Passa al contingut principal

Al bon amic Joan Femenia Àvila, el meu suport personal

 Capellans mallorquins secularitzats/dispensats

Som un d’aquells 15 capellans mallorquins de la generació del Maig del 68 del segle passat, que fórem ordenats sacerdots cinquanta-quatre anys enrere. 

Durant un temps, més o manco extens, ens hi havíem dedicat a fons i amb intensitat.

Tot al llarg d’aquesta quarantena d’anys, més de la meitat del grup, vuit en concret, optàrem per unir les nostres vides a les d’una dona, amb la qual formar família. Consideràrem que la vida ens empenyia a fer-ho, al marge d’imposicions canòniques que ens ho prohibien taxativament. 

Com nosaltres, més d’un centenar de capellans o religiosos de Mallorca han seguit aquest camí.

Molt recentment, copsat per la notícia que m’arriba en bon primer dia de la segona setmana d’aquest mes de maig, i que té a veure amb la renúncia al càrrec de rector d’un capellà mallorquí, jove, de Palma, em sent empès a adreçar-me per escrit a qui presideix avui la diòcesi mallorquina, el bisbe Sebastià Taltavull...

Més encara, quan començ a veure'n publicada la notícia a la premsa local.

Abans, emperò, m’ha passat pel cap demanar-ne l’opinió a altres capellans mallorquins de l’entorn dels secularitats/dispensats i les seves companyes.

Com era d’esperar, n’he obtengut no poques respostes i opinions diverses. Qui més qui manco, en fer part d’una història viscuda tan intensament, hi té molt a dir i opinar. 

Mir de resumir-ho en aquesta dotzena de punts, per si pot interessar a qualcú:

1. Per a alguns, la renúncia al càrrec de rector (de Campanet, Búger i Moscari) esdevé una bona ocasió per recordar que, ja fa temps, des d’algun grup de capellans mallorquins secularitzats/dispensats, ja s’han fet arribar al bisbe en persona opinions i criteris sobre una llei eclesiàstica com la del celibat, que consideren substancialment vaticana i que va contra la naturalesa i contra la vida de nova generació.

2. En aquest cas concret, n’hi ha que ho consideren un tema sobre el qual no s’atreveixen a opinar. Tot i amb això, manifesten que els agradaria veure’n rectors de parròquia casats, com la cosa més normal d’aquest món. Esmenten, això sí, certs comentaris d’algun bisbe protestant qui diu que prefereix tenir problemes de capellans fadrins que no pas de capellans casats. Dubtant que la solució a la situació actual de l’església sigui rebaixar l’exigència del celibat, no s’oposen a l’admissió de sacerdots casats.

3. D’altres diuen que no en saben res, d’aquesta persona concreta. I que, deixar de capellà és un assumpte ben personal, en el qual ningú no s'hi ha d'inserir. Esmenten, això sí, dues notes històriques: 1a. El sacerdoci cristià, com és avui concebut, arriba 150-200 anys després de Jesús; i 2a. El celibat dels sacerdots catòlics romans només s’imposa definitivament des del segle XVI, a Trento, però a moltes Esglésies cristianes mai no ha estat exigit.

4. N’hi ha que diuen que no hi poden ajudar gaire aportant-hi observacions. Tot i que fa estona que no els preocupen gaire les qüestions relacionades amb l’església, senten una certa ràbia quan, cada vegada més, se senten externs dins la casa que temps enrere sentien com a ca seva.

5. D’altres aportacions van en el sentit de dir: quantes víctimes més del celibat fan falta, perquè les jerarquies eclesiàstiques obrin els ulls a la realitat? Està clar que no escolten el poble, ni valoren l’alt grau d'acceptació de capellans casats que es dóna per part de les comunitats. L’esment de casos de clergues casats que haurien estat molt ben acollits i haguessin estat ajudats en la manera nova de ser rectors casats, n’és una prova més que evident.

Insisteixen a remarcar que a l'hora de nomenar un responsable de la parròquia s’ha de comptar amb l'opinió dels laics que la integren. I que s’ha d’evitar la proliferació de canvis i més canvis en poc temps: només serveixen per apedaçar però, a la llarga, no duen enlloc.

Remarquen el sofriment innecessari de les persones afectades pel procés de secularització i la necessitat que s’aixequin barreres amb altres preveres cèlibes teòricament germans. 

Al·ludeixen a la caiguda del mite segons el qual el celibat esdevé el «summum» de la santedat, quan, de fet, s'han hagut de reconèixer tota casta de desvaris en aquest tema: abusos, pederàstia, enriquiments...   

6. No són pocs els companys capellans secularitzats mallorquins de les nostres generacions que no coneixen gens ni mica aquest altre capellà mallorquí més jove, ni els indrets on ha treballat, ni les circumstàncies o els motius que l'han portat a prendre una decisió tan dificultosa com aquesta, només quatre anys després d’haver estat ordenat sacerdot.

Consideren que cal urgir la necessitat de canviar la situació personal que l'ha forçat a prendre aquesta decisió. Creuen que la proposta redactada pel grup sinodal, orientada a millorar l'Església de Mallorca, exigeix canvis radicals en la nova forma de ser i d’exercir el ministeri, ara i en el futur. I que s’ha d’insistir en la necessitat urgent i ineludible d'aquest canvi, si volem que tengui futur el servei ministerial i la continuïtat de l'Església en les noves generacions.

7. Alguns voldrien que el bisbe de Mallorca i els seus companys capellans, en definitiva la jerarquia de l’Església diocesana i tot el seu conjunt, s’afanyassin a donar-li el suport emocional que reclama el fet de començar una nova vida. També voldrien, si així ell ho desitja, que tengui la certesa que hi ha un lloc per a ell a l’interior de l’església.

8. N’hi ha que no entenen per quin motiu cal adreçar-se al bisbe de Mallorca sobre aquest cas i aquest assumpte. Però manifesten que, si qualcú li vol dir res, en expressar-li l’anacronisme que suposa en ple segle XXI que un capellà hagi de deixar la seva feina, pel sol fet de voler viure amb parella, després d’una carrera realitzada durant 13 anys seguits,  cal que l'ajudin a continuar amb la nova vida.

Ja que la diòcesi no acostuma a indemnitzar els seus extreballadors, almenys que li ofereixin la possibilitat de continuar amb una feina i un sou mentre ho necessiti. Però, sobretot, que el bisbe li faci  costat en la nova opció de vida.

Als qui han passat per aquesta experiència, diuen, els agradaria que els que vendran darrere no passin pel mateix trauma, de sentir-se desprestigiats per la mateixa església a la qual han donat tot, menys la renúncia als seus drets humans.

Apunten que, tal volta ha arribat l’hora que, després dels abusos als menors, l'església  es plantegi els abusos comesos amb els capellans casats...

9. Alguns es limiten a dir que el bisbe escolti i atengui allò que ens ensenyaren sobre els signes dels temps. I que recapaciti sobre allò que vol que passi per no perjudicar més l'Església.

10. N’hi ha que troben evident que, si vol, aquest company ha de seguir com a responsable parroquial. Per què no? Ho fan de fet diaques casats. Pensen, emperò, que serà inútil proposar-ho. Recomanen, almanco mínimament, que, si vol, segueixi amb la responsabilitat de Pastoral de Salut com duia fins ara. Evidentment, que compti amb el recolzament econòmic.

11. A alguns, aquesta secularització no els ha estranyat gens. Diuen que revela unes deficiències greus de la diòcesi en la selecció i formació dels futurs capellans. Consideren que un capellà ha de ser un home d'oració i de connexió amb Déu, per una banda, i de compromís i connexió amb la comunitat, per una altra. Creuen que el rector del seminari de la diòcesi ha de tenir aquestes dues qualitats, sinó, el fracàs dels futurs capellans està garantit.

També són de l’opinió que els capellans joves han de viure en comunitat. No poden viure tot sols i sobrecarregats de feina. Pel que esmenten, sembla que el company s'encarregava de milers d'exèquies, fins al punt que n'havia comptabilitzat unes 5.000 en menys de 5 anys com a capellà. Consideren que això crema qualsevol ésser humà.

També opinen que el capellà d'avui ha de fer feina en equip. No s’ha de considerar el «fac totum», ni l’amo de la parròquia. Considerar-se l’únic màxim responsable de la pastoral d'una parròquia, no duu enlloc, i corre el perill d’anar matant qualsevol iniciativa que sorgeixi de l’equip.

12. A finals d’octubre de 2021, l'assumpte de l'ermita de Campanet -d’on era rector el company capellà que n’ha plegat- tengué molt afectats, especialment els que coneixíem la labor que havia desenvolupat el company Ferran Bellver, després de la seva jubilació. Ja des del Consell de Mallorca havia duit a terme i havia participat en nombrosos i importants projectes de caràcter social internacional, especialment amb les persones amb discapacitat, a Europa i Amèrica. Havia estat reconegut internacionalment com a professional, en referència al treball de les persones amb discapacitat.

Davant la negativa del bisbat a renovar-ne la concessió aleshores, avui dia més que mai fa falta alguna resposta explicativa d'aquella situació del tot incomprensible!

Cecili Buele i Ramis
Palma, 13 de maig de 2022

VET ACÍ, ALLÒ QUE VAIG ENVIAR AL BISBE DE LA DIÒCESI, tot d'una que m'arribà la notícia (dimarts, 10 de maig, a les 19:52):

Davant d’una notícia rebuda avui mateix, sobre la renúncia al càrrec de rector de Campanet, Búger i Moscari, per part del prevere JOAN FEMENIA ÀVILA, de cop sec m’han vengut al cap algunes preguntes que em faig, a mi mateix, i que també vull fer-te arribar, bon amic Sebastià, abans que la notícia s’escampi més enllà de l’àmbit eclesiàstic: 

Fins quan l’església catòlica occidental s’ha de comportar tan obcecadament partidària de mantenir obligatori un celibat sacerdotal que només Déu sap fins a quin punt és més real que il·lusori? Aquí a Mallorca i, sobretot, fora de Mallorca, a països de l’anomenat tercer món, les jerarquies en coneixen ben bé la situació real!

Què més ha de passar arreu dels territoris on l’Església catòlica roman implantada, perquè a la llista de secularitzats/dispensats, no se n’hi hagin d’afegir més, cada any que passa?

Quan s’adonaran els membres de la jerarquia eclesiàstica, que la presència activa i l’actuació lliure de la dona a l’interior de l’església, en lloc de ser una maledicció diabòlica a combatre, és una benedicció divina que cal impulsar i promoure a tots els àmbits de l’església, inclòs el jeràrquic?

Quin dia podrem veure amb els nostres ulls, allò que hem somniat tant de veure en algun lloc: que la jerarquia eclesiàstica, constituïda per homes i dones, amb la llibertat de ser cèlibes o casats, es torna cada cop més seguidora fidel de Jesús que no de la tradició?

Creis suficient el possible compromís jeràrquic de fer una espècie de suport econòmic al sacerdot que pren la decisió d’unir-se a una dona? No creis que el servei que ha efectuat fins ara a l’església es mereix una casta de compensació molt més alta?

Feis comptes d’anar a explicar com cal, a les comunitats on ha treballat Joan Femenia, aquesta decisió que ell ha pres i la vostra valoració sincera sobre la mateixa?

Produït en període sinodal, quina repercussió ha de tenir aquest fet a l’hora de presentar-ne al papa Francesc les conclusions a les quals arriba la diòcesi mallorquina, en relació amb el celibat opcional que substituesqui d’una vegada per totes l’obligatori actual?

Finalment, què n’hem de pensar i creure de l'assumpte de l'ermita de Campanet, que ens tengué molt afectats, a finals d’octubre de l’any passat, especialment els que coneixíem la labor esplèndidament desenvolupada per Ferran Bellver, després de la seva jubilació? Amb la partida de qui en paralitzà una iniciativa social tan valuosa, com quedarà tot plegat, d’ara endavant?

Agraït a la resposta possible que em vulguis fer, continuo pregant Déu perquè t’il·lumini i t’ajudi a recórrer el camí sinodal, el més adient als temps que corren i més d’acord amb l’Evangeli de Jesús.

Una abraçada!

Comentaris

  1. El tema principal no és "celibat sí, celibat no", sinó quin model d'Església, millor dit, quines comunitats cristianes volem. Aconseguir capellans casats només seria un apedaçament, un guanyar temps. Llaurem més endins.

    És absurda la tasca que fan avui molts clergues anant solament a "celebrar" eucaristies d'un lloc a un altre com a robots o màgics! Això no és de cap manera PASTORAL. Aquesta és la qüestió cabdal a discutir.Salut
    Guillem Ramis

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic capellà, mossèn Joan MARTORELL MIR

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir , a punt de complir els 97 anys d’edat. Que descansi en pau! Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional . S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58). El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys. L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs , com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs. En un moment com aquest, quan e

Al bon amic santamarier, Joan Parets i Serra

Durant la segona quinzena del mes de juny de 2021, bons amics meus em feien arribar la notícia que el bon amic santamarier Joan Parets estava ingressat a la UCI de Son Espases . Hi havia estat sotmès a una intervenció quirúrgica molt delicada al cor.  En sortir del quiròfan, em deien, l’operació havia estat molt delicada i s’havien trobat certes complicacions. Les hores venidores eren importants per tal d’esbrinar-ne la recuperació desitjada. Encara que les analítiques mostrassin una certa tendència a estabilitzar-se, el pacient continuava en estat molt crític i greu. En dimarts i tretze, del mes de juliol, una mesada després, em comuniquen que «acaba de morir». Que descansi en pau, el bon amic i lluitador aferrissat que, durant tota la seva vida, s’ha afanyat a millorar les condicions de vida de la nostra gent, la nostra història, la nostra cultura, la nostra música, el nostre país: Mallorca. I el nostre món! Joan Parets, al despatx parroquial de Campanet, amb Cil Buele (2017) Semina

Al bon amic santjoaner JOAN BARCELÓ I MATAS (2): president engrescat i engrescador

La vida ens duu per viaranys, molt sovint insospitats, que fan del nostre pas per aquest món una aventura veritable i variada en molts d’ordres. Joan Barceló i Matas , president de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca , se n’ha anat d’aquest món a l’edat de 73 anys, de manera inesperada. Corprenent. Els lligams d’amistat que m’hi uneixen, vénen de molt enfora i s’han anat enfortint cada cop més amb el pas del temps. Amb en Joan, hem compartit estada estudiantil al Seminari diocesà de Mallorca durant un bon grapat d’anys. Amb posterioritat, hem compartit tasques polítiques municipals, ell a sant Joan i Manacor, jo a Ciutat. La defensa aferrissada de la cultura nostra, empeltada de catalanitat irrenunciable, ha refermat les nostres dèries polítiques i cíviques. Entre moltes d’altres, una de les grans dèries i ocupacions que ha tengut en Joan Barceló, com a president de l’associació cultural Amics del Seminari, és la celebració anual d’una Diada Cultural en algun indret d