Passa al contingut principal

Notes de (sobre) Jaume Muntaner Rullan (1): a Tarapoto i Lamas

Aquest dimarts 20 de setembre de 2022, Tomeu Muntaner Rullan m'ha convidat a dinar. Juntament amb Mariano Cortès, hem fet taulada de tres, super agradable, amb molt bones menjues i begudes, a un dels restaurants de les avingudes de Ciutat.

Mariano Cortès, Tomeu Muntaner i Cil Buele, després de dinar plegats

Allò que més m’ha agradat, emperò, ha estat el regal que m’ha volgut fer en Tomeu: dos àlbums de fotos del seu germà, recentment difunt, en Jaume Muntaner Rullan, que he acollit amb moltes ganes i gran emoció.

Damunt full de paper, amb membret del «Seminario Arquidiocesano de Trujillo-Perú», Jaume Muntaner redacta 32 pàgines farcides de comentaris escrits, dibuixos i fotos, que conformen tot un àlbum super interessant.

JAUME MUNTANER, a la regió amazònica peruana de Tarapoto (any 1966)

El primer que llegesc m’arriba a l’ànima: la seva anada a la regió amazònica peruana de Tarapoto! Era a l’estiu (mallorquí) de l’any 1966. Quasi res! Es veu que en Jaume va voler anar escrivint notes petites al voltant de fotografies que anava fent i de dibuixos que hi anava plasmant.

Tarapoto! Lamas! Els mateixos indrets on m'he fet present en dues ocasions: la primera a l'any 2010, amb la meva esposa Isabel Rosselló Girart, ja difunta; la segona, jo tot sol, l'any 2020. En guard molt bons records!

M’encanten tant les notes escrites per Jaume Muntaner, que he considerat que també podria agradar a altra gent. Per això, amb la vènia del seu germà Tomeu, em permet de reproduir-hi algunes de les coses que hi apareixen reflectides i de compartir-les amb qui pugui tenir-hi interès:

Escriu en Jaume: 

«Al cap de mitja hora de volar, estam de ple damunt la serra dels Andes. A mida que anam atracant-nos a l’Atlàntic, la vegetació es fa més espessa. És un paisatge de selva a pesar que encara és muntanyós. Com podem veure, a la vorera del riu no hi ha arbres tan alts, però per les parts més altes els arbres ja tenen una altura de cinc a deu metres, i la malesa és tan espessa que és impossible caminar-hi. L’aigua del riu té color marró xocolata, ben aconseguit a la foto." (Agost de 1966).

Escric jo:

M’alegra ben molt veure que en Jaume recull imatges d’una de les zones selvàtiques peruanes que tenc oportunitat de visitar en ocasions diverses: Tarapoto. Ell ho fa l’any 1966, la meva esposa Isabel i jo ho feim l’any 2010. I jo tot sol m’hi atans també l’any 2020, cinquanta-quatre anys després d’en Jaume Muntaner.

Escriu en Jaume:

«El paisatge de la ciutat de Tarapoto, la primera que vàrem veure. Com veim és muntanyós. Estam a una vorera d’una carretera que va a un dels poblets de per aquí. La vegetació és de selva baixa, però a pesar de tot, per caminar per aquí dins, hem de mester un matxet per tallar l’herba... A través d’aquests dos arbres tan poètics podem veure un poble, que no me’n record què es diu. La foto està presa de damunt d’un pujolet. Just darrera dels dos arbres, hi ha un tallat d’uns 500 metres d’altura. Poca cosa!" (Agost de 1966).

Escric jo:

Em deman quins canvis no s’hi deuen haver produït d’aleshores ençà, pel que fa a l’urbanisme i a l’estil de vida de la població d’aquesta contrada peruana tan encisadora! Les imatges no enganyen. Aleshores tampoc no coneixem el photoshop!

Escriu en Jaume:

«Un carrer dels afores de Tarapoto. Una casa bastant descuidada, a pesar que hi viuen la mar de bé. Al costat hi ha el seu hort, que aquí li diuen «la chacra»... Ja més als afores, moltíssimes cases com aquestes. Tots solen tenir un parell d’hectàrees on sembren plàtans, pinyes tropicals i altres fruites» Agost de 1966).



Escric jo:

Poques cases com les que ens mostra en Jaume l’any 1966, hi he pogut veure jo, més de mig segle després. L’aspecte urbanístic ha canviat moltíssim a tota la regió.

Escriu en Jaume:

«Dues cases més de Tarapoto. Una més ben feta, amb sòtil de teules, i cel «esmaltat de cocoters». El camí de la dreta se’n va cap al centre de la ciutat... Una altra casa ben típica feta de fang i tapada amb fulles de palmera. Encara que fa unes barrumbades d’aigua horroroses, no té ni una sola gotera. Els agradava molt que els fotografiàssim davant ca seva. Aquestes casetes es diuen «tambos», i com a diminutiu «tambitos» (agost 1966).

JAUME MUNTANER, davant d'un "tambo"

Escric jo:

Enfilat dalt d’un arbre, (com jo mateix també tenc la temptació, les ganes i l’ocasió de fer, a un altre indret de la serra andina peruana, que es diu Cascas!). 

Escriu en Jaume i ens mostra: 

«Una de les «chacras» o hortets que solen tenir totes les cases. Estàvem rodejats de fruites rares per totes parts. Com que sa foto no agafa els arbres fins  dalt, els hi he pintats, perquè sigui més complet i real. Jió, jió, jió!» (Agost de 1966).

JAUME MUNTANER, enfilat a un arbre de la selva amazònica peruana

Escric jo:

En Jaume Muntaner ens mostra carrers i caminois dels voltants de la ciutat de Tarapoto. En plena selva amazònica peruana.

Escriu en Jaume:

«Un altre carrer dels afores de Tarapoto. Aquestes gerres que duen a l’esquena són de giny i serveixen per dur aigua del riu. La més típica és la de fang, que duen damunt del cap, sense que els caigui a terra... Aquest caminoiet baixa fins al riu, que està bastant més avall que el «Tambito» que es veu enmig de la malesa. Hi vàrem baixar i estava ple de dones que hi feien bugada." (Agost de 1966).

JAUME MUNTANER, baixant al riu Huallaga

Escric jo:

A la ciutat de Lamas, ens hi acompanyà l’any 2020 el bon amic Roberto Acuña, president de la cooperativa AllimaCacao,  i la seva esposa. Què poc s’assembla la imatge d’avui a la que ens mostra Jaume Muntaner, de cinquanta-sis anys enrere!

Escriu en Jaume:

«Això és una vista quasi general d’un poble que està a uns 25 km de Tarapoto. Hi anam amb el jeep dels frares. Com podem veure, al centre dels pobles i molt més de les ciutats, hi ha cases bastant acceptables. A Tarapoto no vaig pensar a fer cap foto al centre, però ja veurem a Iquitos i Yurimaguas com està bé del tot. Si vos fixau en el cel veureu que s’està preparant una aiguada d’espant. Va durar mitja hora i pareixia que havia passat el diluvi universal! Aquest poble es diu Lamas!" (Agost de 1966).

JAUME MUNTANER, amb bístia i la ciutat de Lamas al fons

«Aquestes dues fotos són del barri de Lamas anomenat «La Indiada», per la senzilla raó que és un poblat indi. Com és natural, estan ben civilitzats, però no s’han mesclat amb els blancs o amb els «criollos» (descendents d’espanyols). Per tant, no vos penseu que van vestits amb plomes damunt el cap i que són caníbals: no mosseguen ningú! Iiiiiiijiiiiii!» (Agost de 1966).

JAUME MUNTANER, esperant pluja torrencial a Lamas

(CONTINUARÀ)




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic capellà, mossèn Joan MARTORELL MIR

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir , a punt de complir els 97 anys d’edat. Que descansi en pau! Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional . S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58). El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys. L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs , com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs. En un moment com aquest, quan e

Trobada informativa sobre grup sinodal «Gent cristiana aporta»

Aquest dimarts 14 de juny hem mantengut la nostra enèsima reunió telemàtica els membres d'un grup superinteressantíssim de 21 persones: "Gent cristiana aporta" . Som persones que aquest darrer mig any ens hem retrobat infinitat de vegades per via telemàtica. Conscients que no tots els catòlics sentim nostàlgia d'un passat eclesiàstic que, per contra, valoram com a ranci i estantís, juntament amb altres sectors de les nostres societats del segle XXI; som d’aquells que preferim mirar-ho tot cap al futur d'aquest món nostre, amb una presència cada cop més visible i més efectiva d'unes esglésies cristianes més agosarades que s'hi apliquin com cal. També la nostra església, la catòlica, la que, malgrat tot, ens estimam, si més no per esser-ne aquella a la qual  hem dedicat la major part dels esforços nostres de cada dia al llarg de la nostra vida septuagenària. Hi creim, de bon de veres, en la força transformadora, revolucionària, radical, anticapitalista i soc

Al bon amic santjoaner JOAN BARCELÓ I MATAS (2): president engrescat i engrescador

La vida ens duu per viaranys, molt sovint insospitats, que fan del nostre pas per aquest món una aventura veritable i variada en molts d’ordres. Joan Barceló i Matas , president de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca , se n’ha anat d’aquest món a l’edat de 73 anys, de manera inesperada. Corprenent. Els lligams d’amistat que m’hi uneixen, vénen de molt enfora i s’han anat enfortint cada cop més amb el pas del temps. Amb en Joan, hem compartit estada estudiantil al Seminari diocesà de Mallorca durant un bon grapat d’anys. Amb posterioritat, hem compartit tasques polítiques municipals, ell a sant Joan i Manacor, jo a Ciutat. La defensa aferrissada de la cultura nostra, empeltada de catalanitat irrenunciable, ha refermat les nostres dèries polítiques i cíviques. Entre moltes d’altres, una de les grans dèries i ocupacions que ha tengut en Joan Barceló, com a president de l’associació cultural Amics del Seminari, és la celebració anual d’una Diada Cultural en algun indret d