L’endemà del Diumenge de Rams, dilluns 30 de març de 2026 es compleix el desè aniversari de la mort de qui fou el meu successor, com a rector, a la parròquia de l’Encarnació a Ciutat, l’inquer mossèn Josep Noguera Arrom (1938-2016). Que en pau descans!
Qui n’exerceix avui dia la tasca, el bon amic i antic veïnat d’infància mossèn Guillem Vaquer Homar, em fa a saber que tenen previst fer-ne record agraït a l’Eucarisia que celebren a les 19h.
M’hi faig present amb moltes de ganes.
Dies abans he pogut llegir a Facebook el missatge que hi penja, recollint el que assenyalava el cronista diocesà, l’inquer mossèn Pere Fiol i Tornila, al Butlletí Oficial del Bisbat de Mallorca el mes de març de 2016: després de remarcar-hi la seva figura com a «referent de compromís social, sensibilitat pastoral i fidelitat als valors del Concili Vaticà II», fa un repàs breu de la seva biografia extensíssima i molt variada.
Assenyala les seves primeres tasques pastorals a Muro, El Terreno i Cala Major, abans de començar a desplegar-ne l’any 1982 a l’Encarnació.
També esmenta les seves responsabilitats diocesanes al front de la Delegació d’Acció Social, com a membre del patronat de fundacions diverses, i les tasques posteriors a Alaró, Orient i al Centre Penitenciari de Palma.
Conclou afirmant que «deixa un llegat de proximitat, coherència i esperança, i el record d’un capellà que mai no va separar la fe del compromís amb els més vulnerables».
 |
| Mossèn Josep Noguera Arrom, rector de l'Encarnació l'any 1982 |
En fer-m’hi present dilluns 30 de març, puc adonar-me que la capella del Sagrari de l’església de l’Encarnació aixopluga una trentena de persones, majoritàriament dones com gairebé sempre, disposades a celebrar l’Eucaristia que presideix el rector mossèn Guillem Vaquer.
Celebració intensament viscuda, amb una intervenció homilètica que no em puc estar de reproduir en aquest blog meu, si més no com a modest i senzill homenatge pòstum a qui fou gran amic, company fidel, entusiasta mantenidor de la línia pastoral de caire progressista que sempre ha mantengut aquesta parròquia des que fou creada per mossèn Toni Roig i per la qual han passat molts de companys capellans que hi han deixat les seves empremtes personals.
«Estimades i estimats,
L’Evangeli d’avui ens duu a Betània, a una casa amiga, a un d’aquells espais on Jesús podia respirar pau i confiança. Allà, Maria trenca un pot de perfum caríssim i ungeix els peus de Jesús. Un gest desbordant, inútil als ulls dels calculadors, però ple d’amor, de gratuïtat i de profecia. Un gest que omple tota la casa d’una aroma que no s’oblida.
Aquest Evangeli sempre ens parla de Jesús, però avui, inevitablement, ens parla també de Mn. Josep Noguera, perquè ell va viure la fe així: amb gestos que omplien la casa, amb una generaositat que no es podia mesurar, amb una llibertat que no demanava permís per estimar.
Maria ungeix Jesús anticipant la seva passió. Mn. Josep, amb la seva vida, va ungir tantes ferides del món: les dels refugiats de Bòsnia, les dels sahrauís a Tindouf, les del poble salvadorenc colpit per la violència, les dels interns de la presó de Palma, les de tants i tants que trobaven en ell algú que no només denunciava la injustícia, sinó que s’hi posava al davant.
Quan Judes critica el gest de Maria, Jesús respon: «Deixa-la fer», com si digués: hi ha gestos que només s’entenen des de l’amor, no des de l’eficàcia. Mn. Josep també va sentir moltes vegades aquest «deixa’l fer». Perquè hi havia accions seves que no encaixaven en els esquemes, que semblaven massa arriscades, massa radicals, massa entregades. Però ell sabia que l’Evangeli no es viu amb mitges tintes.
A l’Encarnació, a Santa Brígida, a Muro, a Alaró i Orient, ell va sembrar aquesta manera de ser Església: oberta, participativa, compromesa, fidel al Vaticà II. Una Església que no es tanca en si mateixa, sinó que surt, que escolta, que acompanya, que es deixa tocar per la realitat. Una Església que no té por de l’aroma del perfum vessat, ni tampoc de l’olor de les ovelles.
L’Evangeli també ens recorda que, mentre Maria ungeix Jesús, Llàtzer està assegut a taula, viu, ressuscitat. És la imatge d’una comunitat que celebra la vida enmig de la fragilitat. I això es el que Mn. Josep va fer sempre: asseure’s a taula amb la vida i amb la mort, amb l’esperança i amb el dolor, amb els pobres i amb els qui no tenien veu.
Quan li diagnosticaren el càncer, va continuar vivint amb serenor, amb aquella discreció que el caracteritzava, però amb una fe fonda. I quan el Senyor el cridà a la seva presència, molts vam sentir que s’apagava una llum, però també que quedava una aroma de compromís, de coherència, de tendresa, de fidelitat.
Avui, en aquest desè aniversari, el recordam amb agraïment. Perquè ell va ensenyar que la fe no és un conjunt d’idees, sinó un estil de vida. Que l’Evangeli no és un llibre antic, sinó una força que empeny. Qua l’amor, quan és veritable, sempre és desbordant.
Que aquesta Eucaristia sigui, per a nosaltres, com un pot de perfum trencat: - que ompli la nostra comunitat d’olor d’Evangeli, - que ens faci més valents, - més lliures, -més sensibles al sofriment del món, - més capaços de gestos inútils als ulls del món, però imprescindibles als ulls de Déu.
I que Mn. Josep, des de la casa del Pare, continuï intercedint per nosaltres, perquè sapiguem estimar com ell va estimar: sense por, sense càlcul, sense límits. Amén.»
 |
| Mossèn Guillem Vaquer Homar, rector de l'Encarnació avui |
Creure fermament en la igualtat entre homes i dones comporta també adoptar i prendre decisions que parin més esment a l'Evangeli de Jesús que no a un codi de dret canònic tan ranci i estantís que n'hi ha que consideram que s'adiu molt poc amb els temps que corren avui dia, en ple segle XXI.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada