Passa al contingut principal

Victoire Ingabire Umuhoza, política lluitadora i creient catòlica (i 2)

La lectura del llibre que redacta des de la presó «La 1930», mentre hi roman reclosa durant vuit anys seguits VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA, em fa veure molts caires de la seva personalitat tan singular. 

Entre d’altres, la seva condició de dona creient, catòlica practicant, que topa amb no poques dificultats a l’hora d’exercir-s’hi, i que hi apareix reflectida en algunes de les mostres que ens ofereix.


Setmanes i mesos després d’haver sol·licitat el mes d’abril per carta dirigida al fiscal general autorització per viatjar a Holanda i organitzar la Primera Comunió del seu fill Rist, té oportunitat de trobar-se en persona davant d’una autoritat que no dubta a mentir-li obertament. 

El fiscal general li explica que segons les informacions de què disposa, sap que Victoire vol sortir del país per no fer-se present a la commemoració del genocidi comès contra els tutsis (pàg. 167). Ell vol que ella hi assistesqui per permetre-li «conèixer millor la història de Rwanda», ja que no en sap res, d’allò que va ocórrer al país, en haver-se passat tants anys a l’estranger... 

Passa per alt, aquest senyor fiscal general rwandès, que la data que porta la carta de Victoire és posterior a aquella commemoració. Cosa que evidencia, com a excusa mal donada, la prohibició de sortir del país...


Posteriorment, abans de ser jutjada i estant a la presó, li compareixen alguns problemes de salut que la comencen a espantar. Considera que caure malalta dins la presó és el pitjor que li pot passar. Troba una mica d’esperança en el fet que els reclosos amb malalties greus se n’arriben a sortir, sobretot gràcies a la tasca que hi despleguen les Germanes de la Caritat, que s’encarreguen de trobar-los els medicaments que necessiten.

Sor Catherine, d’origen holandès, fa part d’aquest equip de gent benefactora (pàg. 181). Porta el malnom de «Nzabagwinyuma» (disposada a fer el que sigui pels seus protegits, si cal fins a la mort). S’ha dedicat en cos i ànima a la gent empresonada des de l’endemà mateix del genocidi.  Sor Catherine i el seu equip s’encarreguen de trobar-los medicaments no disponibles a la presó. També duen menjar de fora a la gent que, per exigència del seu règim alimentari, no es pot permetre de menjar el plat normal destinat als reclosos, mongetes i blat de les índies invariablement.


Pel que manifesta al seu llibre, l’herència catòlica li ve del seu padrí, un dels escassos rwandesos que els anys 50 domina l’escriptura  i la lectura. Es tracta d’un home culte que, a més del kinyarwanda, també sap francès, una mica d’holandès i llatí. Coneixements que ha adquirit durant la seva estada a l’escola dels missioners (pàg. 207).

La carta que Victoire Ingabire Umuhoza dirigeix al president de Rwanda el mes de novembre de 2011, com a líder de l’oposició democràtica, malgrat la seva brevetat, esdevé un document molt valuós i remarcable en aquest àmbit de l’educació catòlica rebuda.

Mitja dotzena de vegades li dóna el tractament de «S.E., autoritat suprema del país». Acaba amb un paràgraf per emmarcar i una invocació que conté una pregària: «Durant tot el temps que he passat a l’estranger, he tengut oportunitat de contemplar el món i el poble rwandès. He arribat a la conclusió que podem realitzar plegats moltes coses, independentment de les nostres afiliacions polítiques. Si poguéssim tenir Unitat, tendríem accés a tot en aquest món. Que la llum de Déu vos condueixi


Allò que més despunta en aquest sentit, al llibre de Victoire és la seva voluntat irrenunciable d’assistir a missa, a l’interior de la presó. Quan hi arriba, s’assabenta que té dret a anar a la missa que se celebra tots els diumenges a la sala polivalent, propera de la cel·la on la reclouen (pàg. 253) .

Fa una sol·licitud d’autorització al director de la presó, però la resposta és negativa, amb el pretext que no pot entrar en contacte amb altres reclosos, de cap de les maneres. 

Més endavant, per les festes de Nadal i de Cap d’Any de 2011 li’n fan una excepció. Això sí, hi ha d’anar acompanyada per un dispositiu que s’ha vist molt poques vegades en aquell establiment penitenciari i ha d’ocupar sempre el lloc que li assenyalen, al primer banc, al costat del cor de cantaires.

A més dels dos guardians habituals, que no li lleven la vista de damunt, la custodien tres vigilants, un a la seva esquerra, l’altre a la seva dreta i el tercer darrere d’ella. Dos policies armats es queden drets a l’entrada de la sala. El cap de policia de la presó s’asseu a prop seu. Vuit persones per una!

Com és lògic, l’arribada d’aquella comitiva tan espectacular crida poderosament l’atenció el primer dia i provoca que s’hi escampin clamors i murmuris que perduren molt de temps. El capellà que dirigeix l’ofici, mossèn André Havugimana, ironitzant amb els policies, els n’agraeix la disponibilitat per garantir la seguretat dels fidels, i no perd ocasió de recordar-los que en una assemblea d’oració no s’hi ha de dur ni gorra ni capell posats al cap...

Acabada la missa immediatament i directa és conduïda altra volta a la cel·la de reclusió.

L’endemà se’n va a veure el director. Li vol donar les gràcies pel seu regal de Nadal, en haver-la autoritzat a anar a missa. Però li vol expressar la seva indignació per la presència de tants agents armats en una assemblea d’oració. Li demana que, si era per la seva seguretat, haguessin bastat dos homes no armats per acompanyar-la...

Aquesta reflexió ofén tant el director del centre penitenciari que n’acaba la conversa de cop sec i li notifica que no hi tornarà a haver pus mai més cap altra autorització. Senzillament, no tornarà a assistir a missa, llevat de qualque dia de de festa religiosa.

De fet, des de Nadal de 2011 s’ha d’esperar l'arribada de la Setmana Santa de 2012 per poder tornar a missa. Een aquesta ocasió, només l’acompanyen els seus dos guardians habituals. De retorn a la cel·la, suplica al director que reconsideri la seva negativa i que li permeti de poder continuar anant a missa tots els diumenges. Però el director penitenciari s’hi mostra inflexible (pàg. 254).

En una altra ocasió posterior, amb motiu de la visita d’uns senadors que volen informar-se sobre problemes concrets dels reclusos, especialment d’aquells que hi són per motius polítics, Victoire hi veu una bona ocasió per discutir la manera en què s’interpreten les lleis als tribunals rwandesos, quan es tracta de jutjar opositors al règim. I també per tractar-hi altres temes relacionats amb els serveis de presons.

Entre aquests, torna a demanar que la deixin assistir a missa els diumenges (pàg. 256). 

Una setmana després d’aquella visita dels senadors, el director de la presó la cita per informar-li que en endavant té dret a assistir a missa tots els diumenges. 

Diu ella al seu llibre que, a partir de llavors, tots els diumenges s’aixeca a les 8 del matí en lloc de les 9, i es prepara per anar a missa. Procura sempre entrar-hi la darrera i sortir-ne la primera, cosa que li permet de parlar una mica més de temps amb la resta de reclosos.

Conta també que sempre manté el seu lloc reservat, al primer banc, al costat de les dones del grup de cantants, que li preparen les cançons. Abans de la missa li’n passen la lletra i així, com manifesta expressament al seu llibre «puc unir-me activament a la resta dels cristians per glorificar el nostre Creador i retre homenatge al nostre Salvador» (pàg. 257).

Quan al seu llibre parla de «la rutina dins la cel·la de la presó», amb tots els detalls assenyala que des de les cinc i mitja del matí manté la ràdio connectada, sobretot seguint les notícies emeses a Rwanda i a països estrangers. 

Continua la jornada fent altres activitats. Això sí, amb dues interrupcions de la ràdio - entre les 11 i les 11:45h, i entre les 15 i les 15:45h -. N’apaga l’aparell per dedicar-ne el temps a la meditació i a la pregària (pàg. 257).

En descriure la cel·la on roman reclosa, indica que té com a dues parts. La de més endins serveix per tenir-hi el llit seu i el de la seva companya de cel·la. L’altra meitat compta amb una taula, tres cadires, dues estanteries plenes de carpetes, documents del judici, llibres de lectura, i fotografies de la família, dels fills i de l’espòs. 

Assenyala de manera molt remarcable que hi manté col·locada també «una foto d’amics de la comunitat cristiana de Moerkapelle-Zevenhuizen» (pàg. 258)...


Hi ha una cosa que, segons diu, la impressiona molt el primer pic que va a missa a la presó. Li crida l’atenció el gran nombre de recloses, mares de fills d’edat petita. Na Victoire no pot retenir-ne les llàgrimes en veure aquests infants. Ni comprendre com poden viure en uns espais tan reduïts.

Sovint en sortir de missa els diumenges, es queda davant la porta al balcó, a l’espera que li obrin la cel·la. Saluda les companyes recloses que es dirigeixen a les grans sales que serveixen de sala d’estar. Hi coneix na Cynthia, una nina encantadora de tres anys d'edat, que arriba a tractar-la com a filla.

D'aleshores ençà, aquest balcó es converteix en lloc de trobada gairebé tots els diumenges, després de la missa dominical. Gràcies a Cynthia, la majoria de les mares que desfilen els per davant la cel·la de na Victoire, la saluden igualmente «Bon dia, tieta; bon diumenge, tieta».

Aquest capítol del llibre acaba amb un paràgraf emocionant: 
«El meu espòs farà tot el necessari perquè la meva estimada Cynthia surti d’aquest entorn carcerari. La meva filla Raïssa, que sempre ha somiat tenir una germaneta, avui està a la glòria, la seva germana Cynthia també».

Victoire Ingabire Umuhoza, qui s’afanya a reflectir en aquest llibre les seves vivències més profundes, mentre roman reclosa dins la presó central de Kigali, la capital de Rwanda, remarca de manera extraordinària la seva condició de dona creient, catòlica practicant, cristiana compromesa:

Amb el tractament que dóna a les mares d’infants menuts recloses amb ella a la presó. 
Recordant amorosidament les amistats de la comunitat cristiana holandesa en què participa amb anterioritat. 
Dedicant cada dia dos moments, un al matí i l’altre al capvespre, a la pràctica enriquidora de la meditació i la pregària. 
Afanyant-se per anar a missa tots els diumenges a pesar de dificultats i obstacles institucionals.
Compartint les festes de Nadal i de Cap d’Any. 
Demanant que la llum de Déu il·lumini el president de la República de Rwanda. 
Assumint com a pròpia l’herència familiar de caire religiós rebuda. 
Valorant molt positivament la tasca desplegada per Germanes de la Caritat que atenen gent malalta a l’interior de la presó. 
Interessant-se afanyosament per participar activament en la preparació de la Primera Comunió del seu fill Rist...

És tot quant se m’ocorre d'arreplegar i de resumir, d’allò que acab de trobar amb la lectura d’aquest llibre d’una «valenta dona rwandesa» que vol continuar treballant per la democràcia a Rwanda, fonamentant-se en la lluita per la pau, la justícia i la veritat: 
«RWANDA. ENTRE LAS CUATRO PAREDES DE LA 1930. Memorias de Madame Victoire Ingabire Umuhoza de 2010 a 2013».

Mallorca, 10 de juliol de 2020.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic capellà, mossèn Joan MARTORELL MIR

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir , a punt de complir els 97 anys d’edat. Que descansi en pau! Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional . S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58). El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys. L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs , com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs. En un moment com aquest, quan e

Trobada informativa sobre grup sinodal «Gent cristiana aporta»

Aquest dimarts 14 de juny hem mantengut la nostra enèsima reunió telemàtica els membres d'un grup superinteressantíssim de 21 persones: "Gent cristiana aporta" . Som persones que aquest darrer mig any ens hem retrobat infinitat de vegades per via telemàtica. Conscients que no tots els catòlics sentim nostàlgia d'un passat eclesiàstic que, per contra, valoram com a ranci i estantís, juntament amb altres sectors de les nostres societats del segle XXI; som d’aquells que preferim mirar-ho tot cap al futur d'aquest món nostre, amb una presència cada cop més visible i més efectiva d'unes esglésies cristianes més agosarades que s'hi apliquin com cal. També la nostra església, la catòlica, la que, malgrat tot, ens estimam, si més no per esser-ne aquella a la qual  hem dedicat la major part dels esforços nostres de cada dia al llarg de la nostra vida septuagenària. Hi creim, de bon de veres, en la força transformadora, revolucionària, radical, anticapitalista i soc

Al bon amic Jaume Muntaner Rullan

Tot d'una que m’assabent que aquest mes d’agost de 2022 s'ha mort el bon amic Jaume Muntaner Rullan , em vénen al cap records nombrosos dels contactes que hem mantengut tot al llarg de les nostres dues vides. Primerament, quan, juntament amb la seva família, viuen a un pis de la plaça del cardenal Reig, la del "supositori", de Palma. I posteriorment, no gaire lluny, al carrer del pare Bartomeu Pou. Jaume Muntaner Rullan , al Seminari Primer record, Seminari diocesà Si mal no record, quan jo ingrés al Seminari, ell ja deu estar fent el segon curs de Filosofia. No en tenc cap imatge seva, del Seminari menor. Sí que el veig dirigint els «Pueri Cantores» , amb un estil elegant ben característic. Sempre ben vestit. Ben pentinat. Amb modals senzillament senyorials. Jaume Muntaner , prefecte dels "Pueri Cantores"  al Seminari diocesà de Mallorca Segon record, Escoltisme És un dels molts consiliaris del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca que a la dècada dels an