Passa al contingut principal

Pere Casaldàliga, bisbe lluitador, amb els pobles més pobres

Diumenge, 9 d’agost de 2020, des de Mallorca estant i via youtube, seguesc en directe la celebració de les exèquies i funeral al Centre Universitari Claretià de Batatais, al sud-est del Brasil, amb motiu de la mort de Dom Pere Casaldàliga i Pla, bisbe emèrit de la Prelatura territorial de São Félix do Araguaia, a l'estat brasiler de Mato Grosso. 

M’hi qued força impressionat... per motius diversos...

No sé ben bé si és això el que volia Pere Casaldàliga que li fessin com a funeral... Tres bisbes... Desenes de capellans, religiosos i diaques... Tres cantadors... Tres dones... Ocupant un espai esportiu dels missioners claretians, amb mesures protectores de la pandèmia més o manco ajustades...

M’hi qued força impressionat, veient-lo dins del seu taüt...


Percep Aleshores que no tots els bisbes de l’església catòlica són iguals. 

No tots romanen al dictat de l'estat del Vaticà, lletra per lletra. 

Ni tots adopten el mateix estil de vida, ni les mateixes formes d'exercir-ne la tasca. 

Ni tots s'ho prenen ostentosament, com a càrrec institucional de poder i de glòria. 

Ni tots viuen més pendents del codi de dret canònic que de l'evangeli de Jesús. 

Veig que Pere Casaldàliga, aquest claretià català nascut a Balsareny, comarca del Bages, es mostra com un d'aquells bisbes pastors -massa pocs en nombre, lamentablement- que vetla contínuament i desvetlladament per les ovelles més febles del ramat, les defensa aferrissadament davant les urpes de llops amb ganes de fer-ne sang, i ho fa senzillament com a Pere, Pastor, Poeta i Profeta del segle XXI.

Que descansi en pau, Pere Casaldàliga i Pla, tan ferm lluitador i defensor dels pobles pobres d’aquest planeta.

Ha mort un gran home. Un home que ha sabut sembrar a mans plenes la llavor de l’Evangeli, desplegant la seva tasca episcopal i sacerdotal de manera tan singular. No tenc cap dubte ni un que n’ha de donar molts, de fruits, com ja percep la gent que l’ha acompanyat al llarg de la seva vida nonagenària: «Dom Pedro Casaldàliga viu per a sempre, en la lluita per la terra, en la lluita pels pobles indígenes» 

He de dir que només conec alguns aspectes de la seva vida i de la seva praxi en defensa dels més pobres i en oposició fèrria a la dictadura militar brasilera. Sobretot pel fet de compartir tasques pastorals i missioneres, educatives i culturals, socials i polítiques, durant alguns anys, no només a Mallorca sinó també a zones peruanes del mateix continent sud-americà i a contrades africanes del mateix hemisferi sud.

M’hi he atansat, també, per la via del contacte personal amb altres amistats eclesiàstiques, o amb la lectura de publicacions de llibres seus, o aprofundint en informacions de tota casta que s’hi refereixen.

Tot plegat em duu a redactar uns comentaris breus sobre una de les personalitats més valuoses que la comunitat catalana i claretiana pot oferir, no solament a l’església catòlica, sinó també a tota la humanitat, a través de monsenyor Pere Casaldàliga i Pla, natural de Balsareny, comarca del Bages, membre de la comunitat claretiana de Vich.

La notícia de la mort de Pere Casaldàliga m’arriba una mesada justa després que ens hagi deixat, també definitivament en aquest món nostre, un altre bon amic i company peruà, mossèn Jorge Álvarez Calderón,  un dels impulsors de la Teologia de l’Alliberament a redols més coneguts per mi. Digne representant, com Pere Casaldàliga, d’aquest corrent teològic que marca l’església catòlica durant dècades seguides, sorgit alhora del concili Vaticà II (1962-1965).

Dins el meu cap i dins el meu cor, continuen ben vives encara ara les tasques desplegades per alguns bisbes d’Amèrica Llatina, molt pocs, massa pocs, que marquen la meva existència com a clergue catòlic, de la generació del 68 del segle XX: Oscar Arnulfo Romero, bisbe de San Salvador (El Salvador); Dom Hélder Cámara, bisbe de Recife (Brasil); Leónidas Proaño, bisbe de Riobamba (Equador); Samuel Ruiz, bisbe de Chiapas (Mèxic)...

En el cas de Pere Casaldàliga, com sol ocórrer en casos semblants, la seva praxi renovadora de l’església, li crea problemes amb el Vaticà. Sobretot durant el papat de Joan Pau II, el polonès. És cridat a l’ordre per explicar-hi la seva conducta, les orientacions polítiques i les pràctiques pastorals.

El claretià català arriba al Brasil l’any 1968. Casualment el mateix any de la meva ordenació sacerdotal, quan se celebra a la ciutat colombiana de Medellín la II Conferència General del Bisbat Llatinoamericà a Medellín (CELAM), inaugurada pel papa Pau VI el 24 d’agost de 1968 i clausurada el 6 de setembre següent.

Una assemblea de bisbes llatinoamericans que fa seves unes conclusions que convulsionen les esglésies d’Amèrica Llatina i legitimen la incipient Teologia de l’Alliberament.

Quan des de Catalunya arriba al Brasil, s’instal·la en una de les regions més pobres i abandonades del país: Mato Grosso, a l’Amazonia brasilera.

M’imagín que, com ens va passar, als missioners que arribam a Amèrica Llatina a la dècada dels anys seixanta i setanta del segle passat, també a Pere Casaldàliga, l’impressiona fortament la descoberta aterridora que en fa, de l’existència d’una situació de pobresa extrema en què viu la majoria de la població. 

Alhora que descobrim l’existència de processos socials i polítics que despleguen a diversos països els moviments  guerrillers que s’hi van consolidant, en lluita armada declarada contra governs dictatorials que fan suport a les elits econòmiques més poderoses del continent, al costat de les quals s’acostumen a situar gairebé sempre les més altes instàncies jeràrquiques de l’església catòlica llatinoamericana, com a cosa molt normal.

Sabem que, en aquest àmbit, Pere Casaldàliga ha quedat molt impactat per l’assassinat d’Ernesto «Che» Guevara (9 d’octubre de 1967), com també per la caiguda en combat del capellà guerriller colombià Camilo Torres Restrepo (15 de febrer de 1966) pioner de la Teologia de l’Alliberament, cofundador de la primera Facultat de Sociologia d’Amèrica Llatina a la Universitat Nacional de Colòmbia i membre del grup guerriller ELN (Exèrcit d’Alliberament Nacional).


La realitat crua i dura de la regió on s’instal·la Pere Casaldàliga el porta a prendre una opció radical pels més pobres i la duu a terme amb totes les conseqüències. Ell viu pobre entre els pobres, en una caseta modesta, sense cap casta de comoditats, viatjant sempre en autobusos públics, lluitant contínuament en defensa de les famílies camperoles sense terres, fundant la «Comissió Pastoral de la Terra», enfrontant-se a militars i terratinents que s’autoproclamen titulars de les grans hisendes robades a les famílies camperoles. Tot això li provoca moltes i molt serioses amenaces de mort contínuament.

Per a mi, Pere Casaldàliga esdevé durant més de tres dècades seguides el bisbe del poble pobre, del poble més maltractat (1971-2005). El poble són tots. El poble pobre només en són uns quants. Moltíssims d’éssers humans. A Amèrica Llatina -i pràcticament a tot l'hemisferi sud- malauradament, els membres del poble pobre en conformen la majoria "esclafada". 

M'impressiona moltíssim, no tant la mort ocorreguda recentment com la vida que porta durant dècades seguides aquest català, amb una existència nonagenària plenament dedicada al poble pobre.

M'impressiona que prengui la decisió ferma de compartir per a sempre l'existència, el patiment i la lluita diària del poble pobre per subsistir, cada cop amb més grans dosis de dignitat humana, compartint-la i fruint-la amb els membres de la seva comunitat brasilera i amb tots els membres d'aquest planeta tan malmenat. 

El veig com un jerarca eclesiàstic que s'enfronta agosaradament a polítics, governants i terratinents molt poderosos, amb les úniques armes de què disposa: la seva paraula, la seva pregària, la seva manera senzilla de viure i la seva poesia mística, persistents i fermes. 

Per a mi, Pere Casaldàliga és un d'aquells místics que es mostra capaç d'aterrar al camp de les misèries humanes més esfereïdores, dures o crues, i que hi aplica actuacions concretes que s'hi enfronten, combatent-les amb eficiència mai vista enlloc. 

També me'l veig com un gran i bon poeta, capaç de baixar-se dels núvols eteris en què acostumen a situar-se molts, per endinsar-se en realitats tan prosaiques com són ara les lluites camperoles més dures, amb l'objectiu d'aconseguir-se terres que, des de poc temps enrere, han estat en mans de grans terratinents poderosíssims. 

Místic profund i poeta enorme, Pere Casaldàliga aconsegueix que, tant la seva mística com la seva poesia es transformin en postures i actituds de lluita i de combat permanent contra tota casta d’injustícia.

Home honest, de principis profundament evangèlics, senzills, modests, vivint pobrament i sempre al servei dels més pobres i desprotegits. Un dels grans practicants de la Teologia de l’Alliberament que, amb la seva praxi quotidiana, desmenteix qualsevol crítica poc fonamentada que hi puguin fer els enemics d’aquest corrent teològic.

Vull acabar aquesta senzilla aportació meva amb un desig molt profund:

"Dóna'ns, Pere, des d’on siguis
una mica del teu esperit,
de la teva rebel•lia farcida de bondat,
del teu compromís agosarat,
de la teva lluita persistent,
de la teva passió insubornable,
del teu amor desfermat
cap a Jesús, el Regne i els pobles pobres...

Que facem de la nostra vida
un servei a la justícia i a la pau!".

És el fragment que més m'impressiona de tot quant llegesc, amb motiu de la mort de monsenyor Pere Casaldàliga, una de les persones més compromeses amb la causa defensora dels sectors més pobres i dels col•lectius més desfavorits arreu del planeta. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic capellà, mossèn Joan MARTORELL MIR

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir , a punt de complir els 97 anys d’edat. Que descansi en pau! Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional . S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58). El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys. L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs , com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs. En un moment com aquest, quan e

Trobada informativa sobre grup sinodal «Gent cristiana aporta»

Aquest dimarts 14 de juny hem mantengut la nostra enèsima reunió telemàtica els membres d'un grup superinteressantíssim de 21 persones: "Gent cristiana aporta" . Som persones que aquest darrer mig any ens hem retrobat infinitat de vegades per via telemàtica. Conscients que no tots els catòlics sentim nostàlgia d'un passat eclesiàstic que, per contra, valoram com a ranci i estantís, juntament amb altres sectors de les nostres societats del segle XXI; som d’aquells que preferim mirar-ho tot cap al futur d'aquest món nostre, amb una presència cada cop més visible i més efectiva d'unes esglésies cristianes més agosarades que s'hi apliquin com cal. També la nostra església, la catòlica, la que, malgrat tot, ens estimam, si més no per esser-ne aquella a la qual  hem dedicat la major part dels esforços nostres de cada dia al llarg de la nostra vida septuagenària. Hi creim, de bon de veres, en la força transformadora, revolucionària, radical, anticapitalista i soc

Al bon amic Jaume Muntaner Rullan

Tot d'una que m’assabent que aquest mes d’agost de 2022 s'ha mort el bon amic Jaume Muntaner Rullan , em vénen al cap records nombrosos dels contactes que hem mantengut tot al llarg de les nostres dues vides. Primerament, quan, juntament amb la seva família, viuen a un pis de la plaça del cardenal Reig, la del "supositori", de Palma. I posteriorment, no gaire lluny, al carrer del pare Bartomeu Pou. Jaume Muntaner Rullan , al Seminari Primer record, Seminari diocesà Si mal no record, quan jo ingrés al Seminari, ell ja deu estar fent el segon curs de Filosofia. No en tenc cap imatge seva, del Seminari menor. Sí que el veig dirigint els «Pueri Cantores» , amb un estil elegant ben característic. Sempre ben vestit. Ben pentinat. Amb modals senzillament senyorials. Jaume Muntaner , prefecte dels "Pueri Cantores"  al Seminari diocesà de Mallorca Segon record, Escoltisme És un dels molts consiliaris del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca que a la dècada dels an