Passa al contingut principal

Al bon amic algaidí Bernat Pou

BERNAT POU GARCIAS

L'endemà de la Festa dels Reis, m’acaben de comunicar la mort del bon amic algaidí, Bernat Pou Garcias (1929-2023), amb qui m’uneixen llaços d’amistat que queden enfortits, sobretot, quan compartim tasques pastorals al Perú, a la dècada dels anys setanta del segle passat. 

Que descansi en pau!

Els primers records que en tenc es remunten als anys d'estudis al Seminari diocesà de Mallorca, on vaig ingressar l'any 1955. Tot i que ell em duia sis anys per davant, pel fet de viure a Palma, durant les vacances compartíem, entre d'altres activitats, anades a la platja on m'admirava la seva capacitat de nedar estones llargues sense cansar-se...

Sé que va néixer a Algaida el 16 de setembre de 1929. Fou ordenat capellà el 22 de desembre de 1962, i va ser destinat primerament a la parròquia dels Hostalets. Però hi romangué molt poc temps.

L’any 1963 se n’anà a treballar a la parròquia de Huacho, Perú. Pel que he pogut saber, el bon amic Bernat prengué aquesta decisió d’anar-se’n «a missions», entre d’altres motius, perquè volgué evitar d’integrar-se com a capellà dins l’àmbit familiar del banquer Joan March... Son pare, n’era el xòfer, conductor del vehicle del banquer...

Quan vaig tenir l’oportunitat d’arribar per primera vegada fins a la parròquia de Huacho, a la dècada dels anys 70, en mantenien molt bon record, del pas d’en Bernat Pou per aquella localitat.

L’any 1968, quan vaig ser ordenat prevere a Mallorca, en Bernat Pou començà a treballar com a director espiritual al Col·legi La Salle de Lima i fou nomenat vicari de la parròquia de San Pedro de Ancón, d’on era rector el puigpunyentí Bernat Martorell

És aquí on vaig tenir l’oportunitat de tractar mes de prop «els Bernats». I no solament els vaig tractar de prop, a tots dos, a la casa parroquial situada al balneari més luxós de Lima, on acudien les famílies mes benestants del Perú, inclosos ministres del govern, militars, grans banquers, grans empresaris, corporatius famosos de tota casta; sinó que, abans de tornar a Mallorca, m’hi vaig exercir com a rector d’aquesta mateixa parròquia, nomenat pel  cardenal primat del Perú, l’arquebisbe de Lima, monsenyor Juan Landázuri Rickets.

Col·locacio de la primera pedra, a l'església nova de SANT JOAN M. VIANNEY

Segur que no els vaig arribar ni a la sola de les sabates, pel que fa al treball intens que hi van desplegar.

També vàrem compartir estada tots tres a la «caseta» que els capellans d’Ancón tenien a Chosica, en un paratge encisador als afores de Lima, pujant cap a la serra per l’altra banda de la ciutat.

El record que en guard, d’en Bernat Pou, és el d’una persona molt senzilla, assequible, conversadora, conscient de les seves limitacions físiques (com la sordesa), capaç de superar obstacles de tota casta. 

Tot i que es mostrava una mica disconforme amb certes línies d’actuació pastoral compartides per altres companys mallorquins, a les trobades i reunions mantenia la seva postura sempre oberta i atenta a les realitats més punyents que anaven marcant el ritme del temps i de l’espai en aquell indret de la costa peruana.

Tots dos prenguérem banys junts a les aigües del Pacífic... Compartírem tasques pastorals... Rebérem les mateixes atencions servicials que ens dispensava «la serventa xolita» a Ancón...

Quan més d’una quarantena d’anys després d’haver-m’hi exercit com a rector, vaig tornar a trepitjar aquell terme parroquial, i vaig arribar a la mateixa casa de les religioses trinitàries, no gaire allunyada de la casa rectoral, on havíem compartit taula i treball amb els Bernats, m’envaí una forta sensació, indescriptible.

En aquesta ocasió, el moment més emocionant m'arribà quan vaig tenir l'oportunitat de tornar a saludar i abraçar la «serventa peruana» que ens rentava la roba, ens preparava el menjar, ens netejava la casa, acudia cada dia a la casa parroquial a fer-hi feina: na Doris!

Segur que també ella, des de la distància, deu lamentar-ne profundament la mort, d'en Bernat! 

En aquells temps llunyans dels «Bernats» i meus, ella deuria comptar amb uns 26 anys d’edat, ja que ara em digué que en tenia 66, i es mostrà molt agraïda als capellans mallorquins, pel bon tractament que n’havia rebut.

Promoció de capellans mallorquins l'any 1962, amb BERNAT POU al centre

Segons les dades publicades al Presbiterologi del Bisbat de Mallorca, en Bernat Pou retornà a Mallorca l’any 1971 i fou nomenat vicari de la parròquia de sant Miquel. A l’any següent fou rector de sant Jordi (1972-1977). De 1977 a 1979 fou vicari de santa Tereseta de l’Infant Jesús. De 1979 a 1986 rector de Puigpunyent i encarregat de Galilea. De 1986 a 1997 rector de Banyalbufar i arxiprest d’aquella zona. Dia 1 de juliol de 1997 fou nomenat capellà del Monestir de santa Magdalena de Palma, fins que li arribà l’edat de la jubilació canònica. Passà a viure a la Residència de Sant Pere i Sant Bernat.

La darrera vegada que ens topàrem per Palma, ja deu fer una bona partida d'anys. Crec que fou pels voltants del carrer de Sant Miquel, a l'alçada de la Biblioteca d'en March...

Me’n comuniquen la defunció dissabte, 7 de gener de 2023.
Que en pau descansi!



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Xavier Taltavull Estrañy

Amb motiu de la mort del bon amic Xavier Taltavull Estrañy,  presideix la celebració de la missa funeral a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a Palma, el P. Jaume Reynés i Matas , MSSCC.     Hi concelebren el rector de la parròquia i canonge de la Seu Catedral de Mallorca, mossèn Ramon Lladó Rotger , juntament amb mossèn Bartomeu Suau Mayol . Abans de començar la misssa, expressament i directa el P. Reynés em demana de dir-hi unes paraules, al final. Cosa que faig amb molt de gust, abans que en pronunciï també unes altres la seva filla Maria del Mar Taltavull Machado.   Em semblen tan extraordinàriament belles, emotives i expressives, que no em puc estat de demanar-li'n còpia escrita.  Molt amablement me les passa. Així puc tenir el plaer de publicar-les aquí mateix per a qui pugui tenir-hi interès: «En Xavier Taltavull era una persona EXTRAORDINÀRIA. SENSIBLE a les belles paraules... fins i tot per whatsapp. SENSIBLE a l’elegància, la bellesa física i els bons perfums. SENSIBL

Al bon amic i condeixeble santamarier Nadal Trias Orell

Com amb la resta de cinc companys condeixebles que ja se n’han anat d’aquest món cap a la dimensió desconeguda, que, segons els creients, el Senyor i Déu de l’univers manté reservada per a la humanitat sencera ( Pere Llompart , Toni Mas , Pere Ramis , Ramon Serra , Joan Riera ...), també amb el santamarier Nadal Trias Orell m’uneixen vincles d’amistat, des que compartim estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, com a llatinistes, humanistes, filòsofs i teòlegs a les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Més encara, pel fet que, com amants de la música pianística, tots dos arribam a interpretar plegats en públic, a quatre mans, algunes peces musicals emprant-hi el «Playel», davant la concurrència nombrosa que es fa present al saló d’actes. Ell, a la part alta del teclat, jo a la part baixa.  De manera molt singular, mantenc molt viu el record de la interpretació pianística que feim a quatre mans, en Nadal i jo, d’aquella famosa peça musical del compositor

Més d'un centenar de capellans catòlics mallorquins secularitzats

Gràcies a la col·laboració de bons amics i companys de lluites pastorals i cíviques, primer, per devers les costes pacífiques “Ximbotanes”, l'actual rector de la Parròquia de la Soledat, mossèn Miquel Company i Bisbal ; i llavors el puigpunyentí Pere Barceló Barceló , podem tenir accés a una llista de secularitzats mallorquins (que ultrapassa el centenar), amb noms i llinatges. S'agrairia que, si qualcú pot acabar de completar-ne les dades (adreça domiciliària, adreça electrònica, telèfon, blog, web, facebook, twiter... o qualsevol altra) que hi facilitin la comunicació, vulgui aportar-les. Tant ho pot fer redactant un comentari a aquest post, com també adreçant-se'n al correu rodamon@cecili.cat. He de dir que no tenc record de conèixer-ne alguns dels 11 primers, com tampoc no arrib a saber ben bé qui són alguns dels 5 darrers. Això s'explicaria, crec jo, pel fet que som -encara ara, i Déu vulgui que per molts d'anys- el més jove de la generació de preveres mall