepta no és un ocurrent joc de paraules: és una teràpia ineludible. Tanquem les portes a l’ego que engendra egoisme, egocentrisme, egolatria i tota altra classe de metzines que maten les persones i la societat. En el racó íntim de la personalitat deixarem a l’ego primitiu un bres sagrat per a l’autoestima. Eco vol dir ressò, casa, morada, naturalesa. De la seva arrel neixen les ecologies ,els ecosistemes, les comunicacions i les ressonàncies. Déu meu, que passi aviat –ara mateix!– el coronavirus però que ens deixi clavat per a sempre el seu eco.

020

77. M’imagín l’acudit fàcil i toix de l’aguaitador furtiu d’una platja nudista on tots els exhibicionistes -elles i ells- porten la preceptiva màscara. El morbós contemplatiu exclama: “Quin virus els haurà picat perquè a tots els hagin pujat les bragues a la cara. Això ja no és nudisme com déu mana”.
78. El coronavirus m’ha reforçat la clarividència que “ la vida de l’home és un parèntesi entre dues infanteses”. El parèntesi l’omplim amb la representació del paper que ens hagi tocat a la comèdia de la humanitat. Som nosaltres mateixos quan arribam i quan ens anam d’aquesta vall de llàgrimes. Els adults no viuen, actuen. La Covid-19 ha palesat d’una forma cruel i clamorosa la diferència en la protecció jurídica entre els mocosos de l’alba i els caganers de la posta i valga com a prova la declaració dels drets dels infants de les Nacions Unides del novembre de 1959. Mentre, els vells ens trobam absolutament desemparats en les mans criminals d’una legió de carronyaires.
79. El coronavirus ha despertat la vena als predicadors i als profetes que no es cansen de recordar-nos que “els infants són el futur”. Qui clamarà justícia pels vells que som el passat? De moment només ens han tirat en cara, de paraula i obra, que sobram, que som una rèmora pel progrés de la societat. Sense consciència i ciència de passat, ni els homes ni els pobles poden sobreviure. Un edifici resisteix les sambatudes pels fonaments, no pels finestrals de la façana. La Covid-19 té el pla ben traçat: matar els vells per convertir la terra en una desfilada de creguts i d’ignorants.
80. El coronavirus ha despullat, fins a fer-ne espectacle obscè, el principi universal que tot i tots es venen. Basta mirar, malgrat sigui de rampellada, el corral de la comèdia del Congrés. Ningú, ni déu, se salva d’aquest contraban . Per això mateix, jo mai no dic no m’he venut, sinó que no m’han comprat. Els qui presumim de no haver-nos venut és perquè no interessam a ningú o perqué no ens han endivinat el preu. Mentrestant, la Covid-19 no es cansa de cobrar morts als traficants del poder.

021

81. Cabroníssim coronavirus de la gran mare, t’has guanyat a pols l’honorable títol de Botxí universal. Tens dret i obligació d’ofegar tots els vells que els teus amos i senyors enviïn a la forca. Però no teniu dret, ni tu ni els teus magistrats, d’allargar-nos l’agonia de forma cruel i inhumana. No teniu cap raó per perllongar-nos les tètriques acaballes. Si ho feis per muntar un macabre espectacle , perdeu el temps i la llavor ja que la vostra psicopatia està més que provada. Si la vostra intenció és esverar-nos per afeixugar, més encara, la vostra pota damunt el nostre pit perdeu la llet pasturant. Tots els vells ja hem assolit el grau suprem del terror. Tu, cabroníssim coronavirus i els teus amos ens teniu concagats.
82. Abans d’aquesta maleïda pandèmia em creia que havia superat tots els estigmes del meu destí. Som pobre fins a extrems ofensius. Estic gras. La recepta és sempre igual:¨Amagreix-te” Som català de Mallorca, com Ramon Llull. No neg que al Principat en quedi algú; de català. Despullat a la cantonada, som l’homosexual més orgullós dels gais sortits d’armari. Capellà renegat, els retrets d’antigues farses em sonen a glòria. Arribats a aquest punt on s’havien trencat totes les cadenes, no atalaiava més ignomínies. Però vet ací que la Covid-19 m’esperava amb l’oprobi més desesperant que mai no hauria pogut imaginar. Som vell. Estic sentenciat. La condició maleïda de vell ha dimensionat tots els altres estigmes assumits i superats. Som un vell, miserable, gras, català, renegat i maricó condemnat a desaparèixer del mig ara mateix, com va sentenciar na Lagarde. Aquesta perversa ignomínia de la vellesa només se supera amb la mort.
83. Gerontofòbic coronavirus, per què t’acarnisses amb els vells abandonats -fora de ca seva tots són desemparats- a les residències mentre respectes les mòmies sagrades del Vaticà i de Buckinhham? Com tots els Messies de la Història et rendeixes davant l’encens, l’or i la mirra (alies cocaïna de Betlem).
84. Adorats científics, els vells estigmatitzats ens negam a servir de conillets per a les proves de les vostres salvífiques vacunes anti-coronavirus. Si voleu rentar la ignomínia que ha comès la humanitat amb els seus padrins i oncles fadrins, com jo, posau-nos a mà, talment una prodigiosa aspirina, una hòstia per plegar de viure. El mot no és una ocurrència irreverent. És un detall necessari perquè l’esquela del vell catòlic que ha tingut la dignitat de suïcidar-se pugui encapçalar-se amb la preceptuada frase ”Confortat pels sants sagraments i la bendicció viral”.

022

85. Un seguidor de les meves virusades –el penúltim que em resta– m’ha enviat un missatge: “amb això dels vells et veig molt emprenyat”.
    Emprenyat, no, fidel amic residual: emprenyadíssim, rabiós, desesperat. La pertorbació m’ha suprimit totes les barreres. Per mi, tot i tots, el món sencer, us podeu anar a la merda. Amb el vostre silenci tornau consentir un extermini nazi dels qui estorbam. Si existís un mínim de sensibilitat i justícia, a hores d’ara tots els gàngsters de les residències privades com Florentino Pérez estarien en presó preventiva esperant un judici on el fiscal i l’acusació popular demanassin presó permanent revisable. Jo els tancaria a les habitacions on els vells han passat en absoluta soledat mesos de terribles angoixes.
86. Tots els companys, amb l’excusa de vetllar per la meva figura, em volen aclarir el cambuix abans de sortir a escena. Amb un to burlesc m’han tirat en cara l’interrogant: “No trobes que ja està bé de parlar de vells”. Equilibristes, venuts i banyuts, per què no li escopiu a l’esclafat davall un tanc dels que acaba de comprar la calcutenca Mare Teresa de la Moncloa: ”No tens res més a fer que gemegar? No cridis, que el beat Simón té la veu molt prima i no podrem escoltar les seves aclaridores i consoladores comunicacions”.
87. El coronavirus ha canonitzat les veritats eternes. La Història no es repeteix, però els mites, sobretot els bíblics, es fan. La reacció del poble d’Israel, en plena quarantena del desert, va ser arreplegar les joies de totes les tribus per enllestir un vedell d’or, mentre Moisès esculpia a les pedres la nova llei dins les boires del cim del Sinaí. A l’escola de la Covid-19 els discapacitats, val ha dir totes les dones i tots els homes de la terra, repetim cantussejant l’única i gran lliçó: “Els doblers ho són tot. L’economia està per damunt tot. Els diners fan miracles. El negoci ho mou tot. El capital és déu.”
88. Al llarg d’eixos mesos de confinament he patit molta por. Als vespres al llit he sofert atacs de pànic. No m’horroritzava la mort, sinó l’agonia. M’esgarrifava el segrest dins una UCI. Ara amb aquest terrorífic “viva España” i amb els contagiadors a lloure m’ha envaït la inseguretat. Estic a les fosques malgrat dormi amb el llum encès. S’ha post el sol. Ha arribat la nit. És l’hora de les completes. Fratres sobri estote et vigilate. Ara cal anar més vius que mai.

023

89. Aquests mesos de clausura monacal la Covid-19 m’ha ressuscitat el llatí. He descobert que no hi ha millor teràpia que repassar les cinc declinacions de la nostra llengua mare mentre peles patates a les cinc del matí. Per altra banda. l’obligat silenci -sense visites hom resta mut– m’ha extret de la memòria les sentències inconnexes que m’han dignificat els insomnis. Avui, la covardia dels governants m’ha encès l’ocurrència que diu: “Fris que entrin els meus per saber qui són”.
90. La gran revelació del coronavirus és que l’homuncle no és el rei de la creació, sinó un simple okupa de la terra. El propietari absolut de la vida és un naníssim nanet fill de set pares de la família imperial dels virus. La part més original de la recuperació és la tàctica amb la qual l’hereu recobre les seves propietats. En la mateixa situació, la moneieta humana intenta directament fer fora l’ocupant. El virus fa el contrari, es fica a dedins. Hom s’imagina que si un il·luminat de la raça humana copiàs aquesta estratègia el que faria seria quedar-se amb les sales millors i deixar l’okupa a un racó. El virus suplanta l’okupa. Li xucla la vida fins a deixar-li els pulmons fets una pedra o el fetge un pelleringo. El virus no cerca ni palaus ni possessions. Vol recuperar la seva propietat: la vida.
91. Això de l’home okupa ha suposat per a mi una gran descoberta. Okupa constitueix la classificació més rasera i igualitària de la humanitat. Port dies donant-li voltes i fruint de les conseqüències de la troballa. No val que siguis ric, pobre, intel·ligent o de Vox. Tots som iguals. Okupes. En sortirem baldats, de la Covid-19, però sobreviurem tan imbècils com sempre. Tanmateix, qualsevol any futur arribarà un altre hereu de la família propietària de la vida en el món i s’apoderarà de ca seva.
92. És i seguirà sent la gran pregunta de l’home: i quan me mori, què? Les religions i les místiques t’ofereixen un llarg catàleg: energia, reencarnació, confinament a un paradís, cendra a la soca d’un garrover al costat d’una llobacarda. El coronavirus m’ha definit l’horitzó: vull formar part, com una partícula inframicroscòpica, del vit del virus més vital i vitenc. Serà la forma de retornar a la història i donar pel sac als altius de torn.

024

93. Ara que la reina d’Espanya s’ha escurçat els nas, la Covid-19 ha declarat infal·liblement excàtedra que el món és un mocador. Tot i això, ben plegat i desinfectat, li podrà servir pel funeral del seu sogre. A força de prémer allò que té tan generós alguna llagrimeta li sortirà.
94. En un bellíssim poema dedicat a la família i als amics, Miquel Àngel Riera diu de mi que “tenc la humanitat per concubina”. Després de cinquanta anys de matrimoni i tretze de festejament em vaig divorciar de l’església, a la qual havia estimat i reverenciat com esposa. Ara, el coronavirus m’ha desenganyat d’una forma tan profunda de la humanitat que he acabat per detestar-la. Malgrat tot, no voldria comportar-me amb la meva examant de la mateixa manera que s’han portat amb mi els macarres de la meva exesposa.
95. Aquestes revoltoses conjuntures que ha creat la pandèmia del coronavirus són temps propicis per a dirimir els assumptes pendents. M’imagín el president de la Generalitat de Catalunya declarant la independència al balcó de la plaça de Sant Jaume o la nostra presidenta Armengol actuant de facto com si fossim el País Basc: els doblers que entren a Mallorca es queden aquí. A l’Estat li pagam els serveis en el cas que demostri que ens n’ha donat algun.
96. En temps apocalíptics com els que vivim a causa del coronavirus qualsevol espurna esdevé símbol. Quan ens ofeguin els prepotents de torn el nostre gemec que s’anirà apagant fins a morir serà la jaculatòria que resava el negre George Floyd mentre la seva gargamella era esclafada pel genoll del policia blanc Derek Chouvin. El jove detingut per la sospita de fer passar a un comerç un bitllet fals de vint dòlars murmurava cada cop més asfixiat: “Ma mare, no puc alenar”. Després de la pandèmia viral quan torni governar el món la bèstia rica i poderosa, aquest serà el murmuri dels pobres: “Ai, mumareta meva, no podem respirar”. “Ai mumareta meva ens estant ofegant”.

025

97. Cada cop més el coronavirus m’allunya de la gent -queda tan poca gent que sigui quelcom més que gent- i m’acosta a la naturalesa. Ara em sent més prop, més germà, més congènere, de la formiga que no de l’home.
98. La Covid-19, entre els centenars de paraules que intent manejar a l’hora d’expressar-me, m’ha clavat un mot contundent i definitiu: prou! Prou! Aquest adverbi casa amb tots els verbs que he conjugat en present, passat i futur al llarg de la meva minsa existència. El coronavirus m’ha forçat a dir Prou. Prou de fingir. Prou de callar. Prou d’actuar. Prou de viure? Quan arribi el moment, també prou.
99. Ja estic fart que em tirin en cara, des de tots els indrets i racons, que pertany al grup dels vulnerables. Per si de cas la Covid-19 deixa algún vell viu, el matarà l’ona de calor. La qüestió és que desapareguem del mapa d’una puta vegada. Tanta nosa feim els pobres vells, Déu meu? Un ric mai no és vell. Només te anys.
100. Criminals del món, per molt que us mostreu vestits de reis, de presidents, de policies, de magistrats... tant sols aconseguireu la meva repulsió, la meva aversió, el meu oi fins al límit del vòmit. Però mai de mai us dedicaré el meu odi. L’odi és una metzina sagrada que guard tant sols per aquells monstres que, per explotar-me millor, em feren creure que m’estimaven. Fins que el coronavirus m’ha obert els ulls no m’havia adonat que al rebost dels meus sentiments no hi havia verí per a tantes rates.

26

101. Després d’esborrallar cent virusades he caigut en la temptació de repassar-les. El pessimisme que regalimen pels quatre costats m’ha ofegat qualsevol possibilitat de comentari. Ningú me l’atorgarà, però m’he guanyat, a pols i a força de quedar sense lectors, el sinistre títol de visionari. La humanitat té els pulmons podrits. Les meves insignificants ocurrències són gargalls de la ronca agonia de l’home. Puta raça. 
102. La Covid-19 té tan de poder que ha aconseguit, aliant-se amb el virus del racisme, canviar el nom a la nació més poderosa del món, que a hores d’ara es diu Corevietnam per haver estat ocupada per l’exèrcit nord-americà a les ordres de Trump.
103. La higiènica moral catòlica, deixebla del coronavirus, imposava, en l’ús del sexe, mesures radicals. El Pare Jaume, cofundador dels Coritos amb el Pare Xim Rosselló, va predicar des de totes les trones de les esglésies de Mallorca, no debades recorria tots els pobles complint la seva tasca de missioner, el model de l’acte conjugal. Un llençol amb un petit forat havia de cobrir la dona de cap a peus. El trau havia de coincidir en el punt exacte de la qüestió. Abans d’iniciar la tasca fecundadora els dos esposos havien d’explicitar, en forma de pregària, les seves intencions: “Déu meu, no ho feim per gust ni per vici, sinó per posar fills al vostre sant servici”. Amb aquest rite el meu padrí patern va deixar embarassada onze pics la meva padrina. Tots els infants suraren bons i sants. No sé si els fills que tingué el meu avi amb la veïnada, anant i venint de missa, els encomanà amb llençol o sense.
104. Cal enterrar amb tota la dignitat del dol les persones la vida de les quals s’ha cobrat i se segueix cobrant el coronavirus com a aval del seu dret de cuixa. Però hem de practicar una minuciosa i exhaustiva autòpsia al cadàver de la humanitat. Hem de sabre amb la major precisió possible on han fallat els teixits. Per què les llumeneres del món han respost amb tanta inseguretat i retard? Per què ens deixam tallar el cap per salvar la cabellera dels qui comanden? Si algun savi descobreix una vacuna que ens guardi de la imbecil·litat de l’home li dedicarem una placa a cada cantonada. El que posi en marxa la vacuna contra el coronavirus s’haurà de conformar amb el nom d’un carrer.

027

105. Per a la meva primera visita a la Índia em vaig revestir de místic redemptor. Una missionera veterana –30 anys d’immersió– em tragué dels llims amb una sola sambatuda. La visitàrem a la cooperativa de confecció d’un dels suburbis més misèrrims de Bumbay. Ens dedicà 10 minuts. N’hi sobraren 7. La lliçó fou contundent. Aclaridora. Definitiva: “No ens faceu perdre el temps. Els voluntaris no feis més que emprenyar. Aquí comences a no destorbar a partir dels 5 anys de feina. No doneu almoina, Us prenen el pèl. Feu d’allò que sou: turistes. Gastau. Comprau. Amb 10 peces que us emporteu cada un dels cinc que sou solucionareu la setmana de 50 famílies”. Cada any quan estenem damunt la taula de Nadal les brodades tovalles índies recordam la catarsis d’aquell encontre fulgurant. A partir d’ara, a més de repetir per pa i per sal la seva magistral lliçó, l’anomenaré “Sor Covid-19”.
106. Dilluns, 8 de juny, obrírem el taller. Tan sols els matins dels dies feiners. De 9 a 1. Complirem tots els requisits de la desescalada amb alguns detalls preventius que hi afegirem per ser grup d’alt risc. Per al discurs inicial d’aquesta nova etapa de Marginàlia hem convidat Sor Covid-19. La profetessa clamava: “si voleu ajudar a aquests indiets vostres, buidau-los la nau a canvi d’una justa solidaritat”. A partir d’ara només portarem màscares al rostre. Ens mostrarem tal com ens ha deixat el coronavirus: amb el coratge pujat de to, la llengua esmolada i la vergonya nua. Més educats que mai, però fora enrevoltaries. La pallissa ha estat massa ferotge per oblidar les veritats eternes: ”Tots tenim la pell a l’estenedor I ara més que mai el sac de plàstic dels morts no tenen butxaques”.
107. Tant de bo la Covid-19 ens retorni a l’antic i plaent concepte de viatgers. Un turista no viatja, es tragina. Al matí desdejuna a Alemanya un berenar alemany i al cap de poques hores menja a la Platja de Palma un dinar alemany amb unes cerveses alemanyes envoltat d’alemanys i servit per cambrers que parlen alemany. La mateixa història passa amb els anglesos a Magaluf. El que importa d’un viatge no és el destí, sinó el camí. Sobren turistes. Manquen pelegrins.
108. Per no deixar-me portar per l’ofuscació he consultat al meu referent del seny i la mesura. Li he preguntat:”Aquesta exhibició a la premsa, dos dies seguits, d’en Rafa Nadal pel seu nou catamaran, no us sembla una fanfarronada?”. La resposta de l’home equilibrat no ha tardat ni un segon: “És un escàndol. És una ofensa”. En qualsevol moment l’espectacle morbós de les diferències entre els rics i els pobres és un escàndol, però en aquest temps de pandèmia una tal ostentació es converteix en una escopinada dins un ull.

028
109. “Te haré heteroxexual a hostias”. Aquesta amenaça atribuïda a un guàrdia civil en contra d’un homosexual el dia de l’orgull gay ha aconseguit una ampla ressonància als mitjans de comunicació. Si el coronavirus enlloc de matar innocents es dedicàs a desllorigar Tejeros i Borbons, a hores d’ara retrunyiria la reacció testicular de Diego Pérez de los Cobos en resposta a la destitució del desarmariat i maridat ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska: “Zorra maricona, te haría hetero a hostias”. Il·lustríssim torturador de catalans, ni amb totes les hòsties de l’Opus adreçaríeu un sol pel d’una destapada basca que se passa la Covid-19 de la fama, davant els tribunals dels drets humans, per la ferum franquista dels policies patriòtics.
110. És hora d’envestir les anàlisis dels fets que han marcat i marquen -fins quan?– el pas per Mallorca del terrible coronavirus. Fins ara s’ha mantingut un extraordinari prodigi al nostre país de Marginàlia: no s’ha mort cap marginat. Ni al carrer ni a cap centre d’acollida. Al principi del confinament es detectaren dos casos d’infecció. No precisaren ingrés clínic. Tampoc s’ha esdevingut cap brega greu als llocs de confinament. La Covid-19 ha respectat els quatre puntals de la forma màgica:. 1)Voluntat política. 2) Finançament públic. 3) Responsabilitat generosa dels treballadors. 4) Una capdavantera magnànima i obsessiva. Els salvats ens quedam amb la veneració d’aquest nom: Sandra Martínez Fernández, directora insular d’Inclusió social.
111. El miracle dels exclosos de Mallorca davant la mortal pandèmia restarà de referent per a qualsevol altra emergència social. Vet ací les dades: dues presidentes –Govern i Consell– que diuen endavant. Gastau. Una vida val més que tots els doblers del món. Es desmassifica l’aglomeració de Ca l’Ardiaca. Es posen en marxa quatre centres nous de recollida, tres a Ciutat i un a Manacor. L’IMAS contracta 214 treballadors més per ocupar els nous llocs de feina i per omplir el buit dels treballadors donats de baixa. A l’hora de buidar els locals prestats com l’hipòdrom, lluny d’abandonar al carrer els refugiats dels coronavirus, s’organitzen noves cases d’acollida. Els exclosos de Mallorca hem tastat la vacuna contra l’aporofòbia . Aquesta fórmula dels quatre puntals també funcionaria a les residències d’extermini de vells.
112. A mida que escampa la terrible tempesta, l’arc de sant Martí dibuixa l’adjectiu sagrat i femení. Pública. Sanitat pública. Educació pública. Atenció social pública. Residències de vells públiques. Com més públiques siguin les atencions al poble més a prop estarem de la república. No de bades l’única forma d’estat digne té l’arrel en la “res-publica”.

029

113. Sabia que existien tres camins per arribar al coneixement real d’una persona: compartir un llarg viatge, treballar plegats i anar al llit junts. Però ara el coronavirus ens ha ensenyat, a sang i foc, un test més segur i profund. Tres mesos de confinament t’obliguen a guaitar el pou del misteri de cada ésser humà que la Covid-19 ha condemnat a despullar-se dins el teu diminut clos. Després d’anys i panys de conviure intensament entorn d’una mateixa llar, tots els camarades de Can Gazà m’han sorprès. Uns han pujat mentre altres han baixat. Si a tu no t’han sorprès els teus és perquè enlloc de tancar-te dins ca teva, t’has barrat dins tu mateix.
114. Em cau la cara de vergonya just de pensar-ho, però les jeies mai no t’enganyen. Us ho confés: el coronavirus m’està inoculant subreptíciament la síndrome d’Estocolm. Me dolen els morts innocents. He aconseguit la pau interior acceptant que en qualsevol moment puc figurar a la llista de les víctimes, però m’encanta aquesta tocada de collons als capos del sistema. Covid-19, encara tens la paella pel mànec. No l’amollis fins que hagis aconseguit girar la truita.
115. Aquestes dies de clausura m’han visitat part dels meus ídols. M’he retrobat amb el meu adorat Pier Paolo Pasolini. He fruit, dins la solitud de la nit, sol davant l’ordinador, la trilogia de la sensualitat: “Els contes de Canterbury”, “Les mil i unes nits”, i “El Decameró” Un cop més, m’ha ressorgit de les entranyes de la nostra nissaga màrtir el crit del meu poema “Pasolinis del món. Ferraguts de Mallorca”. André Gide ha vingut a pertorbar el meu retir santificador amb la seva sensual dogmàtica transgressora. “L’immoralista” m’ha indicat una parèmia infal·lible: “Alliberar-se no és res. Allò difícil és saber ser lliure”. Doctora Covid-19, vós que sou més perversa i immoral que el lucífer francès, per què no m’ensenyau a pasturar a lloure?
116. La moneia moderna, alies home, viu encurollit en dues manies: disfressar la realitat i aniquilar la memòria. Totes les memòries: la col·lectiva, la tribal, la individual...Cada bestiola humana creu iniciar la història. Aquest fenomen té un referent fulgurant en el llenguatge. Així, a un lladre pocavergonya li deim majestat o a un mandatari subnormal, president. Ara, a la darrera pesta li atorguen el distant i fred títol de Covid-19. Per a gent simple com jo, el coronavirus és pesta. Pura i puta pesta. Fa milions d’anys que les glànoles malden per esborrar l’home de la faç de la terra Si repassam les lleis del nostre passat trobarem que en temps de pesta la quarantena, amb aïllament, s’imposava a l’arribada a qualsevol port. A Ciutat, els forasters passaven el confinament a Portopí. Ara, la solució del turisme seria convertir tots els hotels de Mallorca en llatzerets.

030

117. El coronavirus ha imposat un nou panorama a les relacions circumstancials. Abans, als llocs d’espera, on necessariament els cossos es fregaven, la proximitat es cobrava, com a tribut de civilització, un inici de conversa. Si més no, la cortesia t’exigia una cordial salutació. Ara, l’obligació de guardar metres de distància i de tapar-te la boca amb una màscara ha consagrat el mutisme. El silenci com actitud cívica, quina glòria!
118. La Covid-19, com a omnipotent madona de Marginàlia, ha canviat l’estètica dels regals. Valgui com exemple cridaner el cas del lleixiu. Abans que la desinfecció de cossos. llocs i objectes esdevingués l’element cabdal per sobreviure a la trinxera de la pesta, ens resultava molt difícil convèncer els amics benefactors que el millor obsequi per a una llar de marginats fos un lot de detergents. Ara, tant el que dona com el que reb te consciència plena de com una botella de lleixiuet és un present més preuat i necessari que un flascó de perfum francès.
119. El confinament forçós de les famílies al llarg de tres mesos ha esclatat sovint el bony de l’egoisme, secret i sagrat, dels pares envers dels fills. La Covid-19 ha convertit les presons casolanes en brutals gabinets de psicoanàlisis descarnats. Valgui d’exemple aquest fulminant encontre verbal. Els pares tiren en cara al fill les seves obligacions. -Ens has de servir perquè nosaltres t’hem donat la vida. El bergantell els escup el raonament que guardava al llibre vital de reclamacions: -No em demanàreu permís per portar-me a aquest món de merda. No pensàreu en mi. Obeíreu els instints de mamífers calents per la perllonga de l’espècie tarada dels humans. La mare no es rendeix davant la insolència del seu cadell: -Ton pare i jo estàvem enamorats. Fores fruit del nostre amor. El psicoanalista de facto pronuncia la sentència inapel·lable. -Si voleu que em senti fill vostre, enamorau-me. Estam en capella. El coronavirus ens pot portar a la forca d’un moment a l’altre. És l’hora de les confessions impúdiques. Jo estava i estic enamorat de mon pare. A ma mare la vaig estimar, respectar, admirar i témer. Era impossible fer-hi un Èdip com Freud mana.
120. Si la pandèmia evidenciàs que la normalitat –nova o vella- és la mort de la justícia i la llibertat, no resultarien inútils tants de sofriments. I els esgarriats voldríem ser qualsevol cosa manco normals.

031

121. L’amo d’una gran botiga de roba em confià el secret de les seves rebaixes. Quan havia complit la temporada de venda amb totes les despeses cobertes i els guanys programats aconseguits tancava la comptabilitat. Donava el negoci per fet. Llavors engegava el trull de les rebaixes. Tot el cabal aconseguit amb unes setmanes de follia ho prenia com a propina. Tot el rendiment era per ell. Aquell plus el distribuïa al seu caprici. La Covid-19 ha actuat amb la meva vida com aquest comerciant amb la seva botiga. M’ha fet tancar els llibres dels quefers, de les obligacions, dels guanys i dels desenganys. He baixat la barrera del negoci. A partir d’ara la vida és una propina. Pura propina! M’ha arribat l’hora dels antulls, de les fal·leres, de les pereses. Puc fer mutis pel fons quan estigui fart del paper de la comèdia.
122. Crec que vaig llegir, la qual cosa no vol dir que ara el dogma no hagi canviat, que un dels símptomes de la invasió del coronavirus era la pèrdua del sentit de l’olfacte. Es veu que els guardians de l’ordre de Mallorca – en aquest punt em referesc a tots els cossos policials– el virus els ha produït l’efecte contrari. Ensumen les plantacions de marihuana d’una hora lluny. No hi dia que els periòdics no portin notícies, tot mostrant bells testimonis gràfics, d’esplèndids vergers amagats a caus impossibles de descobrir sense confidents. Vaja unes plantes, déu meu! Fan goig només de contemplar-les. ¿Hi ha una sola persona amb sentit comú i dos dits de seny en tot el món que pugui donar-me una sola raó de pes per la qual la llei no col·loqui la Maria – santíssima? – al costat del tabac, del vi, de les aspirines i dels horts urbans?
123. Davant la deplorable estampa del personal de l’hotel, la majoria composta per cambreres i dones de neteja obligades pels seus cacics a rebre amb aplaudiments i reverències els salvadors alemanys, els marginats hem experimentat una pujada d’orgull. Mai de mai un pobre de veritat s’ha baixat els calçons per un rosegó de pa. Honorable presidenta del Govern de la Comunitat Balear, fantasmagòrics secretaris generals dels sindicats concagats capitalistes de la gran mare, si jo fos el coronavirus us forçaria a passar una quarantena a Can Gazà. Entre molts d’altres sacrilegis Can Gazà és una autèntica escola de la dignitat.
124. Coronavirus, t’hem convertit en déu. T’hem adorat com un ídol. T’hem obeït com a jutge suprem. Ara et suplicam que facis allò millor que ha fet déu: desaparèixer!