Dels tres rectors que he tengut, sent-ne jo vicari, amb els quals he treballat en tres parròquies de Ciutat (Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs i l’Encarnació), ja només me’n queda un, de viu, en aquest món de misèries nostres.
M’acaben de comunicar la defunció de qui fou el meu primer rector, a la parròquia de Sant Nicolau, mossèn Pau Oliver Ferrer. Que en pau descansi, i de Déu gaudesqui per a sempre!
Li estic ben agraït. Per tot quant féu, a l’hora d’introduir-me, de la manera millor possible, dins aquell món eclesiàstic i clerical de finals dels anys seixanta del segle passat. Època post-conciliar, la del Vaticà II.
Haguérem de trencar-hi molts motlles. Introduir-hi moltes reformes. Iniciar-hi molts camins nous. Recent sortit del Seminari, jo no en tenia ni la més mínima idea, d’allò amb què m’hi havia de topar: més de mitja dotzena de clergues majors en una sola església parroquial, avesats a fer les coses així com sempre s’havien fet, des del concili de Trento! Entossudits a continuar fent-ho d’aquella manera tan arcaica, rància i estantissa, en una parròquia del «Pentàgon» de Palma...
Gràcies a les seves orientacions assenyades, vaig aprendre a treballar com a consiliari escolta, col·laborador en col·legis de religioses, vicari cooperador de la parròquia, predicador, catequista, formador, confessor, evangelitzador, batiador, etc. Seguint sempre les orientacions emanades d’un concili que, al dia d’avui mateix, encara no ha estat sucat del tot, en les seves propostes i plantejaments adreçats a l’església catòlica i a la societat mundial.
La darrera vegada que ens trobàrem fou el 15 de juliol de l’any passat, en plena pandèmia, a l'església basílica de sant Miquel, a Palma. El bon amic capellà de 95 anys, Pau Oliver Ferrer, que ja havia celebrat les noces d’argent i d’or sacerdotals, acompanyat de mitja dotzena de concelebrants va presidir l'Eucaristia d'acció de gràcies pels seus 70 anys de sacerdoci.
Ad multos annos bonosque vivas, semper et ubique ut quam maxime, amice meus Paulus! Vaig voler adreçar-li.
Home de paraula clara, directa, entenedora, ben adreçada a l’auditori, manifestà haver-se sentit sempre capellà feliç. En donà gràcies i demanà perdó. Gràcies a Déu i a la vida rebuda. Perdó a Déu i a qui hagués pogut ofendre.
Pau Oliver Ferrer deu ser un dels amics als quals he dedicat més pàgines del meu blog.
Tant de bo que serveixin per mantenir-ne viva la memòria, el record i l’amistat!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada