Al bon amic concarrí Jaume Obrador i Soler

Quan na Maria Sastre, la seva esposa, em comunica de matinada la notícia del seu estat,  en sedació pal·liativa, don per descomptat que ja li queden poques hores de romandre viu entre nosaltres, a aquest bon amic concarrí resident a Muro en les dècades darreres. I que ja ha iniciat el camí de retorn definitiu a la nostra casa eterna...

Són moments colpidors, per a la família i per a les seves amistats més properes. A mi, particularment, m’arriba molt endins la notícia. Amb en Jaume Obrador i Soler hem recorregut plegats molts de camins al llarg de les nostres vides.

Primerament, compartim estudis acadèmics al Seminari diocesà de Mallorca, des de l’any 1955, durant onze anys seguits. Ell hi ingressa dos anys abans que jo.

Posteriorment, compartim tasques missioneres a l’Àfrica Central, en un bell país anomenat Burundi, on en Jaume Obrador és considerat com un dels mallorquins que ha après a practicar millor l’ús de la llengua kirundi. Al llarg de la seva vida, mai no n’ha trencat els lligams d’una cooperació intensa en àmbits religiosos, polítics, socials, culturals o fins i tot turístics.

De retorn a Mallorca, tornam a coincidir tots dos en l’afany d’un treball polític que el duu a ser el primer regidor nacionalista del PSM a l’Ajuntament de Palma, essent-hi batle el socialista Ramon Aguiló Munar l’any 1979.

Hi compartim iniciatives socials, culturals i polítiques que miren d’atendre les necessitats més peremptòries d’una situació que fa les primeres passes en la via democràtica, després de quatre dècades de dictadura franquista paralitzant.

La nostra participació directa en el moviment veïnal de Palma és molt intensa. Tant en l’àmbit de les nostres respectives associacions, com en el conjunt de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma.

Sempre recordaré amb agraïment profund l’atenció que em dispensa quan prenc la decisió, com ell mateix, de casar-me i deixar d’exercir-me «velis nolis» en la tasca pastoral de capellà, com a rector de la parròquia de l’Encarnació. Aleshores, m’obre les portes de la Regidoria de Cultura per a una col·laboració en l’àmbit cultural, promovent-hi tasques impulsores del Centre de Cultura Popular a Ciutat, i difonent publicacions de treball sociocultural, com és ara un Catàleg d’activitats populars. Eina pràctica per als principals grups populars d’animació cultural de l’època.

Cadascú segueix el seu camí. Ens trobam adesiara en tasques de defensa dels drets humans, a Mallorca i, també, a la regió dels Grans Llacs africans. La seva col·laboració intensa amb «Amnesty International» (una organització humanitària que reintroduïm a Mallorca l’any 1979), ens duu a retrobar-nos fent camí a peu des de Barcelona fins a Ginebra, en defensa de la pau. Com també en casos concrets de maltractaments infringits a immigrants en la nostra illa mallorquina.

Els darrers anys, hem vist que s’ha anat deteriorant moltíssim el seu estat de salut. Fins al punt que, en les ocasions darreres que l’he visitat, he mantengut dubtes seriosos sobre si realment em coneixia i reconeixia qui era jo.

És un dels casos que més m’ha colpit. Tot recordant-ne l’animositat, l’energia, la força, la brillantor oratòria d’un dels millors companys d’estudis eclesiàstics que he tengut, no em puc fer a la idea que puguem arribar a tan alt grau de deteriorament físic i cognitiu. Així és la vida, quan així es presenta!

Mentre n’ha tengut les capacitats, el bon amic Jaume Obrador i Soler, s’ha mantengut fidel als seus principis de sempre, a la seva condició d’home d’església transformadora, de ciutadà lluitador, de polític lliurat en cos i ànima a la millora de les condicions de vida als barris de Ciutat, d’espòs i pare amatent, de company d’estudis i amic de Seminari en profunditat.

Li desig de bon de veres que, en la dimensió per nosaltres desconeguda, descansi plenament de tanta tasca desplegada en aquesta terra trepitjada conjuntament.

En mig de tot, m'alegra ben molt saber que  s'ha passsat els darrers moments molt ben acompanyat per sa dona, na Maria Sastre, i per les seves dues filles, que li han cantat cançons i li han donat les mans per fer-li més tendre el viatge cap a l'infinit: "La seva petjada quedarà per sempre més dins els nostres cors que romandran sempre plens del seu amor".