En bon dia de Nadal de 2018, compt amb un altre bon amic que deixa aquest món nostre de misèries i se'n torna cap allà on n'hi ha que consideram la nostra casa definitiva, el capellà taujà secularitzat, Guillem Parets i Crespí.
Mentre m'estic preparant les Matines de Nadal de 2018, durant les quals he de fer sonar l'orgue a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, com des de fa uns anys, a partir de les 23:30h, m'arriba la notícia de la mort d'algunes persones conegudes...
M'impacta especialment la d'aquest bon amic taujà, antic company de viatges, que també fa sonar orgues a diverses esglésies de Mallorca. Que en pau descansi!
La seva germana Catalina m'informa que el funeral es fa divendres, el dia de la festa dels sants Innocents, a les 20 h, a l'església de santa Eugènia.
La seva germana Catalina m'informa que el funeral es fa divendres, el dia de la festa dels sants Innocents, a les 20 h, a l'església de santa Eugènia.
La darrera vegada que parl amb en Guillem, per telèfon, és el dia de la Immaculada, el proppassat dia 8 de desembre. Quedam que pas a cercar-lo dilluns dia 10, perquè ell pugui sortir unes hores de la residència on es troba reclòs a prop de la platja de Palma i anar a respirar altres aires molt més sans per devers Cala Figuera de Santanyí, on resideix un dels seus millors amics i condeixebles, Tomeu Cànaves.
No hi arribam a anar... Em telefona l'endemà diumenge i em diu que no es troba gaire bé de salut i que no es veu en condicions de fer un trajecte tan llarg en cotxe. Que ho deixem anar per un altre dia...
Avui capvespre precisament, 24 de desembre, quan faig comptes d'anar a saludar-lo per desitjar-li «Bones festes de Nadal i de Cap d'Any»... M'arriba la notícia! He fet tard!
De la vida d'en Guillem, en sé poques coses. Les valor totes molt positivament. Sé que neix a l'Hostal de can Penós, a la vila mallorquina de Santa Eugènia, el 9 de juny de 1931. Que, juntament amb una trentena de companys, ingressa al Seminari diocesà de Mallorca l'any 1944 (pocs mesos abans de la meva venguda a aquest món de misèries nostre!). Que és ordenat sacerdot el 29 de juny de 1956, pel bisbe Enciso. Que al cap d'uns anys se secularitza i continua ajudant diverses parròquies de Mallorca, fent sonar l'orgue o representant peces teatrals senzilles...
Als ulls d'algun dels seus condeixebles més acostats, durant tota la carrera eclesiàstica en Guillem s'hi mostra intel·ligent i dedicat a la música.
«Del seminari tenc molts de records i amb ell vaig passar moltes hores davant el piano del corredor fosc, jo aprenent cançons nacionals com «Asturias Patria querida» i altres d'un fulletó del seminari de Navarra que jo ensenyava als condeixebles i després cantàvem a actes festivals. Tenc molts records que no oblidaré mai...», em fa a saber el seu bon amic i condeixeble pobler, fincat a Sóller, Agustí Serra i Soler.
Juntament amb aquest, Tomeu Cànaves i 11 condeixebles més, pertanyen a la generació de preveres mallorquins que són els primers que ordena a la seu catedral de Mallorca el bisbe Jesús Enciso, recent arribat a l'illa.
Durant la celebració d'un Pontifical que dura de les 9 del matí fins passades les 12 del migdia, en bon dia de Sant Pere, 29 de juny de 1956, reben la imposició de mans del bisbe els tretze diaques: Vicenç M. Caimari Fiol (Palma), Bartomeu Cànaves Barceló (Santanyí), Martí Cifre Cerdà (Pollença), Llorenç Galmés Juan (Manacor), Andreu Julià Rosselló (Felanitx), Antoni Matheu Mulet (La Vileta), Josep Mesquida Mascaró (Sant Llorenç des Cardassar), Fernando Mir Pons (Palma), Guillem Parets Crespí (Santa Eugènia), Sebastià Planas Llabrés de Jornets (Palma), Josep Roig Ferrer (Costitx), Agustí Serra Soler (Sa Pobla) i Antoni Vicente Cuart (Palma).
Sé que en Guillem és nomenat rector de la parròquia de Son Sardina i que col·labora amb altres parròquies de Mallorca, de maneres diverses.
Se'm diu que coneix una estrangera alemanya. L'estima de bon de veres. S'hi vol casar, però un mal dia arriba a saber que ja està casada...
D'aquí li deu venir la seva coneixença de la llengua alemanya, que domina a la perfecció; fins al punt que li serveix per mantenir contacte fluid amb gent germànica present a la platja de Palma, on viu i resideix durant dècades.
D'aquí li deu venir la seva coneixença de la llengua alemanya, que domina a la perfecció; fins al punt que li serveix per mantenir contacte fluid amb gent germànica present a la platja de Palma, on viu i resideix durant dècades.
L'amistat meva amb Guillem Parets ve de lluny. Des que treballam junts dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a la dècada dels anys setanta del segle passat. Ell, com a consiliari de l'Agrupament de Son Sardina, jo com a consiliari diocesà del Guiatge.
Tot i que trencam durant un temps la nostra relació personal, per les meves anades a Àfrica i Amèrica Llatina durant vuit anys seguits, de retorn a Mallorca, les reprenem de bell nou amb uns altres rumbs.
Tots dos com a capellans secularitzats... Coincidim en algunes trobades que mantenim a Mallorca, sobretot a la seva finca de Son Rosseió, a Santa Eugènia, o a la de la seva companya Maria, a Can Macip, de Mancor de la Vall, on record molt bé que es mostra com un expert caçador de tords amb filats, als colls de la contrada mancorina.
També acudim a actes culturals, sobretot a representacions teatrals a la vila de Santa Eugènia, on en Guillem fa un paper primordial; o a cerimònies religioses que ell anima amb la seva intervenció musical a l'harmònium de la parròquia de Crist Rei, al Vivero, o la de les Meravelles a la platja de Palma. Ell hi viu molt a prop. I, tot i haver sol·licitat i rebut l'autorització per a secularitzar-se, sempre es manté disposat a col·laborar en tasques pastorals que se li puguin encomanar.
Durant moltes dècades en Guillem anima i dirigeix una munió de corals, fins a la darrera època de la seva vida vuitantina. Amb això, ajuda diverses parròquies, tant a les celebracions dominicals com a funerals on n'és requerida la presència: Son Sardina; Crist Rei, del Vivero; les Meravelles; Santa Eugènia...
A més de dedicar-se a la música, en Guillem Parets treballa molt intensament a l'àmbit de la història de Mallorca. Fa recerques i investigacions ben interessants sobre personatges o costums de la nostra illa, particularment de les terres del Pla de Mallorca.
Cerques a google i no hi trobes res. Mires a la web del Bisbat de Mallorca, i res. T'endinses en històries particulars d'algunes de les parròquies on ha treballat (Son Sardina, Crist Rei, Meravelles, Santa Eugènia...), i tampoc no hi trobes res.
Conclusió: la vida ensenya que no som res en aquest món de misèries nostre! Com tantíssima d'altra gent que s'hi passa un temps i se'n va sense deixar-hi cap rastre!
Continuo mantenint viu el record d'alguns viatges que feim plegats tots quatre companys, els dos secularitzats i les dues exclaustrades (na Maria i na Bel, en Guillem i jo). Com és el cas de la nostra anada per uns dies a l'illa de Madeira l'any 1994.
Ens ho passam molt bé. Tant, que encara ara record aquells mercats del peix, poblets de pescadors, cerimònies funeràries, esglésies i recintes sagrats, aeroport singular que s'allarga dins la mar, embarcacions típiques de molts colors, zones muntanyenques empinades, flora diversa i abundantíssima, artesania pròpia, baixada vertiginosa en carretons de vímet, marges increïblement conreats, salts d'aigua espectaculars, festes folklòriques i populars...
El record vivint tot sol, al seu pis de la platja de Palma. Fins que les forces físiques li ho permeten, hi roman ben atès i servit per qualcú que li fa les feines de casa. En no poder més, la seva família, amb molt bon criteri, aconsegueix d'ingressar-lo en una de les residències per a gent major que té més a prop de casa.
Ell no s'hi troba gens bé. Viu amb molts alts i baixos. No s'hi arriba a avesar. Home lliure com ha estat sempre, li resulta molt costós haver de romandre sotmès a unes normes tan estrictes, pel que fa als horaris, a les activitats possibles, a la intimitat inexistent...
En Guillem se n'ha volgut anar, tranquil i serè, cap a l'altre món, precisament el mateix dia que ens preparam per celebrar la venguda a aquest d'Aquell qui molts consideram el nostre Déu...
Que, en retrobar-se amb na Maria, la seva companya, i na Bel, la meva, aconsegueixin de trobar-hi tots plegats, allà on són ara, tot quant cercaren i no arribaren a trobar mai entre nosaltres.
Que en pau descansin!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada