Reflexions d'un desencís: Jaume Cañellas Llompart

Benvingut siau D. Sebastià.

Per ventura ho dic amb sa boca petita i no voldria que fós així. Desgraciadament des de fa, al manco, quaranta-sis anys que desitjava que el nostre pastor ens miràs als ulls amb esperit d’acolliment. Gràcies de tot cor. Jo també vos mir amb aquests mateixos ulls.

Fa molts anys, quan vaig tornar de Burundi, allà pels anys 71, em pensava tornar a Mallorca després d’haver entregat a Burundi els millors anys de la meva joventut, il·lusionat perquè havia acomplit aquelles famoses paraules que, aleshores, entraren dins el meu cor jove: Pro ecclesia paratus ad omnia,  amb el bagatge que mos donà el rector del Seminari Pere Sureda per la futura tasca: la vida i obra de Santa Teresa i Sant Joan de la Creu, la teologia escolàstica de Sant Thomàs i companyia i l’encoratgement d’un antic missioner teatí que domés  mos ensenyà a comptar fins a deu en kirundi. Qui sap si era perquè  prenguéssim carrera comptant fins a deu, per arribar a terres llunyanes, sans i estalvis.

I terres llunyanes ho varen ser, lluny de ca nostra, lluny de la nostra cultura, de les nostres comoditats, de la nostra llengo; patírem l’enyorança, la malària i altres dificultats  que no cal enumerar. Vaig sentir la necessitat d’escriure a la persona que m’envià a Burundi i que m’havia dit  que aquesta missió me seria profitosa.  I així ho vaig fer.  Era la persona a la qual havia confiat, des de nin, el meu esperit. Aleshores esperava trobar-hi un pare que me ajudàs en les meves llargues hores  baixes. I de bades vaig esperar; Li vaig escriure quatre o cinc cartes i vists els resultats vaig desistir d’insistir. Les paraules de consol i de coratge no m’arribaren mai,  Don Sebastià, i encara les esper.

Esperava que aquelles seues cartes s’haguessin perdut pel camí, un camí molt llarg, i que qualque dia, a la fi m’arribarien. De bades vaig esperar.

Anys després mos retrobàrem i me va respondre que ell no solia contestar les cartes. Sic. 

El nostre rector, especialista amb els místics espanyols, formador dels qui estàvem disposats a anar a missions, ens va acomiadar quan partírem cap a Àfrica. Ai, Don Sebastià! Malauradament, aquesta despedida va ser definitiva. No el vaig veure pus  mai més. Supòs que pensava que la seva tasca era enviar gent a missions. N’hi envià mes de dotze. Davant el bisbe, potser, es devia sentir satisfet de la seva feina.  La resta, degué pensar, era feina nostra.

Malgrat tot, puc dir amb la mà al cor que foren els millors anys de la meva vida. Ara, després de 45 anys, encara ara puc parlar amb Déu en kirundi. Crec en Dawe wa twese,(Pare nostre en kirundi), en el Déu dels pobres, dels abandonats,  dels qui viuen en cabanyes de fang, davall  sostres de uralita o fulles de plataners, dels leprosos. Tenia tretze anys quan en el Seminari mos mostraren una pel·lícula sobre el Pare Damià, l’apòstol dels leprosos, i cada vespre antes de anar a dormir mirava davall el llit per por de trobar-n’hi un. Allà en vaig acostumar a tenir-los com amics i feligresos.

Aquell Déu em costa molt veure-l dins la Seu i veure el seu representant  dins un palau. Com puc casar el Jesús de l’ Evangeli amb el fastos del Vaticà i la seva parafernàlia? El Vaticà que pretén acostar els homes a Jesús, em pens que els allunya.

A Burundi arribàrem a ser més de vint i ara em deman per que ara només en queda un tot sol? De qui és la culpa? No basta amagar-se darrere la manca d’oració, d’entrega o de disponibilitat. Cal fer un examen de conciència profund de les arrels que han duit a aquesta desafecció.

Tornat a Mallorca l’any 1971, amb l’esquena i el cor ben plens d’experiències noves i -per que no dir-ho?- i de dubtes i interrogants, sortírem de l’avió i mos rebé el delegat diocesà de Missions, i les nostres famílies. Em va cridar a part i obrint-me la mà m’hi va posar dues mil pessetes: Jaume, siguis benvingut a Mallorca. Amb dues mil pessetes hem vaig trobar gairebé desprotegit, i ara on vaig? Va ser el darrer contacte que vaig tenir amb la jerarquia diocesana. Girant el cap vaig veure mumare que m’obria els braços, me besava, una besada que no acabava mai, i a mon pare li queien les llàgrimes mirant la feta. Com a fill pròdig m’agafaren de la mà, i me dugueren a ca seva. 

L’Església no havia previst que jo venia amb les mans damunt el cap. On hagués pogut anar si no hagués tingut els meus pares? Un company, vicari de la parròquia de Santa Catalina Thomàs i el seu rector varen fer les passes perquè hi quedàs de vicari.

No em sentia satisfet de mi mateix. Recordant ara un amic que mos deixà fa un parell d’anys, vaig partir cap a Àfrica amb una maleta plena de dogmes, doctrines, conviccions i creences, ben fermada i joiosament guardada. Per què, Déu meu, sense voler, la maleta se n’anava buidant? Qualcú en treia coses? Tenia la maleta un xap? Qualcú me la va espanyar? o jo no vaig esser capaç de guardar-la tal com me la confiaren?! Moltes de les meves seguretats que duia dins la maleta s’esboldregaren. No me trobava realitzat celebrant  batejos, matrimonis, primeres comunions, funerals etc… Qui creu avui en dia  en   la indissolubilitat del matrimoni i el ferm compromís de respectar fins a la mort la fidelitat promesa?

Només Déu ho sap. Potser que entre tots poguéssim trobar  la causa de que hi hagi tantes maletes buides… 

No podia seguir així. I no parlem del celibat! 

En aquells mesos crucials, passats els anys de la meva joventut, havia de triar entre ser jo mateix, pensar per mi mateix i aconseguir l’estabilitat mental i sentimental o continuar còmodament amb allò que m’havien ensenyat malgrat hi hagués coses que no comprenia. 

En el Seminari mos havien acostumat a no viure amb la nostra familia; paradoxalment avui l’Església s’omple la boca en defensa de la familia com la font primera per la maduresa del fills   i de la seva estabilitat psíquica i emocional davant Déu i els homes.  Havia de decidir refer la meva vida, ser conseqüent amb mi mateix i formar una família si esqueia, rebel·lant-me contra la injustícia de l’Església de no deixar-me-la crear,  i no  per motius teològics convincents sinó per motius de conveniència d’organització com a societat perfecta, com mos deien a les classes de Dret Canònic, o per motius purament econòmics.

Vaig triar ser sincer amb mi mateix. Per no trair mai les promeses fetes i no dur una doble vida. 

En aquests moments, permeteu-me Don Sebastià, recordar la paràbola del fill pròdig. El bon pare sempre espera amb els braços oberts el retorn del fill d´escarriat. El Pare no demana comptes del que ha fet. No el castiga. No l’ha oblidat mai. Sempre estava i està a l’aguait. El fill torna convençut del seu perdó. I el Pare l’asseu a la  taula per dinar plegats. 

Jo no me sent un d’escarriat en el sentit de la paràbola pel fet de la meva secularització. Però sí m’he sentit rebutjat i “un no res” pels qui creia  que eren els meus. He complit allò que em dictava la meva consciencia. Vaig treballar honestament com a servidor de l’Església  fins que vaig decidir donar la passa. El que sí sé és com m’ha jutjat l’Església. Basta llegir el Rescripte que mos envià la SANTA SEU quan va respondre a la nostra petició de secularització. No vaig poder batiar els meus fills a la parròquia com tothom; m’obligaren a fer-ho a l’habitació de la clínica, en vaig casar a la Bonanova per tal d’evitar l’escàndol.

Crec que dins l’Església hem tingut escàndols més greus  que els nostres. I molts d’ells han romàs ocults per evitar l’escàndol i així s’ha afavorit la injustícia I la impunitat.

Quan arribà l’hora de la jubilació, vaig rebre la pensió reduïda perquè mancaven els cinc anys d’estada i treball a Burundi. A les nostres velleses, homes i dones, n’estam pagant les conseqüències.  I no pens en aquest moment en els doblers. Únicament ho dic perquè serveixi de botó de mostra de manca d’acolliment i gratitud.

Gràcies Don Sebastià.  M’he obert a vós i m’he confessat. Avui he tingut la oportunitat de ser sincer amb vós. Vos agraesc que m’hagueu escoltat després de quaranta anys d’espera.

 Gràcies.

                                                         Ciutat de Palma  dia 22 de Abril de 2017

Jaume Cañellas Llompart.-