Passa al contingut principal

Presentació del llibre "El vicari d'Albopàs", de l'escriptor pobler Miquel López Crespí

Amb motiu de la presentació del llibre de l’escriptor pobler Miquel López Crespí que porta per títol «El vicari d’Albopàs» i que es realitzà a les instal·lacions magnífiques de Can Planes, Espais d’Art i Cultura de sa Pobla, vaig intervenir-hi aportant-hi algunes de les observacions que me n'havia suggerit la lectura feta l'any passat. 

 Es tracta d'un llibre editat l’any 2020 per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de sa Pobla dins la col·lecció Uialfàs, que, per mor de la pandèmia, no s'ha pogut presentar en públic fins que les condicions sanitàries ho han permès. 

L'enregistrament d’imatges del vídeo ha anat a càrrec d’Agustí Baró. Mentre que l'acompanyament musical correspon a l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida pel mestre Salvador Brotons, que n’interpreta un fragment de la peça musical "Recull Popular Balear"

 Vet ací allò que hi vaig voler aportar durant uns 18 minuts, el dia abans de la Diada de Sant Jordi 2021:


"Gràcies per haver-me convidat una altra vegada a presentar un altre llibre del bon amic pobler Miquel López Crespí, aquí a la vila de sa Pobla. M'agradaria que em permetéssiu de fer avui dues introduccions, abans d'iniciar una sèrie de preguntes que li vull formular, a Miquel López Crespí, sobre aquest llibre de 245 pàgines, amb dues dotzenes de capítols, que acaba de veure publicat, gràcies a l'Ajuntament de sa Pobla, "El vicari d'Albopàs". 

La primera part de la meva intervenció gira en torn del paper que té un pobler com en Miquel López Crespí a l'àmbit de la cultura i, més concretament, de la literatura, a l'illa de Mallorca i arreu dels Països Catalans. Vaig per endavant que consider que Cultura i Literatura poden ser considerades avui dia, entre d'altres aspectes, com a dues de les millors píndoles que podem prendre, en temps d'això que en diuen "pandèmia" i que alguns pensen que és, ni més ni pus, que l'"enverinament massiu del planeta". 

Qualcú molt més savi que jo s'ha atrevit a dir que "amb cultura i literatura se'n poden arribar a preveure, se'n poden suportar més suaument, i, fins i tot se'n poden arribar a curar millor els efectes perniciosos de la covid 19!

He de reconèixer que, a més d'amic d'en Miquel, en som també fervent seguidor i presentador en públics diversos, arreu de Mallorca. Cosa que ens ha duit a recórrer plegats pobles nombrosos, mirant de difondre cultura i literatura, procurant sanejar una mica més aquesta societat nostra mallorquina on ens ha tocat viure: durant els darrers anys, a més d'aquí a sa Pobla, també hem anat a Búger, Inca, Manacor, Vilafranca de Bonany, Muro, Pollença, Santa Maria, Lluc, Palma i segurament me'n deix altres indrets que ara no em vénen a la memòria.

Li he presentat llibres de poemes, novel·les, obres de teatre, assajos, etc.

Com saben els seus lectors, gairebé tot quant publica Miquel López Crespí manté una temàtica eminentment política. Fent suport, de manera clara i explícita, als plantejaments de formacions polítiques que lluiten mes fermament a favor de la República i dels valors republicans que fins al dia d'avui perduren dins l'ànim de bona part de la població, tot i que s'hi manifestin gaire públicament.

La segona part de la meva introducció, a primer cop d'ull pot semblar que hi té poc a veure amb l'objecte d'aquesta presentació. Es tracta d'una caminada d'antics seminaristes. Com tots els dimarts, em vaig sumar a un grup de caminants que acostumam a fer a peu una dotzena de quilòmetres, o més, per la serra, la costa o el pla de Mallorca.

En aquella ocasió anàrem a Monti-Sion de Porreres. Tots 11 participants havíem estudiat al Seminari diocesà de Mallorca. Un Seminari Conciliar (de Trento). A la mateixa institució on es formà el vicari d'Albopàs alguns anys abans, tot i que l'edifici físic i material en sigui un altre, hi rebérem les mateixes instruccions i influències. Exactament les mateixes, invariables des del Concili tridentí (1545-1563) que incideix de manera molt intensa en l'administració i la disciplina eclesiàstiques.   

El fet és que tant ell com nosaltres, ens hi passàrem tretze anys seguits en règim d'internat estricte. Amb una disciplina molt fèrria. Guardant silenci la major part del dia i de la nit. Només se'ns permetia xerrar durant el temps d'esbarjo que no arribava a les dues hores diàries... 

Un indret on no podia entrar mai cap dona... 

Un indret on estudiàvem a fons els clàssics grecs i, sobretot, els llatins, amb molta dedicació i cura... 

Un indret on la pregària i l'estudi eren les tasques gairebé úniques que dúiem a terme... 

Un indret on ens inculcaven de ser fidels seguidors del papa de Roma, partidaris fervents de la monarquia, declaradament anti-republicans, favorables a la santa inquisició, enemics declarats de militars no monàrquics i d'il·lustrats liberals, contraris a la manera progressista d'actuar d'altres congregacions religioses... 

Un indret on estudiàvem Humanitats, Filosofia i Teologia... 

D'Humanitats, estudiàvem un munt d'assignatures. Si no m'he errat de comptes, eren prop d'un centenar (36+30+30). Però per damunt totes, el llatí clàssic, sobretot de Ciceró (oratòria), Cèsar (història militar) i Virgili (poeta bucòlic) i Horaci (poeta líric i satíric). 

De Filosofia, dedicàvem tot el temps a l'anomenada Escolàstica, aristotèlica tomista, fonamentada bàsicament en sant Tomàs qui pren idees d'Aristòtil, el pensador clàssic grec. 

De Teologia, la que difon sant Romàs i escampa arreu del món catòlic el Concili de Trento. Abocat a combatre el protestantisme de Martí Luter, i a defensar tesis medievals que serveixin de base per al manteniment i enfortiment del poder eclesiàstic amb seu a Roma, al Vaticà. 

El Seminari per on passà el vicari d'Albopàs és un indret on ens preparàvem per ser capellans: uns arribarien a ser bisbes. Altres serien canonges de la seu catedral. Alguns serien nomenats rectors de parròquies. La majoria es convertirien en vicaris parroquials, el nivell més baix dins l'escalafó clerical...

Darrerament, un nombre considerable (més d'un centenar a Mallorca), prenem la decisió de deixar-ho anar tot, ens casam i formam una família, cadascú a la seva manera... Cosa que, públicament, molt rarament es dóna en temps del vicari d'Albopàs... 

Aleshores, les relacions sexuals dels capellans d'aquell temps han de romandre dins el núvol misteriós de la imaginació popular... 

Per què vull dir-vos tot això, en la presentació d'aquest llibre? 

Perquè a la caminada que férem a Monti-Sion de Porreres, s'hi pogueren veure també membres d'un altre grup de seminaristes: aquells que passaren uns anys, més o manco nombrosos, estudiant al Seminari amb la finalitat de ser capellans i que no n'arribarien a acabar la carrera eclesiàstica... 

A Mallorca deuen ser a milers! El fet per a mi més remarcable és que tots en dúim la marca ben visible, d'haver estudiat al Seminari. Passar pel Seminari deixa marca inesborrable. I el vicari d'Albopàs, un dels personatges històrics de la vila de sa Pobla, , no n'es cap excepció, com surt i apareix en aquesta novel·la de l'escriptor pobler Miquel López Crespí. 

El vicari Parera no arriba mai a ser bisbe, ni canonge, ni tan sols rector de cap parròquia... Tampoc no és cap d'aquells capellans que es casen, ni dels seminaristes que no n'acaben la carrera... És un alumne del Seminari diocesà que es manté, durant tota la seva vida pública d'una trentena d'anys, com a vicari de sa Pobla. Vicari coadjutor o cooperador de qui s'hi exercia com a rector, l'autoritat eclesiàstica local més alta. 

Curiosament, els dos consultors seus, els que més apareixen en la novel·la, el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera,  i el manacorí mossèn Antoni Maria Alcover, són dos canonges de la Seu. Ell no. Únicament és un dels vicaris de sa Pobla. 

Això l'ha d'anar marcant molt fortament, tant que es dedica intensament a la cultura i la literatura, dues de les píndoles més profitoses per a la "salut" d'una societat aleshores encara molt marcada per la ignorància i l'analfabetisme de forma generalitzada a Europa. 

Sempre em demanaré per quines cinc-centes, d'entre tants personatges insignes i representatius de sa Pobla, a l'escriptor pobler Miquel López Crespí, se li ocorre i li passa pel cap la idea de fer una novel·la sobre el vicari d'Albopàs, un capellà manacorí que es passa tota la seva vida eclesiàstica, més de tres dècades seguides, en aquesta parròquia poblera.  


Repassant el "Presbiterologi de la diòcesi de Mallorca", veig que li dediquen tot això, a mossèn Joan Parera i Sansó:

"Manacor, 05/05/1865. Prevere 15/06/1889. Defunció.. 20/01/1928. Fou ordenat prevere dia 15.06.1889 i dia 18.01.1890 era nomenat Vicari de sa Pobla. L’any 1899 participà a les oposicions a Rectoria, les aprovà, però no deixà la vicaria de sa Pobla, on hi romangué tota la vida. Fou col·laborador i corresponsal en l’obra de Mn. Alcover pel Diccionari. De 1890 a 1910 fou el Director de la Congregació Mariana. Tingué cura de l’Escola Nocturna i diürna, en fou Director durant 13 anys. Majordom de Crestatx tenint cura de la restauració de l’antic oratori, afegint-li la capçalera romànica que ara mostra. El 1899 fou nomenat Clavari de la Caixa parroquial. El 1900 fou nomenat Director de l’Apostolat de l’Oració. Fundà i dirigí la revista Sa Marjal. L’any 1906 fundà el Montepio de sa Pobla “Un sol cor” absorbit per la Caixa el 1963. L’any 1956, al complir-se els 50è aniversari d’aquesta fundació, es publicà “Homenaje al Rdo. D. Juan Parera Sansó con ocasión de las Bodas de Oro de la Caja de Ahorros y Montepío de la Puebla 1906-1956” i l’Ajuntament li dedicà un carrer. L’any 1990 es féu una edició facsímil de Sa Marjal. Col·laborà en el BSAL, L’Aurora, la Bona Causa i Correo de Mallorca. Donà a la impremta: 1911 Noticias hostòriques sobre l’antic santuari de Crestaig, que l’any 2007 se’n feu una edició facsímil. 1927 Peregrinación a Tierra Santa y Roma. BOBM 1928, 286. Fuster 367-368. GEM XII, 357. HdC 1921, 79. Darder P0078."   

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Toni Mateu Brunet

Dilluns 3 de maig de 2021. M’arriba la notícia trista de la mort del bon amic Toni Mateu Brunet , 10 mesos més vell que jo. Desig de tot cor que en pau descansi! Tots dos som de Palma. Ell entra al Seminari l’any 1954. Jo ho faig l’any següent, als 10 anys d’edat. Són més de seixanta-cinc anys de coneixença. A tongades, en comunicació ben directa. Gran part d’aquestes dècades, a una certa distància. Sempre bons amics. Sobretot, des que, seminaristes menors, en temps de vacances d’estiu ens afanyam tots dos a estudiar plegats les lliçons que amaguen els secrets més recòndits del «grec clàssic»... Ho feim al seu domicili familiar situat en una casa del Terreno, al carrer Ramon Servera Moyà. Darrera vegada que ens veim: a la capella del Seminari Vell, durant la celebració de la festa de la Càtedra de sant Pere amb els Amics del Seminari , el 18 de febrer de 2017, presidida pel bisbe de Mallorca  Sebastià Taltavull .  El trob molt tocat! Abans de la missa, vaig a saludar-lo. Assegut com es

Al bon amic solleric Josep Arbona Alcover

M’arriba la notícia de la mort del bon amic solleric Pep Arbona Alcover , en bon matí de divendres 6 de novembre de 2020. Me la comunica un altre bon amic comú i condeixeble seu, el concarrí Jaume Obrador Soler . Li ho agraesc, tot desitjant que descansi en pau el bon amic solleric. Seixanta-cinc anys enrere, començam a compartir estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca. Durant onze dels tretze anys seguits que m’hi pas en règim d’internat estricte. Ells, qui em duen dos cursos per davant, s’ordenen capellans l’any 1966. Jo l’any 1968. Compartim tots tres, també, la condició de secularitzats. Capellans que no podem continuar exercint-ne la tasca, a causa d’una norma canònica que ens prohibeix d’estimar una dona i contraure-hi matrimoni...  Des d’àmbits distints, continuam compartint l’afany de contribuir a millorar aquest món nostre, aportant-hi dosis d’humanitat, de reflexió analítica i d’una perspectiva transcendent que ens engresca a construir-lo amb criteris de germano

Al bon amic Antoni Roig, primer rector de l’Encarnació

  M’acaba d’arribar la notícia de la mort del bon amic Toni Roig , a l’edat de 94 anys, qui fou el primer rector de la parròquia de l’Encarnació . On vaig exercir-ne el mateix càrrec tres anys seguits, 1979-1982. Se'n fa la missa funeral dilluns, 8 de febrer. La notícia m’ha colpit molt. Sobretot, quan em diuen que ha estat ingressat a l’ hospital Joan March , altre temps anomenat Clínica Caubet , afectat pel virus de la covid19. També m’indiquen que, per voluntat seva, no se celebrarà cap ritus de comiat. Tot d’una que ho he sabut, m’he posat en contacte amb la seva dona, na Teresa Blanco , qui l’ha acompanyat durant dècades en la vida de capellà secularitzat... M’hi he oferit, en tot quant consideri que hi pugui ser útil. M’ho ha agraït. En pocs instants, han passat pel meu cap tants i tants moments compartits amb en Toni Roig! Em resulta difícil resumir-ho en poques retxes. Per a mi, en Toni Roig, (que va néixer a Cas Concos des Cavaller el 18 de gener de 1927, i fou ordenat pre