Considerant interessants les aportacions del bon amic marratxiner Guillem Ramis Moneny, reproduesc en aquest blog meu alguns dels seus escrits, relacionats amb la temàtica a tractar a la trobada de Búger.
Valora com a interessants els preparatius de la trobada. I, per al possible diàlñeg, recomana un llibre d’anys enrere de Hans Küng «Té salvació l’Església? (20 de març de 2013).
Assenyala una ressenya llarga de Religión Digital i, en no poder assistir a un acte al qual li agradaria fer-se present, recull una sèrie de frases del teòleg famós que ajudin a la reflexió.
M’ha semblat interessant recollir i reproduir el text íntegre de l’entrevista que ens recomana de llegir.
Gràcies, Guillem
Entrevista de Ralf Caspary al professor Hans Küng:
«Diagnòstic: malalta terminal, encara pot salvar-se l’Església?»
És la pregunta que planteja el llibre que publica a Alemanya l’editorial Piper Verlag el mes de juliol de 2011, l’autor del qual és el teòric crític i especialista en ètica mundial Hans Küng: «En la situació actual no puc romandre mut i callat».
Segons la seva opinió, l’Església Catòlica es troba immersa en una crisi greu. Crisi que cal descriure objectivament i sense prejudicis, abans d’aplicar-hi la teràpia adequada. Crisi que, entre d’altres aspectes, s’evidencia en la censura, l’absolutisme i les estructures autoritàries.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
Pregunta:
Sr. Küng, em crida l’atenció que aquest llibre seu estigui amarat d’una espècie d’alarmisme. Diu que no pot seguir mut i silenciós, i que ha d’escriure aquest llibre en aquest moment concret. Metàfores com «malaltia», «recaiguda», «pujada de febre» sovintegen en el seu llibre. A què ve aquest alarmisme?
Küng:
Alarma sí, però alarmisme no. Si m’ho permet, ho explic immediatament. Sincerament li he de dir que en aquests moments, pocs mesos després de la seva publicació, veig la situació fins i tot més negra que el color de la portada d’aquest llibre meu.
Tenim una iniciativa de diàleg dels bisbes que ha quedat en no res. Crec que el sociòleg de la religió, Michael Ebertz (Friburg), té tota la raó quan parla d’una segona crisi en l’Església Catòlica, després de la crisi dels delictes sexuals. És evident que l’episcopat es mostra incapaç de comunicar-nos què ha passat, perquè pugui orientar-se degudament el diàleg. Continuam desconeixent com hem de procedir per iniciar aquest diàleg, els bisbes no es posen d’acord i volen excloure determinats temes. Hem assistit a una sèrie d’esdeveniments molt desagradables que justifiquen tant la meva anàlisi com la meva alarma.
Pregunta:
Vosté arriba a dir que ens trobam en la segona fase de la crisi. Parla de manca de disposició a dialogar. Expliqui’ns, per favor, aquest punt.
Küng:
Donam per suposat que els bisbes han après que no poden seguir actuant d’una forma tan autoritària com fins ara, que han d’escoltar el poble. Però no és així. Ni tan sols no han après això. Crec que nosaltres som el poble.
La gent diu: se’ns està esgotant la paciència, volem participar en les decisions, també en les nostres parròquies. Volem elegir els nostres bisbes, volem veure dones en els càrrecs diversos, volem que hi hagi agents de pastoral, dones i homes, que rebin l’ordenació sacerdotal.
Són eslògans i demandes que reflecteixen el descontent de la gent. De fet, s’ha produït un cisme dins l’Església entre els que, allà dalt, pensen que poden seguir actuant amb l’estil de sempre, i el poble i una bona part del clergat liberal.
Pregunta:
Quines reaccións ha desfermat el seu llibre fins ara?
Küng:
L’he enviat a tots els bisbes alemanys i fins suara mateix les reaccions han estat, pel cap baix, cordials. També l’he enviat al papa Benet amb una carta cortès amb la qual li expòs que, en el fons, la meva intenció és ajudar l’Església, encara que tengui una idea diferent de com hauríem de procedir. El papa m’ha fet arribar el seu agraïment, cosa que em sembla un gest positiu. Mir de ser molt acurat, a l’hora d’intentar conduir el debat amb objectivitat, sense trapassar la barrera de l’ofensa personal i sense que la qüestió es convertesqui en un assumpte de caire personal.
Pregunta:
Quines reaccions ha provocat entre el laicat?
Küng:
En poques ocasions he rebut tantes cartes d’agraïment per un llibre, a pesar que, de fet, es tracta d’una anàlisi una mica depriment que pot produir desànim. M’agraeixen que afirmi que la recuperació és possible. El llibre està farcit de propostes concretes. No puc queixar-me de les reaccions, ben al contrari, m’anima moltíssim rebre quasi diàriament cartes de tanta gent, sovint de gent senzilla.
Pregunta:
Quins són per a vostè els símptomes principals d’aquesta crisi de l’Església Catòlica que diagnostica en el seu llibre?
Küng:
Bàsicament que les parròquies s’estan assecant lentament, en bona part a causa del missatge dogmàtic que una vegada i una altra ve prescrit des de dalt. Naturalment tenim també el problema dels càrrecs eclesials.
En el llibre ho il·lustr amb l’exemple de la meva comunitat a Suïssa. Durant molt de temps hem tengut quatre capellans (tots quatre «homes»). Avui ja no en queda cap. Continuam tenint dos jubilats i un diaca. El diaca ho fa la mar de bé, alemany per cert. Això no obstant, no pot presidir l’eucaristia per no haver estat ordenat sacerdot. I no pot ser ordenat sacerdot perquè està casat. Completament absurd!
Ens cal abordar una sèrie de punts molt concrets: 1. El celibat ha de ser opcional. 2. Les dones ha de tenir accés als càrrecs eclesials. 3. S’ha de permetre que els divorciats participin en l’eucaristia. 4. S’han d’establir comunitats eucarístiques entre les diferents confessions sense haver d’esperar uns altres 400 anys.
Pregunta:
Aquests són alguns dels punts per a la teràpia. Tornem al diagnòstic: com denominaria vostè la malaltia que afecta el nucli de l’Església Catòlica?
Küng:
La malaltia és el sistema romà. L’introdueixen els papes de la denominada Reforma gregoriana, en honor a Gregori VIII. Així s’introdueix el papisme, l’absolutisme papal, segons el qual una sola persona té la darrera paraula dins l’Església. Això produeix l’escissió de l’Església Oriental que no accepta aquestes modificacions.
D’aquesta mateixa època prové el predomini del clergat sobre el laicat. Patim un celibat obligatori per a tots els clergues, que s’introdueix el segle XI. Aquí rau l’origen de la malaltia. Aquí en sorgeix el germen. S’intenta eradicar-lo amb la Reforma, però troba resistència a Roma.
Amb el Concili Vaticà II s’intenta lluitar contra tot això. Obté un èxit parcial, tot i que no s´hi permet debatre sobre el celibat ni discutir sobre el papat. Podem considerar que el Concili obté un èxit a mitges.
Hores d’ara, la situació és calamitosa. A Roma, en lloc d’haver après la llicó, com era d’esperar, i d’haver iniciat el camí de la liberalització, els dos papes restauracionistes – Wojtyla i Ratzinger – han fet el contrari: tot el possible perquè el Concili i l’Església retrocedeixin a una fase preconciliar.
Pregunta:
Es refereix al Concili Vaticà II que intenta produir una certa obertura?
Küng:
Sí, els fruits del Concili Vaticà II són excel·lents: integra el paradigma de la Reforma de l’Església, incorpora la llengua vernacle a la litúrgia, tot el poble avui dia participa activament en la litúrgia, es revaloritza el paper dels laics i el de l’Església Oriental.
Fins i tot es produeix una integració dels paradigmes de la Il·lustració, de la Modernitat. D’aleshores ençà, es reconeix la llibertat de culte i els drets humans; i tenim una actitud positiva cap a les religions d’arreu del món i cap al món secular.
Però precisament aquests són els punts en què Roma vol retrocedir. Roma ho manté tot molt ben organitzat per retenir el poder.
Pregunta:
Si l’he entès correctament, des de fa algunes dècades, en l’Església Catòlica s’ha produït una recaiguda, un retrocés, una concentració forta en el sistema de domini romà. És això el que vostè critica?
Küng:
Sí. Tot plegat queda ben palès en els punts següents:
Primer, han anat publicant contínuament documents, sense demanar parer dels bisbes ni consultar ningú prèviament. Es tracta de documents de la cúria que subratllen la pretensió d’estar en possessió de la veritat, tenint el monopoli sobre la veritat de l’Església Catòlica.
En segon lloc, tenim tota la malaurada normativa relacionada amb la moral sexual que s’ha anat publicant. Aquesta n’és la línia.
En tercer lloc, tenim la política de l’elecció de persones. De forma sistemàtica, per als càrrecs de bisbe i altres de la cúria s’escullen exclusivament persones fidels a aquesta línia.
He escrit un capítol sencer sobre els motius pels quals els bisbes romanen muts i callats: perquè ja han estat seleccionats, perquè prèviament s’hi han compromès, perquè en l’ordenació episcopal han de prestar jurament al Papa, perquè no poden parlar amb llibertat total. Per això mateix, sempre escoltam de tots la mateixa opinió. Els bisbes es troben en una situació de pressió molt gran: d’una banda la que els arriba des de dalt, i de l’altra la de la comunitat creient.
Pregunta:
Això vol dir que vostè dirigeix les seves crítiques també contra el monopoli de poder i el monopoli de la veritat del Papa?
Küng:
Sí, exactament.
Pregunta:
I aquesta seria la ferida principal?
Küng:
M’imagín que si haguéssim tengut un altre Papa en la línia de Joan XXIII, la institució de Pere seria magnífica. Podria esdevenir una institució de guia pastoral, que inspira, que uneix. El papat actual (Benet XVI) és una institució de domini que divideix. El papa Ratzinger divideix l’Església. És una tesi que no es pren seriosament.
Segons les enquestes, el 80% dels catòlics alemanys volen reformes. El 20% que no les volen, per desgràcia, constitueixen els que són tenguts en compte i presos més seriosament.
Alguns bisbes sostenen que entre els catòlics hi ha dos grups. No és cert, no hi ha dos grups. La majoria vol reformes. Tan sols una minoria, amb presència als mitjans, està contra les reformes. No representen l’Església que desitjam tenir.
Com a poble de Déu volem una Església dins la qual ens arribem a sentir inclosos tots. No volem un petit grup dominant que ho controli tot.
Pregunta:
Una cosa no acab d’entendre bé. Si vostè critica el Papa actual (Ratzinger) i el compara amb altres Papes més liberals, aleshores no seria un problema de l’estructura de l’Església, sinó de la personalitat del Papa.
Küng:
També recau en la personalitat del Papa. Joseph Ratzinger procedeix d’un entorn conservador. Jo també procedesc d’un entorn conservador. Això no fa vergonya, fins i tot podria ser un avantatge. Però ell ha interioritzat aquest entorn. Ha viscut principalment a Alemanya sense conèixer bé el món. Després es trasllada a Roma on ha viscut dins d’un guetto artificial on no perceben allò que succeeix a la resta del món.
En llegir algunes declaracions seves, com el decret que publica sobre les altres Esglésies, essent encara cardenal, hom es pregunta: on viu realment aquest home? A la lluna? Llavors anuncia una campanya d’evangelització gens ni mica convincent: com pot evangelitzar el món amb un catecisme que pesa literalment 1 kg? Pretén torturar la gent?
A més, hi ha la qüestió de l’Ensenyament de l’Església. Parla expressament de «l’ensenyament del Papa». Per descomptat que no hi ha cap persona il·lustrada que pugui prendre-s’ho seriosament. A aquestes alçades, qui admetrà que una sola persona reclami per a si mateix el poder legislatiu, l’executiu i el judicial sobre una comunitat de més de mil milions de persones?
En tercer lloc, està donant un impuls problemàtic al tipus de religiositat popular de tradicions que vol promoure. Es produeixen escenes terribles en les quals un Pap besa la sang del seu predecessor en el seu reliquiari de plata. Però bono, on som? Això no és més que obscurantisme medieval.
Pregunta:
Em sembla que vostè s’indigna quan parla del papa Ratzinger.
Küng:
No, no es tracta d’aquest Papa.
Pregunta:
En aquest llibre vostè el critica molt durament. Parla, per exemple, d'ostentació i malbaratament, d’estructures autoritàries. No li podrien retraure que vostè en parla amb un cert ressentiment?
Küng:
No. Crec que continuo tenint la capacitat de poder parlar molt bé amb el Papa personalment. Continuam mantenint correspondència i ell sap que la meva preocupació és simplement l’Església; però que tenc una concepció diametralment oposada a la seva, pel que fa al camí a seguir. M’interessa remarcar que no hem arribat a aquesta situació per mor del Papa Ratzinger, sinó com a fruit de l’evolució des del s. XI. Encara que Joseph Ratzinger i el seu predecessor hagin fet tots els possibles per retornar a un paradigma medieval de cristiandat.
Pregunta:
Sr. Küng, el sistema romà no es fonamenta en el Nou Testament i en la Història de l’Església?
Küng:
No. La mateixa paraula "jerarquia" no la trobarà vostè en el Nou Testament. Sí que hi apareix mitja dotzena de vegades la paraula "diaconia" amb la frase famosa: «qui vulgui ser el primer, que es faci servidor de tots".
En aquesta mateixa línia, tenim també l’escena de la rentada de peus. Però el Papa vol ser senyor entre els senyors. Apareix com un faraó modern.
Si observam les cerimònies a Sant Pere, una sola persona està en el centre, mentre els bisbes es mantenen a distància, com a figurants. Ningú no hi té res a dir, només n’hi ha un que parla, només n’hi ha un que ho diu tot.
Això no és una Església per al nostre temps. I no es correspon gens ni mica amb el Nou Testament ni amb l’època en què regnava la germandat, on les dones hi eren ben presents i on hi havia una comunitat carismàtica, com es veu en les comunitats paulines.
Ben al contrari del que es practica avui dia. Hi regna una estructura medieval que, en principi, només es troba en els països àrabs. Ens recorda el comunisme: basat en el secretari d’un partit únic que ho decideix tot.
La resta ha estat elegida en funció de la seva lleialtat a la línia papal. El mateix passa amb els bisbes. Tot i que, de cada dia, són més pocs els creients que accepten aquest sistema autoritari. Ni a l’Aràbia accepten ja avui dia els autòcrates! Sostenc que en l’Església Catòlica els autòcrates tampoc no tenen gens ni mica de futur.
Pregunta:
Vostè diu que l’Església Catòlica no està a l’altura de l’època moderna. No obstant això, hom podria objectar que aquest és precisament el seu avantatge. En què pensa vostè que s’hauria de transformar? En una empresa moderna adaptada als nous temps? En aquest cas, no oferiria cap alternativa.
Küng:
No som partidari absolut de la modernització. L’Església, en primer lloc, hauria de tornar als seus orígens. Es tracta de veure si avui dia encara podem apel·lar a Jesús de Natzaret o no.
En el meu llibre descric una escena: és impensable que Jesús de Natzaret aparegués en una cerimònia del Papa, no hi trobaria el seu lloc. Simplement es tracta d’una manifestació de poder pomposa i imperial, on tothom aplaudeix i els senyors d’aquest món hi participen per ser vists i recollir-ne vots.
Aquesta imatge no té res a veure amb l’Església que Jesús vol, és a dir, no té res a veure amb la comunitat de deixebles de Jesús.
No es tracta de modernitzat a qualsevol preu. En determinades circumstàncies, precisament, haurem d’oferir resistència a la Modernitat, justament en aquells aspectes en què és inhumana.
He escrit molts llibres crítics amb la Modernitat, per exemple "Anständige Wirtchaften" (Una Economia Honrada), que tracta sobre la falta de moral en l’economia.
Allò que ja no pot ser és que adoptem avui com a solució l’Edat Mitjana, quan allò que ens correspon de fer és passar de la Modernitat a la Postmodernitat.
Pregunta:
Hans Küng apel·la a Jesús, el Papa apel·la a Jesús. Què hi pot fer un laic, davant d’aquests dos intents legitimadors?
Küng:
Hauria de llegir molt més la Bíblia. Així podria donar-se compte d’on és Jesús. Quan Ratzinger, en la seva condició de teòleg, també com a Papa, escriu sobre Jesús – encara que realment no s’hauria de dedicar a escriure llibres, sinó a dirigir l’Església -, ho fa sobre el Crist dogmàtic que camina damunt la terra. No parla sobre el fet que Jesús contradiu les institucions religioses del seu temps, que acaba assassinat pels qui es consideren ortodoxos. Ben al contrari, sempre parla del Crist dels dogmes, de l’Església, de l’administració.
Pregunta:
Tornem als bisbes. Vosté ha mencionat que tots són molt fidels a la línia papal, i que es tracta, de fet, d’un grup hermètic i estancat. Com s’hi arriba, a aquesta situació?
Küng:
És com si el Papa pogués nomenar, ell tot sol, tots els bisbes de l’Església. Sobretot es comprometen amb la seva línia. Succeeix literalment com en el partit comunista, on ningú no té res a dir, tret del cap de Moscou. Per això, tots diuen sempre el mateix.
Si parles individualment amb els bisbes, et diuen: «Vostè té tota la raó, per descomptat. Però...»
Just que hi hagués un sol bisbe a la República Federal Alemanya que, a la fi, digués com està realment la situació, que aixì no podem seguir, que s’han d’abordar i aprofundir reformes ineludibles, se li tirarien al damunt des de Roma i el Vaticà, hi intervendrien a través del nunci, etc.
També tendria enfront la resta de bisbes, en especial la facció de Meisner, qui mira d’exercir el terror psicològic en la Conferència Episcopal i, naturalment, en tota la cúria romana.
Tendria obertament en contra tot aquest petit grup de conservadors i les seves agències de premsa, difonen contínuament notícies. Hauria de ser molt fot. Tot i que comptaria, almanco, amb el suport del poble.
Pregunta:
Al mateix centre de la seva crítica, hi col·loca vostè el sistema romà. Una qüestió que ja hem tractat. Durant la conversa prèvia a l’entrevista, vostè ha comentat que s’estimaria més no parlar dels casos d’abús sexual. Això no obstant, voldria esmentar-ho, perquè hauríem d’aclarir un punt: aquests casos d’abús sexual, des del seu punt de vista, fan part d’un problema estructural? En la seva crítica al papat, vostè parla precisament de problemes estructurals.
Küng:
Per descomptat que sí. Sempre hi ha haugt una animadversió cap a la sexualitat, no només en l’Església, també en l’Antiguitat.
Però tenim el problema del celibat del clergat, l’origen del qual es remunta a les normes imposades pels Papes del s. XI.
En absolut, jo no vull dir que el celibat hagi de desembocar necessàriament en l’homosexualitat o en l’abús sexual. En absolut.
Però quan desenes de milers de clergues han de reprimir-ne la sexualitat i, tot i esser molt bons rectors de parròquies, no poden tenir esposa ni família, aleshores tenim un problema estructural.
Definitivament s’han de canviar aquestes condicions.
Encara que sembla que és una temàtica sobre la qual no es pot debatre.
El Bisbe de Rottenburg fa una conferència fabulosa sobre l’Esperit Sant, a qui cal obrir-se. S’hi manifesta a favor del diàleg. Però l’endemà mateix llegesc a la premsa – per a gran decepció de molta de gent dins i fora de l’Església – que el mateix bisbe ha suspès una jornada sobre sexualitat en la seva pròpia acadèmia. Què ens en queda, d’aquella conferència tan fabulosa?
Pregunta:
Aquesta jornada estava prevista per a finals del mes de juny i el tema era la moral sexual actual.
Küng:
Sí, i en lloc d’assistir i defensar les seves idees sobre les quals està ben informat, no solament ho refusa sinó que desautoritza la directora de l’acadèmia i tothom que hi vulgui assistir. Així deixa ben palès que el diàleg de què parla no deixa de ser res més que una frase buida de contengut real.
Pregunta:
Com pensa vostè que està actuant l’Església Catòlica en relació amb els casos d’abús sexual?
Küng:
Continua sense adoptar una postura clara, per exemple, sobre si els agressors han de respondre davant d’un tribunal civil o com s’hi ha de procedir, pel que es dedueix de les darreres notícies que arriben de Roma o dels EUA.
A Alemanya diuen que ja s’han disculpat i es dóna el cas per tancat.. Alhora que no hi ha cap bisbe que vulgui parlar-ne com una qüestió estructural, ni abordar d’una vegada per totes temes com el celibat dels clergues o l’ordenació de dones.
Però, per què no? Des de la meva perspectiva, el que s’hi amaga darrere no és cap altra cosa que simple i clara covardia, ben al contrari de la franquesa apostòlica que cladria esperar-ne i de la qual la Bíblia en parla, amb la mateixa amb què els apòstols parlen lliurement.. Els bisbes actuals callen. I, si tenen oportunitat d’exercir-hi el seu poder, l’hi exerceixen.
És vergonyós que escridassin el president de la Conferència Episcopal Alemanya el Dia de l’Església. Per què? Perquè arbitràriament ha pres la paraula per criticar el Memoràndum dels teòlegs, signat per uns 300 i redactat en temes exquisits.
Així no podem seguir.
Pregunta:
Fins aquí el diagnòstic de la crisi. En aquest context, vostè recorre contínuament a la metàfora de la malaltia. Pasem ara a les propostes per a la teràpia.. Vostè té una imatge concreta de la reforma de l’Església. D’aquesta conversa nostra deduesc que la reforma que el Sr. Küng té dins del seu cap passa per eliminar totalment la institució de l’Església.
Küng:
No, què va. Ben al contrari. M’agradaria que reconstruíssim la institució de l’Església des de baix, per descomptat, basant-nos en el Nou Testament i en l’humanitarisme
Pregunta:
Aleshores, cal desfer-se totalment de les estructures actuals o no?
Küng:
S’ha d’abolir, per descomptat, l’absolutisme del Papa. Encara que és possible mantenir i fer suport a una institució que dirigesqui la pastoral, presidida per un bisbe a Roma, sempre que sia en la direcció de l’Evangeli.
Podria tenir fins i tot una funció ecumènica.
Allò que critic és que una única persona vulgui dicidir-ho tot i, per exemple, que destituesqui un bisbe, com a tornat a fer el Papa Ratzinger, per primera vegada després del Concili.
Quan cessen del seu càrrec una persona i ho fan d’aquesta manera, només cal concloure: aquesta no és l’Església de Jesucrist. És un sistema que exigeix una identificació tal i ni als seus bisbes permet la menor divergència.
Pregunta:
No obstant això, la institució del papa, li semblaria acceptable si el Papa fos més liberal, més obert? O diria que aquesta funció del papat ja no està en consonància amb els temps que corren?
Küng:
No. Sempre he estat a favor de l’equilibri, del check and balance. És bo que hi hagi una comunitat, també és bo que hi hagi algunes autoritats.
Un home com el papa Joan XXIII té un efecte meravellós en l’Església. Fa molt més ell que el Papa Wojtyla amb les seves dotzenes de viatges. Canvia tota la situació. S’esdevé una gran oportunitat.
No obstant això, Sr. Casparry, li ha de confessar que avui dia tenc més confiança en les parròquies i no li vull privar d’una notícia molbona que he rebut.
Dues parròquies de Bruchsal, les comunitats romano-catòliques de St. Peter i la comunitat parroquial de Paul Gerhardt, evangèlica,, escriuen: "Donam per acabada la divisió que durant gairebé 500 anys ha viscut la cristiandat en la nostra zona".
I afegeixen – esper que es publiqui prest -: «Reconeixem que en totes les parròquies signants es viu igualment com a seguidors de Crist i com a comunitats de Jesucrist. Reconeixem que en les nostres parròquies Jesucrist ens convida a la taula del Pare i sabem que Ell no exclou ningú que vulgui seguir-lo. Per la present, manifestam expressament la nostra hospitalitat recíproca".
Esper i desig que hi hagi moltes parròquies que facin el mateix a Alemanya. Si els de dalt no volen, a nivell parroquial podem donar per superada i finalitzada l’escissió.
Pregunta:
Com s’imagina vostè aquesta Església construïda des d’abaix? Quins en serien els fonaments institucionals? No hi hauria cap risc de caos, que l’Església es dividís encara molt més en direccions múltiples?
Küng:
Això mateix que acaba d’escoltar de Bruchsal és precisament el contrari d’una escissió. Apropa les parròquies. I en l’època del Concili gaudírem d’una gran unitat en l’Església. La divisió actual ve de dalt, perquè s’ha intentat invalidar el Concili, perquè alguns estan convençuts que s’ha de tornar a a introduir la missa en llatí. Davant d’aquests fets, cal protestar. S’hi pot oferir resistència, com en el cas de les escolanetes. Els creients digueren simplement: volem que hi hagi escolanetes i punt. Ara els de dalt intenten establir que, almanco en les misses en llatí, no hi hagi dones. Necessitam que es produeixi una resistència activa, en cas contrari l’Església s’enfonsarà. Vivim una situació desesperada, hem perdut a gairebé tota la població jove. És la diferència en relació amb els països àrabas, on centenars de milers surten als carrers. Trobaríem avui 100.000 persones que sortissin al carrer a reclamar reformes en l’Església Catòlica? Contínuament em trob amb pares que diuen: «Sap vostè, em fa tanta de pena que, essent catòlics convençuts, després de tenir un bon ambient familiar a ca nostra, no aconseguim que els nostres fills participin en l’Església!»
Pregunta:
Ha parlat vostè de desobediència civil. Podria concretar-ho? Què fan els capellans en les parròquies?
Küng:
Els rectors, majoritàriament, practiquen una desobediència discreta. Si un pare evangèlic s’acosta a rebre la comunió, no li demanen si és evangèlic, com s’ha arribat a fer en les jornades de joves de Colònia. Tampoc no anuncien, com se’ls exigeix, que, de conformitat amb el Papa, només determinades persones puguin participar en l’Eucaristia. Els rectors, els bons rectors, prescindeixen d’aquestes normes i s’hi comporten bastant bé. Encara que jo faria suport al fet que hi hagués més rectors com els de Bruchsal que traguessin a la llum pública la seva resistència, de manera que la gent es donàs compte que avançam.
Pregunta:
L’Església Catòlica és capaç d’iniciar ella mateixa la reforma des de dintre?
Küng:
Miri, conec el sistema des de dintre i lluito perquè s’hi produeixin les reformes. Sé que tenc milions de persones a favor meu. En aquest sentit, és qüestió de temps. Simplement no podem avançar basant-nos en un senyor absolut que prescriu allò que s’ha de fer al dormitori (paraula clau: la píndola...) i que fixa totes les normes des del seu camp de visió limitat. Crec que la política papal ja ha demostrat que és un desastre i no ens hauria de corrompre més. L’única prgunta que també es va plantejar el partit de la Unió Soviètica, el partit comunista, és aquesta: hi ha algun Gorbachov que ens pugui traure d’aquest desgavell?
Pregunta:
Vol dir vostè que estaria a favor de quelcom semblant a una Perestroika dins l’Església? Això requereix d’una personalitat molt carismàtica.
Küng:
Reclam una Glasnot i una Perestroika, especialment per a les finances de l’Església. M’agradaria saber com es paguen les coses realment a Roma, qui hi talla el bacallà-
Pregunta:
Això seria un altre tema. La Perestroika per a vostè seria...
Küng:
... la independència, sí.
Pregunta:
Ja veurem si les seves idees i la seva visió de la Perestroika cauen en terra fèrtil i què passarà els propers 20 anys dins l’Església Catòlica. Un cop llegit el seu llibre, m’inclinaria per un cert escepticisme i pessimisme. No obstant això, es troba entre les coses bones, pens.
Küng:
Només puc apel·lar i esperar que hi hagi gent suficient que es posi dempeus i, a la fi, es rebel·li.
___________________________________________________________________
Audio y transcripción original
L'endemà de la trobada realitzada a Búger, el bon amic Guillem Ramis Moneny s'expressa d'aquesta manera:
"i després de la trobada a Búger no pensau que GENT CRISTIANA APORTA podria fer molt més per a Mallorca, per exemple, fer una recerca i unes propostes per trobar un nou bisbe (segons criteris evangèlics i no només de cúria vaticana) o votam per perllongar l'actual bisbe que ja té el temps exhaurit???
Salut. Guillem Ramis"
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada