L'11 de març de 2025 el periodista de l'Agència Cristiana de Notícies de Catalunya, Xavier Pete Vega em demana una col·laboració escrita al voltant dels capellans secularitzats en el marc de l'Església mallorquina.
Li suggeresc que m'enviï un qüestionari que vaig responent amb molt de gust.
 |
| Cecili Buele, fent sonar l'orgue a la Parròquia Sta. Catalina Thomàs (Palma) |
Data i lloc de naixement, data de l'ordenació sacerdotal.
Cecili Buele i Ramis, va nàixer a Palma el 4 de desembre de 1944. Fill de pare africà, de nom Andrés, nascut a Guinea Equatorial l’any 1911; i de mare mallorquina, de nom Maria del Carme, nascuda a la vila d’Ariany l’any 1914.
Va ser ordenat sacerdot a la capella major del Seminari diocesà de Mallorca el 16 de juny de 1968, pel bisbe de la diòcesi Mons. Rafael Álvarez Lara. És el primer capellà mulato de Mallorca (s. XX).
- Fes-me un resum de la teva vida sacerdotal, amb dates incloses, si és possible. He vist que també has estat missioner.
Començ la meva vida sacerdotal essent vicari de les parròquies palmesanes de Sant Nicolau (1968-1969) i de Santa Catalina Thomàs (1969-1971). Mentrestant m’exercesc també com a consiliari del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca: primerament dins l’agrupament escolta Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació, i després com a consiliari diocesà de l’MSC (Moviment Scout Catòlic). També faig classes de religió al col·legi que les Religioses Trinitàries mantenen obert al carrer de la Concepció, a Palma.
A finals de 1971, empès per l’encíclica de Pius XII «Fidei donum», m’oferesc voluntàriament per anar a treballar de missioner a diverses parròquies del Burundi, a l’Àfrica Central. Hi romanc fins a finals de 1974. Després d’haver-hi après el Kirundi (la llengua pròpia d’aquell país) i d’haver-hi treballat pastoralment durant uns anys força marcats per la violència extrema que hi exerceix la minoria tutsi contra la majoria hutu de la població, me n’he d’anar precipitadament... Aleshores m’oferesc al bisbe de Mallorca per continuar el meu compromís personal en tasques missioneres. Em proposa, i ho accepto plenament, d’anar seguidament a Amèrica Llatina, com a membre de l’OCSHA (Organització de Cooperació Sacerdotal Hispano Americana). Concretament al Perú. Hi
treball, entre d’altres, com a rector de la parròquia Verge del Rosari i com a director de l’Escola Parroquial Mixta. Col·labor com a vicari tant a la costa com a la serra peruanes, fins al desembre de 1978. Abans del meu retorn definitiu a Mallorca, som nomenat vicari i rector de la parròquia de l’Encarnació a Palma, pel bisbe Teodor Úbeda. M’hi exercesc fins al 20 de gener de 1982, quan hi celebr i presidesc la meva darrera missa.
- Quan vas decidir fer el pas de la secularització i què va influir en aquest canvi? Com s'ho va prendre el bisbe Teodoro Úbeda?
Vaig decidir deixar d’exercir-me com a sacerdot convencional a finals de l’any 1981. Després de constatar alguns fets que m’hi empenyien fortament: el meu enamorament perdurable d’una dona que m’estimava molt, des dels mateixos inicis del meu exercici pastoral a la parròquia de Sant Nicolau, tot i la manca de mostres afectives explícites fins aleshores de part nostra; la impossibilitat de dur a terme a Palma allò que jo havia après al Burundi i al Perú, pel que feia a l’atenció que havíem de dispensar als sectors més desvalguts de les nostres societats; i, a l’edat de 37 anys, el gran xoc que em comportava el fet de comprovar que els ensenyaments rebuts al Seminari, de
ben poc o de no res em servien per prestar-hi el servei pastoral que jo em sentia empès a haver de desplegar, si volia romandre fidel a l’Evangeli de Jesús.
Sortosament, el bisbe Teodor Úbeda es mostrà molt comprensiu amb la meva situació i ens desitjà tota casta de benediccions, tant a la meva futura esposa, (na Lina, un any més jove que jo), com a mi mateix.
Ens casàrem pel civil l’any 1982. Amb una dona divorciada per abandó de la llar del seu marit, convisquérem tots dos fins que ella morí l’any 1988. Un limfosarcoma maligne se l’endugué a l’altre món. Ens havíem afiliat tots dos al PCPE (Partit Comunista dels Pobles d’Espanya) l’any 1985. No tenguérem cap descendència.
- Com vas viure la teva segona relació sentimental, amb una dona que va ser monja?
Amb l’experiència exercida com a espòs durant els 6 anys anteriors, al cap de mig any de quedar vidu, vaig demanar-li de conviure a una altra dona. En aquest cas, es tractava d’ una religiosa mallorquina exclaustrada, de nom Isabel, 5 anys major que jo. Ens havíem conegut i havíem treballat plegats al mateix indret del Perú.
Casats també pel civil, compartírem la nostra existència durant 28 anys seguits, com a marit i muller a Palma. Ella morí l’any 2016, afectada per la malaltia d’alzheimer. Tampoc no tenguérem cap descendència. Mentre poguérem, vàrem viure tots dos amb una dedicació intensa a tasques socials, relacionades amb el moviment veïnal de la nostra ciutat i del nostre barri del Camp Rodó. Foren uns anys molt intensos de lluites cíviques compartides com a membres d’una federació i d’una junta directiva veïnals, en què participàvem 1conjuntadament amb elements molt actius de la cèlula comunista barrial. Tots dos ens afiliàrem al PSM-EN (Partit Socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista) l’any 1988.
- Quina és la realitat sacerdotal al bisbat de Mallorca (quants sacerdots hi ha en actiu, quantes parròquies cal cobrir, etcètera)? Hi ha més sacerdots secularitzats?
A dir ver, desconec quina és la realitat sacerdotal actual al bisbat de Mallorca. Només puc establir-hi alguna comparança: a la meva primera parròquia, l’any 1968, érem més de 10 capellans mallorquins que ens hi fèiem presents cada dia; hores d’ara, hi ha algun capellà mallorquí que s’ha de fer càrrec d’una desena de recintes sagrats, ell tot sol! Les coses i la situació eclesiàstica han canviat molt, a Mallorca, com pertot arreu del món catòlic. La meva relació amb la jerarquia eclesiàstica, en aquests moments pràcticament queda limitada al contacte personal que mir de mantenir amb el rector de la parròquia on residesc, Santa Catalina Thomàs. Hi acudesc cada diumenge a fer-hi sonar l’orgue, acompanyant les cançons que hi interpreten el celebrant, el cor i la comunitat parroquials durant la missa de les 12 del migdia.
Pel que fa als sacerdotes mallorquins secularitzats, tenc constància fefaent d’aquells companys que he aconseguit d’arreplegar en un dels meus blogs. D’aquests darrers temps, n’hi mantenc comptabilitzats més d’un centenar.
- Recentment, a Catalunya, i en alguna diòcesi en particular, està havent-hi un lleuger creixement de les secularitzacions, al marge de les que es van donar amb més força a finals del segle passat. Parlant amb alguns dels capellans que han fet aquest pas, decideixen que és millor no parlar-ne, per por, per haver girat full o per no ser centre de l'atenció. Tu has tingut aquestes sensacions durant aquests anys?
Desconec el que s’està passant a Catalunya. Els darreres casos, els més recents que conec de capellans mallorquins secularitzats són de l’any passat... Així i tot, no em fa la impressió que s’hi estigui produint cap creixement considerable de les secularitzacions mallorquines, ni que sigui lleuger.
Pel que fa a la meva sensació, com a capellà casat, no som dels que prefereixen no parlar-ne, ni dels que tenen por d’evidenciar-ho, ni d’haver girat full, ni d’evitar ser centre d’atenció. Mai no me n’he amagat enlloc, sinó ben al contrar, de presentar-m’hi com a capellà casat. Me’n sent ben orgullós de ser-ho i de dir-ho. Així m’hi present pertot arreu. Al Perú encara ara em tracten de «Padre Cecilio», quan hi viatj (cosa que mir de fer sempre que puc!). I jo n’estic ben content, de continuar-hi com a «padrecito» en els redols que més em coneixen.
Em veig com un d’aquells capellans catòlics casats que s’hagués sentit molt satisfet de poder exercir-s’hi com a tal... I estic ben segur que les meves dues esposes també! Encara ara no arrib a entendre per quines cinc-centes l’Església catòlica occidental roman tan tancada a acceptar-nos-hi (si no és per interessos del tot inconfessables!).
- Què en penses, del celibat opcional?
Som del parer que aquest no solament s’esdevé l’actitud més recomanable a l’interior de les esglésies que volen comportar-se com a bones seguidores de Jesús de Natzaret, alhora que com les millors servidores del seu poble; sinó que també és la que més s’adiu amb l’Evangeli; amb els primers moments de la història de l’Església; amb el comportament lògic i natural de qualsevol organització humana; amb la consideració d’una societat regida pel principi de la igualtat entre homes i dones; amb el cultiu més efectiu del respecte pels drets humans; amb el tarannà social més contemporani; amb la voluntat del Déu i Senyor de l’univers quan se’ns mostra creador al
paradís, etc.
- Com veus que, en alguna ocasió, el Papa hagi volgut mantenir reunions i visites amb famílies formades per capellans secularitzats, en un exercici de "normalitzar" la situació?
Ho veig com un gest papal molt maco, tot i que ben poc efectiu. Don molt de valor a les passes petites que intenta fer el papa Francesc en una reforma de la nostra Església catòlica, que resulta del tot inajornable. Les valor com a passes molt petites que el papa argentí mira de fer, i no solament en aquest àmbit, sinó també en molts d’altres. Com cap altre papa europeu no s’havia atrevit a fer mai abans.
Però, lamentablement, hem d’arribar a constatar i a lamentar que resulten massa poques, massa petites i massa pobres. Caldrà continuar pregant, com féu Jesús amb el primer papa, perquè hi davalli l’Esperit i s’hi vessi a les totes: «He pregat per tu, perquè la teva fe no s’apagui i tu, un cop convertit, confirma en la fe els teus germans»
(Lc 22,32).
- Creus que el reclam fet per dones cristianes aquest passat 8M --que passa, entre altres aspectes, per l'accés al sacerdoci-- pot ser viable?
Crec que, tant si hi ha dones cristianes que reclamen l’accés femení al sacerdoci en qualsevol moment de la història, com si no n’hi hagués hagut cap mai enlloc, el sacerdoci femení no solament és del tot viable, sinó que s’adiu plenament amb el dret de les dones cristianes a exercir-se com a tal: inclou, ineludiblement, el dret a ser ordenades sacerdots com els homes.
És una de les maneres més explícites de fer una primera passa efectiva en la valoració real de la igualtat entre dones i homes a l’interior de la nostra Església catòlica occidental. Roman durant segles tan clericalitzada en masculí, que s’empobreix a les totes, quan tanca les portes a la clerecia femenina: amb drets, obligacions i responsabilitats igualades.
- Creus que dins l'Església hi ha hagut "escàndols" més greus que els dels capellans secularitzats? T'has sentit rebutjat o menystingut, quan has decidit fer el pas?
Escàndols més greus que els dels capellans secularitzats, segur que n’hi deu haver hagut molts d’altres dins l’Església nostra. I molt més greus, sens dubte. Reconeguts o ignorats pels jerarques. Palesos o dissimulats per la jerarquia. Raonables o injustificables als ulls dels estaments jeràrquics més elevats.
Els escàndols provocats per la mateixa institució vaticana, en tota la seva amplitud, extensió i complexitat, em semblen molt més greus, per exemple, que els que puguin derivar-se del comportament digne de capellans secularitzats.
En aquests casos, l’escàndol pel fet d’haver-se casat, em sembla que afecta més directament determinats estaments eclesiàstics, massa tancats en si mateixos, massa reacis als canvis i molt zelosos en el manteniment de les seves situacions privilegiades que, amb l’Evengeli a la mà, ja haurien d’haver desaparegut del mapa de la nostra història, des de molt de temps enrere ençà.
En aquests àmbits, sí. No tenen cap dubte ni un a considerar-nos nefasts. Sovint i en molts indrets de forma interessada, gosen titllar-nos de bruts, covards, depravats, desconfiats, desertors, excomunicats, febles, femelluts, heretges, incapaços, indignes, infidels, irresponsables, irreverents, judes, mals capellans, mancats de fe, massa lleugers, oiosos, poc espirituals, rebutjables, renegats, traïdors, etc.
En el meu cas concret, gràcies a Déu, he de reconèixer que no tenc cap experiència concreta d’haver-me sentit rebutjat o menystengut d’una manera considerable, després que decidesc fer la passa de casar-me. Alguna retirada de la salutació enmig del carrer, al principi, sí que se’m pot haver produït en alguna ocasió. Però d’aquí no passa.
També m’imagín que, per a alguna gent, la més acostada a la meva tasca i a la meva persona, la decisió personal que vaig adoptar pogué comportar una certa sorpresa o manca d’acord entusiasta.
En qualsevol cas, he de dir, més tost, que m’arribaren moltes més mostres de comprensió, davant d’una decisió tan personal i adoptada tan lliurement. Alhora que se m’amuntegaren i continuen amuntegant-se’m incomprensions innombrables sobre la normativa canònica vigent a l’actualitat, considerada per moltíssima de gent com a rància i estantissa: el celibat eclesiàstic obligatori per a tots els clergues.
Per acabar, i si em permets un afegitó que no em puc estar d’esmentar suquí mateix, et diria: després d’haver vist molt de prop el comportament clerical (de capellans i de bisbes) a l’interior de comunitats catòliques d’Àfrica i d’Amèrica Llatina, a mi, em sembla (i crec que als capellans i bisbes i religiosos de l’hemisferi Sud també els sembla igual) que el celibat, si miram molts àmbits eclesiàstics d’aquest espai del nostre món, existeix en realitat i de bon de veres, solament com una aspiració excelsa, admirable, sublim i meravellosa. Tan ben reflectida en el text escrit d’un Codi de dret canònic passat de rosca, com inexistent realment damunt d’aquest planeta nostre en moltíssims de casos...
Em sembla que el papa i els bisbes ho saben prou bé. Molt millor que jo mateix! Bastaria que volguessin fer públics, amb tots els ets i uts, els resultats de tantíssima consulta realitzada sobre la matèria, arreu de l’òrbita catòlica, els darrers decennis...
Cecili Buele i Ramis
Palma, 19 de març de 2025
Festa de Sant Josep, espòs fidel casat amb Maria, pare putatiu de Jesús
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada